VINC ÉS SINGULAR IX


Ja he visitat tots els bancs del parc des d’on es pot veure l’entrada de casa seva, al final n’he triat un on hi toca el sol, llegeixo amb un ull, l’altre el tinc al portal, un diari que m’he trobat al banc, un d’aquests gratuïts que regalen al metro, ja m’he llegit tots els articles, els que m’interessaven, els que no i els que en altres circumstàncies no hauria llegit mai de la vida, començo a fer jocs amb les paraules i amb les lletres, m’agradaria tenir un llapis o un bolígraf per  escriure, jugaré a fer fils de pensament que després hauré de recuperar, ser creatiu té aquestes coses, quan et ve una bona frase l’has d’anotar de seguida després segur que la faràs servir, la que m’ha passat pel cap és “deixar-te fora”, de fet per molt que ho intenti evitar és el pensament que corre en forma de cercle dins del meu cap, m’ha deixat fora, com un desconegut, prendre consciència d’això fa mal. Ara mateix no tinc ganes de veure-la, bé de fet en tinc i moltes però no sabria com reaccionar, si la reacció d’ella ha de ser freda i distant quasi que obviaré trobar-me amb ella, el cas és que necessito la jaqueta per poder agafar distància. Sembla mentida que a vegades el temps costi tant de passar i d’altres en canvi passi tant ràpid, avui és un dia d’aquests de rapideses, sóc al parc, sense fer res, observant a coloms i passejants, a gossos que estiren dels seus amos, a gats que passen amagats, observo els núvols,  escolto les converses de la gent intentant construir la part que no he sentit i la part que no sentiré, he reconstruït converses d’amor, converses de mort, converses banals i converses espirituals, m’he cansat veient els corredors corrent, m’he imaginat circulant amb un patinet tal i com ho fan els adolescents, i he sentit punxades al cor quan he vist parelles enamorades, d’aquell amor que no es pot dissimular, del que necessita contacte físic, del que necessita besades constants, del que implica somriures involuntaris…i he sentit punxades perquè mai l’he tingut aquesta sensació, de fet sempre m’ha semblat ridícul, però suposo que tanta estona de no tenir res a fer em fa pensar més del que acostumo, i rumio si aquest no haver sentit mai res semblant és responsabilitat meva o és que senzillament no he trobat la persona adequada, i llavors torno a pensar en ella, no para de donar-me voltes pel cap, ella, ella que m’ha deixat dormir a la seva sala d’estar, ella que m’ha deixat fora de casa seva, i em pregunto sinó també de la seva vida. Torno al replà.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s