EL TRENCACLOSQUES



Sovint pensava en la seva vida com si fos un trencaclosques, cada persona que l’envoltava era una peça, cada situació una altra, cada interès que tenia n’era una altra, cada carrer que trepitjava, cada casa on entrava…amb el temps les peces van anar trobant els seus punts d’encaix.
No havia sigut fàcil, cap puzle ho és, que una peça encaixi per un dels seus costats amb una altra és força senzill, en trobaríem moltes que ho farien, però que aquestes encaixin amb unes altres i les altres amb unes altres i que totes juntes formin una mateixa imatge no és gens senzill.
Ell vivia amb la sensació que ho havia aconseguit, en primer lloc les peces més grans i més importants, les del mig, les més difícils de col·locar, la família, la resultant i l’adquirida, tota, ell era un home de família. Després venien les peces de la feina, les professionals, les específiques i les col·laterals, les dels companys i les dels clients.
Altres peces molt importants eren els amics, aquests ocupaven gran part del tapís, els de la infància, els de la joventut, els dels estudis, els d’antigues feines, els fets a l’escola dels nens, els fet per casualitat, els de les vacances, els d’anar a córrer, els d’anar a la muntanya, els que ja no hi eren….
Els llocs també tenien el seu espai, la casa, la feina, la muntanya, el riu, el mar, el cel… i també els records tenien reservada una de les cantonades, l’altra era pels somnis i desitjos.
Tot li encaixava somnis, records, present, passat, persones i llocs.
Un dia va conèixer a una persona, d’entrada li va caure bé , es trobaven de tant en tant per motius professionals, eren reunions de treball amb cert grau  de distensió cosa que els permetia establir converses més enllà de la pròpia feina.
Poc a poc, aquell caure bé es convertí en un desig d’estar-hi a prop, sense cap objectiu concret, ser-hi a prop i prou, i el desig vist des de fora hauríeu dit que era mutu.
Passaren els dies i amb ells les reunions es feren més escadusseres però el desig de contacte perdurava amb la incertesa mútua de si l’altre també el sentia, però la llosa del respecte feu que  cap dels dos trenqués mai el gel de la paraula i expressés a l’altre la seva voluntat de sentir-se a prop.
De sobte un dia, les trobades es van acabar i ella desaparegué, ell queda trist i moix una bona temporada, no entenia el què sentia, no entenia el què li passava, només entenia que l’enyorava, que alguna cosa no acabava d’encaixar al seu voltant.
Amb el temps s’habituà a la seva absència, al cap i a la fi la seva vida, el seu trencaclosques, tenia totes les peces i totes encaixaven, de fet totes no, perquè  a la cantonada dels somnis i desitjos sempre hi havia una peça petiteta que s’alçava i semblava que buscava alguna cosa en l’horitzó.
D’altra banda, en una altra capsa, la peça central també semblava abnegada en el seu propi puzle on també hi havia  una peça petiteta que aprofitava qualsevol ocasió per mirar a través de l’escletxa de la capsa oberta.
Anuncis

4 thoughts on “EL TRENCACLOSQUES

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s