VINC ÉS SINGULAR XI


Sento el mòbil, el mòbil? Si el tinc a casa seva, però insisteix, obro els ulls, veig la jaqueta al costat, mala…., agafo el mòbil, coses de feina que pràcticament no sé respondre perquè pràcticament no sé qui sóc ni on sóc, em situo, em frego la cara amb les mans, em frego el clatell adolorit, veig la jaqueta, truco a casa seva, no respon, li truco al mòbil, no respon, veig trucades perdudes seves, no té contestador, li envio missatge, “tinc la jaqueta”, i hi afegeixo “adéu”, estic enfadat, el mínim que podia fer era despertar-me,  una covarda manera de dir adéu, la feia més valenta, o sí o no, tampoc és tan complicat,  ho diu un expert en “nos”, sobretot en donar-los, potser ella és una experta en “sís” i per això ha fugit perquè ha intuït aquesta predilecció meva cap els “nos”, però deixar-me sense la oportunitat d’obrir la boca, i si aquesta vegada hagués sortit un sí, cosa que fins fa una estona em semblava molt provable i que ara el meu cap acaba de descartar de manera automàtica, una altra cosa serà el cor i l’ànima que haurem de convèncer que aquesta noia no ens convé gens. Agafo la jaqueta i tiro escales avall, badallo i rumio amb les estranyeses d’aquestes darreres hores, aquest anar i venir solitari, d’ella i meu, i penso amb tot allò que expliquen de les dimensions paral·leles i em dic que potser en aquesta que estem no ens tocava estar junts però que potser ho estem en una altra, de sobte em veig a mi mateix dient-me coses que tota la vida he rebutjat, ànima, dimensions paral·leles, no sé de quin lloc em surt aquest llenguatge i ni tant sols les idees, sóc pragmàtic, som ara i aquí més enllà no hi ha res, tenim un cos i un cap i la nostra vida comença i acaba amb el naixement i la mort. Però d’il·lusions també se’n viu, em contradic a mi mateix, i la connexió que vaig notar amb ella, aquest encaix físic i emocional ha de partir d’alguna altra banda, alguna altra època o algun altre lloc, rememoro els nostres encaixos i sincerament no en trobo gaires per tant estic exagerant i magnificant una cosa que no era ni tan gran ni tan bonica, em pico la testa unes quantes vegades i em somric dient-me a mi mateix que m’estic fent gran i estic carregat de tonteries i que per tant, malgrat m’agradi fer el cafè amb ella, de fet m’encanta, i m’agradi coincidir amb ella a les exposicions, de fet m’encanta, no m’agrada gens fer el ridícul ni el titella, per tant decideixo que el temps faci el seu curs.
Anuncis

ON SÓN ELS COMENTARIS?

M’agrada molt que deixeu comentaris, molt, i també m’agrada respondre’ls, i fa uns quants dies que no sé on han anat, a vegades tindràs la sort de poder-los llegir i comentar però la majoria de vegades no tindràs ni la oportunitat, ni jo de respondre’ls. Espero que el Sr. Blogger ho arregli ben aviat, si no haurem de pensar en canviar la plantilla (que no em ve gens de gust)  o en emigrar (que tampoc) …

VINC ÉS SINGULAR X

(la foto és d’aquí)

No puc parar de pensar en ell, obsessivament, i em dic a mi mateixa que no en sé res, només el nom, només que ens agrada anar a prendre un cafè al mateix lloc, que ens agrada anar a veure exposicions el mateix dia, i que com que vàrem  coincidir més de tres vegades vam decidir anar-hi junts, i que després de l’exposició van venir unes cerveses i que vam passar una vetllada d’allò més agradable i còmode, de fet com si ens coneguéssim de tota la vida, amb aquella sensació d’encaix sense necessitat de forçar res, també sé que l’endemà va dir que vindria a casa a la nit i ho va fer, i ho va fer carregat d’amigues  i amics i que després va tornar però sol i que no ho vaig saber reaccionar i que aquest matí o ha fugit o l’he deixat fora de casa, i ara m’agafa un no sé què perquè tinc la sensació que una part de la meva vida penja d’un fil. Arribo a casa sense adonar-me’n, pujo les escales i me’l trobo adormit al replà, em pregunto que faig, el desperto o no?  I és que ara no sabria ben bé que dir-li, sóc incapaç de reaccionar ràpid, primer hauria de decidir que vull i després assajar el discurs, moc el cap negant-me a mi mateixa, mai he funcionat així, sempre ho he fet sense pensar, què em passa que tinc tants dubtes? De fet és que no sé que penso, per un costat m’asseuria al seu costat i el despertaria amb delicadesa, per l’altre no sé ni que dir-li, que sí però que no, que no però una miqueta sí, sóc incapaç o sigui que procuro no fer soroll, entro a casa i veig que té la jaqueta damunt el sofà, per tant associo idees ràpidament i significa que l’he deixat fora de casa i amb les coses dins, em vull fondre, no el podré mirar mai més  a la cara, no sabria per on començar a demanar excuses, em moro de vergonya, l’he deixat tot el matí al carrer, i jo trucant-lo i ell segurament té el telèfon dins de casa, m’estiro els cabells, pobre noi. Tot i així tot aquest desgavell no treu els meus pensaments anteriors, no estic preparada per assumir res, ni per assumir una relació ni per assumir una negativa, de fet estic menys preparada per això que per la relació, no vull corre riscos, només caldrà canviar els hàbits d’anar a prendre cafè i no anar a les exposicions durant un temps, evitar-lo, de la resta de la seva vida, no en sé res. Surto intentant no fer soroll, continua dormint, li deixo la jaqueta al costat, no es mou, marxo.

CARTA PER GOSSOS I CADELLS, SENSE GLUTEN?

(la foto l’he trobat al Triangle)
 
Cada dia camino (que no passejo) pel passeig del Carme de Vilanova, del cotxe a la feina, de la feina al cotxe i em va sorprendre veure en un dels molts restaurants amb terrassa que tenien plats per gossos, vaig deduir que si tenien plats per gossos és que deuen tenir menú per gossos, i del menú per gossos me’n vaig anar als menús pels celíacs i en la quantitat de restaurants que conec que tinguin carta per celíacs o  sense demanar tant, plats per celíacs, sense gluten i lliures de qualsevol traça, i em vaig sorprendre (això no és cert, no em vaig sorprendre), pensant que he estat només en un restaurant amb carta específica (curta i limitada) i en no més de cinc en els que en la carta s’indiqui quins plats no porten gluten.  Quines contradiccions, vaig pensar.
 
Avui he vist un tuit del Triangle en el que es feia ressò del primer restaurant amb carta per gossos i atenció, per cadells! I el cap m’ha portat als cadells humans celíacs…per ells no hi ha carta.
 
Tothom sap el què costa bullir uns macarrons, 12 minuts, pels celíacs és el mateix, només cal una olla ben neta, aigua neta,  una mica de sal, un rajolí d’oli i pasta sense gluten… per condimentar qualsevol salsa sense gluten (la tradicional de tomàquet no en porta, la carbonara tampoc…) això que no sembla massa complicat…no es fa pràcticament enlloc, perquè desenganyem-nos la majoria de restaurants que tenen el detall d’indicar quins plats no tenen gluten es refereixen a plats que per la seva naturalesa ja no en té, per exemple amanides (sense pa), arrossos, tot tipus de viandes a la planxa, etc…
 
Jo sóc una adulta, celíaca però adulta, i ja m’està bé menjar una amanida i carn a la brasa però els petits, igual que els cadells, necessiten hidrats de carboni per acumular energia per gastar a la tarda.
 
No ho veig tant complicat, a totes les escoles ho fan (si no ho fan a totes, és que no tenen vergonya), a totes les cases de colònies ho fan… perquè no es pot fer a tots els restaurants, és tant senzill com tenir els estris i el taulell net .
 
Per cert el pa sense gluten, es pot congelar i treure quan calgui, vull dir que tampoc és tant difícil tenir-ne una miqueta…
 
Au va, ja m’he desfogat, em sembla bé que hi hagi menús per gossos i cadells de gossos, però em sembla increïble que cada vegada que els celíacs, cadells i adults,  anem a un restaurant haguem de fer filigranes per menjar.

28 I MIG



Ahir al vespre vaig fer un “2 en 1”, gaudir de dues coses en un mateix moment, la primera fou anar al teatre les tres germanes amb la nostra mare, ens hem proposat fer-ho sovint, sortir del brogit diari d’obligacions laborals i familiars i de les  de rutines casolanes per viatjar cap a la ciutat a badar la boca davant algun escenari. La segona fou la pròpia obra, vam anar a veure “28 i mig” de la Cia. La Perla 29 i vam riure, vam somniar, vam sospirar, vam imaginar i vam aplaudir molt i molt.

És un homenatge a Fellini i al seu “8 1/2”, a Itàlia, a la necessitat de somniar per poder viure, al paper imprescindible del teatre, del cinema, de la literatura, de la pintura…de qualsevol art, per ser més grans, per volar més lluny, per viure més intensament, per treure de dins tot allò que portem ben cargolat i ens pesa massa, per poder riure quan el dia a dia ens ha esborrat el somriure, per poder plorar quan no en sabem.

Immensa l’actuació de la Clara Segura, però és que aquesta noia a més a més canta com els àngels…i de la Màrcia Cisteró, i del Pablo Derqui i del Pol López (aquest arrancava rialles fins i tot de les cadires…)…i de la resta, tots ho fan molt i molt bé.

El lloc fantàstic, una de les naus de la Biblioteca Nacional de Catalunya, amb sorra a terra, un ambient càlid i humit que directament ens transportava a Roma (això és suggestió pura),  una platea més que propera als actors que et permet gaudir-ne a molt poca distància, sorpreses múltiples (com que només queden 4 dies de funció suposo que es poden desvetllar: un oníric cavall, una vespa, un cinquecento amb el Marcello Mastroianni i la Claudia Cardinale…).

A la sortida del teatre i gràcies (o desgràcies) al mòbil ens assabentem de la tragèdia del tren de Santiago, i de sobte t’estaborneix el pes de la consciència, mentre nosaltres rèiem i somniàvem, allà a Galícia morien una vuitantena de persones i moltes altres resultaven ferides, i el rictus amb el que sortíem decau fins a convertir-se amb un lament, i et refàs amb la idea que el cinema, el teatre, els llibres, els quadres, la música…ens ajuden a suportar la tragèdia, ens ajuden a viure i a riure quan no es pot.

VINC ÉS SINGULAR IX


Ja he visitat tots els bancs del parc des d’on es pot veure l’entrada de casa seva, al final n’he triat un on hi toca el sol, llegeixo amb un ull, l’altre el tinc al portal, un diari que m’he trobat al banc, un d’aquests gratuïts que regalen al metro, ja m’he llegit tots els articles, els que m’interessaven, els que no i els que en altres circumstàncies no hauria llegit mai de la vida, començo a fer jocs amb les paraules i amb les lletres, m’agradaria tenir un llapis o un bolígraf per  escriure, jugaré a fer fils de pensament que després hauré de recuperar, ser creatiu té aquestes coses, quan et ve una bona frase l’has d’anotar de seguida després segur que la faràs servir, la que m’ha passat pel cap és “deixar-te fora”, de fet per molt que ho intenti evitar és el pensament que corre en forma de cercle dins del meu cap, m’ha deixat fora, com un desconegut, prendre consciència d’això fa mal. Ara mateix no tinc ganes de veure-la, bé de fet en tinc i moltes però no sabria com reaccionar, si la reacció d’ella ha de ser freda i distant quasi que obviaré trobar-me amb ella, el cas és que necessito la jaqueta per poder agafar distància. Sembla mentida que a vegades el temps costi tant de passar i d’altres en canvi passi tant ràpid, avui és un dia d’aquests de rapideses, sóc al parc, sense fer res, observant a coloms i passejants, a gossos que estiren dels seus amos, a gats que passen amagats, observo els núvols,  escolto les converses de la gent intentant construir la part que no he sentit i la part que no sentiré, he reconstruït converses d’amor, converses de mort, converses banals i converses espirituals, m’he cansat veient els corredors corrent, m’he imaginat circulant amb un patinet tal i com ho fan els adolescents, i he sentit punxades al cor quan he vist parelles enamorades, d’aquell amor que no es pot dissimular, del que necessita contacte físic, del que necessita besades constants, del que implica somriures involuntaris…i he sentit punxades perquè mai l’he tingut aquesta sensació, de fet sempre m’ha semblat ridícul, però suposo que tanta estona de no tenir res a fer em fa pensar més del que acostumo, i rumio si aquest no haver sentit mai res semblant és responsabilitat meva o és que senzillament no he trobat la persona adequada, i llavors torno a pensar en ella, no para de donar-me voltes pel cap, ella, ella que m’ha deixat dormir a la seva sala d’estar, ella que m’ha deixat fora de casa seva, i em pregunto sinó també de la seva vida. Torno al replà.

VINC ÉS SINGULAR VIII




Sóc davant l’ordinador, amb els dits quiets, és com si m’hagués deixat part del cervell a casa, la part del cervell que m’impulsa a fer coses, la part del cervell que controla la voluntat, i em vaig repetint ara toca treballar i concentrar-te en el que estàs fent, però com que tinc la voluntat perduda no em faig cas i el cap se me’n va cap a casa, i en la situació, potser és que s’acosta l’hora de començar a prendre decisions  i el meu limitat cervell ha decidit no fer res fins que m’hagi decidit, ser racional i fugir  o ser irracional i tirar-me als seus braços deixant que sigui cronos qui acabi de decidir si la cosa va endavant o no. I si ha tornat? i si només ha baixat per exemple a buscar esmorzar? Resultaria que jo l’hauria fet fora de casa, sense possibilitat de tornar, i si no torna mai més? Potser que li truqui per saber com està al cap i a la fi ha dormit a casa meva, però si és al contrari, si ha fugit corrent abans de que jo em despertés? Trucar-lo encara posaria més de manifest que estic pendent d’ell. Li truco, fora tonteries, sóc una dona adulta que truca a un home adult, no l’agafa, estarà enfadat amb mi? Li envio un missatge, encara que estiguis enfadat els missatges es responen oi? De fet hi ha un alt percentatge de gent que no respon els missatges i mira que costa poc, només cal posar sí, no, d’acord, enrotllar-se és absolutament voluntari però respondre ja és un tema d’educació, sí, no, potser, un altre dia, el què sigui, perquè una no resposta pot resultar ambigua, pot voler dir un no rotund, no et contesto perquè està clar que et vull dir que no i tothom sap que la ignorància és la pitjor de les respostes. L’altra interpretació és sí, però justament ara no et puc respondre i com que tot això dels missatges és molt ràpid d’aquí una estona ja no recordaré que t’havia de dir que sí fins d’aquí uns dies que pensaré en tu, també pot voler dir un estic d’acord però no t’ho dic perquè se sobreentén, el pitjor de tot són els grups de missatges, perquè si respons massa ets una pesada, si no intervens gens demostres poc interès, si algú fa una broma i precisament aquell dia no estàs  simpàtica això es transmet als dits i per tant a les paraules que escrius, de manera que el teu missatge resposta a un acudit s’acaba convertint en un missatge totalment desafortunat. Li he fet un missatge i no m’ha respost, hauria de començar a concentrar-me en allò realment important  que és la feina si no vull rebre un missatge de la meva cap cridant-me l’atenció.

Vinc és singular VII

CONFITURA DE FIGUES I ALTRES CONTES – NÚVOL


Coneixeu el digital de cultura “NÚVOL”? als que ja el coneixeu no cal que us digui res, a la resta animar-vos a entrar-hi, hi trobareu literatura, teatre, música, humor, exposicions, llengua, poesia,  molta opinió…i de tant en tant hi publiquen e-books de descàrrega gratuïta. 

El darrer que han tret és el recull dels contes finalistes del premi que van convocar l’estiu passat, entre ells hi trobareu els 4 guanyadors, d’Eduard Ribera, Pep Garcia, Damià Bardera i Vicent Almela, els 5 que van apadrinar els membres del jurat i la resta dels finalistes, entre els quals hi trobareu la meva “retalladora” (pag. 57)

Us recomano la lectura de tots els contes, són contes curtets, n’hi ha de molt impactants, de molt tristos, de divertits, de dramàtics, d’amor, de…val més que els llegiu.

VINC ÉS SINGULAR VII

On s’ha posat aquesta, sí que té el son fort porto deu minuts trucant i res de res, potser és a la dutxa…

Definitivament no hi és, estic desconcertat, tot i que desitjava esmorzar amb ella el que més em preocupa és que tinc la jaqueta amb les claus de casa i de la feina dins, i el mòbil, sobretot el mòbil, perquè no en tinc ni idea de com localitzar-la, no sé on treballa i dels pocs amics que tenim en comú tampoc no em sé el telèfon de memòria, així d’entrada i com que estic afamat decideixo prendre-m’ho amb filosofia, gana no en passaré m’he gastat tota la fortuna que portava en coca, croissants i xocolata, m’esperaré a les escales fins que torni, afortunadament avui no tenia cap compromís laboral i treballar per un mateix té l’avantatge de no haver de donar explicacions a ningú.

Em creia que havia superat aquesta fase d’anar dormint pels racons però veig que no es deu acabar de superar mai, amb la panxa plena arribo al convenciment que he d’analitzar la situació, que el fet que m’hagi deixat fora de casa seva pot no ser casual, en primer lloc he pensat que deu haver imaginat que he marxat, que era una de les possibilitats lògiques, però damunt del sofà hi havia la meva jaqueta, no l’ha vist? M’estimo més pensar que no, de totes maneres al forn de pa m’hi he estat quinze minuts a tot estirar, llevar-te i arreglar-te en tant poc temps és complicat, per tant tot porta  a la conclusió que ha fugit, i en la fugida no ha vist la meva jaqueta i per tant no ha pogut pensar que potser a les butxaques hi duia les claus o el mòbil. Una altra possibilitat és que fes tard a la feina i quan hagi vist l’hora hagi marxat esperitada, no ho sé, però està clar que el seu comportament ha de tenir un explicació determinant, esperarem a que torni per acabar l’anàlisi amb més informació, afortunadament de paciència no me’n falta gens, faré bé d’anar a fer un tomb i aprofitar el sol del matí.

Vinc és singular VI

VINC ÉS SINGULAR VI


Sento que tanca la porta, no em dutxo no fos cas que tornés, he d’anar a la feina immediatament, ara mateix no sabria què dir-li ni com dir-li, així de bon matí no li pots deixar anar a una persona “mira tinc dubtes, tinc la sensació que tu i jo podríem estar fets l’un per l’altre però per altra banda em fa molta por i molta mandra començar una relació que no ens portarà enlloc més que a l’encorsetament i a l’enquilosament d’un o dels dos, i sincerament amb el meu anar fent i anar provant jo ja en tinc prou”, així de bon matí podria ser una bona manera de destrossar algú, entenent que aquest algú està esperant i desitjant quelcom més del que jo espero o desitjo, però també es podria donar el cas que jo m’estigui fent una pel·lícula i que de fet ell de mi només vulgui alegries esporàdiques, perquè ara ha marxat i potser, només potser, no tornarà mai més a la meva vida, i llavors em sentiré d’allò més ridícula per haver fet volar la imaginació de la manera com ho he fet i sentir que sóc jo la que estic rebutjant un futur comú quan en realitat aquesta possibilitat no ha existit mai, però el conte aquell que em va explicar bé anava per aquí, no? Que si retrobava un ocellet i tot plegat, o és que l’explica a totes com a esquer?  O potser el què hauria de fer és deixar-me portar com m’aconsella el meu germà, deixat portar no planifiquis, no pensis en les coses que poden anar malament, tot pot anar malament però si no ho provem res anirà bé, m’he de donar aquesta oportunitat, li he de donar, ens l’hem de donar? Ell la vol? La vull jo? Els matins no estan fets per pensar i molt menys per prendre decisions, estan fets per dutxar-se, vestir-se, esmorzar i sortir corrent, treballar, parlar, fer algun cafè i treballar i treballar i els úniques decisions que puc prendre són purament professionals, tot i que ja els hi he explicat que fins a les 12, si és possible, no en prenc cap. Per tant de moment decideixo tornar a la neutralitat i a l’estratègia, a falta de condicions matinals suficients deixo la decisió per la tarda, surto corrent per no haver de trobar-me’l en l’hipotètic cas que tornés.

Vinc és singular V