VINC ÉS SINGULAR XI


Sento el mòbil, el mòbil? Si el tinc a casa seva, però insisteix, obro els ulls, veig la jaqueta al costat, mala…., agafo el mòbil, coses de feina que pràcticament no sé respondre perquè pràcticament no sé qui sóc ni on sóc, em situo, em frego la cara amb les mans, em frego el clatell adolorit, veig la jaqueta, truco a casa seva, no respon, li truco al mòbil, no respon, veig trucades perdudes seves, no té contestador, li envio missatge, “tinc la jaqueta”, i hi afegeixo “adéu”, estic enfadat, el mínim que podia fer era despertar-me,  una covarda manera de dir adéu, la feia més valenta, o sí o no, tampoc és tan complicat,  ho diu un expert en “nos”, sobretot en donar-los, potser ella és una experta en “sís” i per això ha fugit perquè ha intuït aquesta predilecció meva cap els “nos”, però deixar-me sense la oportunitat d’obrir la boca, i si aquesta vegada hagués sortit un sí, cosa que fins fa una estona em semblava molt provable i que ara el meu cap acaba de descartar de manera automàtica, una altra cosa serà el cor i l’ànima que haurem de convèncer que aquesta noia no ens convé gens. Agafo la jaqueta i tiro escales avall, badallo i rumio amb les estranyeses d’aquestes darreres hores, aquest anar i venir solitari, d’ella i meu, i penso amb tot allò que expliquen de les dimensions paral·leles i em dic que potser en aquesta que estem no ens tocava estar junts però que potser ho estem en una altra, de sobte em veig a mi mateix dient-me coses que tota la vida he rebutjat, ànima, dimensions paral·leles, no sé de quin lloc em surt aquest llenguatge i ni tant sols les idees, sóc pragmàtic, som ara i aquí més enllà no hi ha res, tenim un cos i un cap i la nostra vida comença i acaba amb el naixement i la mort. Però d’il·lusions també se’n viu, em contradic a mi mateix, i la connexió que vaig notar amb ella, aquest encaix físic i emocional ha de partir d’alguna altra banda, alguna altra època o algun altre lloc, rememoro els nostres encaixos i sincerament no en trobo gaires per tant estic exagerant i magnificant una cosa que no era ni tan gran ni tan bonica, em pico la testa unes quantes vegades i em somric dient-me a mi mateix que m’estic fent gran i estic carregat de tonteries i que per tant, malgrat m’agradi fer el cafè amb ella, de fet m’encanta, i m’agradi coincidir amb ella a les exposicions, de fet m’encanta, no m’agrada gens fer el ridícul ni el titella, per tant decideixo que el temps faci el seu curs.
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s