1 ANY !!!!!!!!!!!!!!!!



El món virtual té algunes limitacions, una de les principals és la de no poder compartir amb tots vosaltres un tros de pastís i una copa de cava, per tant faré com feia la Dolors, una de les millors mestres que he tingut mai. La Dolors utilitzava la màgia de la imaginació, aconseguia portar-nos dins dels contes (encara ho fa, però això ja us ho explicaré un altre dia), un dels records més nítids que tinc és el de les celebracions dels aniversaris.

La Dolors dibuixava un pastís a la pissarra, el més important i extraordinàri és que el pastís estava pintat amb guixos de colors reservats per esdevinemts realment importants, el pastís tenia diferents capes de diferents colors i damunt, com en qualsevol pastís d’aniversari, hi col·locava les espelmes, l’afortunat o afortunada que feia l’aniversari era convocat davant la pissarra pujava a la cadira i havia de bufar amb la màxima intensitat per apagar totes les espelmes.

Després venia el repartiment del pastís, un bocí per cadascú, cada bocí era esborrat de la pissarra i automàticament es convertia, gràcies a la màgia de la Dolors en un tros de pastís imaginari  que repartia un per un a tots els infants de la classe, fins que a la pissarra només hi quedaven les engrunes.

Ara, faré jo de mestra de cerimònies, estigueu on estigueu, tanqueu els ulls i imagineu el pastís que més us agradi, imagineu que plegats bufem l’espelma, imagineu que us en  tallo un tros i el col·loco en un plat preciós i us l’ofereixo perquè us el mengeu, agafeu la cullereta que hi ha damunt del plat, i comenceu a menjar-vos-el, passejeu-lo d’un costat a l’altre de la boca, gaudiu-ne, mastegueu-lo amb tota la passió del món i empasseu-vos-el, n’he fet moltíssims de pastissos però crec que mai  cap m’havia quedat tant bé com aquest.

Ara podeu tastar el cava, el millor que hi ha, amb la bombolla justa, el que més us agrada, fred molt fred i fem un brindis!!

MOLTES GRÀCIES A TOTS i TOTES PER AQUEST ANY!!! 
Anuncis

A UNA ESTRELLA QUE S’APAGA…

*



Hi ha dies que pesen més que d’altres, fins i tot hi ha dies que pesen molt, moltíssim.

Hi ha dies que una estrella s’apaga, així de cop i de cop et quedes sense alè, si l’estrella és molt propera et deixa un bon temps sense llum,  a vegades les estrelles sense ser  massa properes  també et deixen a les fosques, perquè hi ha estrelles amb capacitat d’il·luminar a la gent que té al voltant i quan s’apaguen s’apaga tota una miqueta, i tots estem fets de miquetes i de les miquetes dels que ens envolten.

Després ve aquella cosa que tant bona que tenim les persones, que en moments de màxima tragèdia no podem controlar, l’empatia,  i tots ens posem al lloc de l’estrella que compartia vida amb l’estrella caiguda, i tots ens posem al lloc de les criatures que havia de veure créixer i tots ens posem al lloc de tots els seus companys i amics que n’eren molts, i tots ens posem al  castell que ara anirà coix.

Hi ha dies que pesen molt, moltíssim…




*la fotografia és dels Castellers de Vilafranca, acolorida pel Rai

FELIÇ SANT JORDI !!!!!

FELIÇ SANT JORDI !!!!!

Sant Jordi gloriós,

si voleu ajudar-nos,
baixeu del cavall blanc,
feu de l’espasa dalla
Ai!
que de feinada rai!
No us preocupeu pels dracs,
l’espècie és acabada.
Les donzelles, bon Sant,
no cal defensar a espasa,
que han après a llegir
i a cobrar la soldada.
Ai,
i han oblidat el desmai!
Cavaller de l’amor
treieu-vos la gramalla,
poseu-vos pantalons,
perquè ens fan molta falta
Ai,
si no ho feu ara, ni mai.
 Maria Aurèlia Capmany *


Recomanar és difícil, cada ú llegeix a la seva manera i d’acord amb els seus gustos i necessitat, el blog està ple de llibres i també podeu visitar els orfes del senyor Boix  on n’hi ha una infinitat, incloses les preferències per aquest Sant Jordi.

Però perquè no sigui dit aquí van unes quantes recomanacions express

Comencem pels de casa:  El llaütista i la captaire i Vetlla del Jordi Llavina, els del David Monteagudo (el darrer no l’he llegit però segur que està tant bé com la resta),  El viatge de la Shalaka de la Dolors Rovira i l’Anna Mongay.

Continuem per les súper escriptores que tenim ben a la vora: Un cel de plom de la Carme Martí (si és que encara no us l’heu llegit!) ,  la Tina Vallès, tant El parèntesi més llarg  com Un got d’absenta,  Primavera, estiu etc de la Marta Rojals (ja va per la 7a edició…), La tienda y la vida de l’Isabel Sucunza.

Els bombonets curtets:  Idil·li amb gos ofegant-se de Michael Köhlmeier, La signatura 400, de Sophie Divry, La Noche de Guy de Maupassant

Clàssics: Els papers pòstums del Club Pickwick, de Dickens-

Per somniar: Dins d’una campana de vidre, de l’Anaïs Nin.


Editorials que m’agraden perquè  no fallen mai, són més aviat petites i escullen molt bé el què publiquen: La Breu, Raig Verd, Mínuscula, Acontravent,  Nórdica,  Libros del Asteroide (són més grans però també escullen molt bé) …


Que passeu un gran dia i sobretot llegiu!!


*Gràcies Josep Ferret

EL PEQUEÑO TEATRO DE REBECCA – RÉBECCA DAUTREMER




La Rébecca Dautremer  m’agrada moltíssim, tots els seus llibres, els que expliquen contes i els que només descriuen personatges, princeses, princeps, bruixes i bèsties… 


El petit teatre és ben bé això un teatre on cada pàgina és un personatge d’alguns dels llibres il·lustrats per la Dautremer, la pàgina està troquelada seguint el personatge de manera que des de la portada tens una visió de fons de tots els personatges que fan la funció, cada personatge va acompanyat d’una petita frase també del llibre que s’ha extret, a més a més per facilitar-ne la consulta al darrera de cada figura hi ha el número que al final del llibre t’indica quin personatge és i el llibre al que  pertany, per tant trobem  princeses, infants que descriuen l’amor, l’Alícia al país de les meravelles, la Babayaga  i les seves mascotes, en Cyrano, l’Elvis  i molts més.




BUEY (lleva dos alfileres en la boca)
Ppppero…como ves, pqña…yo…toy…rtocando mi traje de preciosa libélula, y …



PRINCESA DE FASOLÁ

Premier violonchelo de la orquesta de la corte real, dirigida por su marido el maestro Tempo Moderato. Toca solos, pizzicato. Agitato cuando se enfada. Y para su marido: a veces affettuoso, con frecuencia amoroso.



GUAUGUAUYAGA, EL PERRO DE BABAYAGA
Ella quería ser como los  otros niños a toda costa y aprendió a silbar, a mentir, a eructar,  y, sobretodo a masticar con un solo diente. Sólo para practicar, se comió su perro.


CANDELA (sabía que estar enamorado es para casarse, sin duda). Es para los señores.

Una delícia! Un llibre per mirar, contemplar i somriure! 

(gràcies Èric!)

EL ALCOHOL Y LA NOSTALGIA -MATHIAS ÉNARD



Si la bona xocolata és amarga, aquest llibre és un bombó de bona xocolata*, d’Énard només havia llegit “Parla’ls debatalles, de reis i d’elefants” que em va semblar excel·lent i bonic, aquest és boníssim i tristíssim. M’agrada l’estructura que utilitza en els dos llibres, de capítols curts, de poques paraules per dir molt, moltíssim.

Aquest llibre que de fet era un guió radiofònic, ens retrata una Rússia decadent, i ho fa a través de tres personatges que malgrat la seva joventut també estan en plena decadència. La Jeanne, parella d’en Mathias se’n va a viure a Moscú, allà es fa molt amig d’en Vladímir, en Mathias no suporta l’absència de la noia i marxa amb ella, a ell Moscú no li agrada, i en Vladímir menys, intueix la íntima relació que té amb la Jeanne, arriben a fer-se molt amics, però no pot suportar el triangle amorós i torna a París, fins que la Jeanne li truca per dir-li que el Vladímir és mort,  ell torna a Rússia per fer el viatge fins a la població siberiana on va néixer l’amic.

L’Alcohol representa aquesta decadència, l’alcohol i les drogues, causa i alhora mecanisme per  fugir de la decadència, de la tristesa. El viatge en tren esdevé el camí cap a l’infern, repàs de la Nostàlgia, la nostàlgia per una Rússia que no ha existit mai, per unes vides que no han tingut mai.

Són joves que han llegit,  per un costat Kerouak, Cendrars, Conrad, Carver, per l’altre  Aksíonov, Dostoiewski, Gógol, Isaac Babel… i malgrat la diferències culturals, ambdues literatures els van portar al mateix lloc, joves  amb ganes de revolució però sense revolució per fer per tant només els quedava viure la vida fins a l’extrem, estimar fins a la mort, substàncies prohibides per arribar allà on la vida no els portava…”ya no teníamos revolución, nos quedava la il·lusión del viaje, de la escritura y de la droga”

La traducció és de Robert Juan-Cantavella

Enllaç amb la ressenya que en va fer elPac al blog dels orfes del Sr. Boix

*concepte manllevat de l’amic icr (gràcies)

L’ART DE LA PINTURA – RELATS CONJUNTS


Johannes Vermeer, Al·legoria de l’art de la pintura, 1673

Quan va llegir, ja no recorda a on, que farien una exposició conjunta de totes les seves obres al Rijksmuseum, no ho va pensar dues vegades, hi aniria, pocs pintors el captivaven tant, era tot, els colors, el blau, però quin blau mare meva, just el blau que ell imaginava quan esmentava la paraula blau, i el groc, el blau i el groc, i poc més la resta eren per jugar i fer treure el màxim d’aquest parell, i la passió per les dones, per descomptat, quina manera de fer-les excel·lir, mare meva, treia d’elles l’àngel que tot ser humà té al seu interior,  hi aniria, passés el què passés.  Arribà el dia de la partença, feia dos dies que la reina havia fet la inauguració oficial,  de l’aeroport va anar directe al museu, s’empassa la cua sota la clàssica pluja, esquivant alguna bicicleta de tant en tant, impacient per veure tanta meravella junta, afortunadament hi havia qui sabia treure profit a totes les situacions i un parella jove anava oferint cafès i altres llepolies típiques de la ciutat, provà ambdues coses i al cap de pocs minuts es sentí molt millor, més lleuger, molt alegre i amb moltes ganes de riure, conscient que no ho hauria hagut de fer  però difícilment sabia resistir-se a aquestes coses. Entrà així, xerrant amb els del costat, que no l’entenien de res però també reien, pagà l’entrada, deixà la maleta, respirà fons i començà la visita. Homes i dones que el miraven des de tots els quadres, les cortines amb  la perfecció de la realitat, els tapissos on es podien veure fins i tot els nusos dels fils treballats, més noies, perles, els coixins on s’intuïa la forma del darrer que s’hi havia assegut, mare meva, i els brins de cabells de les noies, i la llum mare meva, quina llum,  quina capacitat d’il·luminar les cares, les mans, les orelles, les estances, les perles…mare meva, els seus pinzells deurien estar fets amb pèls de cuques de llum, el blau amb trossos del cel caiguts un dia de juny, els grocs amb les espigues madures de blat o amb el formatge de gouda, aquí no va poder reprimir les ganes de riure, i a més les noies dels quadres no paraven de mirar-lo cada una des de la seva posició, l’una mig girada, l’altra amb el cap de costat, l’altra des de la taula… però totes se’l miraven estranyades, mare meva quines dones… de cop va notar les palpitacions, li passava sovint, massa estrès li havia dit el cardiòleg, o sigui que calma, no s’havia d’haver pres el cafè a fora ni hauria d’haver fumat, ara ho veuria tot més clar i no tindria aquestes ganes de riure que no podia reprimir, però davant de tanta miradeta a qualsevol se li escapava el riure. Es col·locà al centre de la sala, totes les joves dels quadres el miraven, i els homes també, fins i tot en Johannes, es girà i l’observà  fent un gest de menyspreu davant les seves rialles, mestre que riure es sa li diu, la gent s’aparta d’ell, comença a suar, les palpitacions s’han fet més fortes, se li ennuvola la vista, tremola, tremola molt, es mareja, nota el cor, bum bum bum, mare meva on ets?, perd l’equilibri i cau a terra, tan llarg com és, la gent fa una rotllana al seu voltant, se li acosta una jove que li col·loca un coixí sota el cap, li diu que no pateixi que tot li passarà aviat, obre els ulls mira els seus d’un blau preciós, les orelles decorades amb una perla cada una i el cap cobert de plomes del mateix blau, li somriu i ell li torna, les palpitacions s’han calmat, de fons sent algú que diu, és un Stendhal… i ell es posa a riure, un Stendhal  mare meva…torna a obrir els ulls, la jove ha desaparegut.

Aquesta és la meva proposta als Relats Conjunts d’aquest mes 

LA SIGNATURA 400 -SOPHIE DIVRY


Una  bibliotecària,  relegada a la secció de geografia d’una biblioteca pública,  es troba de matinada a  una persona dormint a dins,  li ofereix una mica de cafè i una dissertació sobre història, biblioteconomia, amor als llibres,  moltíssims aspectes més de la seva vida i de la dels altres observats a través dels ulls de qui s’ha passat més anys entre llibres que entre persones, que fa que doti al seu monòleg amb un to cínic, divertit però també un pèl amarg. El final rodó.

Un bombonet!!

Tastets

“Jo necessito coses extraordinàries. Així que els homes s’han acabat per mi. L’amor el trobo als llibres. Llegeixo molt, això em consola. Una mai no s’està sola quan viu entre llibres…”

“… en el fons, un lector només ve a la biblioteca per desordenar-la.”

“Serveix per això un sofà: asseure’s, beure un te i parlar de literatura.”

“Funciona així: les guerres maten sempre els fills i mai als pares que les han decidit. “

“Cal dir que Morel no tenia miraments. Les seves reivindicacions eren clares: un servei de préstec, ampliació dels horaris, col·leccions actualitzades, una distribució confortable, seients reservats per a nens…I , fonamentant tot això, la idea, l’ideal, l’objectiu suprem: que el poble pogués llegir…”

“…La gent es disculpa més del compte, tothom té por de ser dolent i això produeix una literatura per a bebès. Una bestiesa. No és així com es creix…”

“…Cap pietat pels mals llibres. I, davant del dubte siguem dolents. Aquest és el meu lema. Però aquesta manera de veure-ho està acabada, extingida, sóc de la vella escola, jo.”

“…penetrar en una biblioteca no és ni més ni menys que tornar a les faldes de la mare…Sí, com la mare, la biblioteca fa un petó màgic i tot desapareix…”

També pdeu llegir aquesta ressenya al blog dels orfes del Sr. Boix

CANVI DE TORN

(fotografia de Xavier Tubau Carbonell)
 
Va ser una casualitat, perquè existeixen, pensar al contrari és acceptar que la nostra vida està predeterminada i no pot estar-ho, passaríem a ser mers titelles del destí i com a mínim jo m’hi nego, diguin el què diguin, per tant va ser una casualitat. La vaig convidar a dinar a en bon restaurant, de menú això sí,  no era una invitació en sentit formal ni havíem quedat per dinar expressament, però les circumstàncies ens van portar a estar junts a les 3 de la tarda i amb molta gana. Jo conec un lloc que no està massa lluny, vaig comentar i ella que és de les que s’adapta a tot va somriure i va assentir.
 
Estar amb ella em provocava turbulències, l’havia desitjat durant molt de temps, em portava de cap  i la meva tendència a l’obsessió l’havia col·locat dins la centrifugadora del meu cervell, dia i nit, matí i tarda, dinar i sopar i sobretot en el procés d’adormir-me, malgrat la fredor del llit solitari la sentia allà. Notava una connexió especial amb ella, molt més forta que el desig, que sovint intentava amagar i la titllava de desig desmesurat, però en el fons en el fons sabia que estàvem connectats però aquest simple pensament em tornava a portar a la idea de la predeterminació i  m’hi resistia. Intuïa el seu estat d’ànim sense haver parlat amb ella, que confirmava a posteriori de qualsevol manera, tot i així ella m’era llunyana, la seva vida ben muntada m’excloïa, no era ella, era la seva vida, i per mor de fer el ridícul i a perdre-la per sempre mai vaig confessar-li els meus veritables sentiments, petites insinuacions, però tant petites que podrien passar perfectament per qualsevol broma entre amics, malgrat tampoc ho érem, vaja dels de veritat no. Mai m’havia explicat res de la seva vida, sabia coses pels altres però ella somriure a la cara i cortina correguda darrera. Tampoc jo li vaig explicar mai res de mi, era conscient que deuria saber detalls però mai m’havia preguntat res que fregués la línia de la intimitat, tot i que jo, de nit, m’imaginava les preguntes que em feia i les responia una per una. La seva absència present em va acompanyar durant molts mesos i per mi fou la corda que em permeté sortir del pou, m’hi vaig aferrar amb la desesperació del que si no s’hi agafa fort cau cap a la foscor, a ella no li vaig dir mai. Amb els dies vaig aprendre a fer anar la centrifugadora més lenta i poc a poc anar-la parant, fins un matí que en el em vaig llevar més lleuger, com si el fil que em lligava a ella s’hagués trencat, fil que jo havia intentat trencar moltes vegades però sense èxit, per tant li vaig atribuir l’autoria del seu trencament directament e ella, em sentia lleuger i alliberat, i aquesta buidor s’anava omplint a parts iguals de tristesa pel què mai seria i d’energia que em permetia sortir del cercle viciós en el que vivia instal·lat.
 
Feia dies que no la veia, massa, i les circumstàncies, sempre elles, ens van portar a coincidir i a tenir gana. Vam entrar al restaurant, vam escollir una cantonada discreta, jo vaig seure com sempre d’esquena a la paret, una mania que tenia des de petit, ella d’esquena a la gent, només per mi. Estava concentrat observant com parlava, el moviment dels seus llavis, el tancar dels ulls al somriure, el moviment quasi imperceptible del cap, li seguia la banal conversa i de cop  vaig notar com una descàrrega elèctrica q m’anava del dit a les parts més íntimes, del cervell, la vaig mirar m’havia agafat la mà i l’acaronava, no gosava dir res, ni moure’m  no fos cas que em perdés un bri d’aquella sensació. Em va semblar sentir una veu com si vingués del més enllà, però em resistia a moure el cap, finalment em vaig girar i em vaig trobar amb ella, vaig desempallegar-me ràpid de la seva mà i em vaig aixecar, salutacions  i presentacions de rigor i  amb un no sé què que em va sortir directe de dins, de la part més impulsiva del cervell o de l’ànima, li vaig demanar que s’assegués amb nosaltres, ella que havia captat el moment d’intimitat previ va fer un no categòric i va seure sola unes taules més enllà.
 
A partir d’aquells moment, la màgia es va trencar, els meus pensaments anaven d’una a l’altra, una representava l’obsessió dels darrers mesos, forta, profunda, hagués donat molt per ella, però va trencar el fil, sí es podia nuar però era difícil que amb el temps no es desfés de nou, també era cert que a la llarga tots els fils es trenquen. I l’altra era diferent, mai havia entrat a la centrifugadora, ens atribuíem una amistat sense les hores mínimes necessàries per passar l’examen, però també ens reconeixíem una connexió especial que venia de lluny, i les quatre converses, algunes no havien arribat ni això,  que havíem tingut havien sigut claus  per matisar i relativitzar  angoixes i disgustos totalment aliens a ella, tot i que segur que era desconeixedora del poder balsàmic de la seves paraules.
 
Li mirava el perfil, llegia concentrada, cullerada llibre, llibre cullerada, ella percebé la meva distracció, no va tornar a agafar-me la mà fins que finalment digué que se li havia fet molt tard i que deixava córrer la resta del dinar, tenia els ulls humits i jo no m’explicava perquè, no la vaig deixar marxar, vaig anar a l’altra taula a buscar-la i les vaig fer seure juntes, les  vaig mirar als ulls, tant semblants i tant diferents alhora, físicament no tenien res a veure, i sense més prolegòmens els vaig explicar el què havien representat per mi el darrer any, els vaig dir que havien sigut les pinces que m’havien subjectat a la vida i a l’esperança, els vaig dir que si una representava la corda per sortir del pou, l’altra era la mà que l’estirava, els vaig dir que mai havia esperat ni pretès res d’elles, cada dia mentia millor, i que per tant la seva simple amistat era el millor que m’havia passat en molt de temps.
 
Elles es van mirar, cap de les dues s’havia vist mai,  desconeixien el grau de relació que jo tenia amb l’altra, es feu un silenci llarg, eren tant diferents, segur que cap de les dues entenia que volia d’elles, ni jo mateix era conscient del què havia pretès muntant aquella escena,  finalment parlà ella, es preguntava que pretenia d’elles i en concret d’ella, que si ella havia sigut la seva corda ell havia constituït el seu pou que notava que l’estirava cap a baix fins feia uns dies que havia aconseguit alliberar-se’n però no d’ell sinó del concepte de pou que ell suposava, canvià el pou per un prat on cada ú podia moure’s i pensar en plena llibertat que esperava i desitjava que en aquest prat s’hi poguessin passejar tots dos, però que si no era possible no passava res, ho entenia, continuarien sent amics com fins ara, a continuació s’aixecà i marxà.
 
Em vaig quedar només amb ella, em va manifestar la seva sorpresa màxima per tot plegat,  em convidava a córrer darrera d’ella a buscar-la i dir-li el què sentia realment, però no em vaig moure, no podia i d’altra banda ella m’entenia sense haver de parlar.
 
          Au senyor Bernat, desperti que ha de berenar…
          On és ella?
          Ella?
          On és?
 
Va pensar ràpid, qui podia ser ella, no feia massa que treballava allà  però no recordava que mai l’hagués visitat cap dona, ni jove ni gran, per tant només li quedava una opció:
 
          Ha marxat cap a casa, ja ho sap, canvi de torn.
 
Ell se la mirà amb els ulls plorosos.

ELLA

(*)
Ja fa dies que tenim problemes, som com  un matrimoni de conveniència, cada una sap el què esperem de l’altra, jo que em respongui, si pot ser dues vegades al dia millor i el cap de setmana un no parar fins que quedi buida, i ella en canvi el què vol és que l’ompli, amb cura, que la perfumi i  la deixi ballar una estona,  que de tant en tant li faci una bona neteja i sobretot que toqui els seus botonets amb delicadesa, sinó comença a queixar-se.

Tot i que  generalment ens entenem bé, de tant en tant acumulem tensions, sobretot ella, i comença a expressar ressentiments, en forma de sorolls d’allò més estranys, s’empassa coses que no diu i després evidentment tot peta.

Llavors és quan entra ell, el que fa de nosaltres un triangle, el que se suposa que ve per millorar les coses, però que quasi sempre m’acaba renyant pel meu comportament, i després es dedica a ella, la mima, la desmunta fins que troba, si pot, allò que l’angoixa i l’impedeix tirar endavant. Sovint són tonteries, com les que explicava en d’altres ocasions, però a vegades  els problemes són més grans, dels que corrouen els eixos que l’aguanten, de les que fan saltar els coixinets que li fan les voltes més plàcides.

Dilluns vàrem haver de fer, una altra vegada, un triangle, va venir amb el cap una mica baix perquè feia poc que ja ens havia visitat i se suposava que havia arreglat els nostres problemes per una bona temporada, però no, ella és tossuda i a vegades intenta amagar-nos la veritat, li va dedicar molta estona, li va desenllaçar algun nus que la darrera vegada no havia vist, li va parlar a cau d’orella perquè li expliqués que passava, jo els vaig deixar sols, no volia condicionar-los ni molestar-los.

Al cap d’una bona estona va venir a buscar-me, vam acordar, de fet ell va dir i jo vaig assentir abnegada com sóc, que li donaríem un marge de temps d’una setmana per expulsar allò que li provocava els mals de cap,  els sorolls que li venien de les entranyes, una setmana, només una setmana, si durant aquesta setmana la cosa no millora vaig preguntar atemorida, i em feu una mirada buida d’esperança, caldrà preparar-nos pel pitjor, haurem de prendre una decisió definitiva.

Vaig acompanyar-lo fins l’ascensor, i després vaig tornar amb ella, li vaig tancar la porta amb cura i li vaig demanar que reaccionés, que no es rendís que encara era jove i li quedava molta feina per fer, que a casa som molts i la necessitem al 100% cada dia de les nostres vides.


* imatge de la pel·lícula “La teva vida en 65′ ” dirigida per Maria Ripoll amb guió d’Albert Espinosa.

EL ZELADOR

Arrossegava el carro passadís enllà,  rodes i passadissos, el resum de gran part de la seva vida. Estava agraït, quan va començar ningú donava dos duros per ell, fou un favor, un favor d’una bona ànima que davant les llàgrimes desesperades de la mare el contractà a prova durant un mes, i per sorpresa de tots ho feu bé, molt bé.


Recorda el primer dia amb desgana, amb resignació, no li podia tornar  a fallar a la mare, la veia fràgil, a punt de trencar-se. Arribà puntual, aquella nit no dormí, aixecar-se amb el sol era un impossible, preferí no dormí. Es rentà i abillà en deu minuts i cap allà. Va preguntar per la responsable, que se’l mirà per sobre l’espatlla, li va explicar que la feina era molt senzilla es tractava de portar expedients d’un costat a l’altre, l’hospital era molt gran i cada dia hi passaven centenars de criatures,   no es podia equivocar ni entretenir.

Agafà el carro i es dirigí a l’arxiu, l’esperava una noia que mastegava xiclet amb la boca oberta, quatre caixes grans, una per cada planta, “et queda clar” li preguntà en un to que hagués despertat una planta sencera, ell abaixà el cap i sortí.

Aviat agafà la pràctica en els girs a les cantonades, als ascensors, esquivant a la gent i sobretot als infants que no veia darrera del carro.

Del mes va passar als sis mesos, dels sis mesos als tres anys, dels tres anys a feina fixa, la mare no es va trencar i fins i tot es va recuperar, la sentia cada dia resar a les fosques donant les gràcies a la bona ànima que l’havia ajudat. Tonteries deia ell, ella movia el cap d’un costat a l’altre.

Es coneixia l’hospital com el palmell de la mà, d’una punta  a l’altra, de dalt a baix, els noms de pràcticament tot el personal, s’acostumà a somriure, les criatures volien somriures, els hi donava, un dia es va posar un nas de pallasso, anava pel passadís amb el nas i el carro, els nens reien i el deixaven passar, des d’aquell dia no se’l va treure.

Corrent per la planta tercera, es trobà un expedient a terra, el va recollir pensant que el portaria a l’arxiu, però veient que ja era l’hora de fer el cafè i tenia el carro buit es desvià i pujà a la cinquena on semblava que era el nen. Va anar al taulell de planta, us porto això que he trobat pel passadís, la noia llegí el nom i se’l mirà amb tristesa, no caldrà, el pots portar directament a l’arxiu. Ah, li heu donat l’alta, vaig preguntar, no feu ella, s’ha rendit. Què vol dir que s’ha rendit? Doncs que ha deixat de lluitar. Estava preparada per aquest tipus de feina, havia de trobar el punt just entre l’empatia i el control de les emocions, quina merda de feina, afegí i es posà a plorar.

Ell no gosà afegir res més, però veient-la plorant,  passà per darrera el taulell i li passà el braç per l’espatlla, ella s’alçà s’hi abraçà i començà a sanglotar, ell li acaronava el cap. No sabia com es deia, no  sabia consolar-la, a ells no els feien cursos d’això.

Ella es refé, li agraí i li va dir que es deia Marta, que tenia molt mal dia. Ell li va dir que si necessitava res ja sabia on era i marxà compungit a portar l’expedient a l’arxiu.

Continuà la vida amb el seu carro, fins i tot l’aconsellaren d’estudiar  una miqueta per poder fer de zelador i canviar el carro pels llits amb rodes, ho feu, era un zelador excel·lent, capaç de navegar pels mars de l’hospital i lluitar contra tots els pirates i dracs que circulaven per allà, continuava portant el nas i a les butxaques hi afegia estris varis per entretenir als petits éssers  que transportava amb cura d’un lloc a un altre.

Sovint anava a veure a la Marta, els de la seva planta eren els de llarga estada i amb els que acabava agafant més confiança  i ella li explicava com  es trobaven, havia après quan havia de fer broma, quan havia de callar, quan havia d’explicar un conte i quan havia de cantar.

Quan acabava la jornada els passava a saludar i marxava amb  la Marta i el seu carro, als vespres no conduïa ho deixava pels altres.

Els infants desitjaven que els toqués ell per portar-los per l’hospital, perquè si havien d’anar a la planta tercera ell els passejava per la cinquena, la segona i fins i tot la baixa on agafaven una mica d’aire de fora i marxaven amb el somriure que ell els  hi feia posar.
Es va fer molt amic d’una nena, que quan sentia les seves passes el cridava des de l’habitació i ell treia el nas i després la cara i després entrava a fer-li carantoines o a cantar-li una cançó.

Un dia, d’aquells dels que t’aixeques amb el peu esquerre, anava circulant amb un llit buit pel passadís i va topar amb el mosso que portava el carro dels expedients, li sortí un insult del que es va disculpar de seguida,  el noi del carro va continuar el seu camí amb el cap baix, i mentre ell arrancava el llit va trobar un expedient a terra,  mirà de quina planta era i veié que era de la “seva” nena, eren els resultats de les darreres proves fetes, no era  metge   però portava prou temps entre aquelles parets per saber que eren molt males notícies, pujà corrent a la planta i li donà l’expedient a la Marta sense dir-li res.

Entrà a veure la nena, la feu riure i plorar de riure, i entre rialla i rialla li va fer prometre que no es rendiria, la nena s’ho va prendre com un joc, cada dia la mateixa frase, cada dia la mateixa resposta, “no em rendiré” , “m’ho promets”, “t’ho prometo”.

Han passat molts anys, ell està en un llit d’hospital, ja fa dies que no els condueix sinó que s’hi està, l’hospital no és com el seu, no hi ha canalla, ni rialles, ni plors infantils dels que s’acaben amb abraçades i petons, aquí només hi ha crits i plors inconsolables. La Marta el ve a veure sempre que pot, però ja se sap, la casa, els nens, la feina…ve poc.

Algú se li atansa,  una dona, no la reconeix,  s’asseu al llit amb la confiança d’algú molt proper, li agafa la mà, la col·loca entre les seves dues  i li diu “No deixaré que et rendeixis!”

BOTIGUER

(fotografia de Xavier Tubau Carbonell) *


Gira’t, així, i tapa’t els ulls, no facis trampa, no miris, jo t’acompanyo, confia en mi,  perfecte, ara un esglaó, ara un altre, endavant, endavant, no et deixis anar, confia en mi, així, molt bé, no, no et treguis les mans dels ulls…

SORPRESAAAAAA

Sorpresa, i tant si va ser una sorpresa, així em va encaterinar, em va ben enredar, em vaig deixar enredar, com una toia, sí que n’era de guapo, sí, massa deien algunes, no li treien els ulls sobre i ell rai, content, no tenia cap problema, encara que jo fos davant, en tirar-los tot tipus de floretes, i ja se sap totes les clientes de la botiga eren dones… la que treballava era jo, ell tot el dia amunt i avall servint comandes sovint semblava que havia anat muntanya amunt de tanta estona com s’hi estava,  no tenia vergonya ni pretenia dissimular-ho, les pitjors eren les que feien veure que no els hi interessava, les que davant meu es feien les ofeses per les seves provocacions, aquestes eren les pitjors.

Un dia no vaig poder més i em vaig sincerar amb un home,  dels forts del poble, dels que em va donar la benvinguda   quan vaig arribar de la ciutat per casar-me, i em va respondre que sempre s’ha fet així, és important mantenir-les contentes, a qui vaig preguntar, a totes, a totes?  i jo què? Tu?  A tu t’ha tocat aquest paper, no pots pas enfadar-te, cada ú el paper que li correspon. No em vaig prendre la conversa massa seriosament, però tot sovint hi donava voltes.

Han passat els anys, va morir va pocs dies d’un atac de cor o això diuen, jo no el vaig veure, quan vaig arribar ja havien tancat la caixa i no vaig gosar demanar que l’obrissin.

Han vingut a veure el meu fill, tres homes del poble, li han dit que ha de ser responsable i col·laborar, ajudar a la botiga, repartir les comandes ara que el seu pare ja no hi és, m’ha mirat estranyat, sempre li he prohibit posar els peus a la botiga, ell ha d’anar a ciutat a estudiar,  treballar  i viure lluny d’aquí, ser feliç. Però és com una teranyina, no el deixen, li expliquen que mai podrà fugir que el seu futur està escrit, que la seva responsabilitat és la que és, ell no els vol escoltar, sap què ha fet el seu pare durant tots aquests anys, a l’escola li repetien dia sí dia també, li deien que a ell li tocaria de gran, que tothom sap el paper que els correspon als homes de la botiga, sempre ha sigut així, sempre serà així, buscar-se la dona lluny i satisfer a la resta, però la mare sempre l’havia protegit, sempre li explicava històries que l’allunyaven del destí preestablert, aniria a ciutat a casa els avis, estudiaria  i faria el què volgués amb la seva vida, res de botiga, res d’obligacions.

Decidim marxar, fugir de la teranyina i sobretot de les aranyes,  sortim quan encara és fosc, no anireu enlloc, senten que els diuen darrera les portes, no us deixaran, mai deixen escollir el destí de les pròpies vides, això és mentida, jo vaig poder escollir el meu però  em vaig equivocar, algú riu, tu no vas escollir res de res,  sí, dic jo no sé ben bé a qui,  com creus que vas venir aquí? Estava tot preparat per ells, els del poble, de fet els teus pares on et penses que van néixer? I  qui creus que va decidir el futur de les seves vides?

Marxem corrent, em tapo les orelles per no sentir res més, marxem, anirem a peu fins el poble del costat i allà agafarem l’autocar, però no ens deixa pujar, continuarem a peu fins trobar un autocar que ens pugi, això són molts quilòmetres mare, ho sé fill, però és la teva llibertat la que està en joc.

S’atura un cotxe i ens baixa fins a la ciutat, anem a casa els meus pares, són molt vellets, s’emocionen en veure’ns, fa tants anys, els  pregunto si és cert el que m’han dit les portes,  els dos baixen el cap i assenteixen i doncs perquè podeu viure a la ciutat? Viure? Nosaltres no vivim, ens van fer abandonar el poble, casar-nos, per sort hem après a estimar-nos,  la nostra obligació era tenir una nena que no es qüestionés res per enviar-la de gran a la botiga del poble i oblidar-la, ploren.

M’indigno, agafo la mà al noi i marxem escales avall, he anat recollint xavalla durant tota la vida, restes de petits canvis que amb el temps han fet una bona suma,  anem directe al port, agafem un vaixell, anem lluny, allà on no entenguem a la gent i on cada dia surti el sol.

Arribem a un petit port, la gent és amable, la gent ens acull, em donen feina i el noi continua estudiant, fins un dia que em diu que s’ha cansat que vol treballar, que s’ha enamorat, que es vol casar.

Veig com mira les dones,  veig la cara dels homes més forts del poble, veig que es casa amb la filla de la botiga del poble, veig que reparteix comandes,  veig que el cercle es tanca, i jo poc a poc camino cap a la meva  petita cambra faig un farcell amb les quatre coses que tinc, agafo una barqueta i començo a remar cap al sol.


(*Estic molt contenta que el Xavi m’hagi permès penjar les seves fotos, és un artista, en veureu més|)

AMOUR


Ahir parlava amb una dona, que m’estimo molt,  sobre la pel·lícula Amor, del Haneke, les dues la vam trobar molt trista, molt bona però molt trista. Ella, d’una generació anterior a la meva, em deia que l’Anne, la protagonista havia sigut molt egoista al demanar al seu marit que no la portés  mai a una residència o a un hospital, i  fins i tot quan li exigia que no tornés a posar la música que ella tocava, jo li vaig respondre que no em semblava egoisme sinó una demanda natural, el què em semblava un acte de generositat extrema era que realment ell no li acabés portant o buscant més ajuda quan el seu estat s’agreuja.

Les dues vam coincidir que a la realitat seria molt difícil que es produís una situació com aquesta (deixant de banda el desenllaç), el fet que un home es pogués fer càrrec de la seva dona fins al final sense pràcticament ajuda.

La conclusió a què vàrem arribar les dues era que potser una de les pretensions del Haneke podria haver sigut la de fer el negatiu del final de la vida de moltes parelles, m’explico, a la pel·lícula, l’home, en George un home gran que es mou amb serioses dificultats, es fa càrrec de manera incondicional de la seva dona, situació que se’ns fa difícil de trobar a la nostra realitat, en canvi quantes dones que viuen al límit de les seves forces es fan càrrec dels seus marits que ja no es poden valdre per ells mateixos? Moltes, moltíssimes que pateixen en silenci, queixant-se poc o gens, que es mouen a poc a poc, amb paciència o sense, amb l’obligació i la resistència amb les que foren educades. Crec que les dones d’ara ja no ho faríem, no entenem l’obligació de la mateixa manera ni tenim la resistència de les dones d’abans.

El paper de la filla, tant fred, tant distant…és un personatge que no encaixa amb els seus pares, poques filles serien capaces de tenir tant poca empatia amb el pare ni la necessitat de ser vora la mare al final dels seus dies, observant i criticant en la distància, però sense connexió emocional. És possible que també sigui el negatiu del què faria un fill que visqués lluny?

Segurament si a la conversa hi hagués hagut un home ens hagués contrastat la opinió i és possible que ens hagués convençut una miqueta de la parcialitat del nostre punt de vista, però no hi havia cap home. De la mateixa manera que penso que les dones de mitjana edat d’ara quan siguem grans no serem capaces de fer el què fan moltes dones grans d’ara, també crec que hi ha homes que farien el què fa el George, cada casa és un món, cada persona un univers, cada temps diferent.

En qualsevol cas, la pel·lícula és boníssima, el pis on transcorre tota és preciós amb els senyals del pas del temps, no se n’estalvia cap, el vestuari és encertadíssim, la delicadesa de la roba d’ella, tot ben posat, les jaquetetes amb els seu botons de mareperla (nàcar), el jersei de llana d’ell, vell, sempre el mateix, les sabates, la taula on mengen, les engrunes, la sala del piano… L’Emmanuelle Riva ho fa fantàsticament bé, i el Jean Louis Trintignan no cal ni dir-ho, te’ls creus, saps que pateixen i sobretot s’estimen, encara que sigui en la decadència.


VIDRE -SAM SAVAGE



A l’Edna, una dona gran (no se’ns diu fins a quin punt), li demanen que escrigui un pròleg per a la reedició d’una novel·la d’èxit del seu marit mort anys enrere, per aquest motiu treu la màquina d’escriure que tenia amagada feia temps i comença a escriure. Paral·lelament, la seva veïna se’n va a passar una temporada fora i li deixa una rata, un aquari i moltes plantes al seu càrrec.

Vidre, és el que separa la vida interior de l’exterior, vidre és el que separa la vida de la rata de la de l’Edna, vidre és el que separa els peixos de la vida sense aigua, vidre és on l’Edna hi penja les seves notetes per recordar que continua viva.
Vidre són els pensaments de la protagonista, un anar i venir de la infantesa fins a la vellesa, del la bona vida amb el seu marit a la mala vida, dels moments lúcids als que no ho foren, de la companyia a la soledat, de la opulència a la misèria, de l’escriure tota una vida  pel sol fet de fer-ho, de màquines d’escriure i de molts papers per terra.
Vidre també és passió per la lectura, subtil,  i sobretot per l’escriptura i un homenatge als escriptors que no publiquen, que escriuen per necessitat o simplement per plaer o per ajudar a d’altres.
És una novel·la amarga i trista, de decadència gens romàntica,  té punts curiosos i alguns molt bons. Crec que m’ha agradat llegir-la.
“Solíem llegir-nos l’un a l’altre. Anar a les llibreries, parlar de llibres…Fèiem torns per llegir capítols…Llegíem sobretot al llit, però també, especialment els primers temps, llegíem asseguts en cadires l’un davant de l’altre, o l’un al costat de l’altre al sofà… No sé per què vam deixar de llegir junts, però poc a poc vam anar deixant de fer-ho regularment, fins que, sense adonar-nos-en, vam començar a llegir llibres diferents, i  a poc a poc vam deixar d’interessar-nos pel llibre que llegia l’altre…”
Qui el vulgui llegir pensant en Firmin, que no ho faci, tret de què hi surt una rata i de l’amor per l’escriptura i la lectura, no hi té res a veure, aquest és més profund, més interior, molt més dens…