CANVI DE TORN

(fotografia de Xavier Tubau Carbonell)
 
Va ser una casualitat, perquè existeixen, pensar al contrari és acceptar que la nostra vida està predeterminada i no pot estar-ho, passaríem a ser mers titelles del destí i com a mínim jo m’hi nego, diguin el què diguin, per tant va ser una casualitat. La vaig convidar a dinar a en bon restaurant, de menú això sí,  no era una invitació en sentit formal ni havíem quedat per dinar expressament, però les circumstàncies ens van portar a estar junts a les 3 de la tarda i amb molta gana. Jo conec un lloc que no està massa lluny, vaig comentar i ella que és de les que s’adapta a tot va somriure i va assentir.
 
Estar amb ella em provocava turbulències, l’havia desitjat durant molt de temps, em portava de cap  i la meva tendència a l’obsessió l’havia col·locat dins la centrifugadora del meu cervell, dia i nit, matí i tarda, dinar i sopar i sobretot en el procés d’adormir-me, malgrat la fredor del llit solitari la sentia allà. Notava una connexió especial amb ella, molt més forta que el desig, que sovint intentava amagar i la titllava de desig desmesurat, però en el fons en el fons sabia que estàvem connectats però aquest simple pensament em tornava a portar a la idea de la predeterminació i  m’hi resistia. Intuïa el seu estat d’ànim sense haver parlat amb ella, que confirmava a posteriori de qualsevol manera, tot i així ella m’era llunyana, la seva vida ben muntada m’excloïa, no era ella, era la seva vida, i per mor de fer el ridícul i a perdre-la per sempre mai vaig confessar-li els meus veritables sentiments, petites insinuacions, però tant petites que podrien passar perfectament per qualsevol broma entre amics, malgrat tampoc ho érem, vaja dels de veritat no. Mai m’havia explicat res de la seva vida, sabia coses pels altres però ella somriure a la cara i cortina correguda darrera. Tampoc jo li vaig explicar mai res de mi, era conscient que deuria saber detalls però mai m’havia preguntat res que fregués la línia de la intimitat, tot i que jo, de nit, m’imaginava les preguntes que em feia i les responia una per una. La seva absència present em va acompanyar durant molts mesos i per mi fou la corda que em permeté sortir del pou, m’hi vaig aferrar amb la desesperació del que si no s’hi agafa fort cau cap a la foscor, a ella no li vaig dir mai. Amb els dies vaig aprendre a fer anar la centrifugadora més lenta i poc a poc anar-la parant, fins un matí que en el em vaig llevar més lleuger, com si el fil que em lligava a ella s’hagués trencat, fil que jo havia intentat trencar moltes vegades però sense èxit, per tant li vaig atribuir l’autoria del seu trencament directament e ella, em sentia lleuger i alliberat, i aquesta buidor s’anava omplint a parts iguals de tristesa pel què mai seria i d’energia que em permetia sortir del cercle viciós en el que vivia instal·lat.
 
Feia dies que no la veia, massa, i les circumstàncies, sempre elles, ens van portar a coincidir i a tenir gana. Vam entrar al restaurant, vam escollir una cantonada discreta, jo vaig seure com sempre d’esquena a la paret, una mania que tenia des de petit, ella d’esquena a la gent, només per mi. Estava concentrat observant com parlava, el moviment dels seus llavis, el tancar dels ulls al somriure, el moviment quasi imperceptible del cap, li seguia la banal conversa i de cop  vaig notar com una descàrrega elèctrica q m’anava del dit a les parts més íntimes, del cervell, la vaig mirar m’havia agafat la mà i l’acaronava, no gosava dir res, ni moure’m  no fos cas que em perdés un bri d’aquella sensació. Em va semblar sentir una veu com si vingués del més enllà, però em resistia a moure el cap, finalment em vaig girar i em vaig trobar amb ella, vaig desempallegar-me ràpid de la seva mà i em vaig aixecar, salutacions  i presentacions de rigor i  amb un no sé què que em va sortir directe de dins, de la part més impulsiva del cervell o de l’ànima, li vaig demanar que s’assegués amb nosaltres, ella que havia captat el moment d’intimitat previ va fer un no categòric i va seure sola unes taules més enllà.
 
A partir d’aquells moment, la màgia es va trencar, els meus pensaments anaven d’una a l’altra, una representava l’obsessió dels darrers mesos, forta, profunda, hagués donat molt per ella, però va trencar el fil, sí es podia nuar però era difícil que amb el temps no es desfés de nou, també era cert que a la llarga tots els fils es trenquen. I l’altra era diferent, mai havia entrat a la centrifugadora, ens atribuíem una amistat sense les hores mínimes necessàries per passar l’examen, però també ens reconeixíem una connexió especial que venia de lluny, i les quatre converses, algunes no havien arribat ni això,  que havíem tingut havien sigut claus  per matisar i relativitzar  angoixes i disgustos totalment aliens a ella, tot i que segur que era desconeixedora del poder balsàmic de la seves paraules.
 
Li mirava el perfil, llegia concentrada, cullerada llibre, llibre cullerada, ella percebé la meva distracció, no va tornar a agafar-me la mà fins que finalment digué que se li havia fet molt tard i que deixava córrer la resta del dinar, tenia els ulls humits i jo no m’explicava perquè, no la vaig deixar marxar, vaig anar a l’altra taula a buscar-la i les vaig fer seure juntes, les  vaig mirar als ulls, tant semblants i tant diferents alhora, físicament no tenien res a veure, i sense més prolegòmens els vaig explicar el què havien representat per mi el darrer any, els vaig dir que havien sigut les pinces que m’havien subjectat a la vida i a l’esperança, els vaig dir que si una representava la corda per sortir del pou, l’altra era la mà que l’estirava, els vaig dir que mai havia esperat ni pretès res d’elles, cada dia mentia millor, i que per tant la seva simple amistat era el millor que m’havia passat en molt de temps.
 
Elles es van mirar, cap de les dues s’havia vist mai,  desconeixien el grau de relació que jo tenia amb l’altra, es feu un silenci llarg, eren tant diferents, segur que cap de les dues entenia que volia d’elles, ni jo mateix era conscient del què havia pretès muntant aquella escena,  finalment parlà ella, es preguntava que pretenia d’elles i en concret d’ella, que si ella havia sigut la seva corda ell havia constituït el seu pou que notava que l’estirava cap a baix fins feia uns dies que havia aconseguit alliberar-se’n però no d’ell sinó del concepte de pou que ell suposava, canvià el pou per un prat on cada ú podia moure’s i pensar en plena llibertat que esperava i desitjava que en aquest prat s’hi poguessin passejar tots dos, però que si no era possible no passava res, ho entenia, continuarien sent amics com fins ara, a continuació s’aixecà i marxà.
 
Em vaig quedar només amb ella, em va manifestar la seva sorpresa màxima per tot plegat,  em convidava a córrer darrera d’ella a buscar-la i dir-li el què sentia realment, però no em vaig moure, no podia i d’altra banda ella m’entenia sense haver de parlar.
 
          Au senyor Bernat, desperti que ha de berenar…
          On és ella?
          Ella?
          On és?
 
Va pensar ràpid, qui podia ser ella, no feia massa que treballava allà  però no recordava que mai l’hagués visitat cap dona, ni jove ni gran, per tant només li quedava una opció:
 
          Ha marxat cap a casa, ja ho sap, canvi de torn.
 
Ell se la mirà amb els ulls plorosos.
Advertisements

5 thoughts on “CANVI DE TORN

  1. Ep! que jo també us odio molt cordialment… Vaja, que jo m'esperava un final més o menys romàntic i, com sempre, m'has acabat sorprenent!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s