VINC ÉS SINGULAR XV



Just quan havia començat a aprendre a viure sense ella, quan havia aconseguit tancar el calaix de la seva presència omnipresent, després de dies i dies d’empènyer mentalment, just quan em sentia més lleuger sense el pes de l’enyorament d’alguna cosa que mai he tingut, just llavors, em torna a convidar a fer un cafè, i el calaix s’obre igual com ho fan les comportes d’un pantà, i tot allò que hi havia dins surt amb la força i la intensitat que suposa trobar una porta oberta de bat a bat. I hi caic i li dic que sí, i em poso nerviós, i em desconec, i les hores que falten per aquest cafè se’m fan eternes.

I per passar les hores, i evitar tornar a pensament tortuosos que no em portarien enlloc més que a la fugida,  decideixo posar-me a escriure, i em surten poemes que mai abans havia tingut necessitat d’escriure i em torno a dir a mi mateix que em serà difícil, molt difícil, fugir d’ella, perquè ella ja és en mi,  sense ser-hi. M’ompliré la boca de falsa seguretat i voluntat de de córrer sol per la vida, faré veure que estic bé mentre  estic ple de melangia, i aniré aquest cafè per saber fins a quin punt això que ens passa es mutu o senzillament una encaparrada meva i un joc d’ella, saber si he continuar amb la màscara del solitari etern o pel contrari podré treure-me-la i mostrar el què realment em vindria de gust, tota aquella part de mi que no he obert mai a ningú i que sempre ha format part del meu imaginari de felicitat.

Advertisements

2 thoughts on “VINC ÉS SINGULAR XV

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s