VINC ÉS SINGULAR XII



Un adéu no admet matisos, és adéu i prou, no és un ja ens trucarem o ja ens veurem, és un “ha sigut curt però intens, m’has deixat dormint en una butaca i després a fora l’escala de casa teva, comprendràs que no vulgui saber res més de tu”, cada vegada que llegeixo el missatge amb l’adéu, entre línies sento la seva veu dient-me tot això, i llavors els ulls se m’omplen d’aigua que no puc evitar que caigui galtes avall, i em pregunto perquè caram m’importa tant, si jo havia decidit que no volia que m’importés, i comprovo per primera vegada  a la vida que contra determinades coses no t’hi pots enfrontar, enfadar ni lluitar-hi en contra, de fer-ho ho pots fer, com faig jo, però a costa de muntanyes de llàgrimes, d’incertesa, de soledat i sobretot de penediment. Penediment per no donar-me una sola oportunitat per viure d’una altra  manera, aquesta porta l’he tancat jo soleta, ningú m’hi ha ajudat.  Tot plegat per por, aquesta por que m’ha acompanyat tota la vida, que sempre s’ha interposat entre el món i jo, aquesta por que em paralitza quan algú se m’apropa massa, aquesta por que se m’emporta les paraules quan algú intenta conversar amb mi, aquesta por que em condemna a la soledat, i que amago darrera una cuirassa de falsa autonomia, de voluntat d’estar sola, i en realitat és por al ridícul, por a decebre, por a les negatives…i amb ell tot era diferent, el dia que vam començar a parlar al cafè era un parlar còmode, m’hi sentia a gust, fins i tot el mirava als ulls, a aquells ulls brillants que establien una connexió quasi visible amb els meus, elèctrica, de la que ens costava prescindir.  

I ara què, ara què, l’he espifiat, i el meu maleït orgull em demana que l’oblidi, però sé que és orgull i altra vegada la por al ridícul que m’inunda, intento deixar l’orgull de banda o més aviat me’l reservo per més endavant, el guardo plegadet en alguna butxaca i em forço a no pensar tant i li faig un missatge convidant-lo a cafè,  un cafè no compromet a res, és neutre, no és un sopar, ni és una copa, un cafè és de passada, una pausa en les activitats diàries, un cafè no implica res, no té una continuïtat…  també l’hauria pogut convidar a visitar una exposició, que realment és el que em vindria de gust fer amb ell, perquè les exposicions, igual que els museus, tenen allò d’anar caminant a poc a poc, caminant i llegint i comentant, el fet de caminar i parlar i observar et porta irremeiablement a una intimitat, caminar a poc a poc, observar, apropar-te i allunyar-te, anar a la una, escoltar les observacions de l’altre, poques coses em generen tanta gelosia com veure les parelles visitant museus i exposicions, potser és de les úniques activitats en les que sempre he trobat a faltar una parella, i amb ell tenia aquesta sensació, érem la parella visita exposicions perfecta, i precisament per això només l’he convidat a fer un cafè. Ara, ja em penedeixo d’haver-lo convidat.
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s