LA NOIA ARBRE

A on la plantarem aquesta noia, a on la plantarem? Recorda que el seu pare repetia aquesta frase cada vegada que se la trobava pel passadís, quan arribava a casa, a la nit quan li feia el petó d’anar a dormir…a part d’aquesta frase, a la que ella mai responia, no recorda haver parlat mai gaire amb el seu pare.

No responia perquè no l’entenia, com no entenia pràcticament res d’ell. Hi era, però no hi era, semblava sempre absent, amb les seves fórmules i incògnites. La mare li deia que era així, que sempre havia sigut així. Era molt intel·ligent, li repetien constantment, a ella li hagués agradat més un pare com els altres, que l’anés a buscar a l’escola, que la portés al cinema i a la platja, que li llegís un conte abans de dormir, que l’abracés …però no, el seu pare era molt intel·ligent i a més la volia plantar.

La mare era l’antítesi, era dolça, sempre hi era, incondicional, la duia a tot arreu, amb ella pintava, llegia, anava amb bicicleta,  jugava a pilota, anava al metge, feien galetes. La mare la regava i li cantava perquè les fulles li creixessin ben amunt, com a mínim això li deia,  tampoc ho entenia.

Un dia la mare va deixar de ser-hi, no recorda si va ser de cop o a poc  a poc, no recorda res… de més gran li han dit que el seu cervell va amagar aquests records. El pare va deixar de parlar, i ella va començar un periple  per les cases dels familiar més propers, però cap d’ells sabien tenir cura dels arbres, això ho va descobrir més tard.

Va acabar la infantesa amb una parella que la acollir amb els braços oberts, que s’hi van haver d’esforçar molt perquè ella comencés a brotar i a florir, però ho van aconseguir.

Ara, ja gran, busca un lloc on plantar-se però cada vegada que sembla que li comencin a sortir les arrels, un vent molt fort se l’emporta lluny, de manera que les fulles, quan en té, sempre són molt petites. 

Ha començat a treballar tenint cura de persones que no es valen per elles mateixes. Una d’aquestes persones  li resulta molt familiar, no parla i estirat al llit sempre mira al sostre, de tant en tant li cau una llàgrima que ella li eixuga amb molta delicadesa, li diuen Pep,  com el seu pare, de cop una esgarrifança li recórrer l’espinada, Pep, com  el seu pare, en mira l’historial i ha de seure en una cadira per no caure.

S’hi atansa, i li diu “ pare”, ell no es mou però les llàgrimes no paren de regalimar-li galtes avall,  li agafa les mans, i ell li prem, li fa un petó al front i ell gira el cap, li somriu.

Té cura del seu pare cada dia, no pot parlar però la seva mirada és dolça i plena de força i sobretot respecte, poc a poc va notant una sensació no massa habitual, no pot evitar somriure, es lleva contenta i amb pressa per anar a treballar, s’adorm confortada amb la sola idea de veure el seu pare l’endemà, diria que està alegre, i fins i tot nota una formigueig als peus i comença a entendre el què li deien els seus pares de petita.

Anys després algú la definirà com una arbre gran i fort.


(el quadre és l’arbre de la vida de Gustav Klimt)
Advertisements

3 thoughts on “LA NOIA ARBRE

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s