RELATIVITAT – RELATS CONJUNTS


M.C. Escher, Relativitat, 1953

Estan enfadats, molt enfadats, les coses no són ni es fan com ells creuen que s’han de fer, d’una manera realment democràtica, tenint en compte tots els punts de vista, sense dogmatismes ni sectarismes, en realitat així és defineixen, però la pràctica no és aquesta, la pràctica és molt més dura, només en el sentit que convé no se sap ben bé a qui, l’opinió imposada directament o sibil·lina que no ha sigut debatuda entre tots, ha sigut escollida en base a interessos que escapen del capteniment de la gran majoria, interessos que sovint es pot arribar a pensar que són ben bé del costat contrari, en ares a què es pregunten els enfadats, sovint pel manteniment d’un poder que només ostenten alguns,  per la garantia d’un modus vivendi i operandi del que molts creuen que ens són hereus i en realitat només en són esclaus, per la por produïda pel desconeixement del què passaria si les coses fossin d’una altra manera. I doncs perquè els enfadats no es planten i  construeixen una alternativa? La resposta és fàcil, hi ha moltes escales, però totes pugen i baixen des de llocs diferents, primer caldria trobar el replà correcte, i hi haurien de cabre tots, perquè han d’avançar tots junts perquè serveixi d’alguna cosa, l’ascens unipersonal no porta mai res de bo, s’han de posar d’acord, deixar els egos de banda, construir un futur junts, qui hi hagi davant és el de menys, el capdavant hi van les idees i les persones amb voluntat i capacitat per impulsar-es, els egos, els han de deixar escales avall junt amb els personalismes, amunt només hi han d’anar les consciències netes, sense afanys lucratius ni d’ostentació de poder,  amb l’objectiu únic de millorar la societat des de la llibertat d’opinió i la consciència igualitària,  només d’aquesta manera podran pujar l’escala junts i construir un replà cada vegada més gran, una escala cada vegada més ampla, un terra ferm on trepitjar i un cel obert on somniar, i deixar els vertigens i les pors allà baix amb els egos i les trampes.

proposta al Relats Conjunts de maig

Anuncis

LA REINA I ELS CIGRONS – PILAR MARTINEZ

(foto de Pilar Martínez)


Tot just fa uns dies, mentre els budells em grinyolaven amb una banda sonora que m’advertia que la gana s’apoderava de mi, em va venir de gust menjar cigrons torrats. Sí, sí, cigrons torrats. Ni amb espinacs, ni amb bacallà, ni en amanida. Senzillament torrats.

Vaig obrir la bossa i els vaig deixar caure lentament sobre la taula de fusta de la cuina. Imatge bucòlica? No, però em va fer gràcia la forma piramidal que van prendre tants cigronets junts. Una vegada satisfeta per anar cobrint la meva necessitat bàsica -berenar-, es va disparar el meu “pepito grillo” i en aquell moment captivador de subtil reflexió, vaig barrejar els contes.

A mesura que anaven desapareixent dins la meva boca, reorganitzava la forma piramidal dels cigrons, amb els dits de la mà esquerra, i es va convertir en un cor –inconscientment el meu-. No em va caldre gaire esforç moure “fitxa”.

Em va venir a la ment el conte del Christian Andersen. Els que em coneixeu sabeu que jo i els pèsols (i la nata) no ens entenem gaire, així que vaig “tunnejar” un xic “La princesa i el pèsol” i em vaig imaginar essent “La reina i els cigrons” … aquella reina sense corona, que vol que l’acaronin sempre…
Reconec que sóc una mica miop, no encerto amb la porta del castell; ni amb el pany de la porta; ni amb la clau que la pot obrir; ni amb el príncep que és amic, però vol ser amant quan me la vol obrir i jo m’enxampo els dits amb les frontisses; ni amb els matalassos de làtex, escuma o molles…
Més aviat, enlloc de detectar que hi ha un cigró estratègicament col·locat en l’últim matalàs, per donar-me “una lliçó de vida”, jo directament, vaig fent aterratges forçosos des del desè matalàs, esclatant al terra, intentant assaborir, quina textura, aroma i sabor té, sense adonar-me’n que en els castells, no hi ha sortida d’emergència.
La sort és que puc afegir al conte la meva catifa particular, per esmorteir el cop, i seguir barrejant personatges i objectes inanimats i ves a saber si enlloc d’un príncep, em trobo a la cua del SOC, o a la porta del súper, o a la butaca del costat del teatre, un Tadeo Jones, dient-me “confias en mi ?” -estil Aladino- i acte seguit, em canta la cançoneta del “yo te esperaré” i em desperto de cop, per continuar somiant a dalt de l’escenari i no darrera les bambolines, amb la maleta a punt per seguir viatge.
Tot és possible als contes, oi?
Pilar*

LA BUENA NOVELA

La Buena Novela, és una llibreria, una llibreria peculiar en la que només s’hi troben les millors novel·les de la literatura universal i sobretot de la francesa que és on transcorre tota la història. Per tal d’escollir els millors títols i només els millors, els socis de la llibreria, la Francesca i l’Ivan, seleccionen a 8 bons escriptors i els demanen els millors 600 títols, aquest consell d’experts no es coneixen entre ells i ningú no sap qui són tret de qui els va escollir.


Des que entra en funcionament la llibreria és objecte d’admiració i d’enveges, admiració i fidelització dels clients amants de la bona literatura, que es refugien tant físicament a la confortable llibreria com a través de la xarxa, i enveges que van des de comentaris impertinents fins a atacs personals a la premsa, i que esdevé un problema molt greu el dia que quatre membres del consell seleccionador  són víctimes de diferents accidents, en aquest punt la Francesca i l’Ivan es veuen obligats a posar-ho en coneixement d’un inspector de policia amant també de la literatura

És una novel·la de llibres, de molts llibres, de bona literatura,  però també és una novel·la policíaca, de misteris, de sospites, i evidentment també és una novel·la d’amor, i no només d’amor pels llibres, tot plegat amb l’elegància i el “savoir faire” francès.  Ah, també podria ser un fantàstic guió cinematogràfic.

Tastets:

“- De todas las cosas para las que sirve la literatura, su ejemplo me confirma que una de las más gratificantes es la de conseguir que personas hechas para entenderse se reconozcan entre ellas y entablen comunicación” (ja em direu si no sembla escrita expressament pels orfes?)

“Todas las sutilezas de la vida forman la materia de los libros… la literatura informa, instruye y guía”

Enllaç amb l’editorial

EL CAMÍ DELS SOMNIS



Emocionada i admirada és com he quedat després de veure aquest documental de Joan Soler que relata el segon viatge de l’Alba i la Núria, la primera invident i la segona pràcticament, a la Índia per ensenyar l’ús d’ordinadors a infants i joves amb dificultats visuals o també invidents que estudien en un centre de la Fundació Vicenç Ferrer. Emocionada i admirada per la força d’aquestes dues noies, per la capacitat de lluita, per l’energia que transmeten, per la lliçó que ens donen, per tan petita com m’he sentit per tan grans que són elles, perquè del què a la majoria ens semblaria una lluita elles en fan la cosa més natural del món i sobretot perquè res no les atura.

Gràcies Nàtius, Mireia i sobretot Dina per compartir aquesta meravella!! (sé que l’Alba del Toro ha publicat un llibre que espero llegir ben aviat!)



PAPIROFLEXIA




Es tracta de ser perfecta, pels quatre costats, exactament la mateixa mida, previsible, sense marge d’error,  el color, l’estampat, fins i tot la textura és indiferent, sempre i quan s’ajusti al que els hi agrada. T’agafaran una de les puntes i l’ajuntaran just amb la contrària fent una diagonal que et creuarà tot l’espai, et premeran ben fort pel mig, passant el dit de dalt a baix, marcant un séc, que possiblement et quedarà per tota la vida, i ara  faran el mateix amb les puntes contràries, formant una creu, que sovint també et marcarà, ara caldrà que facin el séc en horitzontal, amb precisió, sí, farà mal, és just al mig, al melic, el quadrat haurà esdevingut un rectangle que es convertirà en un triangle amb una pressió suau dels costats, ben plegadeta, no rondinis, és el què toca, ara pujaran les puntes del triangle cap a dalt, al bell mig, amb els sécs perfectes, no ho oblidis mai, la perfecció és imprescindible, et fan mal els braços, ho sé, és normal, i els peus, també, doncs espera, ara ve la part més complicada, et donaran una mica de llibertat però només per generar una falsa il·lusió, es desfan les puntes de dalt, es tira cap avall,  i aquesta part es doblega sobre si mateixa, prement els òrgans, budells, fetge, ronyons…i com si et fessin un massatge amb la punteta del dit buscaran  el final del petit rectangle per donar-li la forma de triangle, les puntes es doblegaran sobre si mateixes i crearan un parell de  petits triangles als que se’ls hi doblega la punteta, et tiraran  tota cap amunt, et voilà !!! marcaràs un llibre la resta de la teva vida!  

QUÈ PILI… COM VAS?




– Què, Pili… com vas ?

– Vaig fent, que no és poc. Van sortint feientes, però res fixe.

– Bueeeenu, ja està bé, així et distreus, va bé sortir de casa…

– ¿¿??¿¿??

Sóc conscient que la “distracció”, no és un nou ofici i no m’omple la nevera i que malgrat tot, encara puc obrir-la i no veure teranyines, mentre buido el cap de núvols negres i els transformo en sucre filat.


Fer la compra setmanal és tot un acte d’ heroïcitat i reflexió i no és tasca gens fàcil, en els temps que corren.

Me n’adono, satisfeta, que quan col·loco els aliments bàsics i de dieta mediterrània, dins de la nevera, tinc un “parell d’ous” per seguir avançant i lluitant pels meus “terronets de sucre”. 
Que fa anys, no vaig tenir gaire “llet” davant d’una situació que em va paralitzar i gràcies a una molt bona ajuda, vaig tornar a veure la llum, la de la nevera i la del sol.
Que m’agradaria tenir “activa” la meva relació de vida laboral, deixant de ser com un” peix peixet” que de la canya, no arriba mai al cistellet i se m’escorre de pet, per l’aigüera.
Que estic posant tota “la carn a la graella” per veure el got ple, aquest cop, 50 % d’aire i 50% d’aigua, per fer una bona salseta. 
Que tot i que “la plata d’enciam queda ben amanida amb oli i sal”, a voltes m’han quedat ressecs, els petits projectes que amb gran il·lusió tenia previstos i els reescric a la llista de la compra per no defallir.
Que seguir el consell de la mama de “guardar una poma per a la set” no m’ha anat gens malament, per no haver d’anar a demanar almoina als serveis socials.
I que, si preparo unes llenties pels meus fills, que siguin sense reduccions, però amb molt de seny, per treure’ls- hi cert ferro a l’assumpte, ja que són prou conscients, que per postres, no hi ha sempre gelat i que hi haurà dies de dolç i dies de salat.

Pilar Martínez Rodriguez




Tafanejant pel fb, m’he trobat aquest escrit de la Pilar! La Pilar sovint ens obsequia amb escrits imaginatius plens de delicadesa, tendresa i quotidianeïtat, i avui m’he emocionat llegint aquest, el d’una dona lluitadora que no es rendeix mai, no m’he pogut estar de demanar-li si el podia publicar al blog, i m’ha dit que sí!!! Espero que s’animi i hi publiqui  sovint! . Gràcies Pili!!!

SI UNEIXES TOTS ELS PUNTS – ESTEL SOLÉ I PAULA BONET



És un llibre bonic, d’una banda la poesia de l’Estel Solé i d’altra les il·lustracions de la Paula Bonet  es complementen i s’alimenten mútuament amb delicadesa i elegància.

El recull de poesia es divideix en tres parts, en la primera Hipotèrmia, els poemes versen sobre el fet de fer-se gran, el pas del temps, el desengany… en tots ells he trobat una atmosfera d’enyor de la infantesa i adolescència, un sentir-se més gran que l’edat biològica i l’expressió de les  ganes de ser-ho.

El desglaç és el títol de la segona part, que recull els poemes dedicats sobretot a la presa de consciència de l’edat adulta,  al topar contra el mur dur de la realitat, desenganys,  la construcció de relacions emocionals amb superació d’entrebancs, la cruesa de la pèrdua de la innocència…

La tercera part és el refugi, un seguit de precioses poesies dedicades als pares, als avis, a l’herència familiar, i l’arribar a la conclusió i acceptació que estem fets dels propis bagatges emocionals, genètics,  d’experiències viscudes…

De les il·lustracions, dir-vos que els fans de la Paula Bonet les gaudireu i molt, ha sabut representar la força dels poemes que combinada amb la personalitat del seu estil en fan un llibre rodó.

D’altra banda constatar que l’Estel Solé és molt jove, vull dir que li queda tot un univers d’emocions i sensacions per viure que espero que continuï plasmant poèticament.


Les ósses polars

Les ósses polars 

no posen la mà al foc
mentre bull l’arròs.
No taquen els currículums
amb la perfecta circumferència
d’una tassa de cafè,
no es claven agulles als turmells,
no es tinten les pestanyes,
ni es mullen amb vinagre les ferides
ni es llencen de cap 
en piscines sense aigua.


Les ósses polars 
no es renten la cara amb lleixiu
ni la llengua amb sabó.
No escupen contra el vent
perquè la bava els esquitxi la cara,
ni duen pedres a les sabates
ni caminen de genolls
assumint la penitència.


Les ósses polars
no ho dinamiten tot 
perquè no saben ser felices,
no busquen l’error
ni les complau el desastre.
No van al psicoanalista,
no es vesteixen com putes,
ni s’insinuen davant un mascle
per reafirmar-se.
No fingeixen ni es flagel·len,
ni es mengen els remordiments
amb patates.
Hivernen tranquil·les,
tenen cura dels cadells
i no surten del refugi 
fins que arriba el bon temps.


Ni jo sé sobreviure a la hipotèrmia

ni elles saben res del sentiment de culpa.




Enllaç a la seva web on hi ha 4 poemes més
Enllaç al seu blog on encara hi ha més poesia
Enllaç a la web de la Paula Bonet




Gràcies Èric, encara amb la sensació d’haver-te’l pres de les mans.

ARREVEURE PAU




A ningún otro niño le acertó sin querer la flecha de una diosa traviesa”
                                                                                 Mahmud Darwix



-He sigut valent, mare?
– Molt.
– Ho he fet bé, pare?
– Extraordinàriament bé, fill.
Has lluitat contra el monstre, t’has fet gran amb ell i ell amb tu, fins i tot quan ha arribat el moment que no era una lluita entre iguals. Has sigut un pirata, dels bons, dels que branden  l’espasa amb habilitat només davant dels monstres dolents, has sigut un gran cavaller, dels que cavalquen el cavall més ràpid, has sigut un drac ferotge que vas espantar al monstre amb el foc de la teva força, has sigut un judoka excel·lent, mantenint l’equilibri i cedint a l’espera de que les circumstàncies et fossin favorables per guanyar-lo, i l’has guanyat en moltes ocasions, malgrat ser un monstre tossut.
-I l’he guanyat al monstre tossut?
-Sí i tant!
-Com?
-Deixant-nos una miqueta de tu a cada un de nosaltres, a la mare, al pare, als avis, als cosins  als oncles i ties, als amics i amigues, a tothom.
– Pare, mare, recordeu  el què diu el petit príncep?
“Quan miris el cel, de nit, com que jo viuré en una de les estrelles, com que riuré en una de les estrelles, per tu serà com si totes riguessin.”
Doncs això, quan mireu a les estrelles recordeu sempre que totes us estimaran, perquè jo us estimaré  des d’una d’elles.
A la Montse i al Felip

PRIMAVERA




Dia gris, de cel gris, una ciutat grisa, el mar gris, d’un poble gris, d’una humanitat grisa, els gats grisos, els somriures grisos, els cotxes grisos, la roba grisa, el riu gris, els núvols grisos i l’aigua que cau del cel gris grisa, les sabates grises, els paraigües grisos, els abrics grisos amb matisos grisos, els cabells grisos, la maleta grisa, els ulls profunds i grisos, i la mirada també grisa, passes grises sobre el gris asfalt, crits llunyans de nens grisos, ocells grisos volant sobre terrats d’edificis grisos plens de llençols molls i grisos…fins que…un raig de sol esqueixa els núvols que sorpresos aturen la pluja, il·lumina el terra de la ciutat, les façanes, els cotxes, els abrics, els paraigües es tanquen, els somriures broten de mirades blaves, verdes i marró, galtes rosades, crits d’alegria, els núvols blanquegen i fugen, el mar recupera el blau, els arbres el verd, les flors s’obren i s’espolsen els pètals, els gats tigregen, els ocells canten, i nosaltres, ai nosaltres…nosaltres ens irisem.

PNEUMÀTICS

          

Yard, 1961. Allan Kaprow


–  Segui  aquí, si us plau.
   Gràcies
   Li faig el pressupost de seguida, li apunto en aquesta tarja.
   Gràcies.
   El preu, és aquest que amb el descompte queda per aquesta xifra.
   D’acord, gràcies.
   Però dona, perquè plora?
   Res, res, no pateixi.
   Si és pel preu em sap greu no li puc fer cap més descompte.
   No, ho sento no és pel preu, al contrari m’ha sorprès el descompte, això és tot.
  Dona, tampoc es pensi ara que és un descompte especial per vostè, és el descompte          que fem a tots els clients.
 Ho sé, ho sé, no em faci cas.
 Doncs animis dona, que segur que no n’hi ha per tant.
 No em creurà, però ploro d’amabilitat.
 D’amabilitat?
 M’emociona quan algú és amable, i em tracta bé.
 Però tampoc es pensi que la tracto millor que a la resta, no voldria malentesos.
 Ho sé, no pateixi, vostè és amable i prou, la que s’emociona sóc jo, i no perquè la vida hagi  sigut especialment dura ni antipàtica amb mi, però miri no puc evitar emocionar-me quan em sento ben tractada. De jove aconseguia controlar les llàgrimes, ara tinc incontinència emocional, a la mínima alteració del meu estat habitual, ploro, les alteracions poden venir per totes bandes, de veure escenes pel carrer, de trucades, de missatges… puc plorar per ràbia, tristesa, indignació, de pena, de por, de tendresa, per amor, per desamor, d’alegria i per amabilitat.
 Em deixa parat.
 Però em sap greu perquè sóc conscient de la incomoditat que genero, els qui em coneixen més ja ho saben i m’ignoren o m’abracen, depenent del grau de confiança i del caràcter que tinguin, i jo ves, em deixo portar, si m’abracen m’hi poso bé, si em fan un copet a l’esquena els hi agraeixo amb un cop de cap, si m’agafen les mans els faig el millor dels meus somriures…ai, ara no sé perquè li explico tantes coses. M’haurà de disculpar, avui a la meva diagnosticada incontinència llagrimal s’hi suma la verbal, que només surt en moments de nervis o incomoditat.
 No pateixi per mi. Que prefereix que faci, li dono la mà? L’abraço? El copet a l’esquena?
 Ui, això no li podria dir pas jo, això surt de dintre, d’aquí al mig, però no s’ha de sentir obligat a res.

L’home s’alça de la seva cadira, fa la volta  a la taula, dóna la mà a la dona, li demana que s’aixequi, i li planta  un petó als llavis.
 Caram.
 Sí bé, ja està, no voldria malentesos.
 No, no hi ara. Així doncs, li portaré el cotxe la setmana vinent per canviar els pneumàtics.
 Perfecte.

EN UNA CAMBRA I MITJA – JOSEPH BRODSKY

Així d’entrada dir-vos que és un caramel, que em va recomanar en Quim de La Cultural,  80 pàgines dedicades a l’espai on Brodsky passà la seva infantesa i joventut:

És prosa carregada de poesia, un cant a la memòria, a la família, a la llibertat, i una crítica ferotge al règim que el va separar dels seus pares, de la seva família, de la seva llengua, del seu país.

La introducció és d’Antoni Munné que situa i ajuda a fer-ne una lectura molt més profitosa. La traducció és d’Anna Torcal i Salvador Company.

Aquí podeu llegir l’entrada que en vaig fer al blog dels orfes del Sr. Boix on hi ha transcrits alguns fragments.

Molt recomanable!

EL PARÈNTESI MÉS LLARG -TINA VALLÈS

La Tina Vallès, un any després “D’un altre got d’absenta” torna a obsequiar-nos amb un llibre de contes divertit, desenfadat i molt ben escrit, si en en el primer ens retratava personatges i escenes del Raval, en aquest retrata situacions i personatges quotidians amb sentiments contraditoris i pensaments inoportuns als que hi afegeix una volta d’humor ,  que fan de cada conte signifiqui un parèntesi i algun canvi en la vida del protagonista. 
Els que m’han agradat més són “llet, cereals, aigua”, “Mali”, “Sardines” i “Pinter”.
No puc evitar de pensar i dir, dificilment puc separar ambdues coses, que si voleu llegir a la Tina Vallès, us recomano començar per “Un altre got d’absenta”, podeu llegir-ne l’entrada que ens vaig fer aquí
I aquí l’enllaç amb l’editorial on hi trobareu el text de la contraportada i el primer conte.

LA VEÏNA

(collage de MJT)
Sé que he d’escriure alguna cosa, ho sé perquè ja m’ho has dit i punt, per tant no cal que m’ho vagis repetint, ja costa prou com perquè a més a més hagi d’anar escoltant la teva cançoneta, au calla que sinó no puc escriure. Necessito tranquil·litat, jo no et faig fora, només es demano que no parlis, i no et moguis, ni masteguis xiclet fent soroll, així, com si dormissis, doncs dorm, si tens son dorm, ah que no tens son, això de fet ja m’ho havia semblat, doncs llegeix, ai no que no t’agrada gaire, potser si ho fessis et seria més fàcil escriure, perquè total tampoc cal explicar massa cosa, només posar-la en antecedents i prou, al cap i a la fi tu ets sa mare i ets tu qui hauria de fer l’escrit, sí ja saps que no em costa res fer-te aquests favors i que pots venir sempre que vulguis però la confiança comença a fer fàstic, has vist quina hora és? Sí, ja ho sé que als matins dormo fins tard, però això bé ho devies saber a primera hora de la tarda, o al vespre o just després de sopar o abans d’anar a dormir, però ara? Ara no sé ni com s’agafa el bolígraf, no sé coordinar dues paraules seguides, no sé per on començar. Ah, sí si m’ho vols dictar, fes-ho, però llavors perquè vens a despertar-me perquè et faci la nota jo? Perquè tinc una lletra més bonica? Bajanades, au dicta:
“Benvolguda senyoreta, la nena ahir va caure i es va fer mal a la cama o sigui que avui no podrà fer gimnàstica” en què quedem  gimnàstica o educació física? I vols dir que ara es fan dir senyoretes? Vaja jo fa anys que no vaig a l’escola, però juraria que ara són mestres, tornem a començar, paper nou,
“Benvolguda mestra, la meva filla ahir va caure i es va fer mal a la cama per tant seria convenient que avui no fes educació física”, millor?  Que afegeixi que avui anirà al metge? D’acord.
“Benvolguda mestra, la meva filla ahir va caure i es va fer mal a la cama, aquesta mateixa tarda la portarem al metge però mentrestant seria convenient que no fes educació física” A que el l’educació física no és una mestra sinó un mestre? Que no és la cama, que és el peu?
“Benvolgut mestre, són les quatre de la matinada, la  veïna de la porta del costat, que m’agrada fins al punt de fer-li els favors que faci falta, m’acaba de despertar per demanar-me que li redacti una nota comunicant-li que la seva filla avui ha caigut i s’ha fet mal al peu o a la cama, ara ja no ho recordo perquè ja portem escrites quatre notes diferents, i que per tant demà o sigui avui d’aquí unes hores no podrà fer educació física. Tot  plegat podria semblar una estratègia per entrar a casa meva a altes hores de la matinada i com aquell qui no vol la cosa acabar plegats escalfant el llit, però no s’ho pensi, sóc tant babau que el més provable és que de mi només vulgui que li escrigui les notes  per l’escola, la resta tot allò de buscar excuses per estar a prop meu i escalfar el llit ho deixa pels seus amics que no saben fer notes”
Què vol dir aquesta cara, no t’agrada la nota? O és que no l’entens? Però dona tampoc n’hi ha per tant, no cal que ploris, que què dius que la nena no ha caigut?