VINC ÉS SINGULAR III


*
S’ha adormit, noto que el seu cos pesa més i s’encaixa amb naturalitat al meu, potser només fa veure que dorm per no haver-me de dir que el conte era horrorós, però no he trobat altra manera de dir-li que vull estar amb ella, potser per això es fa l’adormida. Jo no en sé d’aquestes coses, d’explicar el què sents i tot això, i encara em costa més expressar-me de manera directa, de les seves llàgrimes dedueixo que ho deixat claríssim però que també ho he fet fatal, crec que mai havia fet plorar a una dona, com a mínim davant meu mai n’havia plorat cap,  disgustos sí que els n’he donat, però com a molt he generat ràbia, molta ràbia, i amb raó, no em sé comprometre, no puc evitar sortir volant cada vegada que em sento atrapat entre els pensaments d’una dona,  els períodes més llargs que he conviscut amb alguna és perquè notava clarament que per ella no era important, que si jo desapareixia ella no ho notaria o fins i tot quedaria alleugerida, i així he tingut més d’una relació llarga. De les dones que m’han impactat, de les que sé del cert que em podria enamorar, d’aquestes n’he fugit, no vull una ancora que m’aturi, no vull estar pendent d’algú altre, no vull que m’afectin els seus estats d’ànim, jo només vull ser lliure a l’únic preu que això és possible, sense estimar, sense que t’estimin, per això he vingut amb tota la colla era per deixar-li clar que sóc així que no esperi res de mi, però al  marxar  al fer-li una abraçada i dos petons, he sentit l’olor dels seus cabells, he sentit que a ella, tot i el desconcert inicial, ja li semblava bé que marxés, he sentit el  batec del seu cor, l’abraçada s’ha fet més llarga del què és habitual, ella m’ha mirat i amb la mirada m’ha indicat la porta. Una vegada al carrer no me la podia treure del cap, per què, per què em preguntava, per la seva fragilitat, no, no és fràgil, ho sembla però no crec que ho sigui gens, per les ganes d’estar sola que transmetia, per la innecessarietat de ningú per ser feliç i per l’olor del seu cabell. He tornat sense calibrar massa bé les conseqüències, perquè en el fons noto clarament que ja la coneixia que ja sé qui és que ja sé com respira, que una vegada la vaig trobar però en vaig fugir, i no vull fugir dues vegades.  Tinc el cos entumit, m’aixeco amb cura i la deixo estirada al sofà, vaig a fer-me un cafè.

Mentre el cafè no surt, passejo per la petita sala d’estar on ella dorm, està carregada de prestatgeries farcides de llibres, de tota mena, és pot saber com és una persona per les seves lectures?  vaig fent un repàs mental als llibres que trobo i que també he llegit, observo que està ple de llibres escrits per dones i penso en les darreres lectures que he fet i comprovo sorprès que tots són d’escriptors masculins,  em pregunto sobre l’existència d’una literatura masculina i d’una femenina, sé que el tema està sobradament discutit però ara que observo la biblioteca d’una dona me’n dono compte de les diferències amb la meva, però això no determina l’existència de literatures diferenciades, vagarejo en aquestes idees i m’anoto mentalment de parlar-ne amb ella quan es desperti. Sento el soroll del cafè acabant de sortir i corro cap a la cuina.

La cuina és petita, vella i deixada, amb marbres blancs i les juntes entre les rajoles d’un color indefinit, no està endreçada però tot està net, de seguida trobo una tassa,  el sucre i una cullereta, busco llet, tinc fred i em ve de gust un cafè amb llet, observo amb sorpresa que no té microones, poso la llet en un petit pot i espero que s’escalfi. Veig un llibre damunt el marbre, és poesia, m’imagino una escena d’ella cuinant i recitant, se m’escapa un somriure, la llet ja bull i fa aquell tel fastigós que trec amb la cullera, m’ho emporto cap a la saleta, a la cuina no hi cap ni una cadira, ella encara dorm, sec en una vella butaca verd fosc, davant té un petit tamboret per posar-hi els peus, el cafè amb llet crema, el deixo a terra, estiro les cames damunt el tamboret, i obro el llibre de poesia, tanco els ulls, em piquen, em col·loco les ulleres damunt el cap i me’ls frego amb les dues mans, recordo a la mare dient-me que de petit quan em fregava els ulls volia dir que era hora d’anar al llit, torno a somriure, trobo a faltar a la mare i els seus records de quan era petit,  sense ella m’han esborrat la infantesa. Deixo els ulls clucs.



* la foto l’he trobat aquí i l’he modificat una mica, si us agrada la butaca, està a la venda
Advertisements

7 thoughts on “VINC ÉS SINGULAR III

  1. Ara cal completar amb un tamboret per als peus, una tauleta per al café amb llet, una làmpada per no fer malbé els ulls, una prestatgeria…

  2. Senyora Anna, l'he de felicitar pel conjunt del seu blog en general, i per la sèrie "Vinc és singular" en particular. Un punt de vista força original, tot i que he de confessar que a mi el conte dels núvols i del cel també m'ha deixat força despistat. Enhorabona, doncs, i a seguir amb la seva bona tasca.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s