EL ZELADOR

Arrossegava el carro passadís enllà,  rodes i passadissos, el resum de gran part de la seva vida. Estava agraït, quan va començar ningú donava dos duros per ell, fou un favor, un favor d’una bona ànima que davant les llàgrimes desesperades de la mare el contractà a prova durant un mes, i per sorpresa de tots ho feu bé, molt bé.


Recorda el primer dia amb desgana, amb resignació, no li podia tornar  a fallar a la mare, la veia fràgil, a punt de trencar-se. Arribà puntual, aquella nit no dormí, aixecar-se amb el sol era un impossible, preferí no dormí. Es rentà i abillà en deu minuts i cap allà. Va preguntar per la responsable, que se’l mirà per sobre l’espatlla, li va explicar que la feina era molt senzilla es tractava de portar expedients d’un costat a l’altre, l’hospital era molt gran i cada dia hi passaven centenars de criatures,   no es podia equivocar ni entretenir.

Agafà el carro i es dirigí a l’arxiu, l’esperava una noia que mastegava xiclet amb la boca oberta, quatre caixes grans, una per cada planta, “et queda clar” li preguntà en un to que hagués despertat una planta sencera, ell abaixà el cap i sortí.

Aviat agafà la pràctica en els girs a les cantonades, als ascensors, esquivant a la gent i sobretot als infants que no veia darrera del carro.

Del mes va passar als sis mesos, dels sis mesos als tres anys, dels tres anys a feina fixa, la mare no es va trencar i fins i tot es va recuperar, la sentia cada dia resar a les fosques donant les gràcies a la bona ànima que l’havia ajudat. Tonteries deia ell, ella movia el cap d’un costat a l’altre.

Es coneixia l’hospital com el palmell de la mà, d’una punta  a l’altra, de dalt a baix, els noms de pràcticament tot el personal, s’acostumà a somriure, les criatures volien somriures, els hi donava, un dia es va posar un nas de pallasso, anava pel passadís amb el nas i el carro, els nens reien i el deixaven passar, des d’aquell dia no se’l va treure.

Corrent per la planta tercera, es trobà un expedient a terra, el va recollir pensant que el portaria a l’arxiu, però veient que ja era l’hora de fer el cafè i tenia el carro buit es desvià i pujà a la cinquena on semblava que era el nen. Va anar al taulell de planta, us porto això que he trobat pel passadís, la noia llegí el nom i se’l mirà amb tristesa, no caldrà, el pots portar directament a l’arxiu. Ah, li heu donat l’alta, vaig preguntar, no feu ella, s’ha rendit. Què vol dir que s’ha rendit? Doncs que ha deixat de lluitar. Estava preparada per aquest tipus de feina, havia de trobar el punt just entre l’empatia i el control de les emocions, quina merda de feina, afegí i es posà a plorar.

Ell no gosà afegir res més, però veient-la plorant,  passà per darrera el taulell i li passà el braç per l’espatlla, ella s’alçà s’hi abraçà i començà a sanglotar, ell li acaronava el cap. No sabia com es deia, no  sabia consolar-la, a ells no els feien cursos d’això.

Ella es refé, li agraí i li va dir que es deia Marta, que tenia molt mal dia. Ell li va dir que si necessitava res ja sabia on era i marxà compungit a portar l’expedient a l’arxiu.

Continuà la vida amb el seu carro, fins i tot l’aconsellaren d’estudiar  una miqueta per poder fer de zelador i canviar el carro pels llits amb rodes, ho feu, era un zelador excel·lent, capaç de navegar pels mars de l’hospital i lluitar contra tots els pirates i dracs que circulaven per allà, continuava portant el nas i a les butxaques hi afegia estris varis per entretenir als petits éssers  que transportava amb cura d’un lloc a un altre.

Sovint anava a veure a la Marta, els de la seva planta eren els de llarga estada i amb els que acabava agafant més confiança  i ella li explicava com  es trobaven, havia après quan havia de fer broma, quan havia de callar, quan havia d’explicar un conte i quan havia de cantar.

Quan acabava la jornada els passava a saludar i marxava amb  la Marta i el seu carro, als vespres no conduïa ho deixava pels altres.

Els infants desitjaven que els toqués ell per portar-los per l’hospital, perquè si havien d’anar a la planta tercera ell els passejava per la cinquena, la segona i fins i tot la baixa on agafaven una mica d’aire de fora i marxaven amb el somriure que ell els  hi feia posar.
Es va fer molt amic d’una nena, que quan sentia les seves passes el cridava des de l’habitació i ell treia el nas i després la cara i després entrava a fer-li carantoines o a cantar-li una cançó.

Un dia, d’aquells dels que t’aixeques amb el peu esquerre, anava circulant amb un llit buit pel passadís i va topar amb el mosso que portava el carro dels expedients, li sortí un insult del que es va disculpar de seguida,  el noi del carro va continuar el seu camí amb el cap baix, i mentre ell arrancava el llit va trobar un expedient a terra,  mirà de quina planta era i veié que era de la “seva” nena, eren els resultats de les darreres proves fetes, no era  metge   però portava prou temps entre aquelles parets per saber que eren molt males notícies, pujà corrent a la planta i li donà l’expedient a la Marta sense dir-li res.

Entrà a veure la nena, la feu riure i plorar de riure, i entre rialla i rialla li va fer prometre que no es rendiria, la nena s’ho va prendre com un joc, cada dia la mateixa frase, cada dia la mateixa resposta, “no em rendiré” , “m’ho promets”, “t’ho prometo”.

Han passat molts anys, ell està en un llit d’hospital, ja fa dies que no els condueix sinó que s’hi està, l’hospital no és com el seu, no hi ha canalla, ni rialles, ni plors infantils dels que s’acaben amb abraçades i petons, aquí només hi ha crits i plors inconsolables. La Marta el ve a veure sempre que pot, però ja se sap, la casa, els nens, la feina…ve poc.

Algú se li atansa,  una dona, no la reconeix,  s’asseu al llit amb la confiança d’algú molt proper, li agafa la mà, la col·loca entre les seves dues  i li diu “No deixaré que et rendeixis!”
Anuncis

4 thoughts on “EL ZELADOR

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s