VINC ÉS SINGULAR V

fotografia de Coure Coulants*
Bufa, al final he passat la nit a la butaca, quin mal de tot que tinc, i ella? És al llit dormint, la desperto? així amb petonets, no ho sé, hi ha persones que al matí tenen molt mal humor i aquestes coses les desconcerten molt, m’estiro al seu costat i l’acarono? Tampoc sé si li agradarà, de fet mai hem parlat de res més que de foteses.


Música, potser que busqui algun disc i el posi perquè es vagi despertant dolçament, m’acosto al llit, la veig dormint com un àngel, com una nina, la besaria, però em fa basarda que s’espanti o no reaccioni bé, però ben mirat ella sap que sóc a casa seva, potser  ha estat esperant que vingués a dormir amb ella, per això deuria deixar la porta oberta de la seva cambra, jo mai ho faria si no tingués una intencionalitat clara. I jo gamarús de mi, dormint tota la nit en una butaca incòmode. 

Deixo posada música clàssica, però no sembla que la desperti, al contrari, s’ha tapat més amb el llençol. La panxa em ronca vaig a la cuina que ja em comença a resultar familiar, m’escalfo el cafè amb llet que ahir no em vaig prendre i busco alguna cosa per menjar, no trobo res que aporti hidrats de carboni i sucre, i decideixo baixar al forn de pa a buscar coca, qui es pot resistir a una coca de forner per començar el dia o qui sap si la vida? 


*trobareu la imatge i la recepta de la coca al blog de Coure Coulants 
Anuncis

SIEMPRE HEMOS VIVIDO EN EL CASTILLO – SHIRLEY JACKSON

Feia temps que no llegia un llibre de por, i aquest ho és, de por, de misteri, de suspens…és un thriller, fou escrit el 1962 i per tant predecessor de la literatura gòtica d’intriga actual, al final del llibre hi ha un posfaci de Joyce Carol Oates, que situa el moment en el què fou escrita, la vida de l’escritpora i la influència que ha tingut en la literatura de finals del segle XX i fins ara.

He quedat impressionada amb la protagonista, la Merrycat, la seva germana, la descripció dels boscos, de la cuina de la casa, de la porcellana… i crec que mai més em serviré sucre d’una sucrera.

Si voleu saber més del llibre us deixo enllaç amb l’entrada que feu Il cavaliere rosso al blog dels orfes del Sr. Boix.

VINC ÉS SINGULAR IV


*
Tinc fred, i ganes d’anar al lavabo, m’aixeco pensant que m’he tornat a quedar adormida al sofà, de sobte me’n recordo d’ell, el veig assegut a la butaca, dormint amb la boca oberta, als peus hi té una tassa de cafè amb llet, vaig al bany intentant no fer soroll i me’n vaig a dormir al llit una mica anguniosa per la vulnerabilitat que suposa tenir algú altre a casa, el conec però tampoc tant, m’agrada però no sé fins a on. 

Estirada al llit faig volar la idea de tenir-lo sovint per aquí, tocant-me els cabells i alimentant-me l’esperit, la idea m’agrada i somric una mica emocionada, però després començo a rumiar en tot allò que perdria, em quedaria amb la meitat de l’armari, amb la meitat del llit, amb la meitat del sofà, amb la meitat de la cuina, sempre m’han dit que només veig les meitats que falten, que un més un sumen i no resten, però no puc evitar veure-ho d’aquesta manera, potser és perquè mai he conegut cap parella que visqui en equilibri, que comparteixi exactament el llit de la mateixa manera, que comparteixi el bany en la mateixa mesura, que tinguin cura l’un de l’altre en igualtat de condicions, sempre n’hi ha un que predomina i l’altre que es deixa portar,  sovint aquest rol no es visible per la gent, però si els coneixes bé als dos es pot veure fàcilment, és cert que no tothom és igual, que hi ha caràcters expansius i aquesta expansió es posa de manifest en l’ordre, en la manera de cuinar, amb els amics, i que hi ha caràcters retroactius i minimalistes que no necessiten de res ni de ningú per viure que es valen d’ells mateixos i de qui tenen al costat per ser feliços o per no ser-ho. Però clar, no faré un qüestionari als pocs homes que se m’acosten preguntant-los-hi pel tipus de caràcter que tenen, per saber si són endreçats, si deixar la tapa del vàter oberta els resulta una incomoditat, si són nocturns o són diürns, no, està clar que no, perquè potser trobaria algú que aprovaria el test amb un excel·lent però amb el que quan ens miréssim no trobaríem res més que els nostres iris, algú amb qui el mínim contacte no em faria saltar els ploms, i sense veure un fons d’ulls que em prometi  viatges intergalàctics  i sense connexió elèctrica per moltes coincidències no hi ha parella que valgui, però la persona ideal, d’existir, trobar-la deu ser impossible, i per això tenim el dia a dia que fa que ens emmotllem  els uns als altres, que ens apliquem dosis de paciència per aguantar-nos, per mossegar-nos la llengua per no acabar discutint dia si dia també, per acabar trobant-nos tots els defectes que abans ja teníem però que no volíem veure’ns, és per tot això que no vull compartir el llit, ni l’armari, ni el balcó, és per això que no l’he anat a despertar i a dir-li que m’acompanyés al llit, perquè intueixo que amb una adéu fins una altra no en tindríem prou. 

Tanco els ulls, la matinada s’apropa i hauria d’intentar descansar, demà serà un dia de negatives.
* la imatge l’he tret d’aquí 

LA LLISTA DELS MEUS DESITJOS -GRÉGOIRE DELACOURT


Us imagineu que us toquen 18 milions d’euros jugant a la loteria? Quina llista de desitjos farieu?  Canviarieu la vostra manera de viure? Doncs d’això va el llibre, la Jo, una dona de mitjana edat, simpàtica i grassoneta, que té una merceria i un exitós blog relacionat amb el món de les vetes i fils, porta una tranquil·la i abnegada vida, quan de sobte es troba havent de decidir que fa amb aquest munt de cèntims. A partir d’aquí, anirà desgranant  la seva vida, prenent consciència de com ha anat acceptant les parts més fosques i decidint com la vol viure des de que és millonària. No cal que us expliqui que res és tant senzill com sembla.

És un llibre de lectura fàcil, amb algunes frases boníssimes, amb la capacitat de fer-te enrabiar, somriure i fins i tot caure alguna llagrimeta, amb un punt crític cap a situacions massa comunes de dones que aguanten massa, i amb una picada d’ullet cap al món del blogs i del què poden suposar per molta gent que a la xarxa hi troba allò que no troba a prop de casa seva. 

No em puc estar de dir que quan el vaig acabar vaig pensar que hi fallava alguna cosa, no sé ben bé què, potser el fet de barrejar trossets molt intimistes i ben escrit amb trossets  massa freds, o aspectes una mica inversemblants, o potser li manquen pàgines per lligar-ho tot plegat, espero que algú se’l llegeixi per  veure si acaba amb la mateixa sensació

“Bella del senyor potser era el llibre de la pèrdua i la Jocelyne el llegia per mesurar el què havia salvat”

Més bocinets al blog Els orfes del Sr. Boix

TEACH THE CHILDREN WELL – CROSBY, STILLS AND NASH


Cada any quan acaba el curs escolar, a casa (suposo que com a quasi totes les cases amb canalla) fem un gran sospir, sospir que inclou la fi d’uns horaris i una obligacions que han durat 9 mesos, la fi de correr amunt i avall per intentar arribar puntual als llocs, la fi d’un curs i la vista posada a l’horitzó de les vacances, cada dia una mica més properes.

 El sospir, però, també inclou, l’estrena d’un mes més complicat, amb motxilles també per fer, amb esmorzars també per preparar, d’horaris diferents i que mai concilien amb els dels pares, d’entrar i sortir, d’anar a dormir més tard, de platja i piscina, de mosquits i abelles (la pitjor part de l’estiu em deia ahir el més menut de tots), i evidentment també de deures…(calen els deures d’estiu?? no valdria més la pena que lleigissin i pintessin i dibuixessin i cantessin i fessin el que realment els vingués de gust…) 



La lletra de la cançó
You, who are on the road, must have a code, that you can live by.

And so, become yourself, because the past, is just a good bye.
Teach, your children well, their father’s hell, did slowly go by,
And feed, them on your dreams, the one they picked, the one you’re known by.
Don’t you ever ask them why, if they told you you would cry,
So just look at them and sigh, and know they love you.

And you, of the tender years, can’t know the fears, that your elders grew by.
And so please help, them with your years, they seek the truth before they can die.
Teach, your parents well, their children’s hell, will slowly go by.
And feed, them on your dreams, the one they picked, the one you’re known by.
Don’t you ever ask them why, if they told you you would cry,
So just look at them and sigh, and know they love you.

La traducció casolana (agraïria millores)
Tu, que estàs caminant, has de tenir un codi  per seguir,
Per tant, sigues tu mateix, perquè el passat  és només un adéu.
Ensenya bé als teus fills  que el teu infern poc a poc  se’n va anar.
I alimenta’ls dels teus somnis,  n’escolliran un, pel qual seràs recordat.
No els preguntis mai  el perquè, si te’l diguessin ploraries,
Per tant, només mira-te’ls i sàpigues que ells t’estimen.
I tu, amb la teva joventut, no pot saber les pors amb les que van créixer els teus pares.
Per tant, ajuda’ls amb la teva edat, busquen la veritat abans de morir.
Ensenya bé als teus pares i l’infern dels nens anirà desapareixent.
I alimenta’ls dels teus somnis,  n’escolliran un, pel qual seràs recordat.
No els preguntis mai  el perquè, si te’l diguessin ploraries,
Per tant, només mira-te’ls i sàpigues que ells t’estimen.

VINC ÉS SINGULAR III


*
S’ha adormit, noto que el seu cos pesa més i s’encaixa amb naturalitat al meu, potser només fa veure que dorm per no haver-me de dir que el conte era horrorós, però no he trobat altra manera de dir-li que vull estar amb ella, potser per això es fa l’adormida. Jo no en sé d’aquestes coses, d’explicar el què sents i tot això, i encara em costa més expressar-me de manera directa, de les seves llàgrimes dedueixo que ho deixat claríssim però que també ho he fet fatal, crec que mai havia fet plorar a una dona, com a mínim davant meu mai n’havia plorat cap,  disgustos sí que els n’he donat, però com a molt he generat ràbia, molta ràbia, i amb raó, no em sé comprometre, no puc evitar sortir volant cada vegada que em sento atrapat entre els pensaments d’una dona,  els períodes més llargs que he conviscut amb alguna és perquè notava clarament que per ella no era important, que si jo desapareixia ella no ho notaria o fins i tot quedaria alleugerida, i així he tingut més d’una relació llarga. De les dones que m’han impactat, de les que sé del cert que em podria enamorar, d’aquestes n’he fugit, no vull una ancora que m’aturi, no vull estar pendent d’algú altre, no vull que m’afectin els seus estats d’ànim, jo només vull ser lliure a l’únic preu que això és possible, sense estimar, sense que t’estimin, per això he vingut amb tota la colla era per deixar-li clar que sóc així que no esperi res de mi, però al  marxar  al fer-li una abraçada i dos petons, he sentit l’olor dels seus cabells, he sentit que a ella, tot i el desconcert inicial, ja li semblava bé que marxés, he sentit el  batec del seu cor, l’abraçada s’ha fet més llarga del què és habitual, ella m’ha mirat i amb la mirada m’ha indicat la porta. Una vegada al carrer no me la podia treure del cap, per què, per què em preguntava, per la seva fragilitat, no, no és fràgil, ho sembla però no crec que ho sigui gens, per les ganes d’estar sola que transmetia, per la innecessarietat de ningú per ser feliç i per l’olor del seu cabell. He tornat sense calibrar massa bé les conseqüències, perquè en el fons noto clarament que ja la coneixia que ja sé qui és que ja sé com respira, que una vegada la vaig trobar però en vaig fugir, i no vull fugir dues vegades.  Tinc el cos entumit, m’aixeco amb cura i la deixo estirada al sofà, vaig a fer-me un cafè.

Mentre el cafè no surt, passejo per la petita sala d’estar on ella dorm, està carregada de prestatgeries farcides de llibres, de tota mena, és pot saber com és una persona per les seves lectures?  vaig fent un repàs mental als llibres que trobo i que també he llegit, observo que està ple de llibres escrits per dones i penso en les darreres lectures que he fet i comprovo sorprès que tots són d’escriptors masculins,  em pregunto sobre l’existència d’una literatura masculina i d’una femenina, sé que el tema està sobradament discutit però ara que observo la biblioteca d’una dona me’n dono compte de les diferències amb la meva, però això no determina l’existència de literatures diferenciades, vagarejo en aquestes idees i m’anoto mentalment de parlar-ne amb ella quan es desperti. Sento el soroll del cafè acabant de sortir i corro cap a la cuina.

La cuina és petita, vella i deixada, amb marbres blancs i les juntes entre les rajoles d’un color indefinit, no està endreçada però tot està net, de seguida trobo una tassa,  el sucre i una cullereta, busco llet, tinc fred i em ve de gust un cafè amb llet, observo amb sorpresa que no té microones, poso la llet en un petit pot i espero que s’escalfi. Veig un llibre damunt el marbre, és poesia, m’imagino una escena d’ella cuinant i recitant, se m’escapa un somriure, la llet ja bull i fa aquell tel fastigós que trec amb la cullera, m’ho emporto cap a la saleta, a la cuina no hi cap ni una cadira, ella encara dorm, sec en una vella butaca verd fosc, davant té un petit tamboret per posar-hi els peus, el cafè amb llet crema, el deixo a terra, estiro les cames damunt el tamboret, i obro el llibre de poesia, tanco els ulls, em piquen, em col·loco les ulleres damunt el cap i me’ls frego amb les dues mans, recordo a la mare dient-me que de petit quan em fregava els ulls volia dir que era hora d’anar al llit, torno a somriure, trobo a faltar a la mare i els seus records de quan era petit,  sense ella m’han esborrat la infantesa. Deixo els ulls clucs.



* la foto l’he trobat aquí i l’he modificat una mica, si us agrada la butaca, està a la venda

LA EXPERIENCIA DRAMÁTICA – SERGIO CHEJFEC

Confesso que no havia sentit mai parlar de Chejfec fins que vaig veure que presentava un llibre al meu poble i que l’endemà el presentava a Barcelona i després se n’anava a Cuenca i Madrid, i que havia vingut expressament per promocionar el seu llibre des de casa seva a  NY tot i que és argentí de mena.

A la presentació, en Sergio Chejfec, que mentre el presentava en Jordi Llavina  acotava el cap mirant a terra, va llegir-nos les primeres pàgines, amb aquell accent argentí que et bressola i et transporta allà on vulguin, i efectivament em va transportar a la ciutat per la que camina el protagonista del llibre en Félix, un home que concep la vida com un plànol del google maps, que es dedica a passejar i xerrar amb la Rose, fent quadrícules sobre la ciutat, sobre la seva vida. La Rose, suposaria les vistes generals, a ull d’ocell, la vida concebuda així a grans trets, parlant sovint del seu marit com d’una petita illa, en Félix, en canvi,  és el zoom, que focalitza en un punt concret, un punt que enfila i perfila les profunditats i complexitats de les relacions humanes.

En Félix és un estranger a la ciutat, dels que hi viu però sempre se’n sent foraster,  és d’aquelles persones que caminen mirant a terra (no vaig poder evitar donar-li la imatge d’en Chefjec, aquell mirar a terra quan parlaven d’ell a la presentació es convertí en el mirar a terra d’en Félix passejant per la gran ciutat, que bé podria ser la NY on viu l’autor).  La Rose és autòctona i el fet de passejar amb ella i parlar-hi a ell el fa sentir més lligat a la ciutat, de fet la Rose podria representar la ciutat, i les converses que tenen serien la relació que en Félix estableix amb la ciutat, d’un respecte tant delicat que sovint es deixa perdre coses per no trencar-lo, es deixa guiar per ella, per la Rose i per la ciutat, la Rose representa  el que no té, la pertinença al territori i la muller. El marit de la Rose esdevé el tercer personatge del llibre, però és un “outsider” social,  fora del mapa.

L’experiència dramàtica és, de fet, un treball que la Rose, actriu, ha de fer a classe de teatre, ha de representar una experiència dramàtica i ha de decidir quina i li demana parer a en Fèlix, posant de manifest la manera que tenen de concebre la vida, la ciutat, els plànols…

No és una novel·la d’estructura clàssica, és un deambular de pensaments, paraules i moviments sobre la complexitat de les relacions i la dificultat de la comunicació i  evidentment de l’amor, tot i que no d’una manera directa.

Continuaré caminant per l’univers Chejfec. 



Entrada publicada al blog Els orfes del Sr. Boix 

VINC ÉS SINGULAR II


Em desperto adolorida, m’estiro com una gata, intento alçar-me del sofà sense massa convenciment, truquen a la porta, és molt tard, massa, perquè ningú truqui, hi vaig ràpid pensant que deu ser una bretolada, però no, és ell i em diu que puja, no em veig capaç d’aguantar-los a tots una altra vegada o sigui que sense manies li pregunto si ve sol, sí em diu , del tot li pregunto, si dona obre’m que tinc fred, l’obro, puja, truca. Li obro la porta lentament, comprovant que realment és ell i que ve sol, sí que ho és, li obro la porta del tot, entra li dic, entra amb el cap cot, l’alè li put a alcohol i tabac, dormies em pregunta? Sí li dic, de fet no, li dic, em mira de reüll amb mig somriure, es treu l’abric i el llença de qualsevol manera damunt del sofà,  em treu els cabells de la cara, me l’agafa entre les dues mans i em pregunta si l’esperava, li responc que no, que de fet esperava no veure’l mai més, això sona a mentida i no s’ho creu, em deixa la cara, i seiem un davant de l’altre, jo en una cadira,  ell al sofà, abans he sigut un groller disculpa, davant la disculpa i sobretot pel seu to esclato a plorar, però que et passa em pregunta, res res, tensió i son acumulada, creus n’hi ha per tant?  Aquí veig dues opcions de resposta clara, com que generalment no rumio les respostes ni pràcticament res del que faig,  em sorprenc a mi mateixa decidint quina resposta li dono, i em torno a sorprendre a mi mateixa perquè no em coneixia aquesta capacitat estratègica, en qüestió de mil·lèsimes de segon he de decidir si li dono una resposta que l’esperoni o al contrari una que el faci fugir per la porta, sóc incapaç de decidir i escullo una resposta neutra i li dic que té raó que no n’hi ha per tant, i li pregunto què hi fa a casa meva a aquestes hores, em mira com dient-me a tu què et sembla, però he decidit ser neutra per tant li dic que a mi no em sembla res, perquè de la mateixa manera que em diu que vindrà i apareix amb cinc persones més, també pot haver vingut perquè tenia una urgència imminent i aquesta és la casa que li quedava més a prop, aprofito per preguntar-li si després de casa s’ho han passat bé i em diu que no té cap urgència més enllà de la de veure’m sense poder esperar a demà, aquí he perdut tota la neutralitat, tots els meus nervis s’han posat en guàrdia, l’adrenalina ha començat a fer efecte, els pèls de punta  i la sang corrent a gran velocitat per tot el cos, a sí? Li pregunto amb un cop de cap que pretén ser d’allò més insinuador, sense aconseguir-ho. M’explica que després de sortir de casa s’ho ha fet anar bé per desempallegar-se de tota la colla i passejar per rumiar i rumiar i arribar al convenciment que on tenia ganes de ser és aquí amb mi, les llàgrimes tornen a fluir, i ara perquè plores per què vull estar amb tu? Que no  és el què volies fa una estona? Sí, no, no ho sé, em veig repetint la cançoneta fins l’infinit, no sé què vull ni tampoc el què no vull, vine, em diu, i pica amb el palmell de la mà el coixí del sofà, vine a seure al meu costat, m’ho diu tombant el cap com un gos d’atura i  hi vaig obedient com un xai, em passa el braç per l’esquena i em prem el meu fent que els nostre cossos s’inclinin i el meu quedi recolzat sobre el seu, em passa les mans pels cabells, me’ls olora, no puc evitar pensar alleugerida que me’ls he rentat avui,  i em diu que m’explica un conte:

Imagina’t un cel blau cel,  imagina’t que una parella obre una porta i surt a passejar,  pugen caminant cap el  cel blau cel, es mengem el sucre filat que formen els núvols, volen al costat de les orenetes i els estornells  formant part dels seus estols i de les coreografies de vol, fan tombarelles, volen  junts i es separem, es saluden de lluny i un dels dos desapareix, l’altre el busca, el busca dalt del cel i no hi és, el busca per la terra i no el troba, navega pels mars i no el veu, crida, xiscla, canta perquè el senti però no obté resposta, trist dedueix que ha tornat a creuar la porta,  però no recorda on era, continua caminant, volant, navegant, cantant i ballant, i arriba un dia que ja no recorda la  seva cara i s’enfada amb si mateix i es mira al mirall intentant recordar com era i es pessiga les galtes i acluca els ulls, vol recordar-la no només com una idea, però cada vegada el record és més borrós, fins un dia que la idea que té de l’altra es fon i ignora perquè però li resulta més fàcil viure i aprèn a volar i a cantar d’altres maneres, però de tant en tant recorda que una vegada va volar millor i més amunt, però només és una sensació es diu a si mateix. Un dia coneix una petita cadernera, no sé que té que li resulta molt familiar, té ganes d’agafar-la entre les seves mans i de volar amb ella, li diu que l’anirà a veure i hi va amb tot l’estol, al sortir li ve al cap una cara  que ja no recordava  i uns records que ja no tenia,  topa amb  una porta que no trobava i decideix tornar  a trucar.

Ha callat, hagués jurat que la darrera frase no era el final, però ha fet una pausa massa llarga per considerar-la una pausa, per tant interpreto que el conte ha acabat,  diria que l’he trobat ensucrat i que no he acabat d’entendre tants ocells i núvols, però el cas és que crec que li hauria de dir que m’ha agradat molt, perquè el que sí que m’ha agradat és escoltar-lo i que ell me l’expliqués mentre  em pentinava els cabells amb els dits, aixeco el cap  per mirar-me’l, i veig que té els ulls  humits, em somriu, juraria que abans anava afaitat, i en canvi sembla que faci dies que no s’afaiti, li somric sense acabar d’entendre massa res, tanco els ulls.

RESPIRAR PER LA FERIDA -SÍLVIA AMIGÓ

La Sílvia Amigó ofereix en aquest llibre, la definició de paraules a partir de la contraposició entre elles, però no les defineix com ho faria un diccionari o amb la pretensió de fer-ne una descripció objectiva, no, tot el contrari, les defineix des del sentiment i des de l’experiència, i aconsegueix des del primer paràgraf que ens en  fem protagonistes. Tampoc es tracta d’un simple recull de vocabulari descrit subjectivament, no, en absolut, l’autora fa de cada capítol un text delicat, en el que no li sobra res en el que no li manca res, en el amb poques paraules ho diu pràcticament tot. 

“L’escriptura de la ferida com a fórmula que la guareix de la fiblada del dolor que l’empenyia a caure precipitadament en un buit sense fi o bé a romandre ofegada per l’estretor del seu viure”

Els conceptes que contraposa són intimitat i clandestinitat, llum i claror, misteri i secret,  confidència i confessió, repetició i rutina, intuïció i instint, lleialtat i fidelitat, mentir i enganyar, raons i motius, pensar i opinar, tenir la certesa i donar per descomptat, llaços i nusos, llunyania i distància, respectar i tolerar, atzar i casualitat, somiar i imaginar, amb un fabulós epíleg de Francesc Parcerisas, que esdevé el llaç que embolica el llibre.

Diria que quan acabes de llegir-lo i jugant a les contraposicions de la Sílvia, enlloc de respirar, sospires.

Tastets (M’ha resultat difícil escollir perquè ho transcriuria tot):

“La clandestinitat s’omple de detalls. La intimitat és el Tot.”

“La repetició és l’entusiasme que ens empeny. La rutina és la inèrcia indolent.”

“L’instint no ens permetrà morir i la intuïció ens donarà la vida.”

“Diuen que només podem ser fidels a nosaltres mateixos. La lleialtat és un llaç que sempre devem a algú altre. Per això la fidelitat és individual i la lleialtat col·lectiva.”

“No hi ha engany en la natura, i en l’amor.”

“La raó vol quietud i silenci, els motius són cridaners, esvaloten l’aire, el contaminen amb les contradiccions que els uns damunt els altres es provoquen mútuament.”

“És així, doncs, que la por habita en el que dóna per descomptat i emigra d’aquell que conviu amb la certesa.”

“El nus lliga, el llaç embolica.”

“La llunyania és física i corporal; la distància, mental i espiritual.”

“Tolerem allò que no podem evitar. Respectem allò que decidim assumir.” “La tolerància és condescendència…El respecte mira de cara i mira a la cara.”

“Sense imaginar, però, deixaríem el somni penjat com un anhel incomplet, com un estel que es desprèn de la mà que el sosté i es fon cel enllà per caure a terra sense cap altra possibilitat de vol.”

Tot plegat un sospir, que es llegeix en un sospir i que quan arribes al final sospires perquè no té més pàgines, molt recomanable.


Enllaç al blog dels orfes del sr. boix 

REINA SENSE CORONA – PILAR MARTINEZ

Vull ser una reina sense corona i que m’acaronis sempre,
que les abraçades siguin dies de tots colors, 
que m’envolti el teu temps i el pas del rellotge l’inventem tots dos,
vull caminar de puntetes per assaborir nous mots.
Vull tremolar com una fulla, com quan es nua la tardor,
que tu siguis el vent, la pluja, la lluna i el sol,
que corrin les hores lentament després d’un petó,
vull assaborir la passió com el millor dels tresors…
Vull que els contes de fades visquin en una partitura de sons,
que al compàs d’un ritme, qui decideixi passar els fulls, siguem tu i jo,
que al deixar portes obertes no és tanquin de cop,
vull un rei sense corona …
I tu, vols?
_____________
Una nova col·laboració de la Pili* Martínez Rodríguez, i aquesta vegada poètica!

PEIXOS I FLORS – NOVETATS POLIMÈRIQUES

Aquest peix globus que serà un penjoll i un parell d’arracades, estant fetes amb argila polimèrica i pintures acríliques, l’ull inflat està fet amb un degradat de colors grisos, blancs i vermells.


El peix lluna, fet amb la mateixa tècnica que la peça anterior, serà una agulla!


Aquesta flor verda, està feta amb una murrina de gargots!



i finalment els pètals transparents que encara estan en procés de producció i de decisió del què seran si es que mai arriben a ser res més del què són, estan fets amb argila translúcida barrejada amb una miqueta de colors diversos.

HOMENATGE A MÉLIÈS

Encara sou a temps de visitar l’exposició “Georges Méliès. La màgia del cine” al CaixaForum de Barcelona, és una exposició molt interessant i molt entretinguda que fa un repàs als orígens del cinema i sobretot a la carrera d’en Méliès i tot el que van suposar els seus “invents” al cinema. Molt apropiada per anar-hi amb nens. 

Dins el marc d’aquesta exposició es va convocar un concurs de curts en els que s’utilitzés qualsevol dels trucs de Méliès, i aquest és el petit homenatge oníric que van fer els meus nebots i els seus pares, artistes tots ells, com veureu.