GIMNÀS




Ho ha aconseguit, ha aparcat el cotxe davant, sense passar de llarg. Abans de baixar ha espremut el  temps repassant les novetats del twitter, ha respost uns quants whatsapp, la majoria sense cap importància, però qualsevol excusa és bona per dilatar la baixada del cotxe i l’entrada al gimnàs.

Quan ja no ha tingut  res més a fer ha baixat resoluda, s’ha carregat la bossa a l’espatlla i ha entrat. Primer  saluda a la simpatiquíssima noia de l’entrada, sempre se’n  fa creus de com una persona que no suporta la gent pot acceptar una feina de recepcionista, però tal i com està el pati tothom treballa del què pot, tingui les habilitats necessàries o no. És d’aquelles persones que pot tenir converses paral·leles, algú li fa una pregunta i respon qualsevol cosa que pot o no tenir res a veure-hi, per no parlar de la paràlisi que deu patir en algun muscle facial i que la deu incapacitar per fer qualsevol tipus de gest que impliqui un somriure, ni mig.

Després  l’enfrontament amb la maquinota aquella que li demana les empremtes digitals del dit índex esquerre. Mai l’ha reconegut, per molt que posi el dit així o aixà enlloc del soroll que indica que ja pot girar el torn, surt  aquell maleït missatge “usuari desconegut”,  ni és desconeguda, una mica a vegades sí, ni és un usuari, és una usuària, de les que s’ha de posar uns bons sostenidors per poder córrer a la cinta. A la tercera per defecte la simpàtica acciona l’entrada manual i hi afegeix un lacònic “ja pots passar”.

I apa, ja només té 35 minuts per exercitar el seu maldestre cos, quasi ha  aconseguit l’objectiu (no tenia massa clar quin, si el d’anar al gimnàs o el de no anar-hi).

El vestidor, fosc, d’aquells que si et cau res a terra ja has begut oli, primer perquè no s’hi veu massa i després perquè entre les que surten de la dutxa i les que arriben de la piscina, sempre està moll, mai està a la temperatura adequada, massa freda o massa calenta.

El seu raconet preferit es veu que també ho és de la majoria d’usuàries, ella hi va a una hora on pràcticament mai hi ha ningú, per tant sempre la sorprèn veure el seu espai ocupat per un altre parell de botes, resignada s’ha de despullar en un espai menys íntim.

Obre la bossa per tal de treure l’equipament, primera sorpresa s’ha deixat les malles, valora les dues opcions que té, deixar córrer el tema i anar cap a casa o pujar al gimnàs amb els leggings que porta, es veu clar que són unes mitges tupides i sense peus, però al cap i a la fi mitges, i per tant sense la fermesa de les malles que poc o molt dissimulen allò  mal col·locat, però oi que ha arribat fins aquí, doncs amb mitges o el què faci falta, abans, però ha considerat el color de les calcetes certificant-se a si mateixa que no transparentaran. Els mitjons tampoc  hi són i en el seu lloc en troba un parell del seu home o del seu fill, mai ha entès amb quin criteri els diferencien  segur que tenen algun codi secret masculí que li impedeix distingir-los i saber de qui és cada mitjó.

Bufa sorollosament, no és capaç ni de fer una bossa per anar al gimnàs ben feta, imagina amb mig somriure a la seva filla traient de la seva bossa d’educació física (ara de la gimnàstica en diuen així) les malles de la seva mare o alguna cosa pitjor.

Evidentment també s’ha oblidat de la tovallola que portava per protegir el seu cos del contacte amb les màquines o era a l’inrevés? Per tant agafa la de la dutxa, això sí després s’haurà  de dutxar a casa, només de pensar en eixugar-se amb la mateixa tovallola li venen tots els fàstics.

Pujar les escales intentant que el cul no li sobresurti de la samarreta i sense cridar l’atenció no és una tasca gens fàcil, afortunadament a la sala de màquines només hi ha un home que després de saludar-la amb un cop de cap continua concentrat en la seva pròpia cursa. No hi ha cap jove bellesa femenina ni cap jove bellesa masculina, no és hora per les belleses ni per la joventut.

Trenta-cinc minuts després decideix que no n’hi ha per tant, que ningú s’ha fixat amb les seves mitges, que els mitjons han fet el seu fet i que anar al gimnàs tot i que racionalment no li agrada  gens, és una cosa que ha de fer, de fet com moltes d’altres coses que no fa.

Es canvia i surt decidida per no dir amb presses,  dedicant el millor dels seus somriures, amb un bona tarda adjunt, a l’encantadora noia de l’entrada, que ves per on li  torna, i és que ja ho diuen els somriures fabriquen somriures…
Anuncis

NO VULL, NO!



Ja fa uns dies que ho veig tot força gris, gris fosc,  gris i trist, i les paraules que em volten  pel cap i que van formant frases i que després si trobo el temps suficient es converteixen en entrades al bloc, són tristes i fosques i fins i tot amarguegen i no vull, no.  Fins i tot em plantejo obrir un bloc nou, aquest per les meravelles i l’altre per les tristeses, mesquineses, manca d’empatia, egos massa desenvolupats… però reflexiono i em dic que d’això el món n’és ple, i que el què cal  recordar que també hi ha bona gent, gent meravellosa, que fa grans coses, que escriu molt bé, que fa bona música, que fa volar estels, que té cura d’altres persones, que fan créixer infants, que eduquen més enllà de l’ensenyament, que participen de projectes il.lusionadors i amb llum al final, que continuaran llençant el vidre al contenidor del vidre encara que no tingui forma d’envàs, persones que posen ganes i gràcia en tot allò què fan, malgrat el ritme, malgrat el cansament i malgrat tot l’entorn que se’ns menja sense ni consultar-nos-ho.

Estic desolada, sembla que totes les organtizacions en les que participo hagin perdut (això les que el tenien) l’esperit democràctic, l’acceptació de la crítica constructiva, les ganes d’avançar, les ganes de millorar… i amb quin resultat? en el millor dels casos per fer les coses com sempre (cada vegada que sento aquesta frase em surt urticària) i en la resta per   seguir els dictats de no se sap ben bé quins interessos…mai generals…el resultat en cap de les dues  maneres mai pot resultar il·lusionador ni permetre la millora ni l’anar endavant.

Sembla que l’únic oasi sigui Pinterest, però no vivim penjats en una cartellera de coses boniques, vivim aquí i ara, i cal que prenguem consciència que tot això que tenim (que teníem) se’ns està escolant pels dits que ens vam deixar oberts temps enrere… les coses en trenta anys canvien  i molt, les persones, els llocs, les organitzacions…la comoditat que al principi sembla bona cosa, finalment ens porta a no entendre que passa, a comprovar que això ja no és allò que era i potser ja no ho és perquè nosaltres tampoc hi erem o si hi erem tampoc som iguals.

Bufff, massa pensaments barrejats, lligats, relacionats… per acabar i tornar amb les meravelles
L’adagio d’Albinoni improvitzat per la magnífica Gabriela Montero

Improvisation on Albinoni: Adagio

VIATGE A LA LLUNA -RELATS CONJUNTS


George Méliès, El viatge a la lluna, 1902

Blanca

Rodona
Plena
Immensa
Omnipresent en les nostres besades
Silenciosa
Observant
Distant
Emmarcant les nostres trobades
Somniant
Delerosa
Desitjant que pugem a les seves contrades
Vergonyosa
Temorosa
Oculta el desassossec pel nostre viatge
Espantada
Horroritzada
Adolorida
Ferida
Comprova amb desdeny el destí de la nostra aterrada
Trista
Desenganyada
Enfadada
Ens fa fora amb una alenada


La meva proposta als Relats Conjunts d’aquest mes

LA PICONADORA

L’he vist creuar els quatre carrils d’entrada de la ciutat,  mirant pel retrovisor l’he vist córrer, corria fugint, no només d’aquella manera que es corre quan travesses imprudentment una carretera, corria fugint, com deu haver après a fer des de petita.
M’hagués agradat parar i dir-li que no cal que fugi que pot corre i prou, que ningú la persegueix, ningú l’aixafarà, ningú l’engraparà…però no he parat ni he anat al seu darrere, m’he quedat impassible rumiant si no arribarà un dia en què la societat en la que hem tingut la sort de néixer acabarà obligant-nos a córrer fugint, esdevindrà una piconadora no ja dels nostres anhels sinó del que ja teníem per segur.
Sanitat, educació, polítiques d’equilibri de les desigualtats socials, tot plegat és tan fràgil i el martelleig constant va esquerdant-ne no només el que percebem i  rebem sinó els seus fonaments, dificultant així la seva reconstrucció. Potser enlloc de córrer fugint haurem d’empènyer enrere la piconadora i enfortir els fonaments i  plantar-hi flors al costat.

ELS JUGADORS DE CARTES -RELATS CONJUNTS

Paul Cézanne, Els jugadors de cartes, 1892

   Tens bones cartes?
   Una mica de tot, com tothom, suposo.
   Sí, sembla mentida la vida com t’obsequia amb moments bons, moments dolents i moments per esborrar.
   Tampoc n’hi ha per tant,  no fa pas cara d’haver-ho passat tant malament.
   Et sembla que no?
   Diuen que la cara és el reflex de l’ànima.
   Això diuen
   Doncs diria que fas bona cara
   Tu creus?
  
   No confiïs mai en les aparences
   Això ja m’ho deien de petit
   Au va, tornem a la partida
   D’acord, hi vaig:  pòquer de cartes d’amor
   Caram quina vida més profitosa,   és una jugada difícil, són de persones diferents, oi?
   Evidentment
   No compta l’amor maternal ni paternal, ni el filial, ni l’amistat ni els germans ni cosins…
   Sé perfectament les normes del joc, han de ser declaracions d’amor en les que es manifesti  que voluntat de donar-ho tot per l’altre, de fins i tot arribar a perdre el senderi o a donar la pròpia vida. Pots llegir-les si vols.
   No, no cal confio en tu i t’envejo.
   Pel què veig tampoc vas malament de cartes.
   També en tinc d’amor, algunes, però l’escala reial  te’l faig amb aquestes.

Les deixa totes cinc damunt la taula

   T’he de felicitar per la victòria però alhora et confesso que ha sigut la partida més trista de la meva vida,  i ara he entès perquè, és la primera vegada que m’enfronto amb algú a qui la vida l’hi ha repartit tanta foscor.
   Vols fer-hi una ullada?
   No, llença-les i torna a començar, a vegades no ens hem de conformar amb les cartes que ens han tocat.

Aquesta és la proposta als relats conjunts de desembre (una mica tard…)

A LA RÀDIO!!!!!

Un bon dia vaig rebre un correu electrònic d’en Daniel García Peris,  proposant-me una entrevista al programa conduït per la Carla Sanmartín “Gamma Extra” de Ràdio Vilafranca dins l’espai dedicat als blocs de la Penedesfera.

“La Penedesfera és l’espai comunicatiu virtual que compren el col.lectiu en xarxa de blocs i blocaires que tenen vinculació al Penedès, entès aquest com el territori de les comarques de l’Anoia, l’Alt i el Baix Penedès i el Garraf, i que gairebé arriba als 1000 blocaires”, o sigui el Gran Penedès 2.0, i que gestiona de manera admirable en Daniel García Peris, només cal fer un tomb pel seu bloc i pel de la Penedesfera per comprovar-ho.

Les entrevistes a la ràdio sempre són una experiència de les que em posa nerviosa, ja em direu perquè, ningú et veu la cara, de fet és una conversa amb gent interessada amb el què dius, però això del públic vist o no vist a mi m’intimida que voleu que us digui…i escoltant l’entrevista entenc perfectament perquè, crec que vaig dir “buenu” unes vint-i-cinc vegades, vaig dir coses que m’agradaria haver dit d’una altra manera i me’n vaig deixar unes quantes per esmentar i a més la meva veu…. no us resulta molt estrany sentir la vostra veu i comprovar com n’és de diferent de com us sembla, però clar la veu que tenim és amb la que ens sent la gent i no amb la que ens sentim nosaltres mateixos… quina veu tan poc radiofònica, mareta meva, ja ho sé que no vocalitzo i que parlo fluix, però és que al costat de la poderosa veu de la Carla Sanmartín la meva encara sembla més dèbil del què és….

Però us haig de dir que em va encantar rebre el mail del Daniel,  em va semblar una meravella que em volguessin entrevistar per parlar sobre el meu bloc, i l’experiència va ser molt i molt bona, o sigui que des d’aquí els hi envio un petó fort a la Carla i al Daniel agraïnt-los l’atenció amb la que em van obsequiar, i pel post que el Daniel ha fet en el seu bloc.

Us deixo l’enllaç amb l’entrevista.

L’AMBIENTADOR

 
 
 
 
Casa seva feia olor de ranci, de vellde fet era el conjunt de la seva vida la que feia aquell tuf.
Al cafè del barri i a la perruqueria havia sentit parlar dels ambientadors i envejava l’entusiasme de les seves usuàries, dusuari no en coneixia cap.
Sen va informar i li va comentar al seu marit la intenció dadquirir-ne un, el marit assentí amb el cap i amb això ja en va tenir prou, val a dir que li va explicar en el transcurs dun partit de futbol daquells que acaben amb copa.
Lendemà ja tenia la compra feta,  la freqüència dentrada en funcionament era modulable, podia ser cada 24, 48 o 72 hores o un cop per setmana. Per tal de no gastar massa va decidir un cop per setmana i si feia falta ja nincrementaria la freqüència, de menys a més sempre és possible li havien dit.
Lhavia programat per dissabte, un dels dies més avorrits per ella, el matí al mercat, fer el dinar, escoltar els roncs del seu home al sofà mentre feia la migdiada i esperar-lo amb els braços oberts mentre anava a veure el futbol o la petanca o el que fos per no estar a casa, i ella mentrestant mirant un parell de pel·lícules dolentes a la tele i sargint mitjons.
Loloreta de cafè acabat de fer la va despertar, i de xocolata desfeta i de pa de pessic…es posà la bata bona, la que tenia guardada per si mai lhavien dingressar a lhospital durgència, i va anar ràpid cap a la cuina, i allà el tenia, en plena acció.
El marit lengrapà per un braç i la tragué al passadís Es pot saber qui és aquest? li digué de males maneres, molt pitjors de les habituals Lambientador, recordes que ten vaig parlar? feu cara de pòquer i grunyí  assentint és inofensiu, suposo?- afegí evidentment- respongués ella, tot i que això no ho havia preguntat, després miraria les instruccions.
Lambientador li omplí la banyera amb aigua i olis essencials, li feu una frega a les cervicals mentre una mascareta  hipernutritiva al cabell feia el seu efecte. Li escollí la roba i les sabates i se lendugué a passejar, res de mercat, a les boutiques del centre, li feu provar de tot i li feu comprar encara més.
Dinaren a casa, un rissotto de ceps i gorgonzola i un lluç al forn, tot ho feu lAmbi.
No li deixà temps de prendres el cafè que ja la tornava a fer vestir, ara amb roba nova molt més atrevida, i anaren al Bingo, quin fart de riure entre aniset i aniset.
El sopar el feren fora de casa, en una taverna així una mica informal però a ella li anava bé tot i per acabar-ho dadobar a ballar una bona estona, què en feia danys que no ho feia, quin tip de remenar la cintura, li faria mal tot durant uns quants dies però bé valia la pena.
Anaren cap a casa esgotats, de fet esgotada ella, ell no parava de moures al seu costat, explicant-li acudits i escenes de pel·lícules romàntiques, que la portaven de la rialla a labstracció amb cara de pàmfila quan es veia com una de les protagonistes de les escenes que li narrava.
Va caure al llit estesa, el marit feia estona que pesava figues, lAmbi sen va anar al seu racó  i quedà desconnectat fins el dissabte següent.
El diumenge fou un dia de repòs, no podia ni moure el cap sense que la casa es bellugués al seu voltant, les cames li feien tan de mal que no gosava ni sortir a buscar el diari ni el braç de gitano, el marit pietós decidí anar-hi ell mateix, aprofitant que havia de sortir a fer el vermut amb el amics.
Al tercer dissabte augmentà la freqüència a dos dies per setmana, al cap d’un mes la seva entrada en funcionament ja era diària, la seva vida havia fet un gir de 180 graus, era una persona activa, dinàmica, divertida, anava arreglada i tot plegat sense haver pres gairebé cap decisió més enllà de la d’haver comprat l’Ambi.
Als sis mesos, ja havien viatjat diverses vegades a capitals europees, illes mediterrànies…de fet ja s’havia polit la meitat de l’herència que els seus pares li havien deixat, però no semblava que aquest tema l’amoïnés massa.
Mentre ella s’aficionava als gin-tònics i fins i tot ja  en sabia endevinar l’etiqueta en un tast a cegues, el seu marit confós i avorrit s’havia aficionat a begudes de molt menys glamur i finalment va decidir, de motu propio, refugiar-se en una de les cases   per a víctimes dels ambientadors, sobres les quals corria la brama que estaven subvencionades per l’inventor dels ambientadors que s’havia fet càrrec de l’abast que podia tenir el seu invent.
I així transcorregueren els mesos següents amb hiperactivitat, alegria, hotels, restaurants, boutiques, amics, avions….fins que l’herència deixar de donar de si….davant la limitació de la  despesa  van haver de reduir el frenesí d’activitats al que estava habituada, que  per tant es van tornar cada vegada més casolanes, televidents, en xandall, amb vi de garrafa, sense restaurants ni sortir del barri, amb badalls i migdiades llargues….
Ella es preocupà perquè una cosa és no tenir ni cinc i l’altre és haver-se convertit en allò què tenia assegut al sofài es decidí a telefonar al telèfon d’assistència
– Em pot donar el núm de referència, si li plau? El trobarà al clatell.
– 008976548-45[uyud]0023
– Vaja, encara ha tingut sort.
– Sort?
– Sí, la vida útil dels ambientadors de la sèrie [uyud] és de 13 mesos, 24 dies i 13 hores, i el seu té quasi 16 mesos, pot estar contenta.
– Però escolti’m ningú m’havia dit que tenia data de caducitat.
És que no en té, és una màquina i les màquines no caduquen, li pot canviar el motor i els circuits cerebrals i quedarà quasi com si fos nou, potser sense tanta empenta però gairebé, o per poc més pot comprar el darrer model que li asseguro que la deixarà satisfeta en tots els sentits, repeteixo, en tots.
– Ja, però no serà el mateix.
– No, aquí està la gràcia dona.
– No sé què dir-li, ja hi estava avesada a ell.
– No li puc dir res més, si vol li passo amb el servei dassessoria personalitzada  que lassessoraran sobre els diferents models, fins i tot pot venir a fer una sessió de speedchoice que li permetrà fer un encontre de 10 minuts amb cada model en una cabina de realitat virtual per tal que es faci una idea millor de com seria la seva vida amb el model escollit.
– Dacord, gràcies, deixi-mho rumiar.
-Pot trucar-nos en qualsevol moment, i no es retiri que li faran ara mateix una enquesta de satisfacció

Va penjar el telèfon, anar directament al sofà shi assegué amb lentitud com si estigués rumiant cada moviment del seu cos, es quedà asseguda a les fosques sense moures ni parlar, fins que va sentir una veueta interior que li deia:
–      Reina, has arribat al final de la teva vida útil.
Va quedar literalment garratibada

CITA A CEGUES




Un dissabte  a les 6 de la tarda al cafè d’una coneguda llibreria de Barcelona.

Va arribar 10 minuts abans, sempre li passava igual, la por a fer tard la feia ser impuntual, millor abans que després es deia a ella mateixa, era conscient que amb la confiança perdia aquest esperit de puntualitat.

No havien concretat la taula, però sí un objecte que els identifiqués, no va gosar pujar abans d’hora al cafè, no fos cas que fos la primera i hagués d’escollir ella la taula o fos la segona i avancés la trobada de les 6, no encara no estava del tot preparada, va decidir mirar alguns llibres, aprofitar aniversaris que s’apropaven com excuses per comprar-ne algun, sempre necessitava alguna excusa, com si no fos mereixedora del perquè sí.

Pagà els llibre i enfilà escales amunt, nervis a la panxa, mai s’hagués plantejat que tindria una cita a cegues, aquell any havia sigut curiós, ple de situacions especials i aquella semblava que havia de ser la cirereta, la que tancava l’any.

Entrà resoluda, dissimulant la timidesa inherent, les taules de fora eren massa petites i perquè no dir-ho, massa indiscretes o sigui que les descartà sense mirar-ne els ocupants, passà la barra i continuà passadís endins entrà al  bell mig de la sala, mitja volta i moment especial, s’aixeca un orfe i la mira amb un somriure, ella li torna, cap dubte, petons i alegria, situació especial, i apa conversa endavant, de seguida s’incorpora un altre orfe a la taula, que estava fora …fumant, abraçada i petons i somriures, més moments especials, i com un degoteig s’incorporen una altra òrfena i una altra i un que passeja buscant i que resulta ser-ne un altre, i finalment arriba la lluna que no és òrfena perquè no vol, però per la resta és com si ho fos.

I així comencen a posar cara i veu als noms que coneixen, incorporant la gesticulació i els moviments de cadascú a la memòria, de manera que en futures comunicacions s’imaginaran que a l’altra banda hi ha qui hi ha i no simplement un mot, cosa que de fet segur que ja feien.

I la conversa avança entre cafès, canyes, aigües, infusions, tòniques amb escapades per part dels viciats, i anècdotes i preguntes i lectures, i sincerament no sembla una cita a cegues, fa tot l’efecte de ser una trobada d’amics, amics ho són  dels virtuals dels que ho són amb potència, vaja ho eren perquè ara s’han tornat de “debò” de carn i ossos.

La conversa malgrat el temps que transcorre es fa curta,  els hagués agradat fer-la més llarga, una llàstima la distància real, la virtual no existeix.

I per la màgia no cal patir.

L’HOME DE LES FLORS XX

(fotografia d’Odina Santacreu)

XX.- KARIM I DAMINI

Ha sortit ben d’hora de casa, per res del món voldria fer tard, tot i que el més habitual és haver-se d’esperar només faltaria que avui els vents fossin favorables i l’avió arribés abans del previst.


Ha agafat la rosa que ahir li va donar la noia del restaurant,  les va reconèixer de seguida, i és que té aquest do, veu el fons de les persones i de les flors, per això sempre procura escollir-les ell, a cada persona la flor que més se li ajusta.

Les millors o més complicades són les flors viatgeres les que no s’aturen mai, les que passen de mà en mà, són les millors perquè són elles les que trien amb qui van, són les més complicades perquè sempre impliquen canvis en les persones que les reben, i els canvis no agraden a tothom.


Li agrada tenir roses viatgeres, però només de tant en tant, el trasbalsen fins que no troben destinatari, fan enfurismar a la resta de roses, la majoria tranquil·les per naturalesa, es crispen i això fa que es merceixin abans.


Per això, ahir quan la va tenir a la mà va riure, primer perquè no s’ho esperava,  segon perquè va veure que la rosa havia  fet el seu fet i hagués dit que no només amb la noia que sempre dina sola i tercer perquè ell estava a punt per un dels canvis més importants de la seva vida.


Puntual s’espera a la barana d’arribades, sempre l’emociona veure com arriba la gent de viatge, els carros plens de maletes fent equilibris per no caure, la canalla petita damunt les maletes, els pares i mares que ploren al veure els fills que fa temps que no veuen, els que arriben amb infants acabat d’adoptar, les famílies que es retroben quan un dels dos ha aconseguit estabilitat econòmica, les parelles enamorades malgrat la distància, el que no espera que ningú l’esperi, els turistes alegres, els homes de negocis seriosos…


I mentre el seu pensament divaga surt ella, amb el seu sari rosa i groc, el bo, el de les festes, amb el carro carregat de maletes, ell salta la barana i hi va corrent, es toquen la cara i es  fonen en una abraçada.


 La rosa queda aixafada entre ambdós cossos, i els pètals voleien per l’aeroport.


_______________________________________

I fins aquí l’ensucrat home de les flors, que va començar el 23 de maig sense cap intenció de continuar i ha continuat prenent forma mentre avançava.

L’HOME DE LES FLORS XIX

(fotografia d’Odina Santacreu)

XIX. KARIM – SOLEDAT I MIQUEL – PILAR I CINTA – CARLOTA I ROMEU –  POL I BET – ANTONI I FELIU
2/4 de 3 de la tarda, un  dimecres qualsevol,  l’home de les flors entra al restaurant.

A la primera taula a mà dreta la troba a ella, la que sempre dina sola, avui, però, està ben acompanyada, no gosa oferir-los cap rosa semblen tan engrescats en la conversa que no vol interrompre’ls, potser quan baixi els hi oferirà.

La primera a l’esquerra és buida, esperant que algú surti tard de treballar i necessiti aixopluc.  A la taula del costat, hi ha dues dones, d’uns cinquanta, juvenils i ben guarnides, parlen a una velocitat de vertigen,  sembla que estiguessin esperant la seva entrada, li demanen en estèreo una rosa cada una, que se la regalen l’una a l’altra.

Al fons una dona, sembla que miri de reüll a l’home de la primera taula, amaga la mirada i es tapa la cara darrera un diari, les llàgrimes li cauen cara avall. Se li acosta un home que li fa dos petons i seu amb ella, i finalment la fa somriure, li fa un senyal i li compra una rosa. 

Puja les escales, no s’ho acaba de creure ja en porta tres i només a baix…a dalt una parella de celebració, ell veu els flors i la mira amb els ulls espurnejant, au va, un dia és un dia i avui és el gran dia. Ella se’l mira amb cara de d’alegria, i ell s’aixeca per demanar-li una flor.

Dos homes de negocis, un dels dos li fa una senyal, li’n demana una, l’altre li fa que no amb la mà i aixecant les espatlles donant-li a entendre que no té ningú per regalar-li, però sembla feliç.

A l’altra taula hi ha una família, la parella riu ell els ofereix una rosa, però rient li responent que tenen una floristeria i que seria una mica absurd comprar-li a ell una flor, ell es posa a riure i coincideix amb ells, amanyaga als nens i s’acomiada.

Al baixar la noia de la primera taula el crida, ell hi va corrent separant una rosa del  pom, però es queda sorprès quan és la noia que li dóna una rosa a ell, es mira la rosa amb atenció i fa una riallada de les que s’encomanen, li dóna les gràcies i surt més feliç que un gínjol, puja a la bicicleta i  se’n va carrer amunt

L’HOME DE LES FLORS XVIII

(fotografia d’Odina Santacreu)


XVIII.- MIQUEL I SOLEDAT

S’han assegut tots dos a la taula de l’entrada a mà dreta, a la que sempre va ella, però ell no ho sap, de fet el restaurant l’ha triat ell, i  a ella ja li ha semblat bé, al cap i a la fi avui és dimecres. Ella s’ha posat molt vermella quan ell li ha donat una rosa, i ell s’ha posat doblement vermell al veure la vergonya que passava ella.

Mentre escullen el dinar els dos respiren amb tranquil·litat, no cal forçar la conversa i casualment escullen el mateix.

Finalment en Miquel treu el tema del llibre que per casualitat llegeixen ambdós, i després de constatar que van pel mateix capítol i  que als dos el llibre els entusiasma, comencen a saltar per lectures anteriors en les que casualment coincideixen en gran nombre, arriben a la conclusió que els dos van a la mateixa llibreria i als dos els atén habitualment en Romeu i que és possible que siguin les seves recomanacions el què expliqui el perquè de tantes casualitats, i es posen a riure, perquè els dos coincideixen en dir que les casualitats no existeixen però casualment els dos es pregunten i si existissin?

I així, sense saber com, comencen  a navegar pels seus oceans particulars i poc a poc van descobrint illes que comparteixen, i la conversa es va allargant i fent-se còmode, i ella es relaxa i es torna molt més guapa però ell no gosa dir-li, i ell s’eixampla i a ella li vindria molt de gust que l’abracés, però evidentment no li ho dirà, i els rictus de les seves boques sembla que hagin adoptat el somriure de manera permanent i mengen i tot és boníssim i beuen vi i el troben excel·lent, i el pastís de xocolata de les postres el comparteixen i aviat també compartiran els llibres i la cullera i moltes més coses.

VIATGE D’HIVERN DE JAUME CABRÉ

JAUME CABRÉ
VIATGE D’HIVERN
1a edició a Proa,  2000
1a edició a La Butxaca, 2008

Me’l van regalar el mateix dia que em van deixar el Jo Confesso per llegir, i vaig decidir començar per Jo Confesso i esperar haver-lo paït per inciar la seva lectura. Són 14 contes, de temàtiques diferents, d’èpoques diferents, de gèneres diferents, però tots embastats amb els mateixos fils, en tots ells l’art és fonamental, en alguns s’endevinen diferents embrions de Jo confesso, tots són potencials novel·les, i en tots ells es pot gaudir de la genialitat de l’autor.
Podeu llegir la totalitat de l’entrada al bloc dels Orfes del Sr. Boix.