WHATSAPP 3

*
 
 
 
Ivan?
Sí?
És que jo no en sé d’aquestes coses.
 
Quines?
 Quedar amb gent que no conec.
 
Jo tampoc.
A no? doncs semblava que hi tenies pràctica.
Ah sí?
 
Sí.
Doncs no.
D’acord, i què vols fer doncs
Quedar
Quedar? Ufff
Uffff?
Sí, uffff
Doncs perquè m’has escrit?
Suposo que per quedar.
 
Doncs?
D’acord, quedem.
 
Quedem?
Sí, quedem?
 
Quedem!!!
Quan?
 
Demà?
Ui no, demà no puc.
Si no és demà, ja no puc fins la setmana vinent.
D’acord, ens escrivim la setmana vinent per quedar.
D’acord.
 *meva
 
Anuncis

WHATSAPP 2

 
*
 
 
 
Guapa, li vas donar el meu mòbil a un amic
de ton germà?
Sí, va insistir molt, i vaig pensar que no t’importaria..
Vaig oblidar de comentar-t’ho…glups…ho sento nina.
És molt bon nano, intel·ligent, guapo… que més vols?
I?           
Està sol, tu estàs sola…
Sou unes pesades, estic sola perquè vull…
Sí, dona ja ho sé, podries tenir un exèrcit sencer als teus peus.
Podria estar amb algú si volgués…ofertes no
me’n falten…
I mandra te’n sobra, si no t’agrada o és un pesat
 l’engegues i punt. Sent amic de mon
germà és fàcil que sigui així…
Odio les cites a cegues
Però si no n’ha fet mai cap, oi?
No, perquè les odio.
Doncs digues-li que no i s’acaba el problema.
Ja, però i si…
                I siii… què?
I si resulta que és l’home de la meva vida, i jo
me’l deixo escapar?
Queda amb ell i sortiràs de dubtes,
ara que tampoc et generis grans expectatives.
Tot això de l’home de la meva vida…és per les pelis.
Ja.
M’has dit quer era guapo?
Síííí igual que el Paul Newman de jove….
Sí….?
No
No?
No, nena tu a quin món vius,
no n’hi ha d’aquests,
i a més recorda que la bellesa ha de ser interior..
Però com és?
Alçada una mica superior a la mitjana,
 i sobre si és guapo o no…
tu i jo no ens posaríem mai d’acord
 per tant …
No ho sé               
Queda-hi…no hi perdràs pràcticament res
Aquest pràcticament és el que em fa patir més,
ahh i et prohibeixo que tornis a donar
el meu núm sense autorització prèvia!!
😉
 
 
 
Whatsapp 1


*la fotografia és una obra col·lectiva d’ajt i mjt


WHATSAPP 1

*
Hola
Hola, no sé qui ets

Sóc l’Ivan, no em coneixes.
I tu em coneixes a mi?
Ens vam veure a l’enterrament 
de la mare de l’Elsa i el Cesc
Sóc amic del Cesc
Ah, jo sóc amiga de l’Elsa, 
però continuo sense saber qui ets.

M’ho imagino, l’Elsa em va donar 
el teu telèfon 

Doncs, no me n’ha dit res…
Sento molestar-te
No em molestes, però no sé  què vols.
Ho vull tot
Caram.
Era broma, m’agradaria quedar amb tu.
No ho acabo d’entendre,
amb mi? Si no em coneixes de res.
Et vaig veure, i vaig pensar que havíem de quedar.
Deixa-m’ho rumiar, d’acord? No acostumo a quedar
així com així amb desconeguts encara que siguin
els millors amics del germà de la meva millor amiga.
Ho entenc.


*la foto és meva

ES POSARIA A PLORAR

I justament ara es posaria a plorar, però les llàgrimes no li surten, com si el dipòsit estigués sec, buit de fa dies, des de que plorar va deixar de formar part de la seva vida. Ara ja no plora, va aprendre a empassar-se les llàgrimes, a engolir l’orgull, tot i que sovint se li queda aturat damunt del pit, però tard o d’hora baixa i desapareix.  Ara mateix, però, el què té no és l’orgull ferit, ara té mal, no és un mal físic, per aquests sí que té una reserva de llàgrimes, és un mal diferent,  és un mal punyent, no el sabria situar, per allà el mig… i el més greu és que no el pot controlar, no hi ha cap xarop que li pugui calmar i ara mateix ningú que el pugui consolar. És el mal que deriva de la injustícia, de la mala sort, del sentir-se pitjor que els altres…i sí segur que té un cert punt de victimisme, però al cap i a la fi tots l’utilitzem quan ens fa mal alguna cosa… es mossega els llavis, mirant fixament enlloc mentre sent el pfffffffffffffffffffffffff de la pilota desinflant-se.

EL PES DE LA PAPALLONA -ERRI DE LUCA

Amb aquest estil tan seu, de frases curtes, poc guarnides, pràcticament sospirs, Erri de Luca ens porta a les muntanyes, a la lluita entre el rei dels isards i el rei dels caçadors, a la simbiosi entre caçador i presa, ambdós al final de les seves vides, ambdós éssers solitaris, amos de la seva llibertat.

A un l’acompanya sempre una papallona blanca, l’altre hi renuncia perquè sap que “hi ha carícies que afegides sobre una càrrega la fan trontollar”. La papallona blanca “serà l’únic testimoni de la sort final d’ambdós oponents”.

Una escriptura tant delicada, tant poètica, que et permet notar la presència de l’isard, la sensació dels salts damunt les roques, la pluja caient-li damunt el pelatge,  i  notar la papallona damunt les banyes. Et permet escalar sense cordes com ho fa el caçador, palpar la fortalesa del seu cos i alhora l’esgotament dels seus darrers dies.

El duel entre dues ànimes salvatges i lliures, amb un final brillant, i una papallona blanca gravada a la banya esquerra de l’isard.
El llibre també inclou un petit relat d’homenatge a un arbre, i és un dels aspectes que el fa gran com escriptor aquesta capacitat de dotar de vida a qualsevol cosa, de fer-ne poesia, la felicitat de les petites coses, de la contemplació del què ens envolta.


NÚVOLS DE COLORS




Quan de bon matí sento crits que em diuen “Mamaaaaa, vineeee”, acostuma a ser per una baralla, un mitjó que s’ha perdut en la immensitat de la nostra llar, una samarreta que no vol entrar o qualsevol altra fotesa que, mal m’està dir-ho, acostumo a ignorar fins que considero el crit esdevé molest, més que res perquè la majoria de vegades els mitjons surten, les samarretes entren i les baralles s’acaben sense la meva intervenció.

Aquest matí però el “Mammaaa vineee, correeeee vineeee..” era en un altre to, no en el de “mama si m’estimes vine ara mateix”, sinó en el de “mama vine que això no t’ho pots perdre”…o sigui que m’esperava una dent caiguda, algú fent el pi o qualsevol altra originalitat que requeria sense excusa la meva presència.

Però no, el “Mamma vineee, correeeee vineeee..” d’aquest matí, era diferent…s’hi afegia “miraaaa núvols de l’arc de sant martí….” i jo que de bon matí, tinc poc vocabulari…”què?”, “sí, mira’ls, i no plou ehhh!”

I tenia raó, tota la raó, els núvols eren de l’arc de sant martí, i jo veloç com una daina (els que em coneixeu us en podeu fer una idea…) he agafat la càmera de fer fotos (sempre a punt) i he sortit al balcó….la càmera no tenia la tarja de memòria, he tornat a entrar, l’he agafat de l’ordinador l’he col.locat…he tornat a sortir…la càmera no feia clic… no tenia prou bateria…he grunyit al meu fill gran, no per la fal·lera fotogràfica que li ha agafat darrerament, de la que n’estic molt orgullosa,  sinó per no posar la bateria a recarregar-se, he agafat el mòbil i el resultat és el que podeu observar a la foto, o sigui poca cosa.

Però la realitat és que el meu observador del cel tenia tota la raó i els núvols aquest matí eren de tots colors. Després ha vingut tota la bateria de preguntes del perquè eren així i jo m’he hagut d’empescar una teoria sobre la llum i l’aigua i els prismes .

Tant de bo tots els matins els núvols fossin de l’arc de sant martí.

A LA BANDA DE CANAAN – SEBASTIAN BARRY

Una  nina de porcellana  cau de les mans d’una nena petita al terra d’una catedral i es trenca.

A la Lilly, una dona de 89 anys, se li ha mort el nét, en Bill, aquesta gran pena ja no la pot aguantar i decideix escriure la seva vida per acomiadar-se’n.

“¿Quin soroll fa un cor de vuitanta-nou anys quan es trenca? Potser és poc més que silenci. Deu ser un so petit, lleu, si més no.”


Escriurà  que va néixer a una Irlanda encara britànica, que el seu pare vidu era cap de la policia del Regne Unit a Dublín i com aquest fet i algun altre la va situar en una banda de la vida que la va obligar a fugir de molt jove als USA amenaçada de mort.

Relatarà el segle XX a partir de les seves grans guerres, on en pràcticament en cada una hi va perdre part de la seva vida, germà, fill i nét, cada ú a la seva manera.   

“Em capfico en tot el que estimo, encara que totes les coses duguin cosit un retall de tragèdia..”

Una vida construïda sense premeditació, a l’albir de les circumstàncies i de les pèrduees, de la voluntat dels altres, acceptant-la, pràcticament fins al final, amb resignació, amb humilitat, convivint amb els records sense permetre que l’enfonsessin.

“Podem ser immunes a la febre tifoide, al tètanus, a la pigota, a la diftèria, que a la memòria, mai. Contra això, no hi ha vacuna que valgui.”

Explicarà què és Canaan, per ella i per la resta de “fugitius” que hi van trobar una nova llar on recordar la seva terra, encara que no hi haguessin viscut mai, on construir noves vides, on ajudar-se els uns als altres, on alguns a part dels somnis també hi van portar els odis i també la mort.

“…la guerra oberta, la brusquedat, la totalitat, la manca colossal de generositat, l’odi etern i implacable de tot plegat, que no ens deixessin marxar, que no ens perdonessin els pecats…que ens seguissin a l’altra riba del riu i el matessin a la banda de Canaan…”
“I després  es va endinsar  en la distància, en el que ell creia que era la seva vida més correcta, en la riuada de la gent, el torrent confús de la gent, Canaan mateix”

Explicarà la complexitat del ser humà,  les contradiccions,  les pors, les angoixes, els silencis, les fugides, l’esforç, el treball, les il·lusions, l’amistat, l’amor, l’odi.  Sense criticar ni posicionar-se explícitament denunciarà els conflictes polítics, racials, les guerres com a mecanismes estroncadors de la llibertat, del lliure desenvolupament personal i social, el sense sentit que suposa que un ser humà pugui manllevar-li la vida a un altre.

“No sé què se li va trencar per dins. Potser van ser moltes coses. Se li van socarrimar uns cables i la ràdio del seu interior va deixar de rebre cobertura. Tampoc emetia cap senyal. El meu Ed”



És un llibre escrit i traduït amb gran delicadesa, trist i bonic, com un lliri *, com la seva protagonista. 


*lliri en anglès és Lily.  


Una altra gran recomanació d’en Quim de La Cultural 

LA PEIXERA – MAIOL DE GRÀCIA CLOTET

“Josep E. es desperta immobilitzat davant d’una paret de totxanes. Qui el té presoner? Què volen d’ell? Uns torturadors sense rostre l’obligaran a dur la seva voluntat a l’extrem, destruint-lo una vegada i una altra. Mentrestant, el món pateix canvis sinistres. Quan Josep E. surti a l’exterior, el seu captiveri no haurà acabat: el vigilarà una presència constant i omnívora sempre en ombres, sempre múltiple i alhora única, la mateixa que ha convertit tot allò que coneixíem en una societat incomprensible, amenaçadora. Però ell descobreix recursos que ignorava que posseïa. I descobreix també que és una peça cobejada en uns escacs que només pot intuir. I que no està sol.

Una novel·la distòpica que ens submergeix en l’atmosfera angoixant d’una Barcelona esquinçada en zones on impera un terror anònim, i que ens força a plantejar-nos els límits de la lleialtat i l’amor, de les conviccions i de la resistència.
«Em miren sense mirar-me perquè no tenen rostre.»”
És un llibre que juga amb el factor sorpresa de principi a final per tant no puc explicar massa cosa sense trencar la màgia de no saber  per on anirà, el text de la portada explica el principi i els principis que hi planen. L’entrada de la novel·la és terrible, angoixant,  com a lector vas tant perdut com el protagonista i aquesta sensació de vinculació  es manté fins pràcticament el final i no crec que sigui només és per l’ús de la 1a persona, diria que és un dels punts forts del llibre, l’empatia amb el protagonista/víctima i la incapacitat de predir el què li passarà, per tant vas d’esglai a esglai, amb una Barcelona de fons que coneixes i reconeixes però que alhora és estranya i fa basarda, molta. 


Ben escrita, enganxa des de les primeres línees, amb una bona arquitectura i distribució en capítols curts i dinàmics d’aquells que fan que no puguis parar de llegir (una altre, només un altre…) i no donaré més pistes però sí explicaré les sensacions que m’ha produït la seva lectura (sense ordre i algunes en dosis molt superiors a les altres): Sorpresa, angoixa, por, fàstic,  decepció, alleujament, esperança, alegria, soledat.

“..l’art com a refugi i defensa, l’art i la rutina agafats de la mà per produir i respirar, per respirar i produir…”

“Mentre pujo cap a casa em fixo en la multitud que em rodeja. Tots, sense excepció, fan el mateix que feien ahir i abans d’ahir, fa dos mesos i fa dos anys. Tots van i vénen i tornen i se’n tornen a anar i mengen i defequen i juguen i fins a cert punt s’assemblen satisfets de poder-ho fer sense ser molestats ni destorbar a ningú, de manera que el trajecte fins el cementiri se’ls faci menys aterridor. A tot arreu on miro veig exactament això. A tot arreu inclosa la zona d’exclusió.”

 

Una novel·la recomanable, de la que ben segur se’n parlarà perquè tracta situacions que tot i que podrien semblar inverossímils hi ha un rerefons que sempre plana damunt la humanitat com són els autoritarismes i totalitarismes i el control del pensament i  per tant el llibre també es pot interpretar com una defensa a l’esperit crític, al pensament lliure i a la necessitat d’implicació social
  
I de l’autor també en sentirem a parlar, tenint en compte que es tracta de la seva primera novel·la.

LA MÚSICA DE UNA VIDA – ANDREÏ MAKINE

A vegades sembla que els llibres es comuniquin entre ells i se t’apropin per semblances, temàtiques, estils, poètica…si fa uns dies explicava que havia llegit Karl y Anna de Leonhard Frank, on durant la 1a GM en Karl suplanta al seu amic Richard fins al punt d’enamorar a la seva dona, ara em torna a caure a les mans un llibre de guerra, Rússia i suplantacions d’identitat, en aquesta ocasió ambientat a la 2a GM, on el protagonista, un jove que espera en una angoixant estació de tren replena de gent que espera un tren que no saben ben bé si mai arribarà a passar, on la neu ha caigut amb tanta intensitat que no poden ni obrir les portes, escolta la música d’un piano i seguint-la va a parar a una cambra plena de trastos, amb un piano i un pianista que li acabarà explicant la seva vida, relat que durarà tot el viatge en tren fins a Moscú. Una vida de jove promesa del piano, que es veu estroncada quan ha de fugir perquè els seus pares han sigut detinguts per motius polítics, i fuig sense destí fins que decideix suplantar la identitat d’un soldat mort, i a partir d’aquí totes les vicissituds d’una vida que no és la seva, fins que és descobert. Un llibre ple de música, no només per la que s’explica, sinó també i sobretot per la no s’explica. I continuant amb la teoria que els llibres que parlen entre ells i se t’apropen quan volen, també té punts de contacte amb “L’alcohol i la nostàlgia” de Mathias Énard, Siberia i tren, elements fonamentals en els dos llibres, de fet la Sibèria, en els tres. Els tres d’autors d’èpoques diferents, i amb estils molt diferents, peròtots seduïts (si és que es pot dir així) per la duresa de la Sibèria i de la URSS/Rússia més cruel.  

CASTORS, TREMOLORS, OH EUROPA, MISSA, GROSSA, DOCENTS BALEARS


*

Aquesta entrada l’havia de fer la setmana passada, però crec que el tremolor em va desordenar les idees i amb el dubte de si ja s’han assentat o no, com a mínim sí que em veig amb la capacitat o necessitat d’abocar-les. A mi els castors sempre m’han semblat una animals simpàtics, simpàtics i treballadors, els enginyers del regne animal, capaços de crear ecosistemes, amb unes dents tan eficaces com unes destrals, uns animalons que l’església qualificà de peixos ara fa uns quants segles, suposo que per poder-se’ls menjar amb la consciència ben tranquil·la. Però no, no tots els castors són així, n’hi ha un, el #Castor que és un provocador, no en té prou amb desafiar les regles de la terra i del mar, l’ha d’omplir de gas, fent-la tremolar i fins i tot posant en perill l’ecosistema. Però hi reflexiono i veig que els castors no en tenen la culpa, tota la culpa és humana que han posat  el nom d’un animaló noble i simpàtic a una instal·lació que de per si no hauria de donar problemes però que ves per on, sembla que en dóna i que podrien ser-ne molts, tot això abans d’entrar en funcionament…i molt a  prop, com aquell qui no vol la cosa, de dues centrals nuclears que per tranquil·litzar-nos diuen que en cas de perill les pararan, però tontos tontos no ho som i sabem que el perill rau en el què hi  ha allà dintre, oi?  Un dia farem un pet que sortirem tots volant o carbonitzats o liofilitzats…

Més o menys al mateix temps que els tremolors,  un vaixell amb més de 500 PERSONES que tenen el somni i intenten que es faci realitat, de viure millor a l’”opulent” europa (no és mereix ni la majúscula de la seva inicial), crema i s’enfonsa o s’enfonsa i es crema, no m’ha acabat de quedar clar, davant la costa de Lampedusa i hi perden la vida unes 150  que de moment se sàpiga, ironies del destí, aquests seran nacionalitzats italians i per tant europeus, la resta, els que han sobreviscut els que han aconseguit arribar en vida a la terra promesa, aquests seran multats i deportats a casa seva, per tornar-ho a intentar. Esgarrifosa la legislació italiana que estableix que cap vaixell pot socórrer els immigrants a alta mar perquè si no seran acusats de tràfic il·legal de persones, i en canvi molt valent el capità del vaixell que va posar per davant el valor de la vida de centenars de persones en front de la denigrant i vergonyosa actuació dels guardacostes italians que van trigar més de dues hores a arribat al lloc de la desgràcia… 

Però podem estar tranquils, sobretot els que treballem a l’administració pública,  aviat tindrem permís retribuït  per anar a missa, pel camí s’hauran carregat la sanitat i l’educació pública, però podrem anar a encomanar-nos a déu en horari laboral, algun lloc ja han començat a fer-ho.

I la recomanació final, compreu la grossa de cap d’any, la catalana, aquella per anunciar-se fan servir una dona grassa que va fent el ridícul, farcit de tots els tòpics negatius possibles referents a la igualtat home i dona, denigrant, carrincló i folklòric (en un sentit pejoratiu) ..anunci pagat amb diners públics/nostres… i no puc estar de preguntar-me on la tenim aquella creativitat tant nostrada? Aquella originalitat que ens fa diferents? També la deuen haver retallat.

I acabo de vomitar tot això i llegint-ho comprovo que no aporto res que només faig una repodrucció totalment subjectiva del què diuen els diaris…i ja em perdonareu però és que si no ho escric rebento..

Ah i això sí, en positiu, una meravella, els docents de ses illes i els pares i mares de l’alumnat, defensant la no aplicació d’una llei que entre d’altres barbaritats implicaria que amb l’excusa d’afavorir l’aprenentatge de l’idioma de l’impèri (el britànic) quedés el català/baleà com anecdòtic…  tot el meu suport!



*la fotografia l’he manllevat d’aquí