RUÏNES -RELATS CONJUNTS

Lluís Rigalt i Farriols, Ruïnes, 1865


Cada vegada que mirava el quadre, se li entelaven els ulls, el quadre en si no lo agradava gens, el quadres de paisatges no li havien agradat mai, i aquest en concret li semblava carrincló, dotat d’una ingenuïtat forçada i d’una bellesa totalment fictícia, però cada vegada que s’hi asseia davant no podia evitar associar aquelles ruïnes amb la seva pròpia vida.

Mai la van educar per ser  feliç, tothom, i aquest tothom incloïa a les monges, a les tietes, a les germanes i sobretot a la Mamà, tothom li havia deixat clar quin era el seu paper a la vida, néixer, créixer, reproduir-se i morir, i tot això amb el millor dels seus somriures i amb les regnes del casalot sempre ben fermes.
I ells, els homes de la seva vida tenien aquella privilegi anomenat felicitat, amb l’obligació d’ella de procurar-los-hi. Els germans, el Papà, els oncles, fins i tot el capatàs havien fet el què els havia plagut, però a ella, ni a la resta de dones no els era permès res que fos sortir-se del guió que els havien escrit, evidentment moltes dones  estaven en pitjor situació que la d’ella  perquè a més a més de la manca de llibertat havien d’afegir la feina a casa, la del camp i sovint també a les fàbriques. Tenia la sensació que la majoria de dones, però, no es qüestionaven el paper que els havia tocat representar.
Havia de ser justa, el Papà va voler que estudiés, tot i que tampoc massa, que aprengués francès i llatí, que toqués algun instrument, la Mamà va insistir en la costura, per tant es podia dir d’ella que era la perfecta candidata a muller, i així fou transmès a les famílies amb hereus i evidentment un bon grapat van començar a sovintejar casa seva,  converses amb el Papà i els germans, mirades a cua d’ull a ella…
Li van escollir un de prou jove i prou formós, prou dèspota i amb clares inclinacions per la vida díscola i violenta, però ella això ho sabé més tard. Deu mesos després del casament, tal i com havia de ser, nasqué el seu primogènit, fort i rosat, la dida se’n feu càrrec de seguida per tal de deixar-la a ella amb el temps suficient per a no fer res. Llegia, però ja coneixia tota la petita biblioteca del Papà i comprar nous llibres era quelcom fora dels interessos del seu marit i senyor.
Els següents cinc anys se’ls passà entre embaràs i part i part i embaràs, fins que un bon dia el seu marit i senyor només es recordava d’ella per desfogar-se de tant en tant, malauradament l’excés de mal humor del marit a ella li suposaven morats i blaus, qualsevol altre contacte físic entre ells fou extret de la llista d’obligacions
No havia sigut educada per ser feliç, per tant era normal pensar que tampoc ho trobava a faltar.
El marit i senyor finà per causes no massa clares quan els fills començaven a fer-se homes, i en poc temps es feren càrrec de tot el patrimoni, ella continuà el seu paper discret, però negocià la disposició d’una petita suma que li permeté petits capricis que incloïen els llibres, i poc a poc, lectura rere lectura començà a créixer, a conèixer món, a saber de la felicitat… i així lectura rere lectura, aprengué que la vida era molt més que allò que li havien transmès de petita
Lentament va començar a sentir que li queien unes quantes parets, la paret de l’abnegació, la paret de del sacrifici, la paret que li impedia veure més enllà, la paret que li impedia estimar-se a ella mateixa… i així de les ruïnes que en quedaren varen començar a créixer l’alegria, la il·lusió, la idea que un dia fou com una preciosa  església,  exultant, magnífica… i de la que ara només en quedaven quatre ruïnes, quatre  ruïnes fortes que havien interioritzat que allò que un dia fou encara era, potser fins i tot que aquest ser era molt més del que mai fou.



Aquesta és la col.laboració als Relats Conjunts d’aquest mes
Advertisements

18 thoughts on “RUÏNES -RELATS CONJUNTS

  1. per desgràcia molta gent no s'ha pogut construir la seva història. Pens en la Dida, les dides, que havien de nodrir els fills d'altri i migabandonar els seus, si és qu no havien mort. Tanta sort que ella ha resorgit d'entre les runes.Bona imatge veure-la com les runes del quadre. Bona història.

  2. Bona interpretació del quadre personificant les ruïnes del castell i convertint-les en una vida ruïnosa i aparent com tantes n'hi devia haver.El final del relat, amb aquest joc de temps passats del verb ser, un encert també, Anna!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s