LLETRA ANNA – SUMANT CAPACITATS

A principis de setmana vaig veure un tuit que esmentava la lletra Anna, una nova tipografia,  em va semblar una meravella i evidentment meravella cap al bloc!!
La lletra Anna crida latenció per divertida i alegre, per combinar minúscules i majúscules però sobretot perquè està creada per lAnna Vives, una noia amb síndrome de Down i un equip de persones que han fet possible la seva digitalització alfabètica apta per escriure en qualsevol ordinador.
Lobjectiu del projecte és difondre i potenciar els valors associats de la lletra: la igualtat social i la importància del treball en equip sumant capacitats.
És es pot descarregar gratuïtament des de la web Anna Vives, sempre i quan el seu ús sigui educatiu, social o de sensibilització (per usos comercials o publicitaris cal posar-se en contacte amb la fundació Itinerarium)
Per tal de donar més difusió al projecte han creat la marca de roba Anna, que es pot trobar a la mateixa web.
Ahhh, i tots els beneficis que obtinguin aniran a projectes socials, la primera donació es farà a la Fundació Ana Bella, entitat en defensa de les dones que pateixen maltractaments.
Per seguir-la al twitter: @annetavives #lletraanna

Anuncis

FENT SEGELLS AMB L’ISHTAR OLIVERA

Estic tant emocionada que no puc esperar a fer aquesta entrada.
Estoy tan emocionada que no puedo esperar a hacer esta entrada


Des de que vaig descobrir la web i el bloc de  l’ISHTAR OLIVERA, i  en vaig veure els seus tutorials, vaig decidir que així que tingués l’ocasió faria un dels seus tallers de “carvar” segells, havia intentat la tècnica seguint els seus tutorials, però sense massa èxit, sempre és molt millor que t’ho expliquin en persona i compartir els dubtes  amb qui te’ls pot solucionar.
Desde que descubrí la web y el bloc de ISHTAR OLIVERA, y vi sus tutoriales, decidí que así que tuviera ocasión haría uno de sus talleres de carvar sellos, había intentado la técnica siguiendo sus tutoriales pero sin demasiado éxito, siempre es mejor que te lo expliquen en persona y poder compartir las dudas con quien te las pueda solucionar.

Una bona ànima  va fer una repiulada de la convocatòria de taller a Barcelona, i per sort vaig poder tenir plaça, i avui ha sigut el gran dia
Una buena alma hizo un RT de la convocatoria del taller en Bcn, y por suerte pude tener plaza, y hoy ha sido el gran día

Ha sigut un dels tallers més relaxants que he fet mai, el lloc (B14) era ideal, ampli, lluminós, còmode, amb una música excel·lent… la companyia fantàstica, i la MESTRA no cal ni dir-ho, he confirmat el què ja intuïa, una dona magnífica, un tracte exquisit, transmetent tranquil·litat tota l’estona, encara que el temps ens apretés, amb una paciència infinita, i amb la paraula justa a cada moment.
Ha sido uno de los talleres más relajantes que he hecho nunca, el sitio ideal (B14), amplio, luminoso, cómodo, con una excelente música… la compañía fantástica, y la MAESTRA ni que decir tiene, he confirmado lo que ya intuía, una mujer magnífica, trato exquisito, transmitiendo tranquilidad todo el rato, aunque el tiempo nos apretara, con una paciencia infinita y con la palabra justa en cada momento.

Us deixo el reportatge fotogràfic…







tot a punt per començar a aprendre


capsa decorada amb els segells que vaig carvar (la flor i l’ocell és un disseny de l’Ishtar i el gat és meu) i amb l’imprescindible washi tape



llibreta  decorada amb els segells fets per l’Ishtar i amb pols d’embossing


Amb l’Ishtar!

On comprar el material de carvar: paraisoscrap
On comprar washi tape: all washi tape

L’ESPERADORA


Una platja del Cantàbric, qualsevol dia.

De bon matí, obre la cadira ben a la vora de l’aigua.

La mirada fixa, a l’horitzó, com cada dia.

Les mans aferrades a un tros de planxa de surf que fa temps arribà.

Aliena a la passejada dels banyistes  que fugen de la calor i la força de les onades, com cada dia.

Una criatura li xuta una pilota als peus, l’observa des de la distància, li somriu i torna a aixecar el cap buscant el no res.

La marea fa recuperar metres a l’aigua, enretira la cadira sense perdre la mirada, com cada dia.

Els coneguts la planyen però no li diuen res, sembla que el temps no li calma els mals.

El sol és alt, i la munió es refugia i dina. Ella no, es manté, com cada dia.

A mitja tarda, se li acosta una jove, l’abraça i li fa un petó, com cada dia, seu al seu costat sense obrir la boca, no gosa.

El sol es pon, la cadira ja és quasi al passeig, la tanca i la carrega, a l’altra mà el tros de planxa, amb el cap cot abandona la platja.

Demà hi tornarà, com cada dia.

LA NAVE – Librería Anticuaria y Joyería de Autor



A Salamanca, just al costat de la Casa de las Conchas, podem trobar aquesta petita meravella, i dic meravella perquè realment ho és, no puc imaginar un altre negoci que reuneixi dues coses tan boniques, els llibres i les joies. Però, és que a més a més, tant uns  com altres estan escollits amb un gust excel.lent.
Les joieries d’autor i les llibreries tenen un no sé què que no puc passar per davant i no aturar-me, encara que tingui previst visitar dues catedrals, dues universitats i diverses coses més. La Nave, per si cas vas despistada mirant el plànol o consultant la guia  o simplement badant observant les petxines de la casa del costat, ha col·locat al bell mig del carrer una petita prestatgeria amb llibres a 1 €, i clar impossible no aturar-s’hi.


  

Una vegada mirats els llibres, els ulls et porten directament a una vitrina que tenen entrant a l’esquerra, plena de petites joies de paper, com aquesta que  representa una altra de les meves passions, la “vizcochería”
La botiga, amb el terra de fusta d’aquell que has de passar de puntetes per mantenir la màgia del lloc, és estreta i llarga, a l’esquerra les joies d’autor, precioses, i a la dreta els llibres


i més meravelles  arreu de la botiga

 

i al fons el taulell, mig de joier, mig de llibreter, mig de marxant d’art…


No cal ni dir que el  llibreter/joier és encantador, en consonància amb el lloc evidentment.
Només lamento no haver-hi passat més estona, no haver-hi comprat cap llibre i no haver-me regalat cap joia… però queda a la llista de pendents i quan hi tornem farem les tres coses.

També podeu trobar La Nave aquí 



En Salamanca, justo al lado de la Casa de las Conchas, podemos encontrar esta pequeña maravilla, y digo maravilla porqué realmente lo es, no puedo imaginar otro negocio que reúna dos cosas tan bonitas, libros y joyas. Pero, es que además, tanto unos  como otras están escogidos con un excelente gusto.
Las joyerías de autor y las librerías tienen un no sé que que me impiden pasar por delante sin pararme, aunque tenga previsto visitar dos catedrales, dos universidades y varias cosas más. La Nave, por si acaso vas despistada mirando el plano o consultando la guía  o simplemente  observando las conchas de la  casa de al lado, ha colocado justo en el medio de la calle un pequeño pupitre con libros a 1 €, y claro, imposible no parar.
Mirados los libros, los ojos te llevan directamente a una vitrina situada a la izquierda , llena de pequeñas joyas de papel, como ésta que  representa otra de mis pasiones, la “vizcochería”

La tienda, con el suelo de madera de aquellos que tienes que pasar de puntillas para mantener la magia del lugar, es estrecha y larga, a la izquierda las joyas de autor, preciosas, y a la derecha los libros.

y más maravillas en todos los rincones de la tienda

Al fondo el mostrador, medio de joyero, medio de librero, medio de marchante de arte…  Evidentemente el librero/joyero es encantador, en consonancia con el sitio.
Sólo lamento no haber estado más rato, no haber comprado ningún libro y no haberme regalado ninguna joya… pero queda en la lista de pendientes y cuando regresemos haremos las tres cosas.

También podéis encontrar La Nave aquí 

ELS TRES MÚSICS – RELATS CONJUNTS

Pablo Picasso, Els tres musics, 1921 

Tocaven junts des de petits, i quan ho feien quedaven suspesos en una realitat paral·lela, res del que passés al seu costat els podia afectar, per tant, no van notar res quan l’ombra blava va començar a fer de les seves. En els darrers mesos havia atacat a quatre orquestres de cambra, dos quartets de corda, una cantant d’òpera, una coral infantil tota sencera, i  mitja orquestra simfònica. Des de feia una setmana un grup autoanomenat “Cor de sometents” protegia a tots els músics i cantaires de la ciutat.
Però el concert dels tres músics no figurava en cap programació, els havien contractat una colla d’amics i es feia en una petita sala d’una gran casa als afores de la ciutat.
Així que començaren amb la Sonattina opus 205 de Mario Castelnuovo-Tedesco, l’ombra va començar a escampar-se per la cara d’en Pièrre, li baixà panxa avall, per l’entrecuix fins envoltar tota la cama dreta, per tornar a pujar i anar fins cobrir els ulls d’en  Quim, baixar-li per l’esquena i situar-se a la falda d’en Munk tacant la partitura i fent-la indesxifrable.
El modest públic, modest en nombre que no en coneixements musicals va quedar esgarrifat, els que movien els peus al compàs de la música els aturaren immediatament, no fos cas que l’ombra els atribuís algun instint musical, els que taral·larejaven la música, callaren en sec, amb gran alegria dels del costat, els que havien portat instrument per tocar a la jam session de més tard se n’allunyaren tant com pogueren.
I passà el que ja havia passat en els altres atacs, de cop  la fabulosa música que estaven tocant,  va agafar un caire més rítmic, menys melodiós, menys harmònic i poc a poc es va anar convertint en un xunga-xunga insuportable que provocà la fugida immediata del públic present, i l’arribada massiva de grups de gent movent-se al ritme del soroll de l’ombra blava.
Relats Conjunts, és un bloc que cada mes proposa una imatge perquè qui vulgui hi faci la seva col.laboració, és una bona excusa per treure “l’escriptor/a” que tots portem a dins!

LA NOIA ARBRE

A on la plantarem aquesta noia, a on la plantarem? Recorda que el seu pare repetia aquesta frase cada vegada que se la trobava pel passadís, quan arribava a casa, a la nit quan li feia el petó d’anar a dormir…a part d’aquesta frase, a la que ella mai responia, no recorda haver parlat mai gaire amb el seu pare.

No responia perquè no l’entenia, com no entenia pràcticament res d’ell. Hi era, però no hi era, semblava sempre absent, amb les seves fórmules i incògnites. La mare li deia que era així, que sempre havia sigut així. Era molt intel·ligent, li repetien constantment, a ella li hagués agradat més un pare com els altres, que l’anés a buscar a l’escola, que la portés al cinema i a la platja, que li llegís un conte abans de dormir, que l’abracés …però no, el seu pare era molt intel·ligent i a més la volia plantar.

La mare era l’antítesi, era dolça, sempre hi era, incondicional, la duia a tot arreu, amb ella pintava, llegia, anava amb bicicleta,  jugava a pilota, anava al metge, feien galetes. La mare la regava i li cantava perquè les fulles li creixessin ben amunt, com a mínim això li deia,  tampoc ho entenia.

Un dia la mare va deixar de ser-hi, no recorda si va ser de cop o a poc  a poc, no recorda res… de més gran li han dit que el seu cervell va amagar aquests records. El pare va deixar de parlar, i ella va començar un periple  per les cases dels familiar més propers, però cap d’ells sabien tenir cura dels arbres, això ho va descobrir més tard.

Va acabar la infantesa amb una parella que la acollir amb els braços oberts, que s’hi van haver d’esforçar molt perquè ella comencés a brotar i a florir, però ho van aconseguir.

Ara, ja gran, busca un lloc on plantar-se però cada vegada que sembla que li comencin a sortir les arrels, un vent molt fort se l’emporta lluny, de manera que les fulles, quan en té, sempre són molt petites. 

Ha començat a treballar tenint cura de persones que no es valen per elles mateixes. Una d’aquestes persones  li resulta molt familiar, no parla i estirat al llit sempre mira al sostre, de tant en tant li cau una llàgrima que ella li eixuga amb molta delicadesa, li diuen Pep,  com el seu pare, de cop una esgarrifança li recórrer l’espinada, Pep, com  el seu pare, en mira l’historial i ha de seure en una cadira per no caure.

S’hi atansa, i li diu “ pare”, ell no es mou però les llàgrimes no paren de regalimar-li galtes avall,  li agafa les mans, i ell li prem, li fa un petó al front i ell gira el cap, li somriu.

Té cura del seu pare cada dia, no pot parlar però la seva mirada és dolça i plena de força i sobretot respecte, poc a poc va notant una sensació no massa habitual, no pot evitar somriure, es lleva contenta i amb pressa per anar a treballar, s’adorm confortada amb la sola idea de veure el seu pare l’endemà, diria que està alegre, i fins i tot nota una formigueig als peus i comença a entendre el què li deien els seus pares de petita.

Anys després algú la definirà com una arbre gran i fort.


(el quadre és l’arbre de la vida de Gustav Klimt)

MERAVELLES CASTELLANES – PEDRES


Cada vegada que vaig a Castella-Lleó, m’emociono amb la quantitat d’esglésies i catedrals, em quedo bocabadada contemplant els alts sostres, els finestrals, els rosetons, les filigranes, els retaules…la història implícita en cada racó. Cada poblet, per petit que sigui té una joia, o dues o tres, cada vila té un tresor i cada ciutat unes catedrals que et deixen sense respiració.

Quan hi sóc, m’agrada tancar els ulls i imaginar-me com devien ser aquelles èpoques per aquelles contrades que permeté a mestres d’obres,  pintors, ebanistes, fusters, pica-pedrers, manobres… aixecar tantes esglésies, basíliques, col·legiates, convents i catedrals.  

RENEE & JEREMY – yellow


Avui, tafanejant pel facebook (gràcies Mònica), he descobert una altra revista fantàstica de temàtica infantil, plena d’idees, projectes, propostes, decoració… SMALL MAGAZINE encara no he tingut massa temps per dedicar-m’hi, però fent una ullada ràpida al seu bloc, he descobert aquest grup per petits i grans, RENEE & JEREMY, que han versionat YELLOW de Coldplay, entre molts d’altres, us he penjat aquest vídeo perquè m’ha semblat molt bonic, però a la seva web en tenen d’altres que també valen la pena!


L’HOME DE LES FLORS IX

foto de la Mireia Casanovas



IX – ROMEU, PILAR I CINTA

Ai, quin parell de dies que porto, ahir amb la Carlota, la cap d’en Jan i avui amb el parell de cotorres del club de lectura… pobretes si sabessin que les anomenem així, la Matilde m’ha fet una bona jugada col·locant-me entre les dues en el sopar d’estiu del club de lectura, amb tot el què hem arribat a riure gràcies a elles, sense mala fe això sí, i val a dir que les seves aportacions sempre són bones, remarcables i fins i tot enginyoses, són les que primer venen a comprar el llibre, si és que no el tenen, són les que porten més anotacions, fan lectures conjuntes… però tenen aquell puntet….ai no sé com expressar-ho.
Seré just, són la Pilar i la Cinta, un encant de dones, jo els hi poso uns cinquanta, sempre van molt ben vestides una en un estil més desenfadat i l’altra més elegant, però a les dues els hi escau el seu propi estil, són juvenils, modernes… això sí sempre rondinen perquè als quaranta els respectius marits les van deixar per noies més joves, uns penques afegeixen… han hagut de pujar les respectives canalles pràcticament soles i  juntes han muntat un petit negociet d’organització d’esdeveniments, que sembla que els funciona prou bé, sobretot els casaments… i és que entre “les dues tenen un bon guuuuuuust”  sempre acaben amb aquesta frase quan expliquen el què fan.
El cas és que entre els tres ens hem polit quasi tres ampolles d’aquell vi que té aquell nom tan curiós….a sí, Quin Sidral!*, i si elles de per si ja són xerraires amb el pap ple de vi multipliquen les seves virtuts, i pel què fa a mi no cal ni dir el què m’agrada garlar.
Vaja, que ha sigut una nit memorable, hem repassat un per un els components del club de lectura, no se n’ha salvat cap, hem recordat un per un tots els llibres  dels què hem parlat, hem fet una llista de llibres que ens agradaria llegir  i una altra de llibres que mai llegiríem, i finalment una proposta per la Matilde  de llibres pel curs vinent.
A l’acomiadar-nos, hem quedat que no feia falta esperar-nos fins al sopar de nadal per tornar a compartir sopar i vi, i m’han promès que passaran per la llibreria a saludar-me com a mínim un cop per setmana. Jo els he regalat a les dues la rosa que ahir em va donar la Carlota…només en tenia una…
 

* Si teniu ocasió de tastar aquest vi no us la deixeu perdre, està boníssim i forma part dels experiments dels 10 SENTITS us deixo l’enllaç al seu bloc,  val la pena passejar-s’hi

DINS D’UNA CAMPANA DE VIDRE -ANAÏS NIN


ANAÏS NIN
Dins d’una campana de vidre
Trad. Ferran Ràfols Gesa
LaBreu Edicions, 2012



Podeu llegir-ne la contraportada en aquest enllaç
El  títol ja ho anuncia, és un llibre d’una fragilitat extrema, sempre a punt de trencar-se en mil bocins. 
Es tracta de tretze contes d’una delicadesa excepcional, de seda i de vellut, dels que s’ha de llegir per un forat sense que ho sembli no fos cas que es trenqués la màgia. Entre el somni i la realitat, entre els desitjos i les pors, entre la follia i l’equilibri, entre l’opressió i la llibertat, des de dins i des de fora.
Cada conte sembla millor que l’anterior, però estic segura que d’una lectura a l’inrevés la sensació deu ser la mateixa, perquè a mesura que vas llegint vas entrant dins la campana i paulatinament n’absorbeixes la seva atmosfera mig onírica mig real.
“Treballava en teles petites amb una pinzellada suau com una teranyina i un color fet de miratges. Vivia aquí, al fons del mar, però en un fons del mar atapeït d’objectes de naufragis. Els  peixos nedaven entre torres d’un sol ull, àncores i les algues que creixien als cascs. Allà hi havia tot el que pogués caure de la bossa d’un drapaire i tot sospirava amb inquietud, enterrat per en Hans en un naufragi d’humors trencats, de fragments perduts de móns irrecuperables….” (inici del conte El viatge de l’Ull)

També podeu llegir aquesta recomanació al Bloc dels Orfes del Sr. Boix 

MERAVELLES CASTELLANES -PAISATGES

                                   

 
                                   

                                   

Soledades 
Hacia un ocaso radiante
caminaba el sol de estío,
y era, entre nubes de fuego, una trompeta gigante,
tras los álamos verdes de las márgenes del río.
Dentro de un olmo sonaba la sempiterna tijera
de la cigarra cantora, el monorritmo jovial,
entre metal y madera,
que es la canción estival.
En una huerta sombría,
giraban los cangilones de la noria soñolienta.
Bajo las ramas obscuras el son del agua se oía.
Era una tarde de julio, luminosa y polvorienta.
Yo iba haciendo mi camino
absorto en el solitario crepúsculo campesino.
Y pensaba: «¡Hermosa tarde, nota de la lira inmensa,
toda desdén y armonía;
hermosa tarde, tú curas la pobre melancolía
de este rincón vanidoso, obscuro rincón que piensa!»
Pasaba el agua rizada bajo los ojos del puente.
Lejos la ciudad dormía,
como cubierta de un mago fanal de oro trasparente.
Bajo los arcos de piedra el agua clara corría.
Los últimos arreboles coronaban las colinas
manchadas de olivos grises y de negruzcas encinas.
Yo caminaba cansado,
sintiendo la vieja angustia que hace el corazón pesado.
El agua en sombra pasaba tan melancólicamente,
bajo los arcos del puente,
como si al pasar dijera:
«Apenas desamarrada
la pobre barca, viajero, del árbol de la ribera,
se canta: no somos nada.
Donde acaba el pobre río la inmensa mar nos espera.»
Bajo los ojos del puente pasaba el agua sombría.
(Yo pensaba: ¡el alma mía!)
Y me detuve un momento,
en la tarde, a meditar…
¿Qué es esta gota en el viento
que grita al mar: soy el mar?
Vibraba el aire asordado
por los élitros cantores que hacen el campo sonoro,
cual si estuviera sembrado
de campanitas de oro.
En el azul fulguraba
un lucero diamantino.
Calido viento soplaba
alborotando el camino.
Yo, en la tarde polvorienta,
hacia la ciudad volvía.
Sonaban los cangilones de la noria soñolienta.
Bajo las ramas obscuras caer el agua se oía.

ANTONIO MACHADO, 1906