VINC ÉS SINGULAR XVII

Arribo just a l’hora, entro al cafè, la veig al fons mirant-me, esbossa un somriure, jo li’n torno mig, m’assec, demano el mateix que ella, li dic hola sense fer-li dos petons, al veure-la se m’han regirat els mals records, em mira amb els seus ulls de mel i em pregunta com estic, no sé que respondre-li, sóc sincer així d’entrada? Li aboco tot pel boc gros? O em mesuro i li responc banalitats?  Em mesuro i li responc banalitats, li explico que estic bé i ella em diu que també, i comencem a parlar de cafès i d’exposicions, i de els què hem vist i de les que no, i de les que fan aquí i de les que fan allà, i tot plegat porta a una intimitat en la que ens sentim més còmodes i ja em veig capaç d’obrir el boc gros i abocar-ho tot, i ho faig sense parlar d’ella i només fent-ho de mi, i ella amb mira amb el cap inclinat i el somriure se li desdibuixa i baixa la mirada i es tapa la cara amb les mans i em confessa que es mor de vergonya i que li sap molt de greu haver actuat així, que són les seves pors i inseguretats que sempre s’interposen entre ella i les persones, que porta tota la vida intentant domar-les però mai n’ha sigut capaç, i jo, valent, il·lús i presumptuós li dic que l’ajudaré a vèncer-les i ella em mira amb cara d’incredulitat i em respon que només ella les ha de vèncer, i crec que té tota la raó, i li pregunto quines perspectives té de guanyar-les i em respon que creu que bones però que amb aquestes coses no se sap mai, i jo bufo perquè trobo que sempre acaba amanint les frases amb un polsim de pessimisme que em torba, però intento no pensar-hi massa i li explico que jo també en tinc de pors, que amb ella em passar una cosa que mai abans havia sentit i són les ganes d’estar permanentment junts, que no em faria res construir amb ella el què fos i li remarco el meu caràcter independent i esmunyedís i la meva tendència a dir no a tothom, però que curiosament amb ella no em passa, i decidim deixar de parlar de nosaltres i dedicar-nos a altres temes i acabem el cafè i sortim a passejar, i del passeig a sopar i arriba l’hora d’anar a casa i l’acompanyo a casa seva i em convida a pujar i li agafo la cara amb les dues mans i li dic que no, que preferiria no fer-ho i se’n va mirant a terra i li retinc la mà però es deixa anar.

Vinc és singular XVI
Anuncis

One thought on “VINC ÉS SINGULAR XVII

  1. d'aquesta manera sembla més real, però m'he quedat… m'ha deixat… estic…però si ja és hora d'anar endavant, nois, voleu fer les coses com déu mana ja?(perdó, en cada entrega em fas "entrar al trapo" i no sé si els de de renyir o renyar, que estan més tontos!)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s