L’ART DE LA PINTURA – RELATS CONJUNTS


Johannes Vermeer, Al·legoria de l’art de la pintura, 1673

Quan va llegir, ja no recorda a on, que farien una exposició conjunta de totes les seves obres al Rijksmuseum, no ho va pensar dues vegades, hi aniria, pocs pintors el captivaven tant, era tot, els colors, el blau, però quin blau mare meva, just el blau que ell imaginava quan esmentava la paraula blau, i el groc, el blau i el groc, i poc més la resta eren per jugar i fer treure el màxim d’aquest parell, i la passió per les dones, per descomptat, quina manera de fer-les excel·lir, mare meva, treia d’elles l’àngel que tot ser humà té al seu interior,  hi aniria, passés el què passés.  Arribà el dia de la partença, feia dos dies que la reina havia fet la inauguració oficial,  de l’aeroport va anar directe al museu, s’empassa la cua sota la clàssica pluja, esquivant alguna bicicleta de tant en tant, impacient per veure tanta meravella junta, afortunadament hi havia qui sabia treure profit a totes les situacions i un parella jove anava oferint cafès i altres llepolies típiques de la ciutat, provà ambdues coses i al cap de pocs minuts es sentí molt millor, més lleuger, molt alegre i amb moltes ganes de riure, conscient que no ho hauria hagut de fer  però difícilment sabia resistir-se a aquestes coses. Entrà així, xerrant amb els del costat, que no l’entenien de res però també reien, pagà l’entrada, deixà la maleta, respirà fons i començà la visita. Homes i dones que el miraven des de tots els quadres, les cortines amb  la perfecció de la realitat, els tapissos on es podien veure fins i tot els nusos dels fils treballats, més noies, perles, els coixins on s’intuïa la forma del darrer que s’hi havia assegut, mare meva, i els brins de cabells de les noies, i la llum mare meva, quina llum,  quina capacitat d’il·luminar les cares, les mans, les orelles, les estances, les perles…mare meva, els seus pinzells deurien estar fets amb pèls de cuques de llum, el blau amb trossos del cel caiguts un dia de juny, els grocs amb les espigues madures de blat o amb el formatge de gouda, aquí no va poder reprimir les ganes de riure, i a més les noies dels quadres no paraven de mirar-lo cada una des de la seva posició, l’una mig girada, l’altra amb el cap de costat, l’altra des de la taula… però totes se’l miraven estranyades, mare meva quines dones… de cop va notar les palpitacions, li passava sovint, massa estrès li havia dit el cardiòleg, o sigui que calma, no s’havia d’haver pres el cafè a fora ni hauria d’haver fumat, ara ho veuria tot més clar i no tindria aquestes ganes de riure que no podia reprimir, però davant de tanta miradeta a qualsevol se li escapava el riure. Es col·locà al centre de la sala, totes les joves dels quadres el miraven, i els homes també, fins i tot en Johannes, es girà i l’observà  fent un gest de menyspreu davant les seves rialles, mestre que riure es sa li diu, la gent s’aparta d’ell, comença a suar, les palpitacions s’han fet més fortes, se li ennuvola la vista, tremola, tremola molt, es mareja, nota el cor, bum bum bum, mare meva on ets?, perd l’equilibri i cau a terra, tan llarg com és, la gent fa una rotllana al seu voltant, se li acosta una jove que li col·loca un coixí sota el cap, li diu que no pateixi que tot li passarà aviat, obre els ulls mira els seus d’un blau preciós, les orelles decorades amb una perla cada una i el cap cobert de plomes del mateix blau, li somriu i ell li torna, les palpitacions s’han calmat, de fons sent algú que diu, és un Stendhal… i ell es posa a riure, un Stendhal  mare meva…torna a obrir els ulls, la jove ha desaparegut.

Aquesta és la meva proposta als Relats Conjunts d’aquest mes 
Advertisements

15 thoughts on “L’ART DE LA PINTURA – RELATS CONJUNTS

  1. Això mateix em passa a mi amb quasi tots els teus relats, em miren, tremole, note el meu cor, bum-bum, els divertits rient-me, els trist amb els ulls entelats…Però des de ma casa, només he de moure el ratolí…Aquest bombonet és de gin-tònic, gràcies.

  2. No m'estranya que entre les tonalitats de blau, la llum i la noia de la perla hagi patit la síndrome de Stendhal. El Vermeer és molt Vermeer! I tu, descrivint-ho, no tens preu!

  3. No se n'ha pogut estar, fins i tot s'ha presentat al museu amb la maleta de viatge. Després ja no ha pogut més amb les emocions.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s