BOIRA



A l’aixecar la persiana, ja m’ho va semblar, s’havia llevat humida i no precisament per un sobreescalfament nocturn. Així que vaig sortir del portal s’afanyà a abraçar-me i  m’embolcallà,  tal i com només ella sabia fer, d’aquella manera que impossibilita l’escapada, torbant-me la mirada, apaivagant qualsevol llum encesa per fugir de les seves besades i mantenint-me hostatge d’un fred que calava fins a les parts més íntimes. Deixant clar que l’única manera possible d’escapar-me’n era precisament fent-li el salt cap al vent, ai si la senyora boira no fos tan absorbent...
Anuncis

amics virtuals

amistat
f. [LC] Afecció d’una persona envers una altra nada d’una estimació i benvolença mútues
virtual
adj. [LC] [FS] Que no és sinó en potència.

Segons aquesta descripció tinc amistats que ho són en potència, mai ho hauria dit però segons el què diu el diccionari sembla que és així…
Doncs, un amistat d’aquestes, que no són sinó són en potència, amb la qual, junt amb altres potencials amics i amigues col·laborem en un  bloc, que tampoc deu ser sinó és en potència, té l’enorme detall de seguir aquest bloc meu, i a més a més és dels pocs que hi deixa comentaris (cosa que mai li agrairé prou), doncs suposo que un dia va veure aquesta entrada (ho sé segur  perquè hi va dir la seva)…., i una altra dia deuria llegir aquesta, i com que sé del cert que és un virtuós (això ho he pogut comprovar amb les meves mans i els meus ulls perquè fa unes recopil·lacions de produccions orfes impressionants)…doncs que m’ha enviat un regalet, un segell fet per ell mateix, i no en potència, sinó de carn i ossos o  més ben dit  de goma…que aplicat amb pols d’embossing Distress ha quedat així de bé…

El segell representa el meu nom orfe (miu) i les punxes representen la cua del drac de Vilafranca…sobre un fons de mocador de festa major, val a dir que el meu amic en potència viu força lluny, per tant el mèrit és absolut!
D’altra banda m’ha fet quedar fatal perquè la que vaig fer el curs de segells vaig ser jo i en canvi qui ha practicat ha sigut ell…en fi…que estic tremendament orgullosa de tenir amics en potència i de què algú hagi tret profit d’una de les meves entrades.
Per tant…

Perquè després diguin que els cavallers no existeixen, i si són rojos molt millor!

L’HOME DE LES FLORS X




X.- PILAR I CINTA


La Pilar i la Cinta, caminen cap a casa, silencioses, mirant-se els peus, les dues amb el pap ple, les dues amb la llengua enganxada.

Finalment la Pilar bada la boca, i comenta que bé que s’ho han passat amb el Romeu, la Cinta hi està d’acord, un noi fantàstic,  i qui es queda la rosa, es pregunten les dues, queda-te-la tu, no tu, i finalment la Cinta reuneix tota la seva valentia i li explica a la Pilar que ben mirat això de viure soles es ben avorrit, que si amb ella hi està tan a gust, que cada dia li agrada més la seva companyia, que no sap que faria sense ella, que la té tot el dia  al cap  i tota la nit, que pot parlar-li de tot sense que es molesti, que pot deixar de parlar-li quan no en té ganes sense que s’ofengui, que no li qüestiona com va vestida, ni amb qui va a dinar, ni quines pel·lícules li agraden, ni quins llibres llegeix, que al seu costat se sent segura, recolzada i reconeguda i que fins i tot gràcies a ella als matins es lleva amb alegria, que no vol que s’ofengui però  necessita dir-li que li agrada molt, que li agradaria que la seva amistat es convertís en alguna cosa més, que voldria que es llevessin cada matí juntes, que anessin a dormir cada dia plegades, que entendria que ella no ho entengués però en cap cas la voldria perdre com amiga.

A la Pilar sembla que li espurnegen els ulls, va fent que sí amb el cap, que a ella també li passa tot això que diu la Cinta, i sense saber ben bé com l’abraçada, s’abracen, la besa  i es besen.

ESMORZAR A L’HERBA – RELATS CONJUNTS

Esmorzar a l’herba. Claude Monet 1866


Mira-te’ls, ja hi tornen, semblen beneits, i cada dia la mateixa comèdia, estovalles a terra, l’ampolla de vi, la quiche amb aquella olor de mantega i formatge, el pollastre rostit que encara fumeja, el pudent gruyère, sort que el tenen ben tapat, els ous farcits, les pomes al forn… Mademoiselle Frappant  asseguda a terra agafant el plat, les hores que porta així pobreta, i el desgraciat del darrera alçant un paraigües groc, com si hagués de ploure, Mademoiselle Limoges col·locant-se el capell i  Monsieur Canard mirant a l’infinit…

El primer dia vam fer festa grossa, vaig fer cridar a tota la companyia i en poca estona i molta sincronia vam fer un buidatge de pel·lícula, i abans que s’alcessin i comencessin a xisclar ja teníem els magatzem plens per tot l’hivern.

Això  sí vam tenir moltes pèrdues, la dona asseguda a terra, Mademoiselle Frappant  va començar a alçar la veu, “ja no puc més”, “Claude això és una presa de pèl”, “estic plena d’animalons de tota mena”, “això és fastigós, m’hauries d’haver avisat”, “i a més a més m’estic morint de gana”… Monsieur Canard que estava mig endormiscat es va aixecar de cop en sentir els crits de Mademoiselle Frappant  , tirant el vi per terra i tacant el vestit de Madame Georgette que en conseqüència també començà a cridar perquè es veu que el vestit estava fet amb una tela que li havien portat expressament des del Japó, que no era només pel preu, sinó per la dificultat de tornar a tenir una cosa tan exclusiva.

Monsieur Canard,  de tant doblegar-se demanant disculpes, va caure enrere donant un cop a Mademoiselle Limoges, que com que tenia les mans al cap va perdre l’equilibri i va caure sobre Monsieur Tempête que per tal de protegir el bon nom de la senyora va apartar-se de manera que Mademoiselle Limoges caigué de nas a terra i i es trencà en mil bocins.

Amb tot l’enrenou, Monsieur Tempête va agraciar a Mademoiselle Frappant  amb un cop de paraigües que la va deixar estesa a terra, moment en el qual nosaltres, les que quedàvem vives, vam aprofitar per fugir cap al cau, amb el temps suficient per poder comprovar que el tal Claude va anar corrent a socorrer a  Mademoiselle Frappant obsequiant-la amb una besada que ella va agrair amb la plantofada més sorollosa que jo hagi vist i sentit mai.

Però poc devien escarmentar perquè avui ja tornen a ser aquí.
Aquesta és la meva col.laboració a la proposta dels RELATS CONJUNTS d’aquest mes.

ALICE -MILENA AGUS

MILENA AGUS
ALICE
Alfaguara, 2012
traduït de l’italià al castellà per Celia Filipetto
176 pàgines

Hi ha connexions entre els llibres? els escollim perquè tenen alguna cosa que fan que es relacionin amb altres llegits? sempre anem a parar a llocs semblants? res no és casual, com diu una amiga meva? o és pura casualitat?

Alice, escrit per una escriptora italiana, jove, com la Chiara Gamberale (la Luz en casa de los demàs), i com Michela Murgia (L’acabadora), Alice transcorre a Sardenya igual que L’acabadora, i en un edifici com La Luz en casa de los demàs. 

Podeu llegir la resta de la recomanació aquí al bloc dels Orfes del Sr. Boix

VIRGINA WOOLF – UNA HABITACIÓN PROPIA

És la primera vegada que llegeixo a Virgina Woolf, era l’eterna candidata a futura lectura i quan vaig veure aquest exemplar a la biblioteca tot i que tenia una pila de llibres esperant-me a casa, vaig dir-me d’ara no passa.
I tot i les ganes inicials, l’he llegit lentament, me l’he pres amb calma, sembla mentida però ho he fet, intercalant cada capítol amb un altre llibre, perquè el què hi diu, que per altra banda era el que m’esperava i per tant no m’ha sorprès gens, costa d’empassar, perquè em costa entendre el motiu pel que la humanitat ha sigut tant dura amb les dones, i continua essent en molt llocs i a moltes cases.
La resta de l’entrada la podeu llegir als bloc dels Orfes del Sr. Boix, clicant aquí 

L’ESPLUGA DE FRANCOLI – Museu de la Vida Rural i Coves

Anar a L’Espluga de Francolí, a només tres quarts d’hora de Vilafranca, i a una hora i mitja de Barcelona, és com fer un viatge en el temps, (la visita la vam fer en ordre invers però l’explicaré com la recomanaria)

 LES COVES DE L’ESPLUGA

Fa milers d’anys l’Espluga ja era habitada, però no on ho és actualment sinó al subsòl, en unes coves que foren descobertes a mitjans del segle XIX, la Cova de la Vila i la Cova de la Font Major, l’aigua amb el temps va anar foradant els terrenys conglomerats fins a fer unes cavitats que ja foren habitades en època del paleolític inferior, posteriorment al Neolític fins als íbers…després es van anar omplint de sediments fins que la cova queda tapada i oblidada. 

A principis del 90 es van obrir al públic, es van treure les terres aportades per l’aigua fins a una alçada còmode per als visitants, fent-se evident la immensitat de la cova, i més tenint en compte que es visita una part molt petita de la totalitat de les cavitats (es pot fer una visita més llarga amb vestit de neoprè i alçada adequada, no indicada per infants petits), 

Fa sis mesos que han renovat part de la museografia, i part del recorregut de la cova es fa amb imatges projectades de com s’hi vivia al Neolític, també s’explica com va desaparèixer l’home de Neandertal, i l’audiovisual final de la cova explica el procés geològic de creació de la  mateixa d’una manera pedagògica i entenedora, a més  fan tallers per infants i per joves,  molt recomanable per escoles i instituts.




EL MUSEU DE LA VIDA RURAL 

Me n’havien parlat molt bé, i  a vegades quan et parlen molt bé de qualsevol cosa quan la veus personalment et decepciona, en aquest cas no, al contrari vam quedar impressionats.
Les col·leccions, les peces, els audiovisuals, la museografia, la distribució, l’arquitectura… tot molt ben fet, molt ben explicat, molt pedagògic, molt il·lustratiu, amb molt bon gust…
I tot i que el Museu està conceptualitzat per entendre la vida rural abans, ara i demà, resulta ideal per fer entendre als més menuts que abans, abans que nosaltres naixéssim, fins i tot abans que nasquessin els seus avis o quan aquests eren molt petits, el món era molt diferent, era un món sense motors, un món de força animal i humana, un món on les persones cultivaven tot allò que menjaven o bescanviaven  l’excés per coses necessàries, un món on quasi no s’anava a escola, un món on la terra ho era pràcticament tot, un món on les mans eren essencials i els béns i les propietats es feien molt a prop de casa.
Em va agradar especialment l’audiovisual  del cultiu de la vinya, blat i olivera, i la part dedicada als oficis, però tot, tot és molt interessant!!

Per seguir un ordre cronològic seria ideal entre una visita i una altra passejar per la Vila Montblanc on encara es respira la grandesa que va tenir a l’edat mitjana.  Nosaltres vam tenir la sort d’anar-hi un dels dies de CLICKÀNIA, que consisteix en omplir l’Església de Sant Francesc de diorames i muntatges de clicks, n’hi ha d’increïbles, graciosos, bonics, divertits, imaginatius… i a més desperta la memòria dels clicks que tenim amagats per casa, també té una pega, desperta les ganes de tenir-ne més i evidentment hi ha tot una part dedicada a la venda, això sí venen clicks solitaris a preus assequibles!

(les fotografies són de les respectives planes web)

FELICITATS CASTELLERS DE VILAFRANCA!!

Arribada a la plaça amb l’arena buida,
les cadires de colors presagien una gran diada
plena de camises variades.

L’entrada lenta i animada de la gent,
l’entrada musicada i aplaudida de les colles,

Les 10, comença la jornada,
1a ronda descarregada,
excepte l’agulla dels verds que ha baixat d’una sotragada.

2a ronda emocionada
amb l’esperança sense trontollades,
l’agulla del 3 es torça i novament cau desplomada.

3a ronda amb nervis
la puntuació pot ser superada.
La fermesa de la torre de 8 neta assegura la diada.

La 4a, quasi inesperada, ha portat un quatre de 9 net,
amb la pinya braçada, suprem, inigualable,
talment un obelisc al seny i a la rauxa.

Les dones dels grans castellers s’ensenyen les estampes
com si fos obra dels sants i no dels de Vilafranca.

I ara un comentari de vella,
avui les torres de 8 amb folre es feien com a xurros, 
i recordava les de fa 20 anys 
que eren les que determinaven qui s’emportava la fama.

Felicitats novament, Castellers de Vilafranca!

 

VICTOR SALVATTI -NOSSA TERRA


Feia dies que tenia pendent aquesta entrada, des de que vaig comprar el CD no hem parat d’escoltar-lo i alguns fins i tot ballar-lo!

En Víctor va descobrir la guitarra als 15 anys i des de llavors no  només no l’ha abandonat sinó que s’ha convertit en la seva vida! Des de  Sao Paulo va venir a Barcelona de molt jovenet (encara és molt jove!), i des de llavors no ha parat de fer música i d’ensenyar-la.

La primavera passada va treure nou CD Nossa Terra, i en va fer aquest vídeo promocional, on  en Víctor es presenta tal com és, i tal com és ell  és la seva música, jo la descriuria com una música dolça, harmoniosa, rítmica, sense estridències, que convida al moviment… podeu escoltar la seva música a la seva plana web  i trobar el seu disc Nossa Terra a l’iTunes.

Espero que us agradi tant com a mi!

LIEBSTER BLOG AWARD

 

Començar la setmana i el mes amb l’atorgament d’un premi és una meravella!!
la Montse d’ Entre núvols de cotó ha fet l’honor de concedir-lo a aquest bloc!!! No us perdeu el bloc de la Montse, ple de coses boníssimes, originals i enllaços meravellosos!

El LIEBSTER BLOG AWARD, és un premi que s’atorga entre blocaires d’arreu del món, per ajudar a fer-ne difusió, sembla que l’origen és germànic, liebster vol dir preferit en alemany, però com que la xarxa no té fronteres el premi tampoc. N’havia sentit a parlar alguna vegada però mai li havia parat massa atenció, o sigui que avui he googlejat buscant informació. No hi ha cap plana web amb aquest nom, i en canvi sí milers de blocs que l’han rebut i expliquen les condicions i significat.

De diferents lectures he arribat a les conclusions següents:

– S’atorga sempre entre blocaires.
– El blocaire que el rep l’ha de concedir a d’altres blocaires, aquí ja he vist divergències entre nombre de blocs als que s’ha d’atorgar, 5, 11,…
– Cal que el bloc que rebi el premi, tingui menys de 100 seguidors segons algunes versions o menys de 200 segons algunes altres (el meu compleix amb escreix!!)
– Hi ha qui en el moment de concedir-lo fa un qüestionari de preguntes que el blocaire premiat ha de respondre.
– En alguns casos t’has de comprometre a entrar als blocs d’altres  guardonats.

Vaja, és com un boca/orella, aneu a saber com era al principi, el cas que la Montse me l’ha concedit amb deures per fer, que són aquests:

– explicar 11 coses sobre mi.
– respondre les 11 preguntes que em fa la Montse
– triar 11 blogs per concedir-los el premi ( en proposaré 5 que sembla que és el què estableix la majoria d’instruccions que he vist)
– seguir la persona que t’ha nominat.
– visitar tres blogs que també han estat nominats juntament amb tu.

Així doncs, comencem explicant les 11 coses sobre mi:
  1. Sóc filla, dona, mare, germana, amiga….
  2. En tinc tres i m’encanta estar amb ells/ella.
  3. Tinc la lecturina molt alta i necessito grans dosis de literatura
  4. Enganxada a l’argila polimèrica.
  5. M’agraden les coses boniques, tot i que la perfecció m’espanta.
  6. M’encanta navegar per la xarxa descobrint blocs….i el Pinterest com a font inesgotable d’idees.
  7. Xocolata!!!
  8. Sóc celíaca i intolerant a la lactosa
  9. M’agrada molt fer postres.
  10. Necessito aire lliure, muntanya, camp…
  11. M’agrada riure.

Les respostes a les 11 preguntes de la Montse:
– Com et definiries? pregunta díficil, inquieta, treballadora, comunicativa…
– Quin és el teu plat preferit?  no en tinc cap de concret, si està ben elaborat amb bona matèria prima segur que m’encanta
– Prefereixes cuinar o que et cuinin? Normalment que em cuinin.
– Quines són les teves postres preferides? Qualsevol que porti xocolata
– Si t’haguessis de quedar amb un ingredient, quin seria? la farina sense gluten, sense ella no sóc res.
– Quin és el millor viatge que has fet mai? Un dels més rodons és el vaig fer a Sardenya fa tres anys.
– Quin és el millor restaurant en el que has menjat?  Casa Joan a Vilafranca del Penedès.
– T’agrada més la carn o el peix?  la Carn
– Quin és el teu formatge preferit? m’agraden pràcticament tots però no en puc menjar.. 😦
– Xocolata negra o amb llet? Negra, sempre.
– Quin és el pitjor plat què has provat mai? la sopa de pa que em feien a l’escola.

Els blocs premiats són……(redoble de tambors)…no cal que us digui que sóc fan dels 5:
. IL CAVALIERE ROSSO, per la poesia, pels gats, per les fotos, per la sensibilitat…
. DES DE LA MEVA RIBA, per les meravelloses entrades, treballades, estudiades, ben escrites…
SAC DE SASTRE, perquè m’encanta com escriu, i el què hi diu i com ho diu.
. CUINAR SENSE GLUTEN,  perquè és un bloc deliciós sense gluten!
. EL MARRON GLACÉ, també és deliciós i amb receptes fantàstiques i ple de moments marron glacés!!
Condicions del premi: (si l’accepteu)
– Copiar i enganxar el premi al vostre bloc
– Per la vostra tranquil·litat no us faré respondre cap pregunta, si us ve de gust podeu explicar tot el què vulgueu, però només només si voleu.
– Hauríeu d’atorgar el Liebster Blog Award a d’altres blocs que considereu que se’l mereixen i que tingui menys de 100 seguidors.
– Us suggereixo que si teniu temps feu un tomb per alguns dels blocs premiats juntament amb el vostre