LA MORT A VENÈCIA – THOMAS MANN



No havia llegit La Mort a Venècia de Thomas Mann, ni recordava haver vist la pel·lícula de Luchino Visconti, i que en un sol vespre et permetin assistir a la xerrada d’un literat explicant el llibre i a un passi del film és tot un luxe. Una d’aquelles activitats que permeten per una banda la interacció dels lectors, trencant la intimitat inherent a la lectura, i de l’altra dels cinèfils.

La xerrada o més aviat lliçó ens la va oferir el Xavier Hernández, de qui mai  vaig poder gaudir com a professor i de qui tothom en recorda les seves grans classes.  Va fer una dissecció del llibre i de l’autor magnífica que sé que aviat estarà a la web de La Cultural, situant a l’obra en el context social, artístic i intel·lectual de l’època, amb influències clares dels filòsofs germànics, arrossegant encara el romanticisme, el modernisme, la mitologia. També va posar en evidència algun punt important que  al seu parer la pel·lícula havia restat importància i amb el que veient la pel·lícula després li he de donar tota la raó.

Tot i així i malgrat punts concrets, em vaig quedar molt sorpresa de la fidelitat del guió amb la novel·la, diria que a la novel·la no hi ha tantes mirades del jove Tadzio al “vell” Gustav, però sí que aconsegueix transmetre a la perfecció, igual que al llibre, la tortura per un desig inconfés i fora del “status quo” moral de l’època i de l’artista.

Perfecta la translació de l’elucubració sobre la bellesa, sobre si és innata o s’ha de provocar, sobre si qui la provoca és el mal o és espontània, sobre si existeix o si és subjectiva, de la novel·la al film, mitjançant la creació d’un amic que al llibre no hi surt. I fantàstica la ciutat de Venècia per exemplificar-ho, esdevé un personatge més de la pel·lícula, un retrat del jove Tadzio i del propi Aschenbach, bellesa i vellesa, creació i destrucció, joventut i decadència, amor i malaltia, perfecció i obsessió…

El que també m’ha deixat bocabadada és la capacitat de transmetre del Thomas Mann en tant poques paraules, un llibre tant curt i que en canvi explica tantes coses, el viatge a Venècia, l’estada al Lido, l’enamorament, el descobriment de l’epidèmia que afecta a la ciutat, l’intent de fugida, l’acceptació dels sentiments, la lluita contra el pas del temps…la decadència, i ho explica amb paraules però també i sobretot amb símbols.

Vaja, una iniciativa fantàstica la de la llibreria La Cultural i el cinema Kubrick per apropar-nos als clàssics.
  

Anuncis

3r ANIVERSARI DE CON A DE ARTE

pastís de “tartasweet” amb els colors corporatius de Con A de Arte i dibuixos de la pròpia Noe!

Després d’un parell de sessions inicials que no podré agrair mai prou a la Teresa Benet i al Zig Zag, on realment he après a treballar l’argila polimèrica és a Con A de Arte. Con A de Arte, són la Noelia Contreras i l’Álex  Hernández, que han convertit el seu taller en un lloc de trobada d’argileres i argilers, que fan de pal de paller de tota una comunitat unida pel treball amb les mans, el color, la creativitat.

Con A de Arte, també és una botiga fantàstica, virtual i real, on a més d’argila es troba tot allò necessari per donar-li les mil formes possibles i impossibles, amb preus ajustats i productes que si convé recorren el món per ser-nos oferts.

A part de ser un parell d’artistes, us deixo enllaços de la seva web i del flickr de la Noe, són unes persones excepcionals, discretes, agradables, accessibles, pacients, sempre disposades a ajudar i a endinsar-nos més en el món polimèric.

A més acullen a casa seva a altres especialistes de la seva talla com l’Ana Belchi de València, la Fabiola Pérez de Madrid, l’Angie Scarr  de Gran Bretanya, la Sílvia Ortiz de la Torre també de Madrid…i molts més que em deixo… cosa que ens permet a qui no podem anar a les trobades internacionals a conèixer, en directe, altres maneres de treballar.

Diumenge passat van celebrar el 3r aniversari de Con A de Arte i ho van fer a Ripollet, en el local on normalment fan les “Quedades” d’argilers, aniversari que va durar tot el dia, amb classe inclosa (que jo em vaig saltar) per acabar amb un concurs, berenar i sorteig fantàstic. La celebració va ser un reflex del caràcter dels organitzadors, la gent estava contenta, distesa, amb ganes d’aprendre i de riure, provar les delícies de la seva amiga l’amiga respostera…tot plegat ple d’abraçades, rialles i ais i ois per les peces de cada ú.

Per molts anys Noe i Àlex!!! I molts molts anys d’argila, de cursos i de botiga!!!



DE LA LECTURA I DE LA MORT


Llegeixo, amb estupor, un tuit en el que recomanen un llibre, no diré l’autor perquè no vull que sembli que el critico perquè no és així, de fet no n’he llegit res tot i que darrerament me’l recomanen molt (gràcies Josep!)
 
En primer lloc diu l’autor del tuit que és un llibre imperdible, a mi aquest tipus m’anirien bé, no sé mai on he deixat els llibres, ni a qui els he deixat ni a on els he endreçat, un llibre imperdible és un llibre que no es perd, d’aquí el nom d’aquelles famoses agulles que es tanquen i per tant no es perden i a més a més no punxen.
En el petit món de twitter on cada lletra és un tresor , cal esforçar-se a fer servir el mínim de vocables per expressar el màxim d’idees, però el llenguatge té això que cada ú el pot interpretar a la seva manera, imagino, de fet no és massa difícil, que un llibre imperdible ho deu ser, no tant perquè no et punxi, com perquè no te’l perdis.
La piulada continua dient que  no pots marxar d’aquest món sense haver-lo llegit, i a qui m’he quedat garratibada. Marxar d’aquest món, quines idees, com si visquéssim dins de l’Enterprise i ens dirigíssim a un altre món, “sobretot no abandonis la terra sense abans haver llegit a tal i tal autor”…
Però no, ara com ara marxar d’aquest món significa morir, i morir no és reversible, pots escollir el moment, això sí, però  normalment només s’hi opta per desesperació i tampoc crec que sigui el moment ideal per recordar que no pots fer-ho sense haver llegit determinat llibre, podria estudiar-se com a teràpia dissuasòria del suïcidi, tot i que caldria escollir bé els llibres, n’hi ha molts que t’hi portarien encara més ràpid.
L’autor de la piulada no deu ser dels que  opina que morir és passar a millor vida, clar que això encara no s’ha demostrat ni tampoc que en aquesta altra vida millor hi hagi llibres,  personalment no em puc imaginar una vida millor sense llibres.
Ni tampoc deu ser defensor de la teoria de la reencarnació, potser perquè tampoc se sap ni quan ni a on ni en quin tipus de bestiola, per tant també es fa difícil pensar que algú es deixí un llibre pendent per a la propera vida.
Crec que als que ens agrada llegir patim tots la sensació que mai tindrem el temps suficient per llegir el 10 % del què voldríem i això en determinats moments et pot portar a una certa angoixa lectora que de tant en tant  t’obliga a fer un “reset”  i a recordar-te que la lectura ha de ser un plaer.
Per això quan veig aquest tipus de missatge que en el fons no fa més que insistir que tard o d’hora tots morirem i que no deixa de ser un “carpe diem” i et cauen a sobre tots els títols que voldries llegir-te abans de canviar de planeta i tots els que encara no han sortit però que esperes que surtin o que tradueixin durant el temps que esperes que duri la teva vida, que esperes que sigui molt precisament per intentar abastar encara més títols i moltes d’altres coses, m’indigno. 
M’indigno perquè el missatge que dóna a entendre el tuit és just el contrari al que s’hauria de donar:
Llegir és obrir un parèntesi al tic-tac diari, obrir una finestra atemporal on el què compta és el propi ritme del llibre, llegir ha de ser un plaer,  un plaer sense final, sense límits, sense minuts… sense condicions, sense dates finals, i morir encara que no ens agradi, ho és.

LA TACA



Se li escapava pel forat, aquell forat que començà petit com un puntet i que darrerament s’havia anat fent gran i negre per on l’energia brollava sense control fins al punt que l’engolia, si algú si hagués fixat bé hauria notat com el seu caminar era diferent, com si l’empenyessin cap a dins de si mateixa, no se sap ben bé a on, els seus gestos eren introspectius  tant llunyans de la seva calidesa habitual  i malgrat els esforços per recuperar-se basats en la confiança amb els somriures aliens, s’anava desinflant com un globus d’heli de cap a caiguda, el declivi va esdevenir el seu company fins que se la van trobar a terra. Era una simple taca de colors, bonica.

VERMELL AMARGANT


Modigilani. Nu amb jardi darrere (suggeriment de Sícoris)

Per segona vegada m’he presentat al premi Núvol de Contes,  per segona  vegada he arribat fins a les portes de la final i per segona vegada estic molt i molt contenta d’haver-hi participat i d’haver arribat fins aquí i sobretot molt agraïda a tots els que l’heu llegit, perquè malgrat tractar-se d’una història crua i antipàtica, ha sigut molt llegida, molt compartida i molt comentada, cosa que no us podré agrair mai prou.

I aquí el conte:

VERMELL AMARGANT
 
Es pintava les ungles de l’únic color que ell li permetia, decorant els petits peus que caminaven sempre inclinats gràcies als talons d’agulla que li remarcaven els panxells de les cames,  incrementant  la sinuositat del seu caminar i ressaltant les formes embolcallades pels vestits que ell li comprava,  sempre negres o rojos, ajustats, curts, ensenyant el precís per fer tombar totes les mirades.
La tenia sotmesa a un rígida dieta, que assegurava que no guanyava ni perdia cap gram, cap, i el mateix succeïa amb el gimnàs, l’exercici just per mantenir les corbes a lloc, res de musculatura andrògina, cap estímul intel·lectual, molta televisió, molta revista femenina  i molt saló d’estètica, aquesta era la seva vida.
Amb el fer-se gran anava prenent consciència que aquelles esperances dipositades de jove de que tot plegat hauria valgut la pena a canvi de viure una maduresa tranquil·la, s’anaven esvaint com l’aigua que s’evapora sota el sol, sensació que es confirmà del tot el dia del seu darrer aniversari. Li havia anunciat un regal diferent, i ho va ser, el regal fou deixar-la descansar, entrà a casa una jove que representaria el seu paper fins i tot millor que ella, una jove que si haguéssim pogut comparar amb ella mateixa força anys enrere no hauríem trobat gaires diferències,  ella ho va copsar de seguida i va entendre el gust amarg del suc de taronja dels darrers dies i va comprendre el dolor d’estómac que darrerament l’estenallava  i el seu to dolç que li recomanava repòs.
La presència de la jove, en lloc de provocar-li gelosia, li feu aflorar un instint que ella mateixa s’havia encarregat d’entaforar ben al fons, des de que ell la feu sotmetre a una petita intervenció per evitar sorpreses no desitjades.
En tenia cura a distància, havien establert una relació a base de mirades i de respecte amb la que les dues es sentien acompanyades i recolzades, sense que ell en fos conscient  evitant així suspicàcies innecessàries.
A la nit la sentia gemegar, sentia els cops i els xiscles i després escoltava el caure de les llàgrimes de la jove de la mateixa manera que ho havien fet les seves anys enrere, quan mentre procurava plorar en silenci, s’anava repetint la sort que havia tingut.
Va sentir fressa, la d’ella caminant sigil·losament, vestint-se al passadís i anar cap a la porta intentant obrir-la sense clau, també en això s’assemblaven, il·luses que feren d’una presó un castell de llibertat.
L’endemà al matí, malgrat els dolors d’estómac l’impedien gairebé moure’s, s’ho feu venir bé per fer-li un senyal i donar-li a entendre que l’ajudaria a fugir, i la jove se la mirà amb la mirada més tendre i agraïda que mai de la vida havia rebut, una mirada que li donà les forces justes per acabar la feina que s’havia proposat la nit anterior.
Afortunadament tenia el son fort, roncava, i per tant  no va sentir com fugia la jove  ni com ella se li apropava, escollí a consciència el taló d’agulla més afilat, el símbol de la tortura a la qual es deixà sotmetre durant anys. El va despertar just al moment que li clavava, volia que sabés fins a quin punt era valenta, fou una dècima de segon, el temps en el que ell esbossant un somriure comprovava la viscositat de  la sang que li brollava del cor.
Ella s’estirà al  seu costat, sucà el dit a la ferida i es repintà les ungles d’un vermell intens, tancà les parpelles i esperà que l’amargor acabés de fer el seu efecte.

(i finalment fou el conte més llegit)

LA VERITAT SOBRE EL CAS HARRY QUEBERT – JOËL DICKER

Qualsevol de les crítiques que en llegiu us diran que és un llibre que atrapa, i és cert, t’enganxa des de ben aviat, la història comença més o menys així, en Harry Quebert, un escriptor d’uns 30 anys se’n va a viure a un petit i tranquil poble de New Hampshire i allà s’enamora bojament d’una noia de 15 anys, la Nola.  30 anys després troben el cos d’aquesta noia enterrat al pati de casa seva i l’acusen del seu assassinat.  En Marcus, alumne i protegit d’en Harry decideix desembrollar la veritat i escriure’n un llibre. I a partir d’aquí és una muntanya russa de girs inesperats i personatges ambigus fins que acaben sent pràcticament tots sospitosos. 

Els punts forts de la novel·la  són, la capacitat d’atrapar-te que té, l’enginyeria en encaixar les diverses situacions i versions de les mateixes amb els personatges  i els girs i cops d’efecte, n’hi ha alguns de molt bons. L’arquitectura del llibre, també m’ha agradat, la petita introducció (consells per ser escriptor), el anar i venir en el temps, les cartes…

Però crec que té molts punts febles, la construcció dels personatges l’he trobat fluixa, poc creïbles, sobretot els femenins, que es poden resumir en mares histèriques i  joves barbies. Cada capítol comença amb un consell per ser un bon escriptor, cosa que podria dotar de seriositat el llibre i que li podria eixamplar el concepte de ser un llibre d’assassinats i policies, però llavors introdueix les comparacions entre escriure llibres i ser un bon boxejador, sumat a les descripcions de postal, la platja, el bosc, la casa, les carreteres, el cafè, tot taaaan típicament nord-americà, més uns quants ingredients que no poden faltar, persecucions de cotxes,  policia bo, advocat sense escrúpols, editor que encara en té menys… (i no diré  més per no desvetllar res, però que si el llegiu sabreu identificar a la perfecció) amb el resultat que tot plegat esdevé un “storyboard” de qualsevol sèrie americana d’intriga.

Si necessiteu un llibre que us impedeixi pensar en res més mentre el llegiu, en el que no busqueu aprofundir però sí passar una estona ben entretinguda, aquest és el vostre llibre.