IDIL·LI AMB GOS OFEGANT-SE


Michael Köhlmeier
Idil·li amb gos ofegant-se
Traducció de Joan Ferrarons
Il·lustració de Gaietà Mestieri
Editorial Raig Verd, 2012
Col·leció Llampec, 1

Podeu llegir-ne la sipnosis i les primeres planes aquí,  a la web de l’Editorial,  i la resta del comentari que he fet al bloc dels Orfes del Sr. Boix.
Molt bona recomanació d’en Quim de La Cultural.
Anuncis

L’HOME DE LES FLORS XVII

(foto d’Odina Santacreu)

XVII- MIQUEL 
Odio les reunions, odio la feina, odio els vespres sense les nenes, odio als meus veïns quan riuen, odio els meus ocells que canten quan jo vull plorar, odio els que em diuen que el temps ho esborra tot, odio els que em diuen amb un cop a l’esquena que el món és ple de dones que m’esperen amb els braços oberts, odio les reunions de feina en un dia com avui, no sé de què parlen, no sé perquè em parlen, no sé perquè em miren, no sé qui són, no em coneixen, no saben que estic trist, no saben que tinc un crit al coll que vol sortir i no pot, no saben que tinc les llàgrimes congelades, no saben que la tristesa em ve de lluny….haig de deixar de compadir-me, he de situar-me a la reunió, canviar de tema, sortir de la cova, del pou, de la pena….noto el pes al pit que m’oprimeix, sento el batec del cor….respiro…respiro…canvia de pensament, buida el cap…com si fos tan fàcil…pensa en aquella platja…no puc… pensa en aquella cançó… no puc… pensa en el llibre que estàs llegint…és trist… és sobre un home a qui la seva parella l’ha deixat, …vaja dues parelles que ha tingut…és trist… però enganxa, ella l’enganya, ella la primera però ell no ho sap fins que és morta, i tot allò d’aquells animalons… i del desfici pels ossos de la segona…és bo i trist, a mi no m’han deixat…tampoc he sigut jo, no, senzillament es va fondre.
M’excuso, ja no puc aguantar més i al aixecar-me ensopego amb la bossa de la noia del costat, quina mania de deixar les bosses als peus,  el tombo i cau tot per terra…em sap molt de greu…no passa res, és culpa meva hi duc massa coses i sempre obert…recullo una crema de cacau, un bolígraf lila, una llibreta amb un quadre d’en Klimt, i un llibre, el mateix llibre, l’agafo i miro per on va, just pel mateix punt que jo…li ho dic en veu baixa perquè la reunió ha continuat potser per no incomodar-nos més, em fa un somriure, vols anar a dinar després?…d’acord, em diu.
Surto de la sala amb el cor accelerat però no d’angoixa, les coincidències sempre me l’acceleren, tinc una  amiga que diu que no existeixen, no sé, en qualsevol cas els meus pensaments han canviat la ruta…a l’entrar al meu despatx oloro la rosa que ahir em van regalar l’Alícia i en Pep.

L’HOME DE LES FLORS XVI

(foto d’Odina Santacreu)


XVI – ALÍCIA, PEP I MIQUEL

Pep.- Hola Miquel 
Miquel.- Hola parella…
Alícia.- Ha costat però finalment hem trobat un dia!
M.- És complicat, entre la separació i la  custòdia compartida de les bessones… 
A.- Au va passa, passa, no et quedis a la porta.
M.- A veure que m’heu preparat, fa tants dies que no menjo coses bones.
P.- Calla, calla que ets un cuiner excel·lent.
M.- Se m’han passat les ganes de cuinar, tret de la sopeta i les croquetes per les nenes…
A.- Au va Miquel, estàs passant una mala època però te’n sortiràs, ets un home elegant, treballador, educat, bona persona, culte, … aviat tindràs un eixam de dones darrere teu.
M.- Sincerament, no busco cap dona, m’he esgotat intentant  tirar endavant la relació amb la Carlota i no tinc energia per cap relació més.
P.- De moment.
M.- De moment.

A l’Alícia se li escapa un somriure, el Miquel és un home atractiu i sobretot bona persona, no li costarà gens trobar parella, sovint es pregunta perquè mai van intentar-ho i normalment arriba a la conclusió que sempre van anar a destemps, d’altra banda això els ha permès ser molt bons amics.

El sopar transcorre amb la tranquil·litat que implica una bona amistat, sense converses forçades ni temes incòmodes, el Pep i en Miquel parlen de les properes excursions que faran en bicicleta, de la fal·lera per fer curses que li ha agafat a en Pep, dels llibres que estan llegint, del nou noi que han agafat a la floristeria, de la seva dona que fa de cangur dels nens i que si un dia la necessita per les bessones segur que podrà comptar amb ella.

Arriba l’hora d’anar a dormir, tots han de treballar l’endemà, abans de marxar l’Alícia li dóna una rosa al Miquel i li diu a cau d’orella:

– Et donarà sort.

El Miquel l’abraça com sempre i després abraça a en Pep.

LA MALETA DE LA ZUM ZUM

Un dels millors moments del dia és quan vaig a recollir els meus fills a l’escola (ara ja només dos, un es recull tot sol), veure’ls la cara que fan i intepretar com els ha anat la jornada,  que es confirma amb el mal o bon humor dels minuts immediats, les presses que tenen per berenar, la seva cara de decepció quan no hi ha xocolata pel mig…tot això tan bonic…

Fa unes quantes setmanes, un divendres, el meu fill petit va sortir de la fila on ens esperen carregat amb una maleta quasi tant gran com ell, caram vaig dir, sí que tenim feina aquest cap de setmana, què és aquesta maleta tan grossa? És la maleta de la Zum Zum amb va respondre, la maleta que la Biblioteca (Torras i Bages) ens deixa a la classe perquè cada setmana un de nosaltres pugui llegir i veure tot el què hi ha dins!

Just entrar per la porta vam córrer a obrir-la i comprovar-ne el seu contingut i ens vam trobar…..

Un exemplar de la Cucafera, un parell de DVD, un de contes i l’altre documental d’animals, un còmic d’en Geronimo Stilton en anglès, un conte de precioses poesies per infants “ANIMALARI”, un conte de la Petita Princesa, un CD amb cançons, un llibre pels pares i una llibreta perquè pogués anotar o dibuixar el què més li hagués agradat.

Teníem 6 dies per mirar, llegir i veure-ho tot, ens va faltar temps perquè malauradament el temps és un bé escàs per la canalla d’avui en dia, i tampoc calia estressar-lo ni obligar-lo  a llegir-s’ho tot contrarrellotge , haguéssim aconseguit l’efecte contrari, el millor hàbit és que la lectura formi part del dia a dia de la seva vida, si serà o no un bon  lector dependrà de molts factors, i així va escollir el què més de gust li va venir, després ho va explicar amb per escrit i amb un dibuix a la llibreta.

 Ens va semblar un recurs fantàstic per recordar-nos que tenim una Bilbioteca fantàstica a 15 minuts de casa (a peu), que està plena de llibres, contes, música, pel·lícules, revistes, còmics… pel pare, per la mare, pels germans i per ell, i arribar a la conclusió que portar una maleta plena de llibres és portar una maleta plena de tresors, ara haurem d’esperar el 2n curs per tornar a tenir aquesta sort, mentrestant continuarem les nostres visites a la Bilbioteca!

CURS DE PASTISSERIA SENSE GLUTEN AMB SERGI VELA




Ahir a la tarda vaig tenir la oportunitat d’assistir a un curs de pastisseria sense gluten organitzat per l’Associació Celíacs de Catalunya a l’Escola d’hoteleria i turisme de Barcelona, que va impartir en Sergi Vela, guanyador del millor pastís de xocolata del món l’any 2010.

Més que un curs va ser una cursa, en 2 hores i mitja en Sergi Vela i els seus ajudants/estudiants (que van fer una gran feina) ens van ensenyar “a fer” 8 pastissos i mig, el temps ens va impedir veure com es fa la pasta brisa que tot i així vam poder provar i estava boníssima.

Era tanta la informació i tanta la velocitat que era impossible copsar-la en la seva totalitat, sort que ens va passar la receptes per escrit. El que de seguida em va quedar clar és perquè els pastissos dels pastissers són tant diferents dels casolans, quan jo faig un pastís faig un pastís, vull dir que començo i acabo el mateix vespre que el faig, i no,  perquè quedi professional no es fa així, s’utilitza molt el congelador, vull dir que en fan una part congelen i l’acaben al cap d’un temps, això els permet treballar més bé i així mil trucs, tenen secadors perquè al batre l’ou tingui temperatura, tenen unes planxes de metracrilat per tal d’apretar el massini o similars, tenen mil tipus de mànigues pastisseres per tots els usos, tenen pistoles de pintura per pintar els pastissos, tenen molta experiència i tot els queda de primera, tenen molts productes que els permet un millor acabat, gust, textura (glucosa, cremor tàrtar, colorants, sucre invertit…) i sobretot sobretot tenen uns nois i noies que els van darrere recollint, netejant, aguantant, remenant… per això i per la categoria del mestre el resultat va ser així d’espectacular…


Però també us haig de dir que el Sergi Vela ho fa fer d’allò més bé, ens explicava com podíem substituir a casa els productes difícils de trobar,  ens va adaptar les receptes a les farines sense gluten, cosa no sempre fàcil, i ens les va adequar a les nostres cuines, ens va demostrar diferents maneres d’atemperar la xocolata (els que ho hem provat alguna vegada som conscients de la seva dificultat i de que es necessita molta pràctica), com fer troncs de nadal/braços de gitano, els trucs del massini, deixar reposar la massa de les magdalenes, el recobriment del torró de xocolata…

Al final el temps se’ns menjava, i la boca se’ns feia aigua pensant tot el què provaríem a la degustació final que va ser precipitada i ràpida perquè tancaven l’escola.



La conclusió és que va ser un autèntic plaer veure un mestre en directe, com feia que coses complicadíssimes semblessin senzillíssimes i arribar a la conclusió que puc fer més coses de les que faig i que quan em jubili m’agradaria fer estudis de pastisseria de veritat, amb especialització en xocolata.

PARELLES II




45 € m’ha costat, però ha valgut la pena i no només perquè junts se’ls veu millor sinó per les conseqüències nefastes que la seva separació ens havia comportat a tots, sí nefastes, i més tenint en compte que el cap de setmana anterior no hi vàrem ser i aquest és de quatre dies, i clar ja se sap, la cosa s’acumula d’allò més. De fet el problema no venia de la separació en si, que es separin sempre és dur i costa d’acceptar però al cap i a la fi tots som lliures de fer el què ens plagui, o quasi tot. El problema venia del destí d’un d’ells, perquè caram havia de marxar  precisament allà, sí allà? Estic d’acord en la seva necessitat de soledat però no calia portar-ho tant a  l’extrem, penso jo. Allà, en aquell forat, recargolat i podrint-se de fàstic, només calia ensumar la ferum quan l’hem tret, i sort que l’hem tret, la cosa no es podia aguantar, fins i tot va provocar que l’aigua deixés de sortir, que la maquinària deixés de funcionar i ni les solucions habituals ni cap que estigués al nostre abast serviren per arranjar-ho, de fet tampoc teníem cap certesa que fos allà, de fet jo no estava segura ni  que l’hagués deixat… però tard o d’hora molts fan el mateix.

Finalment ens hem doblegat davant l’evidència i hem trucat al tècnic solucionador, m’ha fet callar per escoltar la maquinota respirar…em sembla que ja ho tinc, ha començat per la part evident, no si això ja ho vaig fer jo, d’acord d’acord, ha tret la tapa del davant, i s’ha convertit en un quatre per tal de descargolar uns cargols des d’una posició més aviat impossible et voilà el culpable m’ha dit, voilà he dit jo, finalment doncs havia fugit el molt covard i l’altre pobre allà plorant-lo.

És habitual en aquestes maquinotes tan grans, si hi ha massa càrrega els petits s’escapen i s’escolen entre la goma i l’acer, ja veus dic jo sarcàsticament, una de gran capacitat i no la podem omplir del tot, ja se sap a més superfície més possibilitat de fugida…ja però això abans no passava i les màquines també eren màquines i no maquinetes de rentar robeta…ja se sap cada vegada les fan pitjor…ui tant  no sé pas a on anirem a parar…

Li cobro la intervenció mínima, 45 € i jo feliç perquè només ha trigat 48 hores a venir, d’acord en són 24 perquè hi havia un festiu entremig, i contenta perquè aquesta vegada no s’ha trencat l’eix, ni els coixinets…ni m’han dit que rento massa roba ni he hagut de dir que som cinc, ni m’han dit que la carrego massa ni he hagut de respondre que és de gran capacitat o això em van dir el dia que la vaig comprar precisament a ells,  només he hagut d’explicar que a vegades els mitjons de casa es separen i un dels dos s’enfada molt i s’amaga en un lloc on  no el puguin trobar i que els disculpi, i m’han dit que procuri posar els mitjons enfadats dins d’una reixeta amb cremallera així no es podran escapar i jo he respost ai pobrets i la seva llibertat i m’ha dit que en aquest cas els posés al fons de tot, lluny de la porta i de les temptacions i finalment sembla que ens hem posat d’acord i he pagat feliç i contenta perquè la muntanya de roba bruta  s’enfilava a cotes inimaginables.

Ara els tinc tots fent teràpia no vull més fugides o que com a mínim siguin balcó enllà.

DESTÍ….LA RIOJA

PRELUDI
Un any sabent que marxaríem
un any sense saber a on
unes noies molt espavilades
s’han encarregat de tot
i el destí… infinit…

DIA I
6 del matí, o’clock, hi som tots i totes puntuals, petonets de bon dia, alguns més efusius que d’altres, alguns més desperts que d’altres, tots amb les piles a punt per rebre energia, tots amb els somriures d’orella a orella.

L’autocar ens espera, no sabem on ens portarà, tenim teories que alguns hem desenvolupat més que d’altres i potser desitjos…les maletes han de ser petites per pujar dalt de l’avió, però no ens ho acabem de creure.

Arrenca l’autocar, direcció sud, dues voltes a la rotonda per fer-ho més emocionant, les organitzadores no es deixen cap detall que mantingui la sorpresa, cap. Enfilem cap al sud, girem cap a Lleida, descartats alguns destins i els aeroports, tenim clar que hi arribem by bus, tornen les teories.

No hem esmorzat, i de sobte un cambrer guapíssim passeja per l’estret passadís oferint pa de pessic i magdalenes sense gluten per la que escriu, ja ho he dit han tingut en compte tots els detalls.

Parem a la capital aragonesa, fem un cafetó ben calentó o un tè però no queda tant “ó”, el fred apreta, i visitem l’Alfajería, cap del grup hi havia estat, ni les “que besaban el manto de la Pilarica” quan eren xiques….Quedem impressionats, i per uns moments no sabem si estem a Córdoba o Granada, però no, som al Palau de l’alegria “Qasr al-Surur” de la Taifa de Zaragoza, que després esdevindria el Palau de Pere el Cerimoniós i la Residència a Zaragoza dels Reis Catòlics, i ara la seu de las Cortes de Aragón, acabem pujant a la torre del trobador, que encara que sembli mentida va acabar inspirant la magnífica òpera de Verdi, gràcies a Antonio García Gutiérrez.


Tornem a l’autocar, amb l’esperança de no quedar-nos  a Saraqusta, molts comencem a intuir un regust de vinet a la boca que es confirma quan deixem el trencall que porta a Pamplona, i bingo! parem a dinar a Calagurría, on com un ramat d’ovelles ens duen fins un restaurant molt acollidor i amb la llar encesa, cosa que s’agraeix i molt. De seguida ens queda clar que l’all allà agrada, a mi no, i a la resta crec que amb mesura, els cogollos que segurament eren boníssims estaven banyats amb all i oli, i ho dic en sentit literal, all picat amb oli, al primer mos la cosa ja es posà terrible, sort dels bolets, el pernil i els segons plats… tot era deliciós però l’all es va quedar allà, durant la tarda uns quants o uns molts ho recordaríem.

Visita a Calahorra amb pilar inclòs, el més estrany  és que serà l’únic



Autocar: sembla l’hora màgica per fer la migdiada, oi? Doncs ho vam intentar, l’autocar era suficientment gran per permetre’ns el luxe d’ocupar 2 places cada ú. I ho intentàvem, i quan semblava que la son venia, malgrat l’all, s’acostà l’encantador cambrer d’abans, que va decidir que allà no hi dormia ningú, i un per un, ens va anar despertant o impedint caure als braços de Morfeu…

El viatge l’amenitzaren per dos voluntaris que anaven explicant acudits de collita pròpia i que  ens feien riure encara que no volguéssim, i per les explicacions de les organitzadores, mega cracks de dones, que ens anaven il·lustrant el destí final que havíem d’endevinar.

Arribada a Logroño…hotelet perfecte (com la resta), amb SPA inclòs, les súper-organitzadores  donen els premis als que van endevinar directa o indirectament el destí… xocolatines d’una coneguda marca santsadurninenca en forma de placa de cava….mmmmmmm….i un diploma xulo, xulo! I ens diuen que tenim un parell d’hores lliures, la majoria es queden a l’SPA, d’altres marxem a passejar…

Soparet de tapes al carrer Laurel, quin nom més bonic per un carrer, oi?  ens dividim per grupets i per gustos, tenim els del xampinyó, els del pop, els del filet….i anem provant riojas que d’això es tracta…i com que la zona no és massa gran ens anem trobant i xerrant i comparant….

A dormir a una hora prudent… que demà encara no sabem que ens espera…

DIA II

Bon dia… després de l’esmorzar pugem a l’autocar, destí ocult, els experts parlen de Elciego…..i efectivament… sembla que cap allà anem, el paisatge és preciós, un cel d’hivern dels que pesa, amb les muntanyes nevades, els muntanyistes porten una app al mòbil que els indica quines són i la seva cota… molts frisen per ser allà baixant per la neu, d’altres en canvi ens ho mirem contents d’estar-ne a distància, una de les organitzadores, ens intenta fer una sessió de “mindfulness”, la intenció és bona però el paisatge i, perquè no dir-ho, la seva vis còmica ens ho impedeix…(val a dir que en un altre indret i context estic segura que ho faria d’allò més rebé!)


I txan-ta-ta-txannnnnnnn…les bodegues Marqués de Riscal, amb el seu edifici de Frank O. Gehry  ens deixa amb la boca ben oberta. Així d’entrada ja es veu que és un lloc de solera, amb edificis de pedra i plens d’històries, comencem la visita a les instal·lacions noves, per un moment no se sap si estem en unes bodegues o en una formatgeria (tant d’acer inoxidable despista) la guia és una noia que se’ns guanya per intel·ligència i amabilitat i gran coneixement de la matèria (treuen els pinyols del raïm), passem a la part de les botes de roure i ens explica el “trasiego”, i continua la visita a la bodega antiga, amb unes tines de roure francès noves de trinca que ens tornen a deixar amb la boca oberta i passem al celler, on botes i ampolles envelleixen el vi. 



Acabem amb un tast de blanc i negre una mica precipitat, no atribuïble a l’organització que quedi clar, que dóna per conclosa la visita, i tornem a l’autocar.

Parem a Laguardia, on poble bonic on es respira gòtic  i molta pedra, és un plaer passejar-s’hi tot i que tenim poca estona i les tres maries ens dediquem a buscar l’atrezzo per al cap d’una estona.


Tornem al bus, abans la comissió de la loteria, fa una correguda per adquirir un número per parella per si no fos cas que toqués allà, i directes a dinar…

Ens porten, mai millor dit (val la pena remarcar que potser el fet de no saber què farem ni quan ni a on, és un autèntic plaer, acostumats i acostumades com a estem a dirigir no només la nostra pròpia vida sinó també la dels menuts que la majoria tenim i hem deixat a caseta) a una restaurant situat al mig mig mig de la Rioja, circular amb uns finestrals oberts al paisatge, a les vinyes, al cel, a les muntanyes ara nevades… amb un menú tancat i boníssim…

En els mails previs a la sortida, les cracks de les organitzadores ens comuniquen que durant el cap de setmana tindrem un escenari obert i que ens demanen a tots la nostra participació, les tres maries que si una cosa som és obedients, fem cas i ens preparem un guionet que inclou que les organitzadores hagin de fer una mica el numeret, no gaire i amb “carinyu”, de fet el numeret el vam fer més nosaltres que elles, però ja ho té això… l’escenari no el vàrem trobar en tot el cap de setmana i com que ja havíem comprat les carxofes que feien de micròfons i el pintallavis vermell i les corones i bandes de miss per les organitzadores, no ens va quedar altre remei que improvisar un escenari al restaurant…

El restaurant era el de les Bodegues Dinastía Vivancos una bodegues moderníssimes que val la pena visitar tant arquitectònicament com per la gran explicació que ens van fer, tot i la mala entrada que vam tenir…(això queda en la intimitat).

Sortim de tarda ja fosc i tornem a Logroño, vint minuts i ens fan sortir corrent (excepte quatre que van a veure el Barça), per no canviar el xip, no sabem a on ens portem ni que anem a veure però tornem a confiar amb la seva bona organització i “savoir faire”, ens porten a una petita sala de teatre diria que experimental, però no n’estic segura,  sota el títol “La orgía de las verduras” són 7 mini obres que  s’inclouen en el programa cultural de la  capital de la gastronomia que aquest any ostenta Logroño.  El títol de l’obra més les dues parades de verdures que hi ha al mig de la plaça prometen.

La majoria seiem a les darreres files, alguns agosarats han anat a la primera. Comença un monòleg d’una senyora que vesteix tota verda i ens explica que és un enciam, quedem amb la boca oberta, literalment, no sabem què dir, no sabem si ens agrada …esperem la resta…a la meitat ja tenim clar que la cosa no millorarà massa i cada tres peces surt un grup de dansa folklòrica a ballar, segurament ho fan molt bé però tenen un espai tan minso que patim més perquè no caiguin que no pas gaudim dels seus salts. Finalment  fan un parell d’obres que es poden salvar, destacant “Cocinando con Paqui” i el setge dels romans a Calagurría, i el darrer que és molt dolcet i reivindicatiu dels productes de la terra. L’obra donarà més fruit a posteriori i crec que ho farà durant anys…


Sopar de tapes i “vinillus”… i després la majoria a ballar música dels 80, en un local de “botellón” civilitzat…la nit com sempre té bons moments i cada ú a dormir quan li plau.

Dia III

Sempre és trist fer la maleta de tornada, encara que sigui de dos dies… esmorzem, fem el check out i pugem al bus amb la incertesa habitual i les pistes que ens duen a lloc, San Millán de la Cogolla, els Monestirs de Yuso y Suso, sud i nord, com Pallars Jussà i Pallars Sobirà, bressol del castellà i també del basc (basc devia ser el monjo)… on hi fa un fred que pela, no sé com van poder viure-hi tants anys els monjos…Yuso impressiona, gran, fred… Suso és preciós, envoltat d’un bosc on hi vam trobar més bolets que en tota la temporada…


Dinem de picnic, glaçats però contents i satisfets de la feina feta, sobretot les organitzadores, que ho han fet tant estupendament…i pugem al bus, aquí elles ja comencen a callar, ara sí sabem on anem, tenim les piles carregades fins dalt, però el pes de l’endemà i de la rutina comença a caure damunt de més d’un, la tarda és agradable, una pel·li que ens fa riure a  més d’un/a, la migdiada d’uns altres, la timba de cartes dels de l’última fila, els llibres o tablets d’alguns altres amenitzats per la guitarra d’un dels virtuosos…


Parem a una àrea de servei, berenar i aplaudiment per la comissió organitzadora, més premis i nomenament de la de l’any vinent…



Arribem a casa, l’hora dels adéus, les presses per anar a buscar els petits repartits, les maletes, i el grup de whatsapp que treu fum perquè ens enyorem des del primer minut!

Ens queda un any per saber que marxarem… el destí infinit…

(la majoria de fotos són d’en Jacob Prat) 


Un dia parlava d’amics virtuals, aquests en canvi són dels que es toquen, la vida no seria la mateixa sense els uns ni els altres!