CAS (A)TÍPIC 1800 : NOI LI AGRADA NOIA, NOIA NO ENTÉN MASSA A NOI

ull_meu
pons’ eye

–          1800?

–          Sí, tu

–          Déu n’hi do

–          I tant

–          I que diu que vol que fem?

–          Un cas típic com els seus

–          Típic? Els seus?

–          Sí

–          Això és impossible

–          Sí, oi

–          Del tot

–          Ja m’ho semblava

–          No mirem sèries

–          Cert

–          No llegim aquests llibres tant “típics” que ell llegeix

–          Cert

–          No entenem els enigmes, i molt menys plantejar-ne

–          Cert

–          No tenim temps per buscar vídeos al youtube

–          Cert

–          Si el tinguéssim, tampoc trobaríem els vídeos que ell troba

–          Cert

–          Però, pobre nano, ho ha demanat amb tanta il·lusió

–          Sí?

–          Sí

–         Ja, solidaritat entre blogaires i tot això

–         Sí

–         Però nosaltres no som així.

–         No.

–         Però no per falta de ganes

–         No, sobretot per falta de temps

–          I què fem doncs?

–          No ho sé

–          Ja ho tinc!

–          Què?

–          Un cas (a)típic

–          Com?

–          No ho sé

–          Li diem que malgrat no entenem la majoria dels seus casos típics, sovint ens fa somriure

–          Sí, i fins i tot ens arrenca alguna rialla

–          Cert

–          I aprenem moltes coses

–          Moltes

–          Au doncs, què fem)

–          El felicitem?

–         Sèèèè!!

–          FELICITATS PONS!!!!!! PER AQUESTES 1800 ENTRADES!!!!

–          CONTINUA AMB EL TEU SENTIT DE L’HUMOR TANT TEU, ALEGRANT-NOS CADA MATÍ (O NO)

–          Però això no és el que ell volia

–         No

Si voleu veure els 1800 posts d’en PONS, ho podeu fer aquí

Anuncis

INSTANT DE VIDA – GIORDANO BRUNO

gioconda

 

El record d’aquella mirada el reconfortava. Va ser un instant, un moment fugisser però intens. Màgic.

Tantes coses va expresar. Tants anys d’amistat desconeixien el que aquell segon va palesar. Nítidament. Sense reserves.

Reflexionava sobre l’amor, l’amistat. I la seducció.

Era aquesta una acció de la voluntat o una atracció insubornable que s’escapa als sentits?

De sobte una veu coneguda l’interpel·là: On ets?

Amb el més net i serè dels somriures respongué: Sí, la vida té sentit.

 

 

Emocionada amb la tornada de l’amic Giordano Bruno, i recordar a la resta d’amics que teniu un raconet en aquest blog, només cal que m’ho feu saber

FRED

PhotoGrid_1386849878832

Avui tinc fred, i no és aquell fred que comença pels peus sempre freds i que escala cames amunt, ni aquell fred de jaqueta mal cordada que t’agafa per la cintura i s’escampa per tot el cos, no, el fred que tinc és diferent, comença com un cop de puny al mig de la panxa, un fred criogènic, que aprofita la xarxa arterial per distribuir-se per tot el cos, que s’arrapa com una heura per les vèrtebres i creix fins a les cervicals on es distribueix pels dos hemisferis, el de la sensibilitat i el del raonament que fa que la mirada sigui gèlida i les paraules fredes com el glaç, que congela el somriure,   igual que en la terra glaçada res pot germinar, avui  els fulls en blanc no veuran lletres ni ratlles, les mans balbes, incapaces d’acariciar i els braços inerts sense poder abraçar. Avui tinc fred, i aquest fred em mata.

OBSESSIONS

cargol

Era la seva debilitat, no podia evitar-ho,  anava pel carrer i la mirada se n’hi anava, sense control, sovint li tornaven les mirades amb cares de sorpresa o com qüestionant-ne la seva intensitat A distància curta, havia d’exercir un control sobre si mateix que el deixava esgotat i carregat d’ira, però deixar-se portar  li havia suposat més d’una mala experiència, i amb el transcurs dels anys havia arribat a la conclusió que  era més prudent dissimular. Li agradaven petites, rodonetes, res d’extravagàncies de la natura, li agradava la perfecció, i era difícil de trobar. Agraïa enormement  els anys de moda dels cabells curts i els estius calorosos on recollir-se el cabell era l’únic que pal·liava la suor al clatell. Va triar aquella especialitat per tocar-les sense problemes, per alabar-les  sense vergonya, i quan li arribava una pacient  que les tenia menudes, allargava l’exploració, s’hi delectava, perfectes, anava dient, perfectes… Elles no se’n sorprenien, segur que era per assegurar el diagnòstic i les més perspicaces ho acabaven en atribuint a un estudi per la millora  de la ciència, d’altra banda ell era ben plantat i tenia una mans delicades que enlloc de prémer acaronaven, i ben mirat tampoc passava res perquè les hi toquessin  una estona més llarga d’allò que s’hauria considerat adient o si més no prudent. Havia assolit l’habilitat de no fer massa manifestacions verbals ni guturals, no sense esforç, construint-se un petita terminologia que li permetia esplaiar-se sense conseqüències, perfectes, equilibrades, petites, proporcionades…tot i que en realitat volia dir irresistibles, temptadores, encisadores, captivadores… el control dels impulsos més íntims és el que li costava més,  se li eriçava pràcticament tot quan s’estiraven al llit d’exploracions, s’hi atansava amb tota la concentració del món i els hi demanava amb la seva veu més profunda: “es podria treure les arracades, si us plau”

CONTRADA – JORDI LLAVINA

contrada

La Contrada d’en Jordi Llavina és de quaranta sonets, quaranta sonets que parlen de la vida, de cases, del camp, d’amor, d’ocells, del pas del temps, de la terra, del poder de les paraules, de silencis, de persones, d’herències, de victòries, de derrotes, de malaltia, d’animalons, de mans, de mort, de desamor, de llums…

Contrada és una obra que transmet maduresa, serenor, experiència passada i desig d’anar endavant, és el cop de porta que tanca una època deixada enrere i una esplanada enorme davant.

En Jordi Llavina ha escollit el sonet, entre d’altres coses, per tal de tenir una estructura a partir de la qual construir i  arribar més lluny (això ho van dir el dia a la presentació del poemari) i ho aconsegueix, no sé si li cal una estructura tant estricta per demostrar la seva vàlua com a poeta, com a prestidigitador de paraules o de sentiments, però ho fa  i el millor de tot és que se’n surt, tant bé com amb Vetlla (en Jaume C. Pons Alorda, digué que una i altra formaven les dues cares de la mateixa moneda i l’autor assentí), i afegeix a la música pròpia del sonet la seva pròpia melodia, quaranta melodies a ritme de sonet.

Flaquesa

“Si ara sentissis que el cos perd la força,
passejant prop dels camps, per la boscúria
-el blat segat, la resina de l’escorça,
veus de cigales, hores de cantúria
 
del temps d’estiu-, i que l’esquena es torça
i també l’ànim –del món de la cúria,
per sempre lluny el teu cor que s’esforça
a renegar tanta de llei d’espúria-;
 
Si el teu desig fos ser un ésser del vent,
o el bell dibuix d’un pàmpol de figuera,
si sabessis que ja no t’espera
 
ningú –la dona, els fills-, ni cap lament
hagués de sortir mai del pit dels teus,
jauries sol, donant conversa als déus.”
 

El test de la flor malva

Veuràs com el fullatge del vell àlber
que tens davant de casa ja grogueja.
El pàmpol de la vinya avui terreja
-era tan gerd, i ara és sols brossa-. A l’alba,
 
herba enrosada. I és com la mà balba,
el cor: palpa i no pren. L’ànim vespreja
quan l’aigua de la pluja fa neteja
i creix el riu. El test de la flor malva
 
-un regal seu- recorda el dol i el plany.
Florirà el cel de neu com una branca.
Tornarà el glaç, que els brocs de font enjoia.
 
Llavors encara no haurà fet ni un any
que no hauràs oblidat la teva noia.
L’orgull farà que callis com et manca.


Editorial Tres i Quatre, octubre 2013
Pròleg de Teresa d'Arenys
Epíleg de Josep M. Esquirol
Dibuixos de José Luís Paulete
Fotografia d'Albert Carreras