L’HOME DE LES FLORS XV




XV.- POL I ALÍCIA

– Bon dia!!!
– Bon dia Pol, caram quina energia al matí!  aquí som més aviat d’encesa lenta….
– És que estic tan content de començar a treballar que fa hores que estic despert!
– No, si ja va bé que algú vingui als matins animat, l’alegria s’encomana!
– Té portat una rosa! Ja sé que queda una mica estrany regalar una rosa a una florista però me l’ha donat la Bet per tu i  jo sóc molt obedient.
– Dóna-li les gràcies a la Bet, però no feia falta, ja saps que la feina és teva pel teu currículum i ara només cal que ens demostris com poses en pràctica allò après.
– En tinc moltes ganes…i no només pel sou.
– Ai sí,  m’has fet pensar en la bestreta que et vam prometre, ara truco a la gestoria.
– Us ho agrairé molt, però també en tinc ganes per sentir-me una mica útil, fa tants mesos que faig res que començava a pensar que mai més seria capaç de treballar i em començava a veure com aquells personatges de les pel·lícules del Ken Loach, fracassats sense feina que acaben tots alcoholitzats i sense perspectives de futur…
– Tot plegat fa patir molt, veure com la gent jove té molt poques possibilitats de trobar feina, els de mitjana edat que l’han perdut i que són de difícil recol·locació, els que estaven a pocs anys de la jubilació i no podran acabar de cotitzar i que per tant els espera una vellesa amb recursos escassos…els que tenim negocis i veiem com cada dia fem menys calaix i ens hem d’inventar les mil i una per generar noves demandes…
– Fotut, fotut…
– Me n’oblidava, la teva dona té experiència amb nens?
– Sí i tant, de joveneta feia de cangur.
– I no té feina, oi?
– No.
– Per tant li podria interessar tenir cura dels meus a la tarda?
– Ui tant.
– Encara que siguin tres trastos?
– Si vols ara mateix li truco i que vingui a parlar amb tu.
– Fantàstic!
 En Pol marxa cap al pati de la botiga on tenen les plantes d’exteriors i els planters, de lluny sembla que li caiguin llàgrimes galtes avall i a l’Alícia que és tova de mena se li humitegen els ulls i decideix fer un ram per no emocionar-se més no fos cas que entrés alguna clienta, abans, però, posa la rosa en una gerra llarga i prima.
Anuncis

CONCURS INSPIRA’T DE JOID’ART





Necessito excuses per escriure i una joia d’autor és sempre una bona excusa, i si et conviden d’aquesta manera a inspirar-te, i la peça t’encanta i el color és el teu preferit… doncs ho has de fer, i em va sortir això:


aigua, 
aigua de pluja que va cap al mar, 
llàgrimes,
llàgrimes cap a l’oceà, 
el món a les mans com una safata de plata, 
les mans com la vida intenten que la felicitat no s’hi escoli 
com l’aigua, 
l’aigua de mar, 
l’aigua d’oceà, 
l’aigua de pluja, 
l’aigua de llàgrimes…

llàgrimes de felicitat!


I aquesta setmana vaig rebre un mail de Joid’art on em deien textualment:

el teu poema ha estat el guanyador del primer premi del concurs INSPIRA’T! La tendresa i creativitat del text que ens vas fer arribar al blog de Joid’art ens ha agradat moltíssim, enhorabona!”


I a mi que em van caure les llàgrimes de felicitat i d’alegria, i ahir mateix vaig anar a recollir aquest  premi tant xulo que em van lliurar a la nova botiga Joid’art que han obert a Vilafranca del Penedès.




SÍMBOLS

  


No sóc massa de símbols, però reconec que formen part de la humanitat, amb ells ens identifiquem, poden fer-nos aflorar el sentiment de pertinença, l’ideològic, el religiós, poden generar-nos un esperit solidari però també ens han fet cometre atrocitats, ens poden fer més lliures o tot al contrari, ens poden fer sentir  acompanyats o éssers únics i excepcionals… i quan ens identifiquem amb un d’ells el sentim propi i el podem arribar a defensar fins a l’absurditat.

L’excés de símbols em molesta, perquè penso que porten a  una simplificació dels sentiments, dels pensaments…però encara em molesta més la seva banalització, el seu ús sense mesura ni lloc, perquè encara suposa més la dispersió del sentit original que va donar lloc a la necessitat del símbol.

D’un temps cap aquí, la simbologia sembla tenir tanta o més importància que en èpoques remotes, i el que sobretot porta a la seva banalització és el seu ús indiscriminat sobretot provocat pel “merchandising”.

Dimecres passat vaig anar a buscar els meus fills a l’escola i vaig veure amb sorpresa com un dels seus professors portava unes sabates esportives amb l’estelada, a l’estil de les tres bandes de la casa addidas, quatre barres de pell vermella cosides sobre un fons crema i un estel al mig, immediatament i no sé perquè vaig pensar que això de portar l’estelada als peus no pot ser massa positiu (tampoc he entès mai la gent que porta rucs al cotxe, per molt catalans que siguin), he d’afegir que tampoc m’agradarien amb qualsevol altra bandera.

Passejant vaig veure en una botiga de roba de la llar, uns llençols estelada, no vaig poder evitar pensar amb totes les coses que es poden fer dins d’uns llençols i sincerament….

Una hora després estava comprant en una botiga, i una senyora va preguntar si ja havien arribat els pessebres independentistes, vaig tenir una esgarrifança a l’imaginar-me l’estrella d’orient amb quatre barres darrera substituïnt la seva estela, o el nen Jesús cobert amb una manteta esteladeta, o el bou i la mula emetent, enlloc dels seus muuuus i aaaa(aspirat), un in-inde-indepència…..o Sant Josep amb una estelada a l’esquena i la Mare de Déu amb l’estelada al cap o fins i tot l’angelet aguantant-la amb les seves mans o ales… ai mareta, que diria un amic meu.

PRIMER SWAP II

   

I ja tenim la part bona del swap, rebre els què la resta del grup han fet per tu, i aquesta ha sigut la meva collita, el primer per l’esquerra és de la Yolanda P., el del mig de l’Isabel I., i el de la dreta de la Marisela R. Moltes gràcies a les tres!

Espero i desitjo que a elles els meus els hagin agradat! i jo a punt pel proper!!

L’HOME DE LES FLORS XIV

XIV. BET I POL
Així  que la veu l’agafa per sota els braços, l’aixeca  i li fa fer dues voltes, la deixa a terra i es fonen en una abraçada llarga, intensa, plena de llàgrimes d’ell, tinc feina li diu, i ella de puntetes li agafa la cara amb les dues mans, l’abaixa i  l’encara amb la seva i el besen als llavis, quedant-se així una estona.
S’eixuguen la cara molla, riuen i somriuen, i ella li demana tots el detalls.
L’han contractat a la floristeria de la rambla “La  vie en rose”, finalment  haurà tret profit dels cursos fets. L’Alícia i la resta de socis semblen bones persones i li ofereixen un sou digne, tot i que l’han advertit de la duresa de la feina, però això no l’espanta.
Ho hem de celebrar es diuen, però ara encara no,  demà li faran un avançament perquè no sap com l’Alícia està al corrent de la seva situació, s’arriben a plantejar si l’Alícia no és un àngel, però sembla que no que és de carn i ossos, fins i tot té fills. Fills, com els agradaria de tenir-ne, fins fa unes hores era un tema tabú, ara fins i tot s’atreveixen a pensar-hi, això sí cap dels dos ho verbalitzarà.
Es tornen a abraçar i s’estiren al llit mirant al sostre, sense parlar, cada ú pensant en la tranquil·litat que sembla que se’ls hi acosta, i ella recorda la rosa que li ha donat la Magda i s’alça del llit tornant amb la rosa damunt d’una safata al costat de dues tasses de llet amb xocolata…

MARIA LLUÏSA

De petita, ja se’n van encarregar prou de fer-li saber que mai seria com les seves parentes, amb aquell bé de déu de flors grans i ufanoses, no, les seves serien sempre petites i discretes.
I ella, amb aquella resignació del que l’hi ha tocat un mal paper a l’obra de teatre, va anar creixent i creixent, sense exigències ni grans alegries.
Ningú la va advertir que al més mínim contacte desprenia un aroma que enamorava i prometia móns exòtics.
Ningú la va advertir que cada dia l’hi agafarien unes quantes fulles, en farien una infusió, se la beurien i els amorosiria la vida, amb aquell punt cítric que els compensaria l’excés de dolçor.
L’hi seria difícil entendre que a la filla de la casa l’anomenessin Lluïsa.
Encara l’hi seria més desconcertant veure com a la petita Lluïsa li encantava tocar-la i olorar-se les mans. I si refregaria cada dia abans d’anar a escola, i s’aniria fent gran, infusió darrera infusió.
Quan començava a acceptar el feliç transcurs de la seva vida van deixar d’acaronar-la, van deixar de pessigar-li fulles i tallar-li branques i va anar creixent desordenadament, aprofitant el vent i la pluja per deixar-se sentir.
Tot i així el balanç era positiu, havia sigut capaç de créixer, agradar, aromatitzar i donar benestar. Ara la manca de reg l’ofegava i l’empetitia a l’espera de què les arrels abandonessin la seva responsabilitat de manera definitiva.
I just quan això començava a passar, les parets de darrere seu van caure sobre d’ella, el gran terrabastall obligà als de fora a entrar i observar. Unes mans acaronaren les branques que havien escapat de la catàstrofe i amb cura intentaren arrancar-li les arrels, li feien mal, molt mal i provablement hagués preferit quedar-se on era, però el poder de decidir el seu propi destí sempre l’hi havia sigut aliè, i abnegada com era tancà els ulls desitjant un final ràpid.
La frescor de l’aigua la feu reviscolar, no sabia on era, sentia olor de terra fresca i humida, no reconeixia el lloc ni les companyes. Una mà la va remoure, la mà sí la va reconèixer i llàgrimes d’olor sortiren de les poques fulles salvades.

BIBLIOTECA – RELATS CONJUNTS

Aldovega, disseny d’interiorisme


Riiiiiiing-riiiing
-Digui’m?
-Bon dia, li truco per l’anunci.
-Hi està realment interessada o només truca per fer el tafaner?
-Per saber si realment estic interessada caldria que en sabés tots els detalls.
-El preu és el de l’anunci, i l’única condició és que s’ha d’emportar la col·lecció sencera.
-De fet volia preguntar-li per la col·lecció, té un llistat de tots els exemplars?
-Sí, sí ara mateix li passo, però li repeteixo que la única condició és que s’ha d’emportar  tota la col·lecció sencera.
-L’he entès perfectament. Les estanteries entren dins la col·lecció?
-Sí, ho diu ben clar l’anunci, la col·lecció comprèn tot el què surt a la foto.
-Tot, tot? O tots els llibres?
-Senyora, tot tot, és tot tot.
-Inclosa la banyera?
-Sí, sobretot la banyera.
-D’acord, deixi-m’ho rumiar i li dic alguna cosa així que m’hagi mirat el llistat de tots els exemplars.
……

Riiiiing- riiiing

-Bona tarda, sóc la noia que li he trucat aquest matí interessada en la biblioteca.
-Bona tarda, ja ha près una decisió?
-Miri, li compro sí em fa un 5% de descompte.
-Ummm….
-Hola? És aquí?
-Sí perdoni, estava rumiant… fet
-Fet?
-Sí, fet?
-Fet, fet?
-Síííí
-Sí?
-Sí, així doncs tanquem el tracte?
-Doncs suposo que sí.
-Fantàstic, ara li envio el contracte, demà al matí pot venir a buscar-ho tot a l’adreça que li enviaré, recordi de portar un camió dels grans.
-D’acord, fins demà.
……
Diiiiing-dooooong
-Bon dia, d’això se’n diu ser puntual, m’agrada la gent puntual.
-Bon dia.
-Passi, passi, em porta el contracte signat?
-Sí tingui.
-Si li sembla bé el signo i passem a dins la biblioteca perquè comencin a embalar. Ha fet la transferència?
-Sí, tingui el comprovant.  Tinc moltes ganes de veure-ho.
-Però recordi que s’ho ha d’emportar tot, eh!
-Sí  Senyora, ja m’ho va deixar ben clar ahir.


-Senyora, ja tenim tots els llibres i les prestatgeries carregades al camió, si vol procedim amb la banyera, tot i que abans hauria de dir al senyor que hi ha dins que surti i així la podrem buidar i emportar-nos-la.
– A no de cap manera jo no penso fer res de res, això, ara com ara ja és competència seva.
– Què vol dir? A què es refereix quan diu això?
– Doncs això, allò, ell.
– Ell?
– Sí Ell. Quantes vegades li he remarcat que la compra-venda era de la totalitat de la col·lecció?
Aquesta és la meva proposta als Relats Conjunts d’aquest mes.

ALGÚN DÍA ESTE DOLOR TE SERÁ ÚTIL

Peter Cameron 
Algún día este dolor te será útil
Traducció al castellà de Jordi Fibla
Libros del Asteroide, 2012



És una novel·la de Nova York,  d’un  jove James Sveck, que ha acabat l’institut i que no sap que vol, que té problemes de relació amb els seus pares que alhora també són una mica desastres, amb una germana que va a la seva, i amb un gos que es diu Miró. En James és molt intel·ligent i desconnectat socialment del seu entorn, treballa durant les vacances d’estiu a la galeria d’art de la seva mare.


Podeu continuar llegint la ressenya al bloc del orfes del sr. Boix, clicant aquí

A GRAND CENTRAL STATION EM VAIG ASSEURE I VAIG PLORAR

ELISABETH SMART
A GRAND CENTRAL STATION EM VAIG ASSEURE I VAIG PLORAR
Traducció al català de MARTA PERA CUCURELL
136 pàgines

Elisabeth Smart, escriptora i poeta, s’enamorà a través de la seva obra del també poeta George Baker, en fou la seva amant durant més de 20 anys i tingueren tres fills.

Feia anys que el volia llegir, recordo que el van recomanar al bloc del Sr. Boix, no estic segura si directament a  l’Hora del Lector o algun comentarista al bloc, fa poquet en Toni F., el va ressenyar al bloc dels Orfes del Sr. Boix, i va tornar a pujar a la llista de pendents fins a dalt de  tot.

És un llibre torrencial, ple de sentiments desbocats, portats al límit, oníric i a la vegada tremendament primari, és un llibre vertiginós, de fet són els pensaments de l’autora sobre la relació que té amb el seu enamorat,  donant voltes pel seu cap a una velocitat tremenda, i com a lector/a et trobes conduint per una muntanya russa de sentiments, emocions, pors, desitjos, sense que t’hi hagin convidat, jo crec que el vertigen en part prové d’aquí, de la intensitat dels sentiments però també del seu alt grau d’intimitat.

Malgrat ser prosa, no crec que sigui una novel·la, vas endevinant el què passa només per l’estat d’ànim, pensaments i somnis de l’autora. És pura poesia, dotada amb contínues referències bíbliques, poètiques, literàries, moltes de Shakespeare, fantàsticament explicades al final del llibre. M’ha fet sentir molt petita.

No és un llibre fàcilment recomanable, has d’estar disposat/da a deixar-te portar.

L’HOME DE LES FLORS XIII


XIII.- MAGDA I BET


– Felicitats Magda!
– Per què?
– Dona, amb tantes roses, com a mínim deu ser el teu aniversari…
– Ah, les roses, doncs no, ni aniversari, ni sant, ni cap celebració, en Feliu que no sé pas què li ha passat, ha vingut corrent a portar-me el ram, a abraçar-me, a dir-me que era molt guapa i que m’estima molt, i tal com ha arribat ha fugit corrent prometent-me un sopar aquesta nit
– Això és fantàstic, ja m’agradaria a mi…
– Va dona que si en Pol pogués et cobriria de roses cada dia, en canvi el Feliu crec que és la primera vegada a la vida que té un rampell d’aquests. M’ha deixat amb la boca oberta, una mica desconcertada i molt intrigada per aquest sopar sorpresa. I vosaltres com esteu?
– Anem fent, pobrets i feliços que diria l’àvia!
– Ai, la teva àvia, a mi em diria “homens”!!! Estic segura segura,  que aviat trobareu feina.
– Precisament avui en Pol té una entrevista de feina a la floristeria de la rambla, estic nerviosíssima per saber com li ha anat.
– Té et regalo aquesta rosa, que no sé perquè  està fora del ram, perquè us porti molta sort i vaig corrent a arreglar-me no fos cas que això del sopar sigui seriós.
– Gràcies pels  ànims i per la rosa! 

JO CONFESSO

JO CONFESSO
JAUME CABRÉ
PROA, 2011

És un llibre immens, que així que comences ja t’atrapa, i desitjaries fondre’t al sofà durant tres dies per poder-lo llegir sense parar. És un llibre que t’obliga a llegir amb els cinc sentits per no perdre detall, que t’obliga a recordar que som molt poca cosa, que t’obliga a reflexionar sobre la culpa i la maldat humana  i com anem ensopegant reiteradament amb la mateixa pedra.
Un llibre amb el que arribes a olorar la fusta, la fusta i els violins,  els paper vell dels manuscrits i dels llibres,  la ferum de la mort i de les tortures, les esglésies i monestirs,  la sopa de sèmola i la malaltia…
És un gran llibre, farcit de pors, misteris, alegries, suspens, assassinats, morts naturals, amor, amistat, història, molta història, art, música, molta música, crueltat, llàgrimes, llibres, molts llibres.
I sobretot, està molt ben escrit, perquè tot i  les anades i vingudes en el temps, en els personatges, en les històries dins les història…és fàcil seguir-li el fil i és aquí on rau la grandesa de l’escriptor. És un llibre melòdic, que  sona com un storioni, i amb un llenguatge fet amb la millor fusta, fent de la lectura un plaer per tots els sentits… és un pputu* llibre… dels que mereixen relectura, amb música de fons, per poder copsar-ne tots els detalls.
Enllaç amb l’editorial i on podeu llegir-ne el primer capítol.
Enllaç amb l’excel·lent recomanació feta per l’elPac al Bloc dels Orfes del Sr. Boix
*s’entén si s’ha llegit.

PRIMER SWAP

Si fa dos anys algú m’hagués dit que faria un swap, me l’hagués quedat mirant amb cara de no sé de què em parles.

Si fa dos anys algú m’hagués dit que al cap de poc m’enganxaria a l’argila polimèrica també l’hagués mirat amb la boca torçada, però sí, fa poc més d’un any i mig, gràcies a la Mònica,  vaig començar el meu primer curs d’argila polimèrica al Zig Zag, amb la Teresa, com aquella qui no vol la cosa i des de llavors no he parat, menteixo des de l’estiu m’ho prenc d’una altra manera, racionalitzant tant l’assistència a tallers com la pràctica.

El swap o intercanvi és una pràctica habitual entre la gent que fa manualitats, una manera de donar a conèixer la teva feina i de relacionar-te entre la petita comunitat amb dèries similars a les teves. 

Fa aproximadament un mes vaig rebre la invitació a participar en un swap d’argila polimèrica, un intercanvi de clauers, i jo de cap no fos cas que no pugui dir mai que no he swapejat. Es tractava de fer tres clauers, fàcil, eh!!

Primera idea: vaig començar intentant aprofitar el curs de carvar segells de l’Ishtar Olivera, fent un segell d’una clau antiga per tal de fer una estampació en tintes…fracàs total.

Segon idea: aprofitant la tècnica de mokume deconstruït de l’Ana Belchí, vaig idear una lluna i uns planetes…em va quedar fatal.

Aquí ja començava a estar una mica desesperada perquè el termini s’acostava i jo sense idees i amb molta feina feta per res.

Tercera idea: vaig rebre el butlletí de l’APE, on sortia referenciada l’Isabelle Chatelain, i només veure les seves peces em vaig il·luminar, o sigui em vaig inspirar directament en un disseny seu, (eufemisme de copiar), i hi vaig aplicar tres tècniques diferents, en la primera i darrera arandela una làmina estampada amb silk screener, tècnica acabada d’aprendre a casa la Noelia i l’Àlex, en la segona i quarta vaig provar per primera vegada una murrina retro pixelated de la Bettina Welker que ha fet furor aquest estiu, i en la del mig una simple murrina de ratlles, el resultat em va agradar força tot i que els acabats són molt millorables, però és que encara sóc una begginer!!!


Espero que el resultat agradi a les tres persones del meu grup i jo estic impacient esperant les peces que han fet per mi! (prometo publicar-les… si em deixen)

INCOMUNICACIÓ

          
Fa temps que no ens escrivim, sí ja ho sé era consensuat, els dos sabíem què passaria si continuàvem fent-ho, vaja el què em passaria a mi. En qualsevol cas tu vas estar-hi d’acord, sempre tant respectuós o ben mirat potser tampoc et resultava tant complicat, a mi sí. I ara, avesada ja a la teva absència, de tant en tant, m’agafa un enyor sobtat, urgent, que m’empeny a agafar el paper i la ploma, a sucar-la a la tinta  i a escriure qualsevol lletra, qualsevol caràcter inintel·ligible que et pugui indicar que estic pensant en tu, desitjant alhora que em retornis qualsevol bocí de paper amb una petita senyal que em digui que tu també has pensat amb mi. Complicat perquè jo no faré mai el pas d’enviar-te una altra carta, i tampoc tinc clar que tu fessis el camí de pujada per enviar la teva.
Sí, ja ho sé vam quedar que no ens trucaríem mai més, però no puc evitar seure al costat del telèfon,  posar el dit al forat de la rodeta al número 5, i girar poc a poc amb aquell sorollet somort, després al 4 i girar després al 8 i girar, i així fins el darrer, aquest no el marco, m’agafo fort a l’auricular, i transcorreguts uns segons el penjo i amb aire abatut torno a llegir, esperant i desitjant que tu estiguis fent exactament el mateix i que flaquegis un sol moment i em truquis encara que no obris la boca, encara que només et senti respirar cansat de la pujada, ja en tindria prou. Sé que no ho faràs,  segurament jo tampoc.
Premo el mòbil fort amb la mà, ja sé que vam pactar que no ens enviaríem més missatges però no puc evitar estar-ne pendent constantment, llegint i rellegint el darrer que em vas enviar, esperant una senyal que m’indiqui que estàs a l’altra banda pensant amb mi, no cal que em diguis res, un asterisc, una ratlleta, una lletra…et necessito amb urgència, ara. Sé que ets fidel a la teva paraula i a la meva sol·licitud, per tant sé segur que mai m’enviaràs res més, i ara veig clarament de quina manera he errat, deixant els sentiments sota control, per tant agosarada de mi, t’envio jo mateixa un asterisc i  una ratlleta, però confusa observo com aquesta vegada tampoc has fet el camí de pujada per poder-los veure.

L’HOME DE LES FLORS XII


(imatge de theroseman)



XII- ANTONI I FELIU

És ben curiosa la vida, avui mateix mentre l’Antoni m’anava explicant que ahir quan va arribar a casa i li va donar a la Francesca la rosa de la Pilar, que la Francesca va ignorar ostentosament, el seu cervell feu el mateix clic que el seu cor havia fet feia temps, ho va veure clar, l’agafà pel braç i la va fer seure al sofà, i li va deixar anar així sense més, això no pot continuar d’aquesta manera, crec que ens mereixem ser feliços cada ú per la seva banda, i ella enlloc de quedar-se astorada es va aixecar li feu un petó a la galta i sense  ni un però, li va dir que estava totalment d’acord, i que la rosa ja se la podia confitar que potser si li hagués regalat deu anys enrere les coses haguessin sigut molt diferents.
Mentre m’explicava això,  pensava com seria llevar-me al matí sense la Sònia, i una sensació vertiginosa m’ha recorregut el cap, anar de vacances sense ella, els dissabtes al mercat sense la seva llista, la casa sense la seva veu, la cuina sense els seus pastissos, l’estudi sense el seu desordre, l’habitació sense la seva olor, la vida sense ella se m’ha va fet inimaginable i de sobte, tant de sobte com l’Antoni va entendre que no valia la pena continuar amb la Francesca, he entès que m’havia de tret de sobre el tedi que darrerament m’embolcallava com una teranyina que alentia la nostra vida en comú, ho he vist tan clar que el dinar amb l’Antoni se m’ha fet llarg i feixuc.
Així que l’Antoni ha fet una pausa amb un somriure ample que indicava que s’havia desfogat del tot i que intuïa un futur amb més il·lusió, li he  comentat que m’havia sortit una urgència, que la desafecció envers la seva dona m’ha obert els ulls de l’afecció cap a la meva i que no podia estar ni un segon més sense veure-la, ell s’ha posat riure i m’ha donat la rosa perquè en el meu atac de passió sobtada tingués una aliada més.

L’HOME DE LES FLORS XI

XI – PILAR I ANTONI
– Hola Antoni.
– Hola, hola (li fa un petó a cada galta)
– Et va bé si seiem aquí.
– On vulguis.
– I la Francesca com està?
– Com sempre, les seves coses…au va Pilar, al gra, em tens molt intrigat “t’haig d’explicar una cosa molt important…”
– és que no sé ni com verbalitzar-ho, ets al primer amic a qui li explico i no sé com reaccionaràs.
– ui quins misteris, no estàs pas malalta, oi?
– no, no i ara tot al contrari.
– Ahh, a la fi t’has enamorat.
– Just a la fusta!.
– El conec? no serà aquell pallús de veí teu?
– No tranquil, però si que coneixes la persona amb la que estic.
– Estàs? això vol dir que va de veres!
– Sí, això sembla, de fet anem a viure juntes aquest cap de setmana.
– Juntes? centrem-nos Pilar, m’estàs parlant d’una amistat o de parella?
– De fet és una amistat de qui m’he enamorat.
– Una dona?
– Sí, una dona.
– Ahh.. (es passa les mans pel cap des del front cap a darrera).. i tot bé?
– Estupendament, bé! no m’hagués imaginat mai que pogués tornar a sentir el que sento, mai.
– Però a tu les dones t’agraden? no en tenia ni idea
– Ni jo Antoni, ni jo. Tenia clar que ella m’agradava però reconèixer fins aquest punt m’ha costat molt de temps, i mira el sentiment es veu que era mutu. Torno a estar com quan tenia 20 anys…flotant, tot és fàcil, no hi ha baralles, no hi ha discussions, tot és alegria..
– Noia, explicat així fas enveja i tot, tot i que a mi crec que mai m’atrauria cap home, però reconec que amb la Francesca ha desaparegut tota passió i cada dia em pregunta perquè continuem junts, a vegades crec que per pura comoditat…ai perdona, tu m’expliques alegries i jo penes, a avui estem aquí per tu!
….
Després de dinar i fer el cafè s’acomiaden amb la promesa que el proper serà a casa d’elles, abans de marxar la Pilar li dóna la rosa, ell es queda estranyat però ho atribueix a tot el moviment sísmic que està visquent, i per tant l’agafa per educació i pensa que ja li donarà a la Francesca.