DE SUBMISSIONS, AVORTAMENTS I PALLES

unnamed

D’uns dies ençà la meva bossa de paciència d’urgència per llegir l’actualitat s’està esgotant… quan llegeixo quelcom que m’agrada, immediatament ho escampo per les xarxes socials, quan llegeixo alguna cosa que no m’agrada gens, també, però a vegades tinc una espècie de filtre que em demana cautela, quan crec que excés de tuits pot implicar una publicitat excessiva d’una informació que no m’agrada. Aquest fou el cas de la publicació del llibre “Cásate y sé sumisa” de la italiana Constanza Miriano, pel títol bé podria ser un llibre d’humor, però no, és un llibre seriós, però podem estar tranquil·les, en cap cas promou la violència de gènere (veure entrevista a l’autora aquí), només promou una cultura basada en la desigualtat i en la jerarquia entre gèneres, la igualtat, allò que només s’ha assolit sobre paper,  on cada dia compta per avançar, allò que diverses generacions han hagut d’anar treballant, poc a poc, vinclant una dura barra de ferro endurida a base de tradicions, creences, dependència  i sobretot incultura. Evidentment cada ú ha de ser lliure de ser com vulgui, i si es vol ser submís o submisa allà ell o ella, però hi ha d’haver l’opció d’escollir, i aquest tipus de discursos quan encara no s’ha assolit la igualtat plena, la dificulten i fins i tot la impossibiliten, la igualtat i de retruc la llibertat.

Però continuem, després va venir la modificació de la llei de l’avortament, aquí sí que em vaig deixar anar, tuiterament parlant, tornem a situar la dona per sota el poder d’algú, tornem a dir-li què pot fer i què no pot fer, fins i tot ens diuen que econòmicament anirà molt bé per al país, perquè com que hi haurà més naixements en el futur hi haurà més treballadors que aguantin el sistema, si la limitació de les causes d’avortament ja em sembla una ingerència a la llibertat personal, la justificació econòmica de la llei em sembla un insult. Tornem a crear desigualtat entre dones amb recursos, que continuaran avortant, i dones sense recursos que hauran de tirar endavant uns embarassos no desitjats i per tant amb menys recursos, desigualtat entre homes i dones, perquè com sempre qui en surt més perjudicada i a qui desproveeixen de la seva capacitat de decisió és a la dona.

I avui, veig que un diari explica en el seu apartat d’educació sexual, com de dolent és masturbar-se, només desitjo que sigui cert que pocs adolescents llegeixen el diari, perquè si algun s’ho llegeix i s’ho creu li auguro uns quants anys de suport psicològic, articles farcits de frases com aquestes, que us recomano llegir perquè de debò que no tenen pèrdua:

  “En resumen: para evitar la masturbación o salir de su círculo vicioso hay que empezar por decidirse a hacerlo sabiendo que es posible y sano. Pero además, hay que poner medios concretos para fortalecer esa decisión: protegerte de la erotización, tener un estilo de vida saludable, ocupar constructivamente tu tiempo libre y elegir bien tus amistades. Así estarás preparándote para el amor sólido, que pasa por ser dueño de tu sexualidad, y no permitirás que la masturbación le quite calidad a esa capacidad de amar.”

En aquest cas les víctimes no són exclusivament les dones, també els homes,  però torna a ser un cas clar de coacció de la llibertat personal.

Està claríssim qui hi ha darrera dels tres exemples que he citat, i també està clar cap on els agradaria portar a la societat,  reconeixent  que vivint on vivim és difícil que aquesta  doctrina (no se m’acut  altra manera de dir-li) cali fons, però tinc clar que hi ha llocs, sectors, famílies…on és un discurs que amb prou feines havien deixat d’escoltar i ara els torna a caure per totes bandes.

Mentre creixia estava convençuda que la societat estava en contínua millora, que nosaltres estàvem molt millor que els nostres pares, i aquests respecte els seus també…però no, certament la humanitat va endavant i enrere, endavant i enrere,  el que no em pensava, és que el recorregut del pèndol fos tan curt.

Tingueu el tipus de relacions que vulgueu, però sempre partint de la igualtat, procureu no quedar-vos embarassades si no ho desitgeu però si us passa sempre hi ha solucions i si us plau feu-vos les palles o el que  us vingui de gust quan ho desitgeu….

PS- Afortunadament no tota la premsa és igual, article publicat a el País, sobre els beneficis de  “l’autosatisfacció”

Anuncis

T’ESTIMO MOLT

IMG_20140123_094335
Dibuix de l’Alba Tomàs

“T’estimo molt”. Ho ha hagut de llegir dues vegades, “T’estimo molt”.  Camina pel carrer i s’ha d’aturar, els ulls com unes taronges, la boca oberta, de sobre una escalfor la sufoca, de baix a dalt. No sap si obeir a la seva naturalesa ràpida i impulsiva i respondre “què?” o respirar i reflexionar, analitzar la situació amb calma.  Fa això darrer, s’atansa a la cafeteria més propera i demana un tè verd, mentre remena el sucre mira la pantalla del mòbil, malgrat el paràgraf és més llarg ella només hi llegeix “T’estimo molt”, es decideix  a analitzar-ho bé, treu la llibreteta que duu sempre a sobre, llapis i goma.

“Hola, ja el tenim a punt, passa quan puguis. T’estimo molt”

El que tenen a punt és l’ordinador, el missatge és d’en Pau, el seu informàtic, amics de sempre, que fa poc ha obert el seu negoci. I sí s’estimen, com s’estimen dos amics de tota la vida. Segurament s’estimen molt, se li escapa un sospir, però s’estimen tant com per dir-li per escrit? Perquè les paraules se les emporta el vent o un somriure o un tombar de cap o una mirada irònica, però un missatge escrit, si no l’esborres, queda. Totes aquestes barreres emocionals que hem heretat ens impedeixen dir als nostres amics que els estimem molt, perquè tendim a confondre amor i estimació, si li hagués escrit en castellà no tindria tants dubtes,  segurament seria un “Te quiero mucho” però no un “Te amo”, per tant fa una rodona al voltant de tot el què ha escrit i conclou que el Pau  se l’estima molt, com una amiga.

Però i si…. i si… pel què fos en Pau volia dir que…se l’estima de debò, se l’estima d’amor?  En Pau aquell noi tímid, que sempre fou massa petit per ella i les seves ànsies de volar lluny, aquell noi que sempre tenia al costat els dies baixos, que l’acompanyava a casa sempre, tot i que era perquè vivia dos edificis més avall, aquell noi que quan ella tingué el primer amor, va deixar progressivament de parlar amb ella, per acabar-se convertint amb un amic d’aquells amb qui només hi parles dues vegades l’any. Aquell que amb l’excusa de fer un aniversari acabat amb 0 va retrobar en unes quantes festes i es van explicar tot allò que durant anys els hi havia passat. I si se l’estimava de veritat?  Conclou que és una possibilitat, i el llapis tot sol perfila un cor.

I ara què fa?  Li respon que passarà per la botiga a recollir el seu portàtil així que pugui

Ell li torna el missatge dient-li: “Perfecte perquè t’hauria d’explicar una cosa que em fa morir de vergonya”

Ara ella ho veu claríssim, mai s’havia plantejat que en Pau pogués enamorar-se d’ella ni a l’inrevés, però se li escapa el llapis i inicia un retrat de les seves virtuts, també dels seus defectes, creu recordar que tenia parella, però tampoc deuria ser res massa seriós, tot i que s’obliga a pensar que a vegades la seriositat en les relacions només les pot valorar un mateix. Decideix que ja no en té. Decideix que li agrada i que fins i tot ella també se l’estima molt.

Dina a qualsevol lloc i qualsevol cosa,  el què necessitaria és que les hores anessin més ràpid per poder sortir de dubtes. Decideix passejar, seure a llegir en un banc aprofitant el sol de primera hora de la tarda. Finalment arriba l’hora, s’alça, no sap si pintar-se els llavis, millor que no. Es passa la mà per sota els cabells per ressituar-los, s’encamina cap a la botiga, hi arriba, la botiga és plena i ell està sol, s’espera en un racó. Els clients són molt pesats, no paren de preguntar –li tonteries, ella nota una pressió al pit, cada vegada més gran, li tremolen les mans, decideix que no s’ha de posar tant nerviosa i agafa una tablet que hi ha per allà i comença a jugar, sense donar-se’n compte la botiga queda buida.

Ell s’asseu al seu costat, sigil·losament, se la mira, ella deixa el joc i també se’l mira, segurament és la mirada més profunda que cap dels dos hagi rebut mai. Ell li diu que li ha de dir una cosa, ella diu ja ho sé, ell li diu que …ella l’interromp i diu jo també, i el besa als llavis, ell s’hi apunta, s’hi estant una bona estona. Ell se’n separa i li pregunta que com és això? Ella puja les espatlles amunt i diu que la vida és així, plena de sorpreses com la que ha rebut d’ell aquest matí, li diu que ignorava els seus sentiments, ell li pregunta quins sentiments , a què es refereix, ella li diu que al missatge que li ha enviat al matí. Ell diu ah, d’això, precisament te’n volia parlar. Digues, digues, però no el deixa parlar, li pregunta si és un t’estimo genèric o un t’estimo d’amor. Ell es posa a riure. Ella no ho entén. Ell li diu que el seu mòbil es tant llest que se li disparen les paraules. Ella no ho entén. Ell li demostra el funcionament de l’autocompletar.  Ella diu que odia aquest telèfon. Ell li diu que perquè. Ella li diu perquè porta tot el dia pensant en aquella frase. Ell li pregunta si ho diu seriosament. Ella li diu que sí, i baixa la mirada, ell li agafa la barbeta i se la mira de fit a fit. Ella tanca els ulls. Ell agafa el seu mòbil, i hi escriu un missatge. Ella rep un missatge “T’estimo molt”. Ell rep un missatge “autocompletat ?”. Ella rep un missatge “No”

 

 

Aquest conte està inspirat per una experiència real viscuda per un amic que de bon matí ha rebut un “T’estimo molt” autocompletat,  ho ha compartit al fb i a mi m’ha desvetllat la inspiració,  la història, més enllà d’això no té res a veure amb la del meu amic, és totalment fictícia i els personatges també.

LA MANTA

IMG_20140119_200908

Es va posar a dormir com cada dia, tard, aquella fredor dels llençols li arribaven a l’ànima, l’escalfor d’ell li era massa llunyana, s’arraulia bé, col·locant-se l’edredó al voltant del coll, desitjant que ben aviat la temperatura interior assolís la seva i pogués conciliar el son que mai arribava si tenia fred. Aquella nit li costava, notava els peus glaçats i la ronyonada freda, dubtava de si alçar-se i agafar-se la manteta que tenia de quan era petita que li havia servit  per tapar-se al sofà mentre mirava la tele, des de que s’havia espatllat ja no la veia, aquest pensament la portà als dies de confort, estirada tapada amb la manta feta per la seva àvia, de mitja, de ratlles de restes de troques, era preciosa i mantenia la seva olor, allò, pensà, deuria ser impossible però a ella la remetia directe a la cuina de l’àvia, amb olor de brou i farigola, de cafè acabat de moldre,  tornava al sofà de casa, gran, ample, hi cabien els dos, ara li sobraria espai, de color de préssec, ella no li acabava de veure però  li ho havien dit quan el va comprar, era el color de moda, la fusta dels mobles de cirerer i el sofà de color de préssec, allò la transportava al poble del pare, on passava els estius, les cireres tardanes encara aguantaven quan ella hi arribava si és que els ocells no se les havien cruspit, després venien els albercocs, de color carbassa pujat, dolços, es desfeien a la boca, i acabava l’estiu amb els préssecs i les prunes, la hores emparrada dalt l’escala ajudant a la mare a collir la fruita, les hores netejant-la i remenant la melmelada, color de préssec com aquell sofà on es tapava amb la manteta de ratlles. No s’acabava de decidir a aixecar-se, feia fred i li feia por que si s’alçava no es trauria el fred de sobre en tota la nit, també li feia basarda fer soroll i molestar als altres. Com enyorava casa seva, com l’enyorava, s’esforçava a no pensar-hi, li feia massa mal, havia de mirar endavant, per ella, per ell, però a vegades els pensaments s’escolaven per alguna esquerda i obrien la comporta de les llàgrimes, un dia es va pensar que se li havien esgotat però no era cert, eren infinites, va obligar-se a retornar els pensaments a la manta, era l’únic que semblava que la tranquil·litzés. No s’alçaria, l’esgotament li podia, va caure en un estat de sopor, de sobte va sentir dos cops forts a la porta, el cor li feu un sotrac i tornà a veure el parell de policies que li donaven la notícia, una dona que l’abraçà i un home que no alçava la mirada de terra, ella havia sentit el xiulet del tren i la frenada forta, els sanglots li van quedar encallats  a la laringe, no podia respirar, no podia respirar. El jutge tingué en compte les circumstàncies i retardà l’ordre una setmana, perquè ho pogués pair, pair, es pot pair mai una cosa així?  No s’emportà res  tret de la seva roba i els àlbums de fotos, no volia res més, les coses li farien més mal, el farien insuportable. Va trobar la cambra en un barri allunyat, els carrers habituals també l’haurien ferit, era petita però acollidora, compartia la cuina i tothom era de bon fer i sobretot de poques preguntes. Ara cobrava aquella pensió, si haguessin tingut aquells diners quan ell era viu no s’hauria desesperat, i potser encara seria aquí. Ell fred no li passava, finalment s’alçà, agafà la manta, s’hi embolicà el cos, i es tornà  a col·locar dins del llit. S’adormí, demà continuaria vivint, per ella, per ell.

L’ALTRA -MARTA ROJALS

laltra

Desitjava molt que sortís L’altra, i tot i tenir data establerta i el llibre reservat, la novel·la em va arribar com un regal de nadal gràcies al Quim de La Cultural, i jo conscient del tresor que tenia entre les mans la vaig llegir amb la voracitat de la  impaciència, procurant això sí, oblidar que era de la mateixa autora que Primavera, Estiu, Etcètera.

Podeu llegir la resta de la ressenya aquí, al blog dels orfes del senyor Boix 

 

DAVALLADES

 Image

 

No sé per on començar

Pel principi

Sí, pel principi, sembla senzill, però no sé on para el principi

Bé hi ha d’haver un principi, no?

Sí, segur que sí, però el principi de la davallada és el mateix que el principi de la pujada

No, el principi de la davallada és a dalt del cim

Ja però quan saps quan arribes al cim?

Quan ja no hi ha més pujada

Però a vegades és impossible de determinar

Vols dir?

Sí, n’estic segur

No saps mai si ets a dalt de tot, si tot just comences o si mai assoliràs el cim, perquè el cim com a tal pot no existir, de fet estic convençut que no existeix, perquè ens movem constantment per tant hi hauria tants cims com anys té la vida, com dies i com minuts

Vist així… potser sí que quan comença a davallar és just el moment de començar a pujar perquè sense pujada no hi ha baixada, però de totes maneres, quan arribes a baix tampoc arribes al mateix punt del que havies sortit

No, mai, perquè som permeables a tot el què ens envolta, a totes les pujades i a totes les baixades, per tant la davallada també té un sentit, o l’hem de saber trobar, si no la sensació seria d’haver perdut el temps i l’alegria, i això mai, mai  es pot perdre l’alegria

Mai

Perquè encara que estiguem tristos hem d’alegrar-nos de les pujades i les davallades, perquè totes ens conformen i ens deformen

M’agrada aquesta idea

Te la regalo

Gràcies, i ara pugem o baixem?

EMERGÈNCIA

640_1385624408paperNOTI (1)

–          Emergències, digui’m?

–          És el telefòn d’emergències?

–          Sí, ja li he dit: Emergències, digui’m.

–          Disculpi, estic molt nerviosa..

–          Tranquil·litzis. Respiri fons comptant fins a 3 i expiri comptant fins a 6.

–          Perdoni?

–          Més tranquil·la?

–          Perdoni? Em pren el pèl?

–          Està més tranquil·la o no?

–          A vostè què li sembla?

–          Que no

–          Clar que no, perquè li truco per una emergència.

–          Però és que si està nerviosa no l’entendré, relaxis i m’ho explica, torni a respirar fons,  al ritme que li marco jo, inspiri 1,2,3 i expiri 1,2,3,4,5,6 i sospiri..

–          Ja ho he fet

–          No he sentit l’ai del sospir, tornem-hi, inspiri, 1,2,3 i expiri 1,2…6 i aiiiii

–          Ai

–          Ja està més tranquil·la?

–          No em deixarà parlar fins que li digui que sí, oi?

–          Exacte

–          Doncs estic tranquil·líssimaaaaa

–          Digui

–          Tinc un elefant assegut a la tassa del wàter

–          Perdoni senyora, això és un telèfon seriós, per emergències de veritat.

–          És que li estic dient la veritat.

–          Perdoni?

–          Tal com ho sent.

–          No em prengui el pèl,  a les cases no hi ha elefants

–          Això em pensava

–          I què pensa fer?

–          Per això li truco, que caram he de fer?

–          I per què m’ho pregunta a mi?

–          Perquè m’ha semblat que era una emergència, i això és el telèfon d’emergències, no?

–          Sí, sí “Emergències, digui’m”

–          Ho veu

–          És que no tinc cap protocol sobre què fer en cas d’elefants al vàter,  miri serà millor que faci un correu electrònic al meu cap

–          Què diu? Tinc una emergència monumental i vostè em demana que li digui per escrit?

–          Exacte, les emergències estrafolàries s’han de comunicar per mail al cap, és un home amb criteri ell sabrà que cal fer

–          Ja, i en quina LLETRA vol que li ho faci saber ? Itàlica, Arial, Time News Roman o en bauhaus….

–          Perdoni, no cal que perdem  els nervis,  vol que tornem a fer les respiracions?

–          No, gràcies.

El Laboratori de lletres està fent un concurs de microrelats,  100 paraules que han de contenir les paraules TASSA, LLETRA I ELEFANT, la primera proposta que em va venir al cap va ser aquesta però supera amb escreix les 100 paraules o sigui que la deixo aquí.  Us deixo l’enllaç aquí per si hi voleu participar, teniu temps fins el dia 6 de gener, el premi és un curs d’escriptura.