CANÇONS SENZILLES – DANI RECASENS

Hem sortit a passejar. Ja no tinc edat, ni força, per arrossegar aquesta cadireta. Ara dorm. Normalment tampoc no diu gran cosa. Si m’aturo a saludar algú, ella se’l mira amb insolència i l’altre s’hi torna amb un somriure educat. De vegades li agafen la mà i s’acoten per posar-se-li a l’alçada i ella els gira la cara. Jo ho sé que detesta les moixaines i els compliments. És igual que sa mare. Mai no sé si l’he tapada prou. La nena diu que en faig un gra massa però jo sempre m’asseguro de no oblidar la manteta de quadres. D’entrada, ella mai no la vol i la rebutja gairebé amb violència, però després li llegeixo l’agraïment als ulls. La ciutat se m’acaba fent petita perquè la tarda és sempre eterna. Quan m’atipo del centre, les mateixes cares, els mateixos aparadors, cerco l’ensopiment al tomb de ravals. Els cotxes fan cua l’un rere l’altre, neguitosos. Em compasso al ritme dels seus clàxons insuportables i invento cançons senzilles per la meva princesa que ella escolta dolorosament sense badar boca. De vegades m’aturo i li dono aigua només per gaudir l’escalfor dels seus dits menuts i arruats. Li llegeixo als ulls el que no poden dir els seus llavis i em fa mal reconèixer que sóc massa gran pel que voldria. La nena treballa massa, tot el dia, i em toca fer-me càrrec de gairebé tot. Tenim una noieta que ve unes hores a donar-me un cop de mà. Fa el menjar i m’ensenya com he de canviar el meu tresoret. Però pels àpats som sols i ella s’entossudeix a no obrir la boca i jo amago la meva incompetència renegant tot sol a la cuina, tan fluixet que ella mai no ho recordarà. La porto al llit i li acarono els cabells fins que la son li arriba. Hi ha cops que es desperta plorant i jo li amanyago la mà, l’amor no s’oblida, fins que el repòs li torna per la pell. Aleshores surto al balcó a fumar d’amagat i juntament amb el fum allibero un plor petit que és només meu i recordo el dia que ens vam casar.

                                                                                                                                         Dani Recasens




M’ha fet molta il·lusió que el Dani em proposés publicar uns dels seus relats el racó dels amics, el Dani és un escriptor fantàstic, podeu veure les seves creacions  al bloc Orfes de la tempesta on cada dilluns hi publica una nova proposta, a mi m’encanta el seu estil, els seus diàlegs, el seu sentit de l’humor…

Anuncis

L’ESTÀTUA



Va arribar a la seva vida, així com si res, donant per fet que en formava part i l’altre ho acceptà sense festes ni alegries, i així anaren construint les seves pròpies vides, una recolzant a l’altra i viceversa i passaren els anys.

La construcció en conjunt era preciosa, decorada permanentment amb un embolcall  de vegetació florida que continuava creixent i sobretot eixamplant-se.

Un bon dia, una de les vides caigué, caigué molt malalta i no se’n sortí. La vida a qui recolzava i amb qui es recolzava no se’n sabia avenir, se l’hi fracturaren part dels fonaments,  va quedar esquerdada, tot i que havia de fer el cap i el cor fort per continuar vivint, per dintre estava totalment menjada pels tèrmits de l’enyorança, la soledat i la por, i pel pensament que ella havia arribat a la seva vida com si res, sense haver fet res per merèixer-la, sense haver fet res per guanyar-se-la.

Per compensar la seva absència començà  a construir una estàtua,  una estàtua on poder-s’hi recolzar quan li calia, una estàtua a qui parlar quan necessitava desfogar-se, una estàtua on donar cops de puny quan no entenia perquè la malaltia se l’havia menjat. Una estàtua d’or i d’argent, de fil i cotó, de poma i canyella, una estàtua imaginària que duia sempre al damunt ben amagada.

Una estàtua que un bon dia li demanà que la deixés tranquil·la dins d’un llibre, un llibre bonic, que no la maregés més amunt i avall, que es busqués una nova vida amb qui recolzar-se mútuament, amb qui desfogar-se , amb qui compartir…i  quan tingués un moment d’enyorança irreversible,  obrís el llibre, l’olorés  i la recordés tal i com era, però mai  com una estàtua.

HOME D’ESTAT -GIORDANO BRUNO

En Giordano continua colpint, 

HOME D’ESTAT
El rictus impertorbable. No expressa sentiments. No en té gaires. Es fred i l’avorreix el que està fent. Ni el que diu, ni els qui l’escolten,  li genera cap interès. Té al cap massa coses i prou importants com per perdre el temps aquí. Menysprea als qui te davant. I sap que el miren malament. Massa rumors, i ara informacions, el situen al vell mig de trames de corrupció, espionatge i guerra bruta… Com pensen que es defensa el País aquests imbècils?, es pregunta.
El molesta la ingenuïtat i la falsa bondat que impregna la política i la societat. El crispen les actituds dels qui fan dels ideals una coartada per no comprometre’s a amb el País. Els qui volen quedar bé i no embrutar-se les mans, amagats darrera de discursos sobre conviccions i principis. Aquells als qui els agrada la gent, que diuen representar. Què sabrà la gent, s’interroga.
Reflexiona sobre aquestes coses mentre mira el rellotge i fa veure que escolta als membres del Parlament que l’interroguen sobre la seva gestió al capdavant del ministeri. Desitja que acabi. No tolera que el qüestionin. I menys aquells ignorants que es pensen que són algú. Ja s’acaba finalment. I ara tornarà al seu cau. Al seu refugi de control i poder. Allà es sent segur. I des d’allà seguirà treballant per la Pàtria que tan estima.
Giordano Bruno

BELLESA – GIORDANO BRUNO

Una nova proposta de l’amic Giordano:

BELLESA

Les dues dones es miren tendrament.  S’agafen les mans.  Mans unides per dècades de complicitat, de patiments, d’esperances, d’amistat.  Apassionadament li explica coses.  Fills, records, ànim i molta tendresa. L’altra mira absent.  És a prop del silenci.  L’agafa fort  perquè no salpi. Perquè senti com l’estima i fins a quin punt necessita dir-li.

Han estat sempre molt diferents. L’alegria, l’optimisme i l’esperança d’una es contraposava a l’aflicció, l’angoixa i la malfiança de qui avui espera el final. I potser per això sempre han estat tan unides. Avui, aquella mirada aparentment buida diu quelcom més que absència. Es l’expressió d’un sentiment d’agraïment etern. Un sentiment que només elles saben interpretar.

De lluny es senten les converses disteses de fills i néts. Són el seu orgull. De cop un d’ells entra a l’habitació. S’atura. Observa respectuós aquest moment de vida.  I constata en la mirada de la seva mare, que efectivament la bellesa neix al cor de cada persona. I dóna gràcies a la vida pel regal d’aquell instant màgic.
Giordano Bruno

L’HOME DE LES FLORS – LLIBRE

(il·lustració d’elPac)


Jo em pensava que havia acabat les entrades amb aquest títol, però no, n’haig de fer una darrera  plena d’agraïment.


Els bloc dels Orfes del Sr. Boix, té una petita, petita, petita editorial, Edicions de l’Ocell de Foc, la seva principal característica és que els llibres estan fets  a mà, sí de veritat, edicions fetes a mà, il·lustrades i numerades.

El gran editor d’aquesta petita editorial,  és un  home orquestra, a part de les funcions pròpies de l’editor, també fa de maquetador, muntador, enquadernador, dissenyador…. a més compta amb la col.laboració d’un il·lustrador magnífic que també fa de corrector i una introductora que fa caure llàgrimes d’emoció.

Em van avisar que pensaven editar el meu home de les flors i fins i tot il·lustrar-lo, de fet me’l van passar per fer les correccions i tot, són uns professionals, però tot i així quan vaig rebre el paquet va ser una sorpresa absoluta, això de veure un llibre fet a mà a mi em deixa sense paraules, però si a més els textos els has escrit tu … encara més. I llavors et mires la preciosa tapa de paper també fet a mà fins i tot és possible que amb pètals de rosa, i fulleges amb molta cura les il·lustracions plenes de roses, partitures i llibres i finalment agafes aire i llegeixes la introducció i se t’entelen els ulls de llàgrimes…

Com que a més d’artesana és una editorial molt moderna també disposa del llibre en format digital i per tant podeu observar el resultat en el següent enllaç!

A mi només em queda agrair-los la feinada que han fet, en la que a més de dedicar-hi temps hi han deixat ànima, i per sobre de tot hi ha una cosa que no els podré agrair mai prou, que és la seva amistat i aquesta capacitat de sorprendre’m  que tenen tots tres!!

Una abraçada fortíssima per il cavaliere rosso, elPac i Sícoris!!!  


UN DIA D’ELECCIONS – ITALO CALVINO

ITALO CALVINO
Un dia d’eleccions
Traducció de Xavier Lloveras
labutxaca (Edicions 62), 2012
81 pàgines


La vaig comprar el passat mes de setembre, just abans de la convocatòria de les darreres eleccions catalanes, i ho vaig fer per diversos motius, per mi era un llibre Italo Calvino totalment desconegut, primet d’aquells que et permet entrellegir entre altres obres, en aquells moments em proposava començar el Jo Confesso, he fet un munt de vegades d’interventora d’un partit d’esquerres, i com el protagonista del llibre cada vegada em qüestiono més coses. Tot i ser un llibre curtet em va costar trobar temps per dedicar-l’hi.
 És un llibre dur, fosc i humit, però també destil·la  la ironia i el sentit de l’humor de Calvino; fa una crítica brutal  al sistema electoral. A l’Amerigo  li toca fer d’interventor al Cottolengo, que és com una ciutat emmurallada que dóna cabuda a una institució de l’Església on hi viu gent amb tot tipus de patologies psíquiques i físiques, persones de qui només  l’Església se’n faria càrrec, i especialment les monges (al llibre surten monges molt bones i monges molt dolentes de les que manipulen el vot).
Podeu llegir l’entrada completa al bloc dels Orfes del Sr. Boix al següent enllaç 

UNA ESPERANÇA EN VIDA – GIORDANO BRUNO

Els amics ja ho tenen això, agafen confiança i jo contenta.

El Giordano té un text nou per penjar al bloc, totalment diferent del darrer, a mi m’ha encantat, ja em direu:





Ja no se l’il·lumina la cara. Ni al veure’l.  Mirada buida, sense vida. Jeu damunt un llit. 
Apàtica, serena. Confia en les hores. El pas d’unes hores, d’uns dies que la portin al silenci. Al silenci etern.  On senti una pau que mai ha fruït. Sempre aquell nus, el nus de qui ha viscut només a través dels seus. Sense vida pròpia. Sempre llogada. Sempre el que toca. I veu el final. El busca. Només en ell veu l’esperança. La pau enyorada, la pau mai trobada. I mentre ell la mira, sent per primera vegada la revolta, el desig de trobar en vida un sentit que el seu Món miserable li roba. I veu en aquella mirada buida una llum. 
Una esperança en vida.  

Giordano Bruno

RUÏNES -RELATS CONJUNTS

Lluís Rigalt i Farriols, Ruïnes, 1865


Cada vegada que mirava el quadre, se li entelaven els ulls, el quadre en si no lo agradava gens, el quadres de paisatges no li havien agradat mai, i aquest en concret li semblava carrincló, dotat d’una ingenuïtat forçada i d’una bellesa totalment fictícia, però cada vegada que s’hi asseia davant no podia evitar associar aquelles ruïnes amb la seva pròpia vida.

Mai la van educar per ser  feliç, tothom, i aquest tothom incloïa a les monges, a les tietes, a les germanes i sobretot a la Mamà, tothom li havia deixat clar quin era el seu paper a la vida, néixer, créixer, reproduir-se i morir, i tot això amb el millor dels seus somriures i amb les regnes del casalot sempre ben fermes.
I ells, els homes de la seva vida tenien aquella privilegi anomenat felicitat, amb l’obligació d’ella de procurar-los-hi. Els germans, el Papà, els oncles, fins i tot el capatàs havien fet el què els havia plagut, però a ella, ni a la resta de dones no els era permès res que fos sortir-se del guió que els havien escrit, evidentment moltes dones  estaven en pitjor situació que la d’ella  perquè a més a més de la manca de llibertat havien d’afegir la feina a casa, la del camp i sovint també a les fàbriques. Tenia la sensació que la majoria de dones, però, no es qüestionaven el paper que els havia tocat representar.
Havia de ser justa, el Papà va voler que estudiés, tot i que tampoc massa, que aprengués francès i llatí, que toqués algun instrument, la Mamà va insistir en la costura, per tant es podia dir d’ella que era la perfecta candidata a muller, i així fou transmès a les famílies amb hereus i evidentment un bon grapat van començar a sovintejar casa seva,  converses amb el Papà i els germans, mirades a cua d’ull a ella…
Li van escollir un de prou jove i prou formós, prou dèspota i amb clares inclinacions per la vida díscola i violenta, però ella això ho sabé més tard. Deu mesos després del casament, tal i com havia de ser, nasqué el seu primogènit, fort i rosat, la dida se’n feu càrrec de seguida per tal de deixar-la a ella amb el temps suficient per a no fer res. Llegia, però ja coneixia tota la petita biblioteca del Papà i comprar nous llibres era quelcom fora dels interessos del seu marit i senyor.
Els següents cinc anys se’ls passà entre embaràs i part i part i embaràs, fins que un bon dia el seu marit i senyor només es recordava d’ella per desfogar-se de tant en tant, malauradament l’excés de mal humor del marit a ella li suposaven morats i blaus, qualsevol altre contacte físic entre ells fou extret de la llista d’obligacions
No havia sigut educada per ser feliç, per tant era normal pensar que tampoc ho trobava a faltar.
El marit i senyor finà per causes no massa clares quan els fills començaven a fer-se homes, i en poc temps es feren càrrec de tot el patrimoni, ella continuà el seu paper discret, però negocià la disposició d’una petita suma que li permeté petits capricis que incloïen els llibres, i poc a poc, lectura rere lectura començà a créixer, a conèixer món, a saber de la felicitat… i així lectura rere lectura, aprengué que la vida era molt més que allò que li havien transmès de petita
Lentament va començar a sentir que li queien unes quantes parets, la paret de l’abnegació, la paret de del sacrifici, la paret que li impedia veure més enllà, la paret que li impedia estimar-se a ella mateixa… i així de les ruïnes que en quedaren varen començar a créixer l’alegria, la il·lusió, la idea que un dia fou com una preciosa  església,  exultant, magnífica… i de la que ara només en quedaven quatre ruïnes, quatre  ruïnes fortes que havien interioritzat que allò que un dia fou encara era, potser fins i tot que aquest ser era molt més del que mai fou.



Aquesta és la col.laboració als Relats Conjunts d’aquest mes

UN PATRIOTA – GIORDANO BRUNO

Ja fa un mesos vaig obrir una secció dedicada a l’obra dels meus amics, secció que continua oberta a les vostres propostes…

Fa un parell de dies faig fer l’oferiment a un amic que volia escriure però no acabava de trobar ben bé l’excusa, i es veu que el meu bloc l’ha motivat i ha començat a escriure. 

A mi m’ha semblat un escrit colpidor, ja em direu…



UN PATRIOTA


Jeia estès al mig del carrer. No tenia els 10 anys. L’havia mort d’un tret fred i precís. Era un dolor necessari. L’aparent innocència d’aquest infant anònim, de rostre bell i seré, malgrat tot, és l’expressió del mal. En ell habita l’espurna que durant segles ha malmès al nostre poble, la nostra raça. Per ella ho faig, a ella em dec. I per ella cal eradicar-la.

Lluny queden els anys en els que vivíem plegats. ‘Ells’ i ‘nosaltres’. I compartíem vida, amistat, comunitat, barri. Fins i tot família. Aquell miratge no podia perdurar. Jo mateix em sentia cofoi en aquella convivència absurda. Hi tenia amics entre ‘ells´. A alguns els vaig arribar a estimar. Recordo al Pere, l’Albert, la Rosa. I la Joana, sempre encisadora. La seva mirada, aquella veu. Com la vaig estimar…

Estava cec. Anestesiat per l’estúpid parany d’una falsa concòrdia. Alguns ho lloaven, a voltes jo mateix. La convivència, la pau. La pau dels covards.

Ens van anar adulterant. Sense adonar-nos-en. Malmetent la nostra noblesa mil·lenària. Aquella que ‘ells’ mai van ni somiar. I sí, vam obrir els ulls i vam dir prou. Primer uns pocs visionaris i valents. De seguida, tot el poble. Ens volem lliures d’ells, perquè ens sabem millors, superiors. La terra és nostra. Que marxin o morin.

La mirada absent d’aquell nen que he mort, recorda vagament la dolça mirada de la Joana. Va morir fa una setmana. No sento aflicció. Quin honor ser dels ‘nostres’. Quina força interior. Soc un patriota.

Giordano Bruno

GOS VELL II

(foto de Maria Jaén Tomàs)


Un cavaller (rosso), em va dir això del meu gos vell

“Els teus ulls per als instants macus segueixen nets i clars, colpidors… Els darrers dos versos, però, no els tinc molt clars jo: són guapos, tenen bon so, però…”


I jo que sóc de les que no em rendeixo, ho he tornat a provar a veure si ara li agrada una mica més:



Un gos vell se m’ha apropat,
refregant-se entre les meves cames
buscant l’escalfor d’unes mans
acaronant-li l’espinada,
com si necessites expressar a algú
que de jove era impetuós i 
sobre la neu s’abraonava.

Ara en canvi, 
se la mira amb enyorança
la neu, la gent, les mans…   amb recança.

Assegut als meus peus m’ha mirat, 
sóc jo, has tornat?
L’amanyago, és un bon gos,
i amb una carícia li dic que no sóc la que esperava,
ell, confós, abaixa la mirada
esperant silenciós una altra arribada. 

GOS VELL


Un gos vell se m’ha apropat,
refregant-se entre les meves cames
buscant l’escalfor d’unes mans
acaronant-li l’espinada,
com si necessites expressar a algú
que de jove era impetuós i 
sobre la neu s’abraonava.

Ara en canvi, 
se la mira amb enyorança
la neu, la gent, les mans…   amb recança.

Assegut als meus peus m’ha mirat, 
sóc jo, has tornat?
L’amanyago, és un bon gos, 
confós,  però un gos.

ELS MOMENTS DE LA DOLORS

M’agrada la gent amb empenta, i en aquests moments de desànim col·lectiu és fonamental l’optimisme i la originalitat, per tant em va semblar una meravella rebre un mail de la Dolors on m’explicava el seu projecte.


La Dolors, una dona fantàstica,  diu que s’ha reinventat, jo no ho crec, crec que el què ha fet és canviar-se l’etiqueta del què  ja feia, la Dolors fa fotos, és una fotògrafa excel·lent, la càmera és una prolongació dels seus ulls, sempre que l’he vist l’he vist amb la càmara penjada, i amb aquella mirada múrria d’intentar trobar el moment.

Perquè la Dolors no només és fotògrafa, és una descobridora de moments, els troba, només cal veure les fotografies que fa, no espera que la gent s’hi posi bé, al contrari ella troba el moment adequat per fer el clic.

La Dolors ha decidit fer de la seva afició professió i convertir els moments dels altres en la seva feina, i ho fa adaptant-se als clients, allà on volen, a casa o a on sigui que se sentin còmodes, per tal de trobar el millor moment.

Us deixo l’enllaç  a la seva web on trobareu una mostra de diferents moments captats pel seu objectiu, i si mai voleu fer-vos una sessió de fotografies al sofà, al pati, a la cuina, al balcó, passejant, dormint…ja sabeu que hi ha una professional disposada a venir a casa vostra!

EL PETIT PRÍNCEP


A vegades et fan regals que ja intueixes que són màgics, aquest de fet ja ho sabia, havia llegit el llibre de nena, n’havia admirat les il.lustracions, havia fullejat l’exemplar que després em van regalar, el d’Edicions Salamandra  amb pop-ups, sabia que era un regal màgic.


D’entrada el vaig deixar a l’estanteria dels llibres bonics, dels que tenen il·lustracions  i històries boniques, vaig pensar que ja el llegiria a les vacanes d’estiu, però van passar aquestes i res, va passar la tardor i res de res, fins que un vespre després de sopar vaig dir als meus dos petits, voleu que us expliqui un conte màgic, la meva filla ja no tant petita em va mirar amb ulls incrèduls, com dient-me “un conte màgic, i què més”, el meu fill petit que tampoc ho és tant, em va mirar amb cara de sorpresa (afortunadament, la màgia encara forma part de la seva vida), i així vam anar cap al seu llit a explicar-lo i a escoltar-lo.


Vam arribar a l’acord de llegir cinc capítols cada nit, tocant i comentant els seus corresponents dibuixos, i crec que mai havia aconseguit cridar l’atenció als dos a l’hora durant tantes nits…



El petit, de tant en tant em deia, “no he entès res del què has llegit” i quin plaer haver de transformar les paraules de Saint- Exupéry per adaptar-les a la seva edat intentant no tocar ni un pèl a la idea que volia transmetre…



Estic convençuda que llegint-lo han après tant com jo, només calia escoltar-los les rialles davant l’opinió del petit príncep respecte els adults, i la cara de sorpresa i posterior assentiment davant de les diferents reaccions després de visitar cada planeta, després d’entendre la relació amb la seva rosa, amb l’aviador i amb tot el que l’envoltava, la seva ingenuïtat i la capacitat de fer-se preguntes i de no prejutjar les coses amb la mirada dels altres.



Vaja, que només em falta afegir un agraïment molt  gran, enorme,  per la SUSANA!!!





Us deixo l’enllaç al bloc dels orfes del sr. Boix, on la Sícoris hi va fer una entrada excel·lent (com totes les que fa)


EL TRENCACLOSQUES



Sovint pensava en la seva vida com si fos un trencaclosques, cada persona que l’envoltava era una peça, cada situació una altra, cada interès que tenia n’era una altra, cada carrer que trepitjava, cada casa on entrava…amb el temps les peces van anar trobant els seus punts d’encaix.
No havia sigut fàcil, cap puzle ho és, que una peça encaixi per un dels seus costats amb una altra és força senzill, en trobaríem moltes que ho farien, però que aquestes encaixin amb unes altres i les altres amb unes altres i que totes juntes formin una mateixa imatge no és gens senzill.
Ell vivia amb la sensació que ho havia aconseguit, en primer lloc les peces més grans i més importants, les del mig, les més difícils de col·locar, la família, la resultant i l’adquirida, tota, ell era un home de família. Després venien les peces de la feina, les professionals, les específiques i les col·laterals, les dels companys i les dels clients.
Altres peces molt importants eren els amics, aquests ocupaven gran part del tapís, els de la infància, els de la joventut, els dels estudis, els d’antigues feines, els fets a l’escola dels nens, els fet per casualitat, els de les vacances, els d’anar a córrer, els d’anar a la muntanya, els que ja no hi eren….
Els llocs també tenien el seu espai, la casa, la feina, la muntanya, el riu, el mar, el cel… i també els records tenien reservada una de les cantonades, l’altra era pels somnis i desitjos.
Tot li encaixava somnis, records, present, passat, persones i llocs.
Un dia va conèixer a una persona, d’entrada li va caure bé , es trobaven de tant en tant per motius professionals, eren reunions de treball amb cert grau  de distensió cosa que els permetia establir converses més enllà de la pròpia feina.
Poc a poc, aquell caure bé es convertí en un desig d’estar-hi a prop, sense cap objectiu concret, ser-hi a prop i prou, i el desig vist des de fora hauríeu dit que era mutu.
Passaren els dies i amb ells les reunions es feren més escadusseres però el desig de contacte perdurava amb la incertesa mútua de si l’altre també el sentia, però la llosa del respecte feu que  cap dels dos trenqués mai el gel de la paraula i expressés a l’altre la seva voluntat de sentir-se a prop.
De sobte un dia, les trobades es van acabar i ella desaparegué, ell queda trist i moix una bona temporada, no entenia el què sentia, no entenia el què li passava, només entenia que l’enyorava, que alguna cosa no acabava d’encaixar al seu voltant.
Amb el temps s’habituà a la seva absència, al cap i a la fi la seva vida, el seu trencaclosques, tenia totes les peces i totes encaixaven, de fet totes no, perquè  a la cantonada dels somnis i desitjos sempre hi havia una peça petiteta que s’alçava i semblava que buscava alguna cosa en l’horitzó.
D’altra banda, en una altra capsa, la peça central també semblava abnegada en el seu propi puzle on també hi havia  una peça petiteta que aprofitava qualsevol ocasió per mirar a través de l’escletxa de la capsa oberta.