DESTÍ….LA RIOJA

PRELUDI
Un any sabent que marxaríem
un any sense saber a on
unes noies molt espavilades
s’han encarregat de tot
i el destí… infinit…

DIA I
6 del matí, o’clock, hi som tots i totes puntuals, petonets de bon dia, alguns més efusius que d’altres, alguns més desperts que d’altres, tots amb les piles a punt per rebre energia, tots amb els somriures d’orella a orella.

L’autocar ens espera, no sabem on ens portarà, tenim teories que alguns hem desenvolupat més que d’altres i potser desitjos…les maletes han de ser petites per pujar dalt de l’avió, però no ens ho acabem de creure.

Arrenca l’autocar, direcció sud, dues voltes a la rotonda per fer-ho més emocionant, les organitzadores no es deixen cap detall que mantingui la sorpresa, cap. Enfilem cap al sud, girem cap a Lleida, descartats alguns destins i els aeroports, tenim clar que hi arribem by bus, tornen les teories.

No hem esmorzat, i de sobte un cambrer guapíssim passeja per l’estret passadís oferint pa de pessic i magdalenes sense gluten per la que escriu, ja ho he dit han tingut en compte tots els detalls.

Parem a la capital aragonesa, fem un cafetó ben calentó o un tè però no queda tant “ó”, el fred apreta, i visitem l’Alfajería, cap del grup hi havia estat, ni les “que besaban el manto de la Pilarica” quan eren xiques….Quedem impressionats, i per uns moments no sabem si estem a Córdoba o Granada, però no, som al Palau de l’alegria “Qasr al-Surur” de la Taifa de Zaragoza, que després esdevindria el Palau de Pere el Cerimoniós i la Residència a Zaragoza dels Reis Catòlics, i ara la seu de las Cortes de Aragón, acabem pujant a la torre del trobador, que encara que sembli mentida va acabar inspirant la magnífica òpera de Verdi, gràcies a Antonio García Gutiérrez.


Tornem a l’autocar, amb l’esperança de no quedar-nos  a Saraqusta, molts comencem a intuir un regust de vinet a la boca que es confirma quan deixem el trencall que porta a Pamplona, i bingo! parem a dinar a Calagurría, on com un ramat d’ovelles ens duen fins un restaurant molt acollidor i amb la llar encesa, cosa que s’agraeix i molt. De seguida ens queda clar que l’all allà agrada, a mi no, i a la resta crec que amb mesura, els cogollos que segurament eren boníssims estaven banyats amb all i oli, i ho dic en sentit literal, all picat amb oli, al primer mos la cosa ja es posà terrible, sort dels bolets, el pernil i els segons plats… tot era deliciós però l’all es va quedar allà, durant la tarda uns quants o uns molts ho recordaríem.

Visita a Calahorra amb pilar inclòs, el més estrany  és que serà l’únic



Autocar: sembla l’hora màgica per fer la migdiada, oi? Doncs ho vam intentar, l’autocar era suficientment gran per permetre’ns el luxe d’ocupar 2 places cada ú. I ho intentàvem, i quan semblava que la son venia, malgrat l’all, s’acostà l’encantador cambrer d’abans, que va decidir que allà no hi dormia ningú, i un per un, ens va anar despertant o impedint caure als braços de Morfeu…

El viatge l’amenitzaren per dos voluntaris que anaven explicant acudits de collita pròpia i que  ens feien riure encara que no volguéssim, i per les explicacions de les organitzadores, mega cracks de dones, que ens anaven il·lustrant el destí final que havíem d’endevinar.

Arribada a Logroño…hotelet perfecte (com la resta), amb SPA inclòs, les súper-organitzadores  donen els premis als que van endevinar directa o indirectament el destí… xocolatines d’una coneguda marca santsadurninenca en forma de placa de cava….mmmmmmm….i un diploma xulo, xulo! I ens diuen que tenim un parell d’hores lliures, la majoria es queden a l’SPA, d’altres marxem a passejar…

Soparet de tapes al carrer Laurel, quin nom més bonic per un carrer, oi?  ens dividim per grupets i per gustos, tenim els del xampinyó, els del pop, els del filet….i anem provant riojas que d’això es tracta…i com que la zona no és massa gran ens anem trobant i xerrant i comparant….

A dormir a una hora prudent… que demà encara no sabem que ens espera…

DIA II

Bon dia… després de l’esmorzar pugem a l’autocar, destí ocult, els experts parlen de Elciego…..i efectivament… sembla que cap allà anem, el paisatge és preciós, un cel d’hivern dels que pesa, amb les muntanyes nevades, els muntanyistes porten una app al mòbil que els indica quines són i la seva cota… molts frisen per ser allà baixant per la neu, d’altres en canvi ens ho mirem contents d’estar-ne a distància, una de les organitzadores, ens intenta fer una sessió de “mindfulness”, la intenció és bona però el paisatge i, perquè no dir-ho, la seva vis còmica ens ho impedeix…(val a dir que en un altre indret i context estic segura que ho faria d’allò més rebé!)


I txan-ta-ta-txannnnnnnn…les bodegues Marqués de Riscal, amb el seu edifici de Frank O. Gehry  ens deixa amb la boca ben oberta. Així d’entrada ja es veu que és un lloc de solera, amb edificis de pedra i plens d’històries, comencem la visita a les instal·lacions noves, per un moment no se sap si estem en unes bodegues o en una formatgeria (tant d’acer inoxidable despista) la guia és una noia que se’ns guanya per intel·ligència i amabilitat i gran coneixement de la matèria (treuen els pinyols del raïm), passem a la part de les botes de roure i ens explica el “trasiego”, i continua la visita a la bodega antiga, amb unes tines de roure francès noves de trinca que ens tornen a deixar amb la boca oberta i passem al celler, on botes i ampolles envelleixen el vi. 



Acabem amb un tast de blanc i negre una mica precipitat, no atribuïble a l’organització que quedi clar, que dóna per conclosa la visita, i tornem a l’autocar.

Parem a Laguardia, on poble bonic on es respira gòtic  i molta pedra, és un plaer passejar-s’hi tot i que tenim poca estona i les tres maries ens dediquem a buscar l’atrezzo per al cap d’una estona.


Tornem al bus, abans la comissió de la loteria, fa una correguda per adquirir un número per parella per si no fos cas que toqués allà, i directes a dinar…

Ens porten, mai millor dit (val la pena remarcar que potser el fet de no saber què farem ni quan ni a on, és un autèntic plaer, acostumats i acostumades com a estem a dirigir no només la nostra pròpia vida sinó també la dels menuts que la majoria tenim i hem deixat a caseta) a una restaurant situat al mig mig mig de la Rioja, circular amb uns finestrals oberts al paisatge, a les vinyes, al cel, a les muntanyes ara nevades… amb un menú tancat i boníssim…

En els mails previs a la sortida, les cracks de les organitzadores ens comuniquen que durant el cap de setmana tindrem un escenari obert i que ens demanen a tots la nostra participació, les tres maries que si una cosa som és obedients, fem cas i ens preparem un guionet que inclou que les organitzadores hagin de fer una mica el numeret, no gaire i amb “carinyu”, de fet el numeret el vam fer més nosaltres que elles, però ja ho té això… l’escenari no el vàrem trobar en tot el cap de setmana i com que ja havíem comprat les carxofes que feien de micròfons i el pintallavis vermell i les corones i bandes de miss per les organitzadores, no ens va quedar altre remei que improvisar un escenari al restaurant…

El restaurant era el de les Bodegues Dinastía Vivancos una bodegues moderníssimes que val la pena visitar tant arquitectònicament com per la gran explicació que ens van fer, tot i la mala entrada que vam tenir…(això queda en la intimitat).

Sortim de tarda ja fosc i tornem a Logroño, vint minuts i ens fan sortir corrent (excepte quatre que van a veure el Barça), per no canviar el xip, no sabem a on ens portem ni que anem a veure però tornem a confiar amb la seva bona organització i “savoir faire”, ens porten a una petita sala de teatre diria que experimental, però no n’estic segura,  sota el títol “La orgía de las verduras” són 7 mini obres que  s’inclouen en el programa cultural de la  capital de la gastronomia que aquest any ostenta Logroño.  El títol de l’obra més les dues parades de verdures que hi ha al mig de la plaça prometen.

La majoria seiem a les darreres files, alguns agosarats han anat a la primera. Comença un monòleg d’una senyora que vesteix tota verda i ens explica que és un enciam, quedem amb la boca oberta, literalment, no sabem què dir, no sabem si ens agrada …esperem la resta…a la meitat ja tenim clar que la cosa no millorarà massa i cada tres peces surt un grup de dansa folklòrica a ballar, segurament ho fan molt bé però tenen un espai tan minso que patim més perquè no caiguin que no pas gaudim dels seus salts. Finalment  fan un parell d’obres que es poden salvar, destacant “Cocinando con Paqui” i el setge dels romans a Calagurría, i el darrer que és molt dolcet i reivindicatiu dels productes de la terra. L’obra donarà més fruit a posteriori i crec que ho farà durant anys…


Sopar de tapes i “vinillus”… i després la majoria a ballar música dels 80, en un local de “botellón” civilitzat…la nit com sempre té bons moments i cada ú a dormir quan li plau.

Dia III

Sempre és trist fer la maleta de tornada, encara que sigui de dos dies… esmorzem, fem el check out i pugem al bus amb la incertesa habitual i les pistes que ens duen a lloc, San Millán de la Cogolla, els Monestirs de Yuso y Suso, sud i nord, com Pallars Jussà i Pallars Sobirà, bressol del castellà i també del basc (basc devia ser el monjo)… on hi fa un fred que pela, no sé com van poder viure-hi tants anys els monjos…Yuso impressiona, gran, fred… Suso és preciós, envoltat d’un bosc on hi vam trobar més bolets que en tota la temporada…


Dinem de picnic, glaçats però contents i satisfets de la feina feta, sobretot les organitzadores, que ho han fet tant estupendament…i pugem al bus, aquí elles ja comencen a callar, ara sí sabem on anem, tenim les piles carregades fins dalt, però el pes de l’endemà i de la rutina comença a caure damunt de més d’un, la tarda és agradable, una pel·li que ens fa riure a  més d’un/a, la migdiada d’uns altres, la timba de cartes dels de l’última fila, els llibres o tablets d’alguns altres amenitzats per la guitarra d’un dels virtuosos…


Parem a una àrea de servei, berenar i aplaudiment per la comissió organitzadora, més premis i nomenament de la de l’any vinent…



Arribem a casa, l’hora dels adéus, les presses per anar a buscar els petits repartits, les maletes, i el grup de whatsapp que treu fum perquè ens enyorem des del primer minut!

Ens queda un any per saber que marxarem… el destí infinit…

(la majoria de fotos són d’en Jacob Prat) 


Un dia parlava d’amics virtuals, aquests en canvi són dels que es toquen, la vida no seria la mateixa sense els uns ni els altres!

Advertisements

3 thoughts on “DESTÍ….LA RIOJA

  1. Quina enveja més bona que tinc!Només puc corroborar que San Millán de la Cogolla i els monasteris de Yuso i Suso són magnífics…I allò de l'amistat, virtual o de tocar, també!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s