VINC ÉS SINGULAR – FINAL –

(imatge de la Mireia i el Nàtius)



La furgoneta plena de caixes de llibres, roba i l’ordinador, la resta l’he deixat al pis pel futur llogater, arribo puntual a l’hora acordada, ni massa d’hora ni massa tard, busco les claus que ahir nit em va donar embolicades amb un llaç vermell, obro la porta de baix, dubto de si trucar o no, però si em va donar les claus és perquè pugui entrar amb tota la naturalitat, el cap i a la fi serà casa meva des del mateix moment que obri la porta. Descarrego totes les caixes al replà, i del replà les pujo fins al segon pis, no la vull molestar, no vull que la meva arribada li suposi més enrenou que la recol·locació de les seves coses per fer-me lloc, la recol·locació de la seva vida per fer-me un espai. Intueixo, amagada darrera l’alegria instantània que produeix una decisió com la que hem pres, l’angoixa per la incertesa de com anirà, la inseguretat produïda per dues intimitats avesades a viure soles i que ara hauran de compartir bombolla, la por a la pèrdua de la llibertat, del condicionament involuntari d’un envers l’altre, de l’adaptació a l’altre i la dificultat de trobar el punt just i equilibrat entre donar, rebre i ser un mateix, i mentre enfilo aquests pensaments col·loco la clau al pany, i la giro, la porta grinyola, i no sento cap trompeta donant-me la benvinguda, i l’obro de bat a bat esperant trobar-me-la amb un somriure d’orella a orella, però només veig la butaca verda, i la prestatgeria buida, i entro abatut cap a la cuina, buida i neta i vaig a la seva cambra, buida i neta, i em deixo caure a terra, m’assec recolzat a la paret, m’abraço els genolls i sangloto amb el cap entre les cames.

EPÍLEG
 “En aquesta època en que no es tenen prejudicis per mostrar la nuesa del cos, hi ha una repressió brutal a l’hora de deixar entreveure els sentiments.”

(comentari de Sícoris al Vinc és singular X)
Anuncis

VINC ÉS SINGULAR XIX



–      Així doncs, que farem?

         A què et refereixes?
        Vinc  a viure amb tu o tu amb mi? No té sentit que tinguem dos pisos si estem tot el   dia junts.
          Suposo que tens raó, no val la pena.
          Vens a casa meva?
          Em sembla que preferiria que vinguessis tu.
          D’acord, tot i que el meu pis és més bonic i té més llum.
          Però el meu té més encant.
          Això sí, fet, no se’n parli més, vinc demà mateix.
          Demà? Tant ràpid?
          Que no en tens ganes?
          Sí, sí i tant, és que així de cop i volta, hauré de fer espai als armaris, als prestatges, al bany…
          No pateixis, ja ho farem entre els dos.

          Perfecte, t’estaré esperant.

BARCELONA NIT D’ESTIU

Ahir hi havia cinema a la fresca, amb la premier de Barcelona nit d’estiu, però com que l’aigua va fer acte de presència, tant necessària ella, però també tan poc oportuna, es va haver de fer en una sala tancada (Els trinitaris), i clar les sales tenen aforament limitat o sigui que una vegada plena, van deixar una vintena de persones que havien de veure la peli drets, i vaig ser una d’aquestes afortunades que vaig poder gaudir-la ben dreta, sense que ningú em tapés (valeee, a mitja peli vaig poder seure!).

La il·lusió amb què van presentar-la, l’emoció de les adolescents i no tant adolescents de veure uns quants actors i el director allà a tocar (algun local i això encara ho fa més emocionant), els nervis de la organització, el curt que van passar abans “El sumelier“, boníssim i que servia per presentar el Most Festival que es celebrarà del 7 al 10 de novembre, el monòleg del Miky Esparbé, tot plegat feia que l’àmbient fos distès, agradable i divertit.

La peli, dirigida per Dani de La Orden,  explica 6 històries d’amor que passen la mateixa nit d’estiu a Barcelona, nit en la que passa un cometa, el Rose. És una comèdia, de les que et fa estar amb un somriure durant l’hora i mitja de durada i amb rialles de les grans de tant en tant, i perquè no dir-ho amb l’ai al cor a pràcticament les 6 històries i amb més d’un sospir totes elles!!

Durant el mes d’agost han fet premiers a molts indrets de Catalunya per tal d’anar esclafant l’ambient de cara el 6 de setembre, data d’estrena a les sales comercials. Segur que serà un èxit!! i que en vindran moltes més!

Videohistòria del procés de creació de la pel·lícula:

trailer:

VINC ÉS SINGULAR XVIII



Estic volant, no m’acabo de creure tot el què ha passat, no m’acabo de creure que tots dos sentim el mateix, no m’acabo de creure que la sensació que tenia de connexió era certa, no m’acabo de creure que haguem sigut capaços de seure en una taula i parlar-ne,  no m’acabo de creure que ell estigui disposat a avançar amb mi, no m’acabo de creure ni a mi mateixa.
No sé si aquesta nit seré capaç de dormir, perquè el meu cap continua volant, i se’n va lluny, tant lluny com podríem arribar, se’n va a la construcció d’una quotidianitat conjunta, cap a un dia a dia en comú, cap a compartir llit i dutxa i esmorzar i sopar, vida. I el cap continua volant, i ens veig com a parella,  deixant de ser una per esdevenir dos, deixant de ser dos per esdevenir una i la sola idea de parella  em ruboritza i m’omple, i miro enrere i veig tots els intents fallits, i penso que ja no em caldrà llepar-me les ferides cada vegada que em senti sola i incapaç d’establir una relació, i m’espanto una mica amb mi mateixa perquè les reflexions que em faig totes giren al meu voltant i em dic que al cap i a la fi si jo no penso en mi mateixa no ho farà ningú, i llavors li obro la porta a ell, i entra com un huracà dins del meu pensament i li trobo totes les gràcies i li busco defectes i com que els desconec me’ls invento i els desmunto immediatament i decideixo descobrir-los a poc a poc. I em sento enamorada, molt enamorada d’ell, però també de la idea de construir alguna cosa conjuntament, enamorada del concepte parella que sempre he rebutjat però que ara m’ha caigut als braços i no el vull deixar escapar.

Intento parar el remolí de pensament però l’alegria se m’escapa en forma de somriure i em regiro al llit pensant que ben aviat l’hauré de compartir, i la idea m’estova i em cauen llàgrimes i ja no ser si són d’alegria o de tristesa passada, i cloc els ulls i suposo que m’adormo.

TOT ALLÒ QUE UNA TARDA MORÍ AMB LES BICICLETES – LLUCIA RAMIS

“Aquesta és una fugida per ajornar el moment de començar de zero. Esbrinar qui van ser els meus rererebesavis no em desvelarà què serà de mi. El que necessit ara és un principi”

És una novel·la bonica, la protagonista/autora buscant un punt i seguit a la seva vida descriu tot el paràgraf de la seva infància i adolescència, així com la vida dels seus pares, la dels seus avis i dels revesavis, entenent que tot aquest conglomerat la porta a ser qui és, des de Bèlgica, passant per París, a Asturias, de Madrid a Mallorca. Jo l’he entès com un homenatge a les generacions precedents, va fent pinzellades que il·lustren vides curioses i plenes de personalitat, que omplen tot el segle XX (algunes fins i tot abans) des de diferents angles i punts de fuga, tot plegat amb veu mallorquina, i amb paisatges que pots olorar.

Un bon llibre.

Libros del Asteroide, l’ha editat en castellà.

VINC ÉS SINGULAR XVII

Arribo just a l’hora, entro al cafè, la veig al fons mirant-me, esbossa un somriure, jo li’n torno mig, m’assec, demano el mateix que ella, li dic hola sense fer-li dos petons, al veure-la se m’han regirat els mals records, em mira amb els seus ulls de mel i em pregunta com estic, no sé que respondre-li, sóc sincer així d’entrada? Li aboco tot pel boc gros? O em mesuro i li responc banalitats?  Em mesuro i li responc banalitats, li explico que estic bé i ella em diu que també, i comencem a parlar de cafès i d’exposicions, i de els què hem vist i de les que no, i de les que fan aquí i de les que fan allà, i tot plegat porta a una intimitat en la que ens sentim més còmodes i ja em veig capaç d’obrir el boc gros i abocar-ho tot, i ho faig sense parlar d’ella i només fent-ho de mi, i ella amb mira amb el cap inclinat i el somriure se li desdibuixa i baixa la mirada i es tapa la cara amb les mans i em confessa que es mor de vergonya i que li sap molt de greu haver actuat així, que són les seves pors i inseguretats que sempre s’interposen entre ella i les persones, que porta tota la vida intentant domar-les però mai n’ha sigut capaç, i jo, valent, il·lús i presumptuós li dic que l’ajudaré a vèncer-les i ella em mira amb cara d’incredulitat i em respon que només ella les ha de vèncer, i crec que té tota la raó, i li pregunto quines perspectives té de guanyar-les i em respon que creu que bones però que amb aquestes coses no se sap mai, i jo bufo perquè trobo que sempre acaba amanint les frases amb un polsim de pessimisme que em torba, però intento no pensar-hi massa i li explico que jo també en tinc de pors, que amb ella em passar una cosa que mai abans havia sentit i són les ganes d’estar permanentment junts, que no em faria res construir amb ella el què fos i li remarco el meu caràcter independent i esmunyedís i la meva tendència a dir no a tothom, però que curiosament amb ella no em passa, i decidim deixar de parlar de nosaltres i dedicar-nos a altres temes i acabem el cafè i sortim a passejar, i del passeig a sopar i arriba l’hora d’anar a casa i l’acompanyo a casa seva i em convida a pujar i li agafo la cara amb les dues mans i li dic que no, que preferiria no fer-ho i se’n va mirant a terra i li retinc la mà però es deixa anar.

Vinc és singular XVI

EL CLUB DE LECTURA DEL FINAL DE LA TEVA VIDA – WILL SCHWALBE

Quan em ve més d’una recomanació del mateix llibre de persones amb les que connecto literàriament, acostumo a córrer a la llibreria a buscar el títol que ja balla pel meu cap, aquest va ser un d’aquests, ja feia uns quants dies que el tenia  però vaig decidir esperar les  vacances per poder-lo fruir al màxim, i no em vaig equivocar, és un dels llibres més bonics que he llegit darrerament, ja des de la primera pàgina i fins a la darrera, d’aquells que acabes i tornaries a començar sense pensar-ho dues vegades. (L’he acabat avui mateix per tant, l’entrada està feta sense deixar reposar, però és que no me n’he pogut estar)
L’autor explica els darrers dos anys de la vida de la seva mare malalata d’un càncer de pàncrees, la mare resulta ser una dona extraordinària, nascuda per escoltar i ajudar a la gent (i que fa coses molt grans), que juntament amb el seu marit ha inculcat als seus tres fills la passió pels llibres i per la lectura. Mare i fill decideixen convertir les sessions de quimio en un club de lectura particular, que ens permet conèixer la vida de la Mary Anne, la seva capacitat lluitadora, la seva empatia, la seva ideologia, la seva consciència social i també l’espiritual. Cada capítol té un llibre de referència però camuflats per dintre n’hi ha més de manera que és un catàleg de llibres que els ajuda a entendre el món i sobretot a acceptar la malaltia, sense deixar de lluitar-hi fins al final, i servei d’excusa a l’autor/fill per desgranar el final de trajecte de la seva mare, l’estreta relació familiar, la passió pels amics i per la gent més castigada. Amb una filosofia vital d’allò més optimista, i un concepte de l’home “rousseaunià” (l’home és bo per naturalesa).
Comencen el club de lectura amb “En lloc segur” de Wallace Stegner, esmenten “Los detectives salvajes” de BolañoKaled Hosseini, fan un repàs a les lectures infantils d’ambdós, “El Hòbbit”, Roald Dhal, “Una lectora poc corrent” d’Alan Bennett, TS Eliot, Somerset Maugham, Patricia Highsmith, “Olive Kitteridge” d’Eliszabeth Strout, “Suite francesa” d’Irène Némirovsky, “L’elegància de l’eriçó” de Muriel Barbery , “Brooklyn” de Colm Toibin, “Els homes que no estimaven les dones” de Stieg Larsson, “Massa felicitat” d’Alice Munro
Aquests són els que tenen traducció, però hi ha un catàleg sencer de llibres que encara no s’han traduït, la traductora ha fet una feina excel·lent indicant (amb un tipus de lletra diferent) quins llibres no han estat traduïts, (jo si fos editora ho tindria claríssim, agafaria tots els títols i els publicaria).
Vaja, un llibre que us recomano molt!!! de molt alta sensibilitat i farcit de lectures!!!
(Gràcies Carme per la recomanació!)
Traducció de Maria Gené Gil-

VINC ÉS SINGULAR XVI

*

Ha dit que vindria a fer el cafè, tinc la mateixa sensació que l’altra vegada, la certesa de què aquest cafè tampoc ens el prendrem junts, però compto les hores amb pessigolles a la panxa, sense saber que em posaré, ni com començarà la conversa, de fet això és el que més em preocupa, de què parlarem, com es conversa amb una persona que vas deixar dormint a la butaca i després al replà de casa, què se li diu a algú que vas deixar a l’altra banda de la porta sense jaqueta, ni mòbil ni claus… com es planteja que vols deixar de fer el ridícul i confessar-li els sentiments que tens…tots aquests pensaments se’m van col·locant a l’estómac en forma d’acordió, l’un sobre l’altre, de manera que quan respiro o sospiro surt un gemec de dins del meu cos, el gemec de la por i de la incertesa. Em recordo que no he de pensar tant, que haig de ser més constructiva i més positiva, mirar endavant, el pitjor que em pot passar és que em digui que no li interessa gens ser a prop meu, cosa que seria totalment comprensible després de com el vaig tractar, per tant em reservo una part de la meva negativitat per si es produeix aquesta situació poder-me lamentar de la mala sort que sempre he tingut, deixant l’enfrontament amb mi mateixa i la incapacitat per relacionar-me per més endavant. Intento ser només positiva, creure fermament que la connexió que sempre he intuït existeix de debò i no és només fruit del meu desig, i a cada passa que faig aquest convenciment va creixent i creixent fins que arribo al cafè on hem quedat, escullo una taula des de la que pugui dominar l’entrada i alhora tingui certa intimitat i demano un cafè amb gel, disposada a rebre el millor que aquesta tarda em pugui donar.

Vinc és singular XV

* trobareu l’acordió aquí 

VINC ÉS SINGULAR XV



Just quan havia començat a aprendre a viure sense ella, quan havia aconseguit tancar el calaix de la seva presència omnipresent, després de dies i dies d’empènyer mentalment, just quan em sentia més lleuger sense el pes de l’enyorament d’alguna cosa que mai he tingut, just llavors, em torna a convidar a fer un cafè, i el calaix s’obre igual com ho fan les comportes d’un pantà, i tot allò que hi havia dins surt amb la força i la intensitat que suposa trobar una porta oberta de bat a bat. I hi caic i li dic que sí, i em poso nerviós, i em desconec, i les hores que falten per aquest cafè se’m fan eternes.

I per passar les hores, i evitar tornar a pensament tortuosos que no em portarien enlloc més que a la fugida,  decideixo posar-me a escriure, i em surten poemes que mai abans havia tingut necessitat d’escriure i em torno a dir a mi mateix que em serà difícil, molt difícil, fugir d’ella, perquè ella ja és en mi,  sense ser-hi. M’ompliré la boca de falsa seguretat i voluntat de de córrer sol per la vida, faré veure que estic bé mentre  estic ple de melangia, i aniré aquest cafè per saber fins a quin punt això que ens passa es mutu o senzillament una encaparrada meva i un joc d’ella, saber si he continuar amb la màscara del solitari etern o pel contrari podré treure-me-la i mostrar el què realment em vindria de gust, tota aquella part de mi que no he obert mai a ningú i que sempre ha format part del meu imaginari de felicitat.

VINC ÉS SINGULAR XIV



Sabia que aquest cafè no es produiria mai, de fet em va sorprendre  que l’acceptés però en el fons era conscient que mai ens el prendríem junts, quan he rebut el seu missatge dient-me que no li anava bé, d’una banda he quedat alleugerida perquè no tenia massa clar on ens portaria, però d’altra banda tenia unes ganes boges de veure’l, i ara no sé quan serà, en qualsevol cas, la pilota ara mateix la té ell.
Visc obsessionada en el seu record, vaig repetint-me converses que havíem tingut, escenes que havíem compartir, rellegeixo catàlegs d’exposicions que havíem visitat, no hem coincidit mai més al cafè, ni a cap exposició, és com si hagués marxat a viure a una altra ciutat. El meu cap pensant en remolí, em porta directament a la cuina a menjar xocolata cada moment, em porta a llegir poesia, em porta a escoltar òpera, em porta a la tristesa més profunda, malgrat els esforços i el convenciment que sense ell estic millor, fins i tot em compro una llibreta on hi anoto tot allò que li diria i que no li puc dir, tot allò que li preguntaria i que no puc preguntar.
I els dies passen i amb ells la vida, i ell continua centrifugant-se dins del meu cap, constantment, sense parar, tot el dia, amb qualsevol excusa, ocupa el primer lloc dels meus pensaments, a cops de colze si convé.

Això és estar enamorada? Això és allò que els hi passava a les meves amigues quan tenien divuit anys i jo era incapaç de comprendre i els hi deia que eren una bledes? Això és allò que segons grans literats fa moure el món?  Doncs si això és amor, em manifesto totalment contrària a sentir-lo, m’inutilitza, em paralitza, m’obsessiona, em va somriure i alhora plorar. En algun lloc, fa temps, vaig llegir que l’amor és allò que sents davant l’absència de l’altre, per tant mai pot ser gaudit amb parella, potser és això el què em passa, si estigués amb ell, per tant, no ho sentiria amb aquesta intensitat, provablement, per tant, el més senzill fora sincerar-me amb ell, desfogar-me, i saber de quin peu calça o més aviat si li agradaria compartir les sabates, però torno  a recordar que la pilota la té ell, però em torno a dir que sóc jo la que tinc necessitat de veure’l i per tant hauré de fer el pas, encara que suposi un nou cafè suspès o una no resposta.

VINC ÉS SINGULAR XIII

*

Em convida a un cafè, així d’entrada respondria un sí sense rumiar, però recupero del meu disc dur la sensació de ridiculesa que em provocà i la decisió d’apartar-me emocionalment d’ella que vaig prendre, per tant de moment decideixo no respondre.
I jo que mai he tingut cap problema en obviar missatges de persones que no m’interessen, em trobo durant tot el dia, pensant en com respondre el seu, i finalment després de molts pros i contres, decideixo respondre que d’acord que quedem la setmana següent.

La setmana va passant i el dia del cafè s’acosta, somnio amb ella, penso en ella tot el dia, estic tot el dia parlant d’ella, els amics se’n riuen, és la primera vegada que em veuen amb dubtes, m’humanitza em diuen , però també em diuen que no em convé, que no li aguantaré tanta tonteria, que jo sóc de mal fermar i tot plegat és una estratègia d’ella per aconseguir lligar-me ben lligat,  jo els dic que no, i em molesta que parlin d’ella així, però que sóc de mal fermar és cert, i em fan una llista de tot el què implica tenir parella, i jo els dic que només es tracta d’un cafè, i ells riuen perquè el cafè porta a passejar i a visitar una exposició i a sopar i a fer una copa i a dormir… i jo els responc que no tenen raó que ens limitarem a fer un cafè i prou, però s’acosta l’hora d’anar-hi i els peus es tornen de plom i no em puc moure,  ella pesa massa dins del meu cap i li envio un missatge dient-li que m’ha sorgit molta feina i que no hi puc anar, ella em respon que li sap greu, que tenia ganes de veure’m, i jo aquí ja no responc, amago el cap sota l’ala, i decideixo passar pàgina.

*La fotografia és publicitat d’una coneguda marca de bambes, tant coneguda que no cal ni dir el nom.

EL LECTOR DE JÚLIO VERNE – ALMUDENA GRANDES

Llibre que em van recomanar fa molts dies (gràcies Mireia!) i que forma part dels “Episodios de una guerra interminable” d’Almudena Grandes, que posa en la veu d’un nen les dificultats de la postguerra en un petit poble de la serra de Jaén. El Nino, un nen de 9 anys, intel·ligent i sensible, fa un camí iniciàtic a través dels llibres i de les persones que l’envolten, que el porta de tenir un futur clar i segur dins la guàrdia civil cap a un altre molt més incert però que ell mateix escollirà. El pas de la infància a l’adolescència, descobrint que no tot és blanc o negre, bons o dolents, descobrint tota la paleta de colors, intentant comprendre les actituds i maneres de fer dels adults i comprovant que no tot és el que sembla.
He quedat meravellada amb la capacitat de l’autora de transmetre els personatges, els pots palpar, la seva veu, la seva força, pots imaginar-te el seu caminar, el seu correr i el seu patir. La història està basada en fets reals, que l’autora ha anat lligant i fabulant per obtenir aquest testimoni del què podria haver passat a la serra de Jaén i segur que també a molts altres llocs.

VINC ÉS SINGULAR XII



Un adéu no admet matisos, és adéu i prou, no és un ja ens trucarem o ja ens veurem, és un “ha sigut curt però intens, m’has deixat dormint en una butaca i després a fora l’escala de casa teva, comprendràs que no vulgui saber res més de tu”, cada vegada que llegeixo el missatge amb l’adéu, entre línies sento la seva veu dient-me tot això, i llavors els ulls se m’omplen d’aigua que no puc evitar que caigui galtes avall, i em pregunto perquè caram m’importa tant, si jo havia decidit que no volia que m’importés, i comprovo per primera vegada  a la vida que contra determinades coses no t’hi pots enfrontar, enfadar ni lluitar-hi en contra, de fer-ho ho pots fer, com faig jo, però a costa de muntanyes de llàgrimes, d’incertesa, de soledat i sobretot de penediment. Penediment per no donar-me una sola oportunitat per viure d’una altra  manera, aquesta porta l’he tancat jo soleta, ningú m’hi ha ajudat.  Tot plegat per por, aquesta por que m’ha acompanyat tota la vida, que sempre s’ha interposat entre el món i jo, aquesta por que em paralitza quan algú se m’apropa massa, aquesta por que se m’emporta les paraules quan algú intenta conversar amb mi, aquesta por que em condemna a la soledat, i que amago darrera una cuirassa de falsa autonomia, de voluntat d’estar sola, i en realitat és por al ridícul, por a decebre, por a les negatives…i amb ell tot era diferent, el dia que vam començar a parlar al cafè era un parlar còmode, m’hi sentia a gust, fins i tot el mirava als ulls, a aquells ulls brillants que establien una connexió quasi visible amb els meus, elèctrica, de la que ens costava prescindir.  

I ara què, ara què, l’he espifiat, i el meu maleït orgull em demana que l’oblidi, però sé que és orgull i altra vegada la por al ridícul que m’inunda, intento deixar l’orgull de banda o més aviat me’l reservo per més endavant, el guardo plegadet en alguna butxaca i em forço a no pensar tant i li faig un missatge convidant-lo a cafè,  un cafè no compromet a res, és neutre, no és un sopar, ni és una copa, un cafè és de passada, una pausa en les activitats diàries, un cafè no implica res, no té una continuïtat…  també l’hauria pogut convidar a visitar una exposició, que realment és el que em vindria de gust fer amb ell, perquè les exposicions, igual que els museus, tenen allò d’anar caminant a poc a poc, caminant i llegint i comentant, el fet de caminar i parlar i observar et porta irremeiablement a una intimitat, caminar a poc a poc, observar, apropar-te i allunyar-te, anar a la una, escoltar les observacions de l’altre, poques coses em generen tanta gelosia com veure les parelles visitant museus i exposicions, potser és de les úniques activitats en les que sempre he trobat a faltar una parella, i amb ell tenia aquesta sensació, érem la parella visita exposicions perfecta, i precisament per això només l’he convidat a fer un cafè. Ara, ja em penedeixo d’haver-lo convidat.