GIMNÀS




Ho ha aconseguit, ha aparcat el cotxe davant, sense passar de llarg. Abans de baixar ha espremut el  temps repassant les novetats del twitter, ha respost uns quants whatsapp, la majoria sense cap importància, però qualsevol excusa és bona per dilatar la baixada del cotxe i l’entrada al gimnàs.

Quan ja no ha tingut  res més a fer ha baixat resoluda, s’ha carregat la bossa a l’espatlla i ha entrat. Primer  saluda a la simpatiquíssima noia de l’entrada, sempre se’n  fa creus de com una persona que no suporta la gent pot acceptar una feina de recepcionista, però tal i com està el pati tothom treballa del què pot, tingui les habilitats necessàries o no. És d’aquelles persones que pot tenir converses paral·leles, algú li fa una pregunta i respon qualsevol cosa que pot o no tenir res a veure-hi, per no parlar de la paràlisi que deu patir en algun muscle facial i que la deu incapacitar per fer qualsevol tipus de gest que impliqui un somriure, ni mig.

Després  l’enfrontament amb la maquinota aquella que li demana les empremtes digitals del dit índex esquerre. Mai l’ha reconegut, per molt que posi el dit així o aixà enlloc del soroll que indica que ja pot girar el torn, surt  aquell maleït missatge “usuari desconegut”,  ni és desconeguda, una mica a vegades sí, ni és un usuari, és una usuària, de les que s’ha de posar uns bons sostenidors per poder córrer a la cinta. A la tercera per defecte la simpàtica acciona l’entrada manual i hi afegeix un lacònic “ja pots passar”.

I apa, ja només té 35 minuts per exercitar el seu maldestre cos, quasi ha  aconseguit l’objectiu (no tenia massa clar quin, si el d’anar al gimnàs o el de no anar-hi).

El vestidor, fosc, d’aquells que si et cau res a terra ja has begut oli, primer perquè no s’hi veu massa i després perquè entre les que surten de la dutxa i les que arriben de la piscina, sempre està moll, mai està a la temperatura adequada, massa freda o massa calenta.

El seu raconet preferit es veu que també ho és de la majoria d’usuàries, ella hi va a una hora on pràcticament mai hi ha ningú, per tant sempre la sorprèn veure el seu espai ocupat per un altre parell de botes, resignada s’ha de despullar en un espai menys íntim.

Obre la bossa per tal de treure l’equipament, primera sorpresa s’ha deixat les malles, valora les dues opcions que té, deixar córrer el tema i anar cap a casa o pujar al gimnàs amb els leggings que porta, es veu clar que són unes mitges tupides i sense peus, però al cap i a la fi mitges, i per tant sense la fermesa de les malles que poc o molt dissimulen allò  mal col·locat, però oi que ha arribat fins aquí, doncs amb mitges o el què faci falta, abans, però ha considerat el color de les calcetes certificant-se a si mateixa que no transparentaran. Els mitjons tampoc  hi són i en el seu lloc en troba un parell del seu home o del seu fill, mai ha entès amb quin criteri els diferencien  segur que tenen algun codi secret masculí que li impedeix distingir-los i saber de qui és cada mitjó.

Bufa sorollosament, no és capaç ni de fer una bossa per anar al gimnàs ben feta, imagina amb mig somriure a la seva filla traient de la seva bossa d’educació física (ara de la gimnàstica en diuen així) les malles de la seva mare o alguna cosa pitjor.

Evidentment també s’ha oblidat de la tovallola que portava per protegir el seu cos del contacte amb les màquines o era a l’inrevés? Per tant agafa la de la dutxa, això sí després s’haurà  de dutxar a casa, només de pensar en eixugar-se amb la mateixa tovallola li venen tots els fàstics.

Pujar les escales intentant que el cul no li sobresurti de la samarreta i sense cridar l’atenció no és una tasca gens fàcil, afortunadament a la sala de màquines només hi ha un home que després de saludar-la amb un cop de cap continua concentrat en la seva pròpia cursa. No hi ha cap jove bellesa femenina ni cap jove bellesa masculina, no és hora per les belleses ni per la joventut.

Trenta-cinc minuts després decideix que no n’hi ha per tant, que ningú s’ha fixat amb les seves mitges, que els mitjons han fet el seu fet i que anar al gimnàs tot i que racionalment no li agrada  gens, és una cosa que ha de fer, de fet com moltes d’altres coses que no fa.

Es canvia i surt decidida per no dir amb presses,  dedicant el millor dels seus somriures, amb un bona tarda adjunt, a l’encantadora noia de l’entrada, que ves per on li  torna, i és que ja ho diuen els somriures fabriquen somriures…
Advertisements

4 thoughts on “GIMNÀS

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s