UN BRI DE LLUM – GIORDANO BRUNO

La mort i la destrucció era arreu. La guerra havia fet malbé edificis públics i privats, carrers, mobiliari urbà i sobretot havia trencat la convivència i l’ànima d’una ciutat fins fa pocs anys plena de vida, cultura i llibertat.

Tres anys d’intensos combats van deixar petjada a cada racó. I a totes les famílies. Morts, violacions, ferits…

I va desfer el cor de la gent. La por, la frustració i l’odi van ferir fins a tal punt la moral individual i col·lectiva, que no era possible reconèixer-la.

La mirada trista i freda d’En Pau, un nen de sis anys que va presenciar com assassinaven els seus pares, n’era l’expressió dramàtica.

Lluny quedava la vitalitat de la ciutat pocs anys enrere. L’efervescència creativa, l’entusiasme per viure i agradar i l’autoestima d’una ciutat culturalment vibrant. Cofois de pertànyer a un Món (la vella Europa) en el que la llibertat, la democràcia, la fraternitat i el lliure pensament prosperarien  inexcusablement.

I de cop les forces de la nit que precedeixen l’odi van enfosquir qualsevol bri de llum. La destrucció i la posterior repressió dels vencedors va esborrar fins i tot el record. Va ser aquesta, potser, la més dura i implacable extensió de l’horror. I el que va acabar de malmetre la aniquilada  moral i dignitat col·lectiva.

I la boira espessa de la por es va anar instal·lant a l’ànima d’aquella ciutat fallida. La fatiga ho amarava tot. I res feia preveure un retorn a una llibertat ja massa llunyana en el cor de la gent. Un anhel impossible. Un somni inabastable. La resignació arribà i amb ella anys de plom i de mediocre i indigne supervivència.
A la terrassa d’un bar tres nois xerren amb aire despreocupat de les darreres classes de la facultat. Els desespera el tedi que ho aclapara tot. El Pau dubte. Te por. Però finalment s’atreveix i els parla del seu tiet. Treballa a una fàbrica, els diu,  i juntament amb uns companys es reuneixen per parlar de canviar les coses, del que no els agrada, de política. Volen conèixer joves universitaris i preparar accions conjuntes.

Al Pau se l’hi il·lumina la cara mentre els parla. I de sobte amb orgull i convicció els explica el que va mantenir en secret durant tota la seva joventut. Que els seus pares no van morir d’un lamentable accident sinó assassinats pels mateixos botxins que ens governen. Els seus amics es van conjurar amb el Pau per veure al seu tiet i els seus amics.

En aquell precís instant un raig de sol va estendre’s per tota la ciutat. Ningú no ho va notar. Només el Pau, que va percebre de forma nítida que un nou temps començava per ell i pel seu País.
Giordano Bruno
Anuncis

CAKE POPS


Tinc una joguina nova, un dia navegant per aquests mars virtuals vaig trobar això, ho havia vist d’altres vegades però no m’havia cridat massa l’atenció, però sempre hi ha aquell dia que et lleves amb alguna neurona connectada al revés o inspirada i allò que no et semblava interessant de cop esdevé importantíssim. Com que vivim en aquest món taaaant global vaig intentar comprar el motlle especial als USA, val a dir que era força econòmic però en el moment de procedir al pagament em van avisar que no ho enviaven a l’estranger, per tant vaig haver de reconèixer que vivia a Europa i buscar alternatives al vell món, i evidentment la vaig trobar a casa nostra, acabada de sortir del forn, crec que el sentit més literal, us deixo l’enllaç a Lékué i una foto preciosa que evidentment no és meva.





Es tracta de fer la massa que es desitgi, jo per estrenar el motlle vaig fer servir un preparat dels què venen per fer pans de pessic sense gluten que particularment no m’entusiasmen però et poden salvar en cas d’urgència i no fallen mai. Una vegada cuites, cal anar en compte perquè els temps de cocció han de ser molt inferiors a la cocció d’un pastís tradicional, vindria a ser com per fer magdalenes, es tracta d’esperar a què es refredin i decorar-les com es vulgui, jo evidentment em vaig decidir per la xocolata, però admet qualsevol cobertura. 





El  motlle té un foradet a cada “bombolla” que té un doble ús, per una banda  permet col.locar els cake pops una vegada acabats i decorats per tal que s’assequi el fondant  si es que hem decidit col·locar-los-hi el bastonet tipus xupa-xup, però la funció principal és que durant la cocció surti la massa excedent del seu lloc i així garantir una cocció uniforme i una massa no tupida .
 
Aniré practicant…
 

ELS PAPERS PÒSTUMS DEL CLUB PICKWICK

Feia temps que tenia ganes de llegir-lo i sobretot després de la flamant edició de Acontraventi la traducció de Miquel Casacuberta, però sincerament els clàssics em pesen, no els hi trobo mai el moment, sempre se n’interposen d’altres … una llàstima, per això quan vaig veure que a Llibres per llegir en feien una lectura col·lectiva i virtual no m’ho vaig pensar gaire, vaig anar directe  a la llibreria i el vaig demanar, “en tenim un” em van dir i em van posar  a les mans 1200 pàgines de Dickens, els ulls em van sortir del seu lloc, però la determinació va poder davant del volum i el pes.

La lectura proposada era de 3 capítols dos cops per setmana, de manera que cada setmana llegies 6 capítols que venien a ser 120 pàgines i 20 sessions en total, d’aquestes, 19 eren virtuals amb una excel·lent introducció de la Maria Nunes, catedràtica de llengua i literatura catalana i uns comentaris també a l’alçada d’alguns dels lectors col·lectius, podeu seguir tota la lectura a aquest enllaç i us ho recomano molt.

De Dickens coneixia l’Oliver Twist, el senyor Scrooge i el David Cooperfield, per tant “Els papers pòstums del Club Pickwick” em va sorprendre de seguida, “hi ha molts Dickens en Dickens” ha repetit diverses vegades la Maria Nunes i això es posa en evidència de seguida, les 1200 pàgines tenen de tot:  drama, ironia, crítica social, sarcasme, humor, crònica rosa, fantasmes, espavilats, busca bregues …però sobretot molt sentit de l’humor.

Dickens, que comença a escriure “Els papers…” de molt jove aprofita el seu bagatge vital per omplir diferents capítols i així podem llegir  capítols memorables que deriven directament de la seva experiència professional com el d’unes eleccions en una petita ciutat, la competència entre dos mitjans de comunicació, les complicacions d’una demanda judicial amb detallada descripció d’advocats malèvols, passants, procuradors,  agents judicials, jutges o per experiències que va patir de nen com  la vida a una presó per impagament, on el seu pare hi va haver de passar una bona època. 

Dins del llibre a més hi ha 9 relats que no tenen res a veure amb la trama general i que tots ells són diferents en temàtica i estil que permeten valorar encara més aquesta pluralitat de Dickens en Dickens.

Diuen  que es considera la primera novel·la moderna, i en concret que ho és a partir del capítol 10  quan  entra en joc el criat del sr. Pickwick, en Sam Weller, personatge del que t’enamores des de la primera vegada que s’esmenta, a diferència del Sr. Pickwick el sentiment pel qual va creixent conforme vas llegint, per acabar tenint-li  un gran respecte i admiració. Ambdós es complementen a la perfecció i s’ajuden a créixer, convertint-se en una altra de les parelles inseparables de la literatura universal.

La darrera sessió va ser presencial, amb la participació de la Maria Nunes que va arrodonir tota l’explicació que ens havia anat avançant a cada sessió, el traductor Miquel Casacuberta que ens va explicar el curiós i oportú procés de traducció de l’obra,  en Quim Torra l’editor que va tenir l’encert de publicar-la Acontravent ens explicà el perquè de la publicació i l’Esther F. Matalí l’ànima de Llibres per llegir que va fer de mestra de cerimònies. A més a més ens va permetre conèixer personalment a la comunitat lectora que fins aquells moment havíem interactuat a través de Llibres per llegir i sobretot del twitter.

Com a conclusió, llegiu, si no ho heu fet ja, aquest llibre, no us decebrà, el sentit de l’humor i l’art de Dickens i  l’excel·lent traducció de Miquel Casacuberta fan que la lectura sigui una autèntica delícia.

Ah, i si voleu fer una lectura col·lectiva i virtual a cals Llibres per llegir us tractaran la mar de bé. 

GRAFIT -RELATS CONJUNTS

Ces53, Return of the three funny types, 2009
      Què et semblen? Ja t’ho he dit que avui s’havia superat.
      Els trobo horrorosos,  però que no veus quina mirada? No comuniquen, és tèrbola, massa senzilla. I la combinació de colors? Horrible, verd aigua no combina gens amb verd fulla, de fet es maten, un és càlid i l’altre fred.
      Però sí els dos són verds.
      Sí però de famílies diferents, o és que no t’has barallat mai amb els teus cosins?
      Sí i amb els germans i som del mateix color.
      Sí, sí color sí però i el to? I les influències dels altres colors, i la llum? Ah, no em pots dir res de la llum, oi?
      Nnno.
      Però és que a més, mira’ls la llengua, fastigosa, i una amb calavera inclosa, massa fàcil.
      Tampoc cal que t’ho prenguis així.
       I no tenen potes, només ungles, com es camina amb una ungla? Ara em diràs que volen, no t’ho nego pel primer que sembla que té ales, però has vist quina ala? No aguantaria ni a un pardal, del del mig ja sé que em diràs, que és un drac xinès dels que volen sense ales i el darrer ho tinc clar, no té ungles ni ales, i ara em diràs que neda, si home!
      Sembla evident.
      I del groc de fons que me’n dius? Amb el degradat taronja a les vores i la seva irregularitat com simulés paper cremat, tot plegat un conjunt ben desafortunat.
      Cada vegada ets més crític, conforme van millorant tu et tornes molt més exigent, no em diràs que preferies les simples lletres d’abans o amb una miqueta de sort alguna paraula incomprensible. ..això és art, que no ho veus.
     Art, art? No facis broma, l’aire oriental i de banda de barri no aconsegueix ni de bon tros treure-li l’aire naïf i infantil que té, ja et diré el què… massa Disney a la vida d’aquest.
     Ja t’ho he dit, ets massa crític…i això no pot ser bo, et poses massa nerviós i pel cor ja saps que és fatal, i total perquè?
     Tens raó, em prenc la feina massa seriosament, però és que m’indigna la falta d’ambició dels joves, he viscut l’evolució d’aquest noi, podria fer les coses molt millors, molt! Té capacitat, traça, imaginació…però sempre cau en les mateixes errades… au, passa’m la brotxa que començo a tapar


Proposta als relats conjunts d’aquest mes

TOCATS PEL FOC -MANUEL DE PEDROLO

Dilluns passat passejava per la biblioteca, m’agrada passejar-hi i fer la tafanera entre les novetats i  marejar-me mirant de costat els títols i els autors dels prestatges, sense buscar res concret, esperant una connexió entre la meva memòria i la visualització d’un títol o  d’un autor, i com sempre la connexió es va produir, dies enrere un amic em va esmentar “Tocats pel foc” de Manuel de Pedrolo, feia molt temps que no llegia a Pedrolo i en concret aquest no l’havia llegit mai.  Vaig extreure el llibre amb cura, segona edició de 1979 de la col·lecció El Cangur d’Edicions 62, amb el paper esgrogueït, sobretot a les vores i amb olor de pols vella.

La novel·la està escrita l’any 1956, transcorre íntegrament dins d’una barraca de les que envoltaven Barcelona, on la misèria, l’afany de superació, la lluita, la resignació, l’atracció, els silencis, les mirades,  la confiança,  són els ingredients d’aquest  llibre curt que es llegeix ràpid. Colpidor, molt ideològic, de poques paraules i de gestos bruscs,  amb frases punyents que et martellegen la consciència i et remouen alguna cosa més. Un petit tractat sobre la propietat i la possessió, sobre la llibertat i la dignitat.

“L’home que té, és també l’home que té por de perdre. De perdre allò que posseeix, és clar. Això provoca una actitud de recel, de desconfiança envers els altres homes…Ben aviat acaba per identificar-se amb allò que té i no amb allò que és.”

“Tot allò que els concedeixo, és encara alguna cosa que em concedeixo. Si els faig confiança, és perquè en tinc en mi mateix i vull que me’n tinguin; si els estimo, és perquè sóc digne d’amor i vull que m’estimin. En canvi, si desconfio d’ells, és perquè la meva confiança en mi mateix és poc ferma i no goso demanar-los que confiïn en mi; si no els estimo, és perquè sóc incapaç d’estimar-me i, per tant, de demanar el seu amor…si els nego allò que tenen dret, és perquè reconec el seu dret a negar-me allò a què jo tinc dret…”

Molt recomanable.

VINC ÉS SINGULAR I


Si algú et diu vinc, l’esperés sol, perquè sinó hauria dit venim o vindrem, per tant quasi caic de cul a terra quan obro la porta i veig a sis persones. Sóc una dona moderna, jo, de les que no tinc mai res a la nevera, de les que menja quatre sobres del dia de la setmana que cuina. Vinc, és singular i per tant no cal anar al súper a comprar, n’hi ha prou anant a la botiga de sota i comprar dues coses, això i qualsevol paquet perdut en el desert del meu armari. Jo no sóc com la meva germana, mare de família nombrosa que quasi sempre té la nevera i els armaris a petar, dic quasi sempre perquè a vegades també punxa i em reconeix que no té menjar ni ganes de fer-ne, llavors faig de germana i tieta enrotllada i els vaig a comprar pizzes per tots. Però vinc és singular, amb tots els ets i els uts, per tant no són sis més servidora set, no n’hi ha prou amb el què jo tinc per alimentar a tota la tropa i estem a finals de mes i no tinc fons suficients per trucar a la pizzeria i el súper de sota, on m’apunten els coses fins que cobro, està tancat. 

Entren tots a casa, un darrere l’altre, una darrere l’altra, tres parelles i jo com sempre desaparellada , vinc és singular, oi? No ho dic en veu alta, fito al meu amic i aixeco les espatlles per intentar fer-li entendre que el missatge no m’havia arribat clar, no m’entén, em somriu però continua parlant alegrement amb la resta del grup. Li faig un senyal explícit indicant que m’acompanyi a la cuina, ara l’entén, a la cuina m’abraça i em fa un petó. Li retrec que no em digués que vindria amb tanta gent, de fet només m’havia dit vinc, torna a aixecar les espatlles com dient sóc així jo. I ara què fem, no tinc res, una ampolla de vi, doncs treu-la, i quatre coses, doncs treu-les, ja però i després? Després ja veurem. M’ajuda a treure el poc que tinc i el vi, només tinc quatre copes per tant hem de compartir, aquí estic de sort, com que no tinc amb qui compartir, la meva ració de vi és més generosa que la de la resta. S’acaba el vi, el menjar i la conversa, s’aixequen d’una revolada tal i com han arribat, dotze petons i una abraçada, fins un altre dia em diuen, sí i tant i tant. 

Sec al sofà, analitzo fins a quin punt esperava que vingués sol, no trobo el punt i m’adormo analitzant i pensant que l’endemà  hauré d’anar a alguna botiga a comprar, en singular, per mi.


(la imatge l’he trobat aquí)

EL PUNT – PETER H. REYNOLDS


Dedico aquesta entrada a totes aquelles persones que alguna vegada a la vida han sigut capaces de dir a qualsevol altra persona i sobretot a qualsevol infant, que no sortís de la ratlla, que no sabia combinar els colors, que no tenia creativitat, que tenia poca imaginació, que tenia un traç poc precís, que mai de la vida seria un artista…. per tal que es facin una idea de com aquesta mena d’actituds ens limiten i ens inhabiliten. Tots tenim un artista dins i tots tenim la necessitat de treure’l fora, no us deixeu convèncer pels que alguna vegada us han dit que no.

Però sobretot el dedico a totes aquelles persones que durant la vida m’han animat a no deixar-me intimidar ni condicionar  per les actituds negatives imposades pels altres o per mi mateixa,

Vaig comprar aquest conte fa uns anys pels meus fills, quan avui l’he vist penjat al fb no m’he pogut estar de compartir-lo. 

PLUJA


L’aigua se li escola entre les mans  tancades en forma de bol, com si volgués omplir-les.
Mira amunt obrint la boca, treu la llengua,  tanca els ulls, aigua fresca damunt la pell.
La  caputxa fa estona que li ha caigut,el cabell xop li regalima,
s’eixuga la cara amb la màniga molla,riu, li agrada la pluja, 
sent que el criden, però no es vol moure,
continua saltant d’un toll a un altre, 
aixecant l’aigua al seu voltant,
xutant la pilota que fa un solc al bassal.
Veu la llum d’un cotxe , li agrada com es transforma la llum amb la pluja,
el tornen a cridar però no hi vol anar, vol córrer i saltar.
Torna a xutar la pilota, aquesta vegada  lluny, surt corrent al darrera, 
plou més, ja no el criden, ja no veu la llum del cotxe, només aigua que fa bombolles.
Ara qui crida és ell, fent la volta sobre si mateix, no veu res més que aigua i grisor.
Plora, però les llàgrimes es confonen i la seva veu no se sent  amb tanta remor.
Té fred, camina cap enlloc, nota que l’engrapen, l’abracen i li fan un petó.
Plora i riu i plora.

LLÀGRIMES

(fotografia de Mireia Casanovas)

 
Havia previst la possibilitat després de compartir taula amb una persona molt refredada, i ho havia confirmat tres dies enrere quan el mal els ossos es convertí en un lleuger mal de coll que va acabar explotant del tot aquell dia.
 
El cap li pesava molt, notava una concentració d’alguna cosa damunt dels ulls inflats i molls, el nas rajant sense treva, sense poder aspirar, només expulsant el producte del constipat.
 
Els ulls no paraven de plorar, la picor començava ben bé al mig del front  i baixava per les fosses nassals fins sortir en forma d’esternut i de llàgrimes buides i malaguanyades, una darrera l’altra, tant ràpid com el temps necessari per canviar de mocador de paper.
 
Aquella havia sigut una setmana estranya, d’angoixes, de dubtes que finalment s’havien esvaït, de finestres que s’havien obert permetent que hi entrés aire i era possible, només possible, que tot aquell rebombori intern hagués deixat una miqueta obert un calaixet que tenia tancat de feia molts anys.
 
El va conèixer una nit de finals de primavera, una festa de molts amics en una casa al camp, d’aquelles en les que ningú dorm. Van començar a ballar al principi de la nit just després de sopar, van continuar ballant durant tota la nit, ballant i parlant, parlant i ballant, van connectar com connecta poca gent durant la vida, tenien un imant, que els portava a buscar-se cada vegada que es separaven per estar amb els altres.
 
Es feu de dia, i ella com una ventafocs qualsevol se n’havia d’anar per compromisos previs que per sentit de la responsabilitat no volia evitar, s’acomiada explicant-li que li sabia molt de greu, molt.
 
Ell li agafà la cara amb les dues mans i li digué a cau d’orella “no facis mai res que no et vingui de gust”
 
Ella marxà amb el cor encongit, marxar no li venia gens de gust.
 
La notícia li arribà tres dies després, no veié el forat, no va poder evitar que la vespa hi caigués, no va poder evitar fer-se mal,  no va poder evitar que mai més es tornessin a veure, no va poder evitar que pràcticament ningú entengués la seva tristesa,  no va poder evitar que a ella li quedés el pap ple de coses que li hauria volgut dir, no va poder evitar que ella en un moment de debilitat tanqués el calaixet del record, no va poder evitar que molts anys després una petita sacsejada tornés a obrir el calaixet i donés sentit a les llàgrimes d’un constipat, no va poder evitar que a ella li fos impossible explicar-li que durant la resta de la seva vida va intentar no fer res que no li vingués de gust. Res. 

 

MANUAL THINKING

Quan s’ha se treballar amb un grup de persones  i fer allò tant bonic de les pluges d’idees, sempre he sigut partidària de fer servir totes les eines que tenim al nostre abast per ajudar a plasmar les idees que van sorgint i les conclusions a què es van arribant, post-its, gomets, washi tape, rotuladors, pissarres, paper d’embalar, tot plegat ajuda a la creativitat.


En aquest moments de reinvenció constant, algú ha tingut la brillant idea de fer les coses una mica més fàcils, el “manual thinking” un tot en un, un pack que inclou una gran làmina amb molts “gomets” que es poden posar i treure, dibuixar, pintar, relacionar, escriure… 

Perquè deixem-nos estar, les pantalles estant molt bé, però encara necessitem tocar les coses… això fins que no arribi el dia que a totes les sales de reunions hi hagi una pantalla tàctil que ens permeti fer tot això digitalment, mentrestant aquesta és una bona eina.

L’enllaç a la seva web, i mireu-vos el video que és molt il.lustratiu


Gràcies Fabian!

DONA TREBALLADORA



És negra nit, tothom dorm, s’ha alçat intentant no fer soroll. La casa és glaçada, s’abriga com pot amb la flassada, posa llenya a la cuina econòmica, l’olla amb aigua al damunt. Pela les patates, a cada volta pensa tot el què li queda per fer avui,  el dinar, preparar l’esmorzar per l’home i el  vailet que han de marxar a treballar d’aquí mitja hora, despertar-los, preparar l’esmorzar de les nenes, despertar-les, vestir-les, rentar-les, pentinar-les i quan estiguin llestes, esmorzar i cap a l’escola, sort en tenen de l’escola, què farien sense ella, on els deixarien? D’altra banda, pensa que  saber lletra per acabar treballant com ella tampoc és massa necessari, tot i que  han començat amb la costura, sempre els anirà bé saber-ne, tant de bo alguna fos prodigiosa i acabés fent de modista.

El seu torn comença després de l’entrada de les nenes a l’escola, hi ha un torn especial, el de les mares, fan la seva jornada mentre la canalla és allà, o la canalla és allà mentre elles fan la seva jornada. Dissabtes inclosos. Fins els 14, llavors els tocarà canviar el llapis per la llançadora.

El dia es fa llarg, té els dits plens de penellons, li sagnen, l’aigua glaçada, el fred…li costa passar la llançadora per on toca, i  el  capatàs no està per orgues.

La jornada laboral acaba, amb prou feines ha tingut temps per fer un dinar frugal al migdia, surt corrent a buscar les nenes, és fosc i negre, a casa l’espera el sopar per fer,  la galleda i l’aigua.

És negra nit tothom dorm, és a la vora el braser sargint mitjons i la roba que  ha arribat estripada i que l’endemà caldrà tornar a fer servir, els ulls li pesen, les mans  inflades. S’aixeca amb dificultat de la cadira, es frega la ronyonada, li fa mal, molt. Se’n va a dormir, demà serà un altre dia.

EL LLAÜTISTA I LA CAPTAIRE – JORDI LLAVINA

Quan el Jordi em va demanar si podia llegir la seva novel·la abans de donar-li el vistiplau definitiu, em vaig emocionar,  que confiés en el meu criteri lector em va omplir d’orgull i alegria,  i  jo impulsiva de mena li vaig respondre amb un sí immediat i entusiasta, cosa de la qual me n’alegro i molt.

Vaig començar a llegir amb avidesa, era un bon totxo que  de seguida em va atrapar, és un Llavina, amb descripcions precises i plenes de detalls, on de bon principi ja es posa de manifest que les relacions emocionals són les protagonistes del llibre. De fet el protagonista és el Marc i co-protagonistes els seus amors,  el del present del llibre i el del passat,  dues dones molt diferents que posen de manifest les complicacions de la vida en parella,  les dues entren com per casualitat a la seva vida i les dues s’hi estan un temps  no massa llarg,  deixant al protagonista  nedant en un mar d’inseguretats.

M’admira la capacitat que té el Jordi d’incorporar en un sol llibre escenes o derives que a priori sembla que no encaixin de cap manera, el començament sembla tot plegat una mica sòrdid, la seva capacitat de transmetre aquestes sensacions és increïble, després és com si ens hagués volgut despistar,  la novel·la s’il·lumina,  l’explicació de les relacions, les dues tant diferents però les dues en una veu narrativa semblant, la deriva Txeca, increïble la descripció humana, de l’entorn i de la vida de les llúdrigues, podria semblar una petita novel·la dins la novel·la i de fet per mi constitueix un punt fonamental de la mateixa. El llaütista i les seves pestanyes.  La deriva tarragonina.  Els desenllaços de les dues relacions, el què ell intueix que les motiva, el viatge a Txèquia per intentar saber més.  La misteriosa captaire. 

Amor, inseguretat, por, falta de comunicació, fer-se gran,  amistat, mort, distància, absència, enyorança,  el pes del passat, el pas del temps… un coctel que el Jordi ha sabut remenar de manera excel·lent amb la seva prosa tant característica.

A mi em va agradar molt quan la vaig llegir per primera vegada i he tingut la mateixa sensació quan l’he tornat a llegir en el format definitiu, però crec que el més important és que des de que vaig acabar la primera lectura (fa uns tres mesos)  la història m’ha acompanyat, no m’ha abandonat, l’he tingut passejant-me pel cap,  hi he pensat molt, i això no ho puc dir de gaires llibres.

Moltes Felicitats Jordi Llavina, espero que aquesta novel·la sigui la primera de moltes !! 

Aquí podeu llegir els primers capítols 

VIATGE EN TREN

(Imatge trobada per la xarxa)
Avui m’he agafat un dia lliure, de fet al matí tinc una reunió de feina però es preveu distesa i amable.  Hi aniré amb tren,   quan puc vaig amb tren, normalment això no passa i em veig amb l’obligació d’agafar el cotxe. M’agrada el tren, m’inspira la pluralitat de sers que hi viatgem, cada ú amb les seves dèries, pors i alegries.

Esperant el tren una noia genera una petita confusió, espantada per no agafar el tren correcte comença a fer saber a tothom que s’ha equivocat d’andana, nerviosa va persona per persona comunicant la seva confusió, la gent es mira aixecant les espatlles i movent el cap i fins i tot algú es queixa de com s’esforcen, referint-se als del tren,  en complicar-nos la vida, però tots, segurament tips d’inseguretats i pors alienes, decideixen esperar pacientment a l’andana ignorant a la jove que ja està pujant les escales amb presses no fos cas que el tren de l’altra andana marxés sense ella. Al cap de pocs minuts torna amb la cua entre cames, va cap allà però més tard, estem per tant a l’andana correcta. Gent jove pa tou, sento que algú diu fluixet.

Pujo al tren, m’agrada anar a la finestra si pot ser en el sentit de la marxa millor,  però sempre al costat de la finestra. Trobo un lloc davant d’un senyor, m’hi assec i m’ensenya un gosset petit, com donant-me a entendre que no segui allà si no m’agraden els gossos,  els gossos m’agraden. Al costat se m’asseu una noia amb un cafè acabat de fer.

La noia deixa el  got entremig de les nostres cuixes, el tren arrenca, agafa el cafè, n’obre la tapa, el torna a deixar entre les dues per obrir el sobre del sucre, el torna a  agafar i hi posa el sucre, el remena, crema i s’ha d’esperar, mentre espera toca el gosset, la mà esquerra amb la que subjecta el got, s’acosta perillosament cap a mi, la mou involuntàriament, el senyor del gos i jo ens mirem fent un ai, no arriba a caure. Se’l beu.

El gos porta un jersei de punt de color marró, amb un cor fúcsia a l’esquena, és un mascle, de color de gos com fuig i peludet, és simpàtic però no li agrada anar amb tren, l’amo li ha posat un diari perquè s’hi  estiri a sobre, al seient del seu costat, però ell no pot està quiet, és un gos que està nerviós, no pot llegir un llibre, ni escoltar música, ni parlar pel mòbil.

La noia del costat parla per telèfon, explica que es va mullar amb la pluja del dijous i a conseqüència de la mullena té mal de coll i li fan mal tots els ossos, avui no treballarà, aprofita el dia per anar a canviar unes faldilles que ni li queden bé, tot i que li van agradar molt.

El gos decideix interessar-se per la meva lectura i posa morro i cara damunt del llibre, mirant-me amb curiositat, li toco el cap i la papada, li agrada i es tranquil·litza una estona, l’amo el puja a coll i li fa moixaines.

La noia del costat també li fa una carícia al gos, i torna a parlar per telèfon per explicar que es troba malament perquè dijous es va mullar amb la pluja.

El senyor està neguitós, m’explica que al gos no li agrada viatjar, el tren el fa posar nerviós, anar en cotxe és molt pitjor, però ell té la parella lluny i cada dissabte puja a veure-la, amb el gos.

La meva companya, fa la tercera trucada explicant el seu estat de salut, ara però obvia el tema de la faldilla, torna a conversar amb el gos.

El gos torna a mirar-me i rondina, com si em demanés que li fes cas, li faig cas. El seu amo em diu que això és exactament el què vol, que li facin cas, com tothom afegeixo jo, tots volem que ens facin cas i que ens tranquil·litzin quan no controlem una situació.

L’amo del gos truca a la seva estimada, l’avisa que està a punt d’arribar que ja es pot aixecar del llit, quin detall penso jo, no la despertarà quan arribi, això ja ho ha fet, i se la trobarà a punt per rebre’ls a ell i al gos, ara no sé si això  és un detall o no.

La noia continua la seva ronda de trucades explicant les seves malalties,a mi ja em comença a picar el coll i a fer-me mal els ossos.

El gosset sembla que olori que ja arriba, el neguit s’ha fet més evident, fins i tot ha saltat a terra, l’home prest l’agafa corrent no fos cas que algú el denunciï i la propera vegada l’hagi de portar amb transportí, pobret, decideix preme’l fort contra el seu cos, el gos belluga encara més nerviós.

El tren s’atura per vuitena vegada des de que hem sortit, gos i amo baixen sense acomiadar-se, quin decepció amb la paciència i simpatia que hi he posat, com a mínim em mereixia una llepadeta del gos i un somriure de l’amo.

Quan m’apropo al meu destí m’aixeco sóc incapaç d’escoltar una altra vegada que el dijous es va mullar amb la pluja  i tot el què va suposar, faldilla inclosa. M’agrada el tren, m’inspira la pluralitat de sers que hi viatgem, cada ú amb les seves dèries, pors i alegries.

EXERCICI DE LLIBERTAT – GIORDANO BRUNO

*

L’arribada de tots els membres del Consell d’administració confirmava el pitjor dels seus presagis. No tenia cap ganes de compartir res amb aquella gent. L’agressivitat i l’absurda competència pel control de l’empresa havia convertit l’ambient de la companyia en irrespirable. Falsedats, traïcions, violència verbal, aliances de conveniència. Tot pel maleit poder i diner.

Manté la majoria del Consell i presideix la reunió. Però està absent. Es limita a donar paraules. No els escolta. Detesta aquest ambient hostil i la deshumanització de la que són víctimes els assistents. De fet comença a sentir-se part d’aquell Món d’odi i fredor. Contaminat. I això l’espanta. I vol fugir. Fugir per no participar més d’aquest estil, d’aquesta lamentable manera d’entendre la vida.

Lluny queden els anys en els que plegats treballaven per fer créixer l’empresa. Anys d’il·lusions compartides, d’esperances i anhels. També de dificultats, patiments i precarietat que l’esperit de fraternitat ajudava a superar. Si, fraternitat i il·lusions. Convicció i certesa que plegats se’n sortirien. I ho van fer en tantes ocasions… Que lluny queda tot plegat!. Ara només personalismes i ambició. Càlcul, conspiració i mediocritat.

Mentre pensa en aquells magnífics anys, la reunió continua. Ell cada vegada més absent. Distant i desafecte a tot el que escolta i veu. Es sent molt lluny. De sobte un fort sotrac l’aparta de la taula. El seu cos, sense ell provocar-ho, s’alça físicament per damunt dels presents i volant com un pardal desapareix de la vista dels qui atònits l’observen.  

Diuen que més que veure’l volar, els va sorprendre la seva mirada. La d’un home en pau amb ell mateix. Somrient. Lliure. Avui viu lluny d’aquell Món. Mai més ha sentit la necessitat de volar. Però sap que si un dia li és precís, retrobarà les forces per tornar-ho a fer. Finalment, es diu, volar no és més que un exercici de llibertat. És a l’abast tothom.
Giordano Bruno


(*sala de juntes de la Facultad de Autónomos de la UPM, trobada per la xarxa)

LA TIENDA Y LA VIDA – ISABEL SUCUNZA



ISABEL SUCUNZA
La Tienda y la Vida
Blackie Books, 2012


Us deixo l’enllaç del blog dels orfes del Sr. Boix, on hi he deixat la ressenya del llibre!

Després de llegir aquest llibre us puc garantir que a partir d’ara quan entri en una botiga aniré amb peus de plom, no fos cas que la dependenta o el dependent estiguin llegint a Kafka, Niestzsche, Pla o Marc Cerdó darrera el taulell, per res del món voldria interrompre…