L’HOME DE LES FLORS VIII

foto de la Mireia Casanovas

VIII – CARLOTA I ROMEU
I ara què, sí, i ara què, què faig amb la meva vida, és el primer cap de setmana que estic sense les princeses i no tinc res, absolutament res a fer, no em sentia així des de…de fet em sembla que mai m’havia sentit així. El problema no és el cap de setmana, és la resta de la meva vida, tinc clar que no aniré a viure mai més, mai més, amb cap home, tots són una colla de guixos i ganduls, però per altra banda la perspectiva d’estar sola em deprimeix d’allò més. I no sé perquè m’havia fet il·lusions que amb el bombonet… de fet era pura imaginació, és tan guapet, i tant simpatiquet, i tant amanyagadoset…., però ho és amb tothom… avui m’ha quedat clar que estan embolicats amb l’Isabel, la mala…amiga, de fet s’ho mereix, ja li tocava ha patit massa..però precisament amb ell… hauré de parlar amb el Jan perquè la cuidi bé… i ves ara perquè se m’humitegen els ulls, perquè la Bel és feliç, no, perquè el Jan és feliç, no, perquè jo estic trista i desconsolada… com no canviï de pensaments faré el ridícul més absolut. Au, només em faltava aquesta, un dels companys de pis del Jan que se m’acosta.
S’ha assegut a la meva taula, és estrany perquè mai havíem parlat més de dues paraules, m’ha preguntat si esperava al meu marit, que es veu que coneix de la llibreria, i aquí, ja no he pogut aguantar més i les llàgrimes m’han caigut a dolls, li he hagut d’explicar tot el rotllo, m’he esplaiat força, espero que no contrasti amb el Miquel, perquè si no….em sembla que li he fet veritable pena…just el què em convenia avui.
Hem estat hores parlant, fins que ens han fet fora, no us ha passat mai de conèixer a algú i posar-te a parlar i com si fos amic teu de tota la vida? ha sigut com trobar-nos al mig de l’espai, la connexió entre nosaltres és total, el sentit de l’humor, els gustos… He marxat  cap a casa amb un somriure d’orella a orella, sobretot perquè ha deixat clar que de dones res de res! Ens hem intercanviat mails, mòbil, li he regalat la rosa que m’havia portat el Jan (de fet, se la mirat una mica estranyat) i  hem quedat per d’aquí a quinze dies que tornaré a estar sola. 
Anuncis

LA PERFECCIÓ

La van fer dolça, amb una bona dosi amorosida de l’àvia, amb la delicadesa i l’elegància del pare, amb la sensualitat de la mare, amb la perfecció física d’una estàtua del renaixement sense la fredor del marbre,  amb una sensibilitat extrema….tant ….que quan va caure de l’arbre va quedar esclafada.

ELS ORFES DEL SR. BOIX – AIXÒ NO ÉS UNA POMA!

Fa temps, quan la cultura encara formava part de la programació televisiva, encara que només fos una miqueta, feien un programa sobre llibres i literatura L’HORA DEL LECTOR, que era una meravella, no només pel seu presentador, que també, sinó per la pròpia concepció del programa, convidats, tertúlies, “performances” i sobretot, sobretot per les recomanacions fetes (ai com el trobo a faltar!)
Encara fa més temps, aquest programa tenia un bloc, EL BLOC DEL SR. BOIX, on quasi cada dia el Sr. Boix hi publicava alguna entrada, sempre interessant, i després del programa hi penjaven totes les lectures recomanades (molt útil), aquest bloc, encara fa més temps, estava obert a comentaris. Després el Sr. Boix va decidir marxa al pol sud i diria que encara no ha tornat.
Quan van tancar el bloc, abans que el programa, uns quants ens vam sentir molt orfes, i uns quants d’aquests van decidir muntar un altre bloc ELS ORFES DEL SR. BOIX, al que poc temps després m’hi vaig sumar amb entusiasme.
En aquest bloc, els dels orfes, obert a tothom que vulgui col·laborar, sobretot hi pengem comentaris de les lectures de cada orfe, però sovint hi ha aventures diverses, com concursos, cadàvers exquisits, llibres itinerants… es pot veure tot el què hem fet, en versió digital, a edicions de l’ocell de foc.
Una de les darreres aventures ha sigut el llibre itinerant MOSSEGAR LA POMA de Francesc Serés,  l’hem llegit uns quants i cada ú ha fet les seves aportacions, tot això multiplicat, enquadernat meravellosament bé i tramès a tots els participants per uns orfes d’aquella ciutat tant bonica que hi ha a la riba del Túria (ara no sé si la ciutat està a la riba, o han canviat la riba perquè estigui al costat de la ciutat),  que han fet una feina magnífica.

No em direu que no és una meravella, per mi és un autèntic plaer ser una òrfena del Sr. Boix, si cada entrada al bloc és una pujada de lecturina,  us podeu imaginar que és rebre el resultat de cada aventura?

MEMÒRIA D’UNS ULLS PINTATS -LLUÍS LLACH

Lluís Llach
Memòria d’uns ulls pintats
Empúries Narrativa, febrer de  2012


Contraportada
Quatre amics, dos nois i dues noies nascuts el 1920, creixen junts al barri obrer de la Barceloneta. Comencen a descobrir el món en un ambient humil i llibertari, i la proclamació de la República els obre un amplíssim horitzó de possibilitats, il·lusions i esperances. Però la Guerra Civil i la posterior repressió franquista ho estronquen tot. La vida de tots quatre i de les seves famílies queda marcada per l’impacte d’uns fets històrics que influeixen d’una manera especialment tràgica en la relació d’amor i d’amistat entre els dos nois, Germinal i David. El mateix Germinal, ja vell, narra la seva experiència escruixidora a un jove director de cinema que busca argument per fer una pel·lícula històrica. Reconstrucció vivíssima d’un període sovint mal explicat, Memòria d’uns ulls pintats és, per damunt de tot, una extraordinària història d’amor.


Línk amb l’editorial on hi trobareu l’enllaç amb el primer capítol


Segurament no l’hauria llegit sense la recomanació de l’elPac al bloc dels orfes del senyor boix, que així que començaves a llegir-la ja feia pujar la lecturina. A diferència de l’elPac jo no sóc una fan incondicional d’en Llach, d’acord…una miqueta de joveneta, sí ho vaig ser,  i reconec que m’agraden molt les seves cançons i realment les lletres són uns poemes preciosos, però no l’he idolatrat mai.


Des de bon principi el llibre t’atrapa, tots els personatges, totes les històries…és molt impactant de principi a final i en molts sentits, he de dir, però, que al principi el llenguatge utilitzat se’m va fer un pèl embafós, després no sé si és que s’alleugera o és que m’hi vaig avesar. És una lectura  molt recomanable, un episodi de la nostra història explicada des del punt de vista d’un adolescent i per tant acompanyada de totes les descobertes inherents a aquesta etapa vital.

L’HOME DE LES FLORS VII

foto de la Mireia Casanovas
 
VII  – JAN -ISABEL -CARLOTA
Ding-doooooong (d’aquelles que ressonen)
-Hola guapa, quina alegria!
-Hola “bombonet”, vinc a portar aquesta rosa que la Carlota, se la va deixar ahir a la tarda al bar.
– Se la va deixar? la moooolt… si li havia regalat jo!
– Ja m’ho va dir, va haver de marxar disparada a buscar les nenes, no li ho tinguis en compte. Suposo que no hi deu ser.
– Ha sortit. Passa a fer un cafetó dona!
– No tens feina?
– Sí però pot esperar, per tu el què sigui.
…. olor de cafè…
– Ets conscient com n’està de tu?
– vols dir professionalment, suposo?
– No, precisament.
– No fotis…
– Sí foto.
– Però si tot el dia em renya i em crida.
– I ?
– T’ho ha dit ella?
– Més o menys.
– Uf, quin mal rotllo… ja saps que jo ja tinc el cap i el cor ocupat!!! ja t’ho has rumiat?
– En podem parlar en un altre moment?
– Sí, tranquil·la fins d’aquí 60 anys t’estaré esperant…després no ho garanteixo.
– Tampoc cal ser tan sarcàstic, no et sembla… pots fer-te la idea de les complicacions que suposa per mi tot plegat? No és tant senzill, ets molt més jove que jo, penso que tu inicies una dècada que ha se ser cabdal i fructífera a la teva vida, i jo en canvi ja l’he passat.
– Ui que vella… no em facis riure… estic boig per tu, m’és igual la teva edat, m’és absolutament igual.
– Sí, ara sí però i d’aquí 10 anys? i d’aquí 20 anys? Sincerament, em fa por, em fa por abocar tota la meva energia i que per tu suposi una petita fase més en el teu creixement personal.
– Torna-hi, mira que ets plom, deixa’t portar, si et ve de gust ho intentem… duri el que duri… no et puc prometre amor etern, ni pretenc que tu ho facis.
Se sent un soroll de claus i s’obre la porta….
– Holaaaa.
– Hola Carlota.
– Hola Isabel, què hi fas aquí?
– T’he vingut a portar la rosa que et vas deixar ahir.
– Ai gràcies reina!, quina tarda la d’ahir.
– I les nenes?
– Bé… de fet ahir les recollia el Miquel, no sé on tinc el cap. I per cert, cada vegada que em giro us trobo a vosaltres dos junts, oi?
El Jan acota el cap, mirant-se les sabates, l’Isabel aprofita el silenci per aixecar-se, fa un petó a la galta de la Carlota i amanyaga el cap del Jan encara acotat.

CASCOS BLAUS

Si algun dia em trobeu passejant o corrent d’un costat a l’altre amb aquesta boina o encara pitjor amb un casc blau, no us espanteu, estic en una missió de pau.
Darrerament, suposo que a causa de l’estiu o pel motiu que sigui, dos dels cinc països del meu planeta particular, entren en guerra, i a vegades fins i tot hi ha incursions d’un tercer país que, tot i pretendre la neutralitat, sovint en recolza a un o altre pel simple plaer de fer-ho.
A vegades les esbatussades són escadusseres, ràpides… no tinc temps ni necessitat de posar-me el barret perquè de seguida arriben a un tractat de pau.
D’altres en canvi, les podríem qualificar de grans guerres, no tant per la durada, aquí m’emporto el mèrit jo, sinó per la intensitat de les batalles, que pràcticament sempre són exclusivament verbals amb moviments amenaçadors o de marcatge de territori.
El que com a casc blau em costa més d’entendre, i així els ho pretenc transmetre, és la manca de respecte mutu, i sota la màxima “dos no es barallen si un dels dos no ho vol” els vaig inculcant la cultura de la pau. Tot i que sóc conscient de la dificultat de la missió, no defalleixo i dia rere dia vaig repetint-me com un disc ratllat.
Ara bé, sempre hi ha el dia que el casc blau està més sensible de l’habitual,  en aquest cas al mínim moviment ofensiu, elevo la veu per sobre del desitjable i els faig saber que aquell dia no toca, perquè no hi haurà ni mediació ni tractat ni armistici, només  hi haurà penes per les dues o tres parts. Penes irremeiables com poden ser uns dies sense pantalla (no falla mai!), i  el dia que això passa, curiosament, com si els països fossin conscients de la fragilitat de la situació, hi ha una pau plàcida…

VACANCES D’ESTIU?

         Que bé, ja esteu de vacances, eh!!!
         La mare deu estar molt contenta, oi? (aquesta dita amb sarcasme)
         I ara què, tres mesos de rascar-se la panxa?
Aquestes són algunes de les frases que els meus fills, igual que la resta de criatures han escoltat diverses vegades des del 23 de juny.
Jo, que intento ser educada, sempre responc:
    Sí, estic molt contenta (aquí ja et llencen una mirada de complicitat), ja els hi tocava fer vacances de l’escola, i a més pobrets, això de vacances és relatiu, hi continuen anant cada dia, als tallers d’estiu.
De la mirada de complicitat passen a la mirada de perplexitat  i ben segur deuen pensar que responc així perquè tinc a la canalla al davant, perquè en realitat segons el seu parer hauria d’estar angoixada o enfadada per tenir tres criaturetes tot l’estiu a casa, on s’és vist que facin tantes vacances com aquí? 
Però responc que estic contenta perquè és el que penso, ja han fet la seva feina durant quasi deu mesos, amb horaris llargs, amb deures, amb tensions, amb controls i exàmens… si als adults quatre setmanetes ens semblen poca cosa, que els ha de semblar deu setmanes a la mainada?
Però afegeixo pobrets, perquè no tenen la sort de rascar-se la panxa durant deu setmanes, perquè el dilluns següent a la finalització de l’escola ja van començar  els tallers d’estiu, perquè hi estaran cinc setmanes, de les 9 del matí fins a les 3 de la tarda, i perquè desenganyem-nos, per molt divertits que siguin i molt bé que s’ho passin, no són vacances. Haurien de passar-se bona part de l’estiu campant pel camp o la muntanya o la platja…sense fer res especial, avorrint-se, fent migdiades i partides de parxís.
A part dels horaris, pràcticament laborals, tenim els fabulosos, inigualables, increïbles deures d’estiu… ja em sembla bé que durant l’estiu, si ho necessiten, facin alguna coseta, repassin alguna operació aritmètica, algun problema de lògica, reforcin el traç, agilitzin la lectura… però és que se suposa que també  han de tenir temps per descansar… o sigui que des d’aquí reclamo que no hi hagi deures d’estiu, sobretot  tenint en compte  que molts es passen tot els juliol i la primera setmana de setembre col·locats, fent activitats alternatives que permetin continuar treballant als pares. I així com a mínim,  la tarda la puguem passar de la manera més relaxada possible o senzillament com ens vingui de gust.
I ves,tampoc em queixo perquè comparat amb quan eren nadons la cosa ha millorat molt, és molt més fàcil l’organització estival quan ja poden anar als casals d’estiu.
O sigui que paciència, sobretot ells i elles! la nostra ve per contracte, encara que massa sovint ho oblidem!

OCHO VIAJES CON SIMBAD -SIRI HUSTVED

SIRI HUSTVEDT
REZA

OCHO VIAJES CON SIMBAD
Traducció al castellà de Cecilia Ceriani
La Fábrica Editorial 


És tracta d’un llibre objecte, en el sentit més positiu de la paraula, d’aquells que es regalen, que es miren amb calma al sofà un vespre tranquil, o a l’ombra d’un pi o davant un bon got de vi.

La Siri Hustvedt repassa els set viatges d’en Simbad des de diferents òptiques, temps, ritmes…El primer dóna voltes a la figura del propi Simbad, el segon és en vers, en el tercer fa una anàlisi de l’estructura de tots els viatges, el quart ens mostra el  Simbad més íntim, el cinquè és un guió cinematrogràfic, en el sisè trobem el Simbad al més pur estil Clint Eastwood, el setè és el Simbad de Sherezade i el vuitè, inexistent a les mil i una nits, neix d’una conversa entre una parella d’escriptors, haurem d’endevinar quins!

Els vuit viatges van acompanyats d’unes fotografies meravelloses de Reza (com la de més amunt), de les que es miren i es remiren i et fan somniar.

Val la pena mirar-se l’enllaç amb l’editorial.



Aquesta entrada també la podeu trobar al bloc dels orfes del senyor boix!

La Neus Català i Un Cel de Plom

No sé ni com començar aquesta entrada de tanta emoció acumulada!

Que la Neus Català és una dona admirable per haver sobreviscut a un parell de camps de concentració nazis a causa de la seva participació activa en la resistència francesa, és un fet sabut, que a més s’hagi dedicat la resta de la seva vida a  donar a conèixer la barbàrie i el sense sentit de l’experiència patida per tal que no es torni a repetir mai més, també ho és, però la seva dimensió humana va molt més enllà, i és a través del magnífic llibre de la Carme Martí, UN CEL DE PLOM, que es pot saber sobre el seu activisme social de joveneta al  poble i de més gran a França, del seu activisme polític  a Barcelona, França, Rubí…, els sentiments de l’exili i el retorn, trobar el seu lloc després de  sortir del camp, tornar-se a enamorar, ser dona, mare, el retorn a la vida laboral…
El llibre té la virtut de conectar-te  emocionalment amb la Neus, i al final  et convida a escriure-li una carta, cosa que vaig fer de manera immediata, i que a més m’ha donat la gran oportunitat de conèixer a l’escriptora, la Carme Martí. No sé ben bé com, em vaig trobar demanant-li de poder visitar la Neus, i dit i fet, cap a Els Guimets falta gent.

Va ser una conversa entranyable, per trencar el gel  vam parlar del poble, de com era i de com és, i a partir d’aquí la Neus va anar desfent un cabdell de records, més antics, més recents, alguns ben reflectits en el llibre, d’altres no, alguns més personals, altres més històrics, alguns molt durs d’altres no tant… però el millor record que ens vam emportar va ser el seu sentit de l’humor i evidentment la seva força.

Feia temps que no parlava amb ningú de principis del segle XX, des de que les meves àvies van morir no havia tingut la oportunitat de passar una bona estona amb ningú de més de 90 anys, i la conversa amb la Neus em va fer ser encara més conscient de com ho enyorava.

En contrast i alhora en concordància amb la visita a la Neus, el dissabte passat vaig conèixer a l’Amèlia, una preciositat de quinze dies que va néixer, no massa lluny dels Guiamets, quasi cent anys més tard que la Neus. La seva vida ben segur serà molt més fàcil que la de la Neus gràcies a la seva lluita, lluita que tots hem de continuar, no ens podem pemetre ni un pas enrere, tot i que ens ho posen ben difícil!

Per tant, jo us recomano, que llegiu el llibre, em sembla una lectura imprescindible i molt recomanable, i que quan l’acabeu escriviu a la Neus, la fareu feliç!

EL MEU VIJAZZ




M’encanta el Vijazz, m’encanta la perfecta combinació de bona música i bons vins, m’encanta l’ambient dels carrers, la gent contenta, el ritme lent i harmoniós de les corrues formades per les colles d’amics i famílies que es desplacen de les paradetes de vi fins als espais de música, tots amb el penjoll en forma de copa, de vi o de cava, que dringuen amb els collarets.
M’agrada començar la nit fent un tastet d’algun blanc desconegut per mi, no en sé massa, però tinc un paladar molt exigent, cada vegada més de la terra, més sec i menys amorosit, les varietats autòctones fins ara menystingudes, barrejades i dissimulades amb chardonnay, imagino que per donar- li més glamour,  ara cobren una nova existència més autèntica, més pròpia, menys empallegosa…. 3 Macabeus  d’Albet i Noya o Virolet d’Oriol Rossell (100% xarel·lo), en són bons exemples….
Tastant el vi emprenem el camí cap a Santa Maria, on sempre arribem amb el concert ja iniciat i la proesa es situar-se prou endavant, malgrat la bellesa del lloc (és impressionant la imatge de Santa Maria, del Palau Baltà, del Vinseum  amb  l’escenari al fons) el terra no acompanya, és molt complicat poder veure els músics si tens una alçada corrent.
Altra cosa és escoltar-los, per això no cal alçada però sí avançar el suficient per deixar enrere els individus, mascles i femelles, pels que la plaça esdevé punt de conversa, amb independència de la primera figura que es deixa la veu, la bufera, les mans  o els dits dalt de l’escenari, i dels centenars de persones que han decidit deixar el cansament a les butxaques i aprofitar l’ocasió que ens porten els bons a casa (si us plau si no us agrada quedeu-vos a la zona vi i deixeu la jazz pels que la  gaudim).
Una vegada situats en el punt màxim d’avançada sense violència, vull dir sense donar cops de colze ni empentes, comença l’espectacle, el particular, l’altre fa estona que ho ha fet, i llavors s’inicia el ball, el del meu propi cos que no puc evitar quan sento música, molt discret això sí, però també el d’adaptació al dels altres, al que està just davant que es mou espasmòdicament al ritme de la bateria, el de la parella d’enamorats que es mouen a l’uníson, ara a la dreta ara a l’esquerra, impedint que els que estem darrere puguem veure res de res, la del darrera que la música li arriba més endins i necessita expressar el seu moviment amb més espai del que hi ha, el dels pares novells que en un atac de “encara que tinguem un fill nosaltres també podem”  decideixen abandonar la plaça plena  amb el cotxet i al criatura a dins i els de la colla de vint-i-cinc que donen per finalitzada l’hora del jazz per passar a l’hora vi abans que la resta i així no haver de tornar a jugar al joc dels colzes, obliden però que la zona vi ja és plena a vessar dels que deixen la música per un altre dia.
Finalment com per art de màgia ens trobem veient l’escenari des d’una distància acceptable, escoltant la música diguem que prou bé i movent-nos al nostre propi ritme… i just, just  llavors s’acaba l’espectacle, sort que els bisos estan inclosos en els contractes que si no….

Al Jarreau impressionant als seus 72 anys, el ritme i l’entusiasme s’han anat incrementant tema a tema, amb un moment màgic amb la cançó Spain (I can recall) i les campanes de Santa Maria tocant de fons.
Per tant, podem dir que l’hem vist, l’hem escoltat, l’hem ballat, l’hem aplaudit, l’hem xiulat, perquè en cantés una altra o fins i tot dues, i per acabar hem girat cua i xino-xano cap al vi.
Ara és el moment de tenir la boca humida perquè , comencem a trobar-nos a amics i coneguts,  i si els amics tenen bodega la cosa encara és més explosiva… i vinet i xerrera, i es fan quarts de dues i les paradetes comencen a tancar…hi ha qui en aquest moment inicia el Ginjazz (auguro un bon futur a aquesta  derivada del festival), perquè el Vijazz, sincerament, acaba massa d’hora, els més prudents o els que l’endemà tenim altre tipus de responsabilitats, obeïm els horaris marcats i fem retirada cap a casa.
Fins l’any vinent Vijazz!!!!


L’HOME DE LES FLORS VI




VI – CARLOTA I ISABEL

Me’n poses un altre? de Mombassa. Síííí ja ho sé… i què que sigui el tercer? I què que siguin les sis de la tarda? I a més a tu que t’importa… no t’han dit mai que ets una tafanera. Tafanera i coqueta, si ja he vist com et mires al bombonet, sàpigues… que el bombonet és meu, avui mateix m’ha regalat una rosa. Ha arribat tard com sempre, jo  estava com una cafetera  a punt d’explotar, no puc suportar la impuntualitat, i va i em posa la flor davant dels morros amb aquells ulls de gosset penedit amb les orelles cap avall i el cap mig tombat, i jo que no he pogut evitar el somriure… un somriure, i una llagrimeta d’emoció…no em regalaven flors des que van néixer les bessones…com a mínim.
El bombonet em té el cor robat, el cor i l’ànima, encara que no ho reconeixeria mai de la vida, primer perquè és força més jove que jo…impensable anys enrere quan només m’atreien els madurets…després perquè sóc la seva cap i no podria suportar fer el ridícul i sobretot perquè suposaria acabar amb la meva súper vida ideal, perfecta, exitosa, plena d’elegància i savoire-faire, seria perdre els papers totalment, I M P E N S A B L E

Reina, cada dia tens més abandonat i solitari el local… i què que siguin les sis de la tarda, ara em diràs que la gent no beu a les sis de la tarda. M’ho dius seriosament? Que normalment no hi ha ningú a aquestes hores? Que de fet el tens tancat? I quina hora m’has dit que era? Les sis??? Les sis?? Que havia de fer jo aquesta tarda???  LES NENES…..

EL VERANO SIN HOMBRES -SIRI HUSTVEDT

El verano sin hombres
SIRI HUSTVEDT
Anagrama 2011
traducció de Cecilia Ceriani


Resum de la contraportada
Cuando Boris Izcovich dijo la palabra «pausa», Mia Fredricksen, de cincuenta y cinco años, enloqueció. Porque lo que deseaba su marido era una pausa en su matrimonio, después de treinta años sin adulterios y una hija encantadora. Hay que decir que la «pausa» de Boris es francesa, compañera de trabajo, joven y con buenas tetas. Pero la locura de Mia no fue más que una breve psicosis, y ese verano regresa a Bonden, la ciudad de su infancia, donde aún vive su madre en una residencia para ancianas activas e independientes. Mia alquila una casa, se relaciona con sus vecinos, una joven recién casada con dos niños y un marido que le despierta sospechas de maltrato, y visita a su madre y a su grupo de amigas. Recupera los recuerdos de su infancia, y descubre algunos secretos de la femineidad de otras generaciones. También dirige un taller de poesía con un grupo de estudiantes. Y con todos estos incidentes, historias y vidas, Mia urde esta veloz, brillante comedia feminista, de inesperado final...

la meva opinió
He quedat senzillament impressionada, ja m’havien recomanat a l’autora però encara no n’havia tingut la oportunitat de llegir-ne res. M’ha encantat com escriu, m’ha encantat el què hi diu, m’han encantat els desvaris i la fragilitat de la Mia, la protagonista, i com ha reconstruït el seu equilibri a través del contacte amb diferents generacions de dones, les seves alumnes adolescents, la seva veïna, la seva mare i les seves amigues grans i sàvies. M’ha agradat que la Mia, sigui poetessa i que la poesia i la literatura impregnin la totalitat del llibre.


Tastets


“Sentada delante de mi madre en su pequeño apartamento me sobrevino la idea de que ella era para mí un lugar tanto como una persona”


“La fugacidad del sentimiento humano no está exenta de ridiculez. Mi volubilidad durante el transcurso de aquella noche me hizo pensar que mi personalidad estaba hecha de chicle. Había descendido a los horribles profundidades de la autocompasión, un territorio apenas más elevado que las espantosas llanuras de la desesperación. Pero como soy una tonta que se distrae muy fácilmente, poco después me encontraba en la cima del sentimiento maternal, donde casi me derrito de placer mientras mecía y abrazaba al homúnculo prestado de mi vecina. Había cenado bien, bebido demasiado vino y abrazado a una joven que apenas conocía. En resumen, me había divertido mucho y tenía la intención de volver a hacerlo.”
“Que pena que yo no sea un personaje de un libro o de una obra de teatro, no porque las cosas les vayan mejor a la mayoría de ellos, pero al menos mi historia estaría escrita en otro sitio…”


“Con el tiempo comprendí que Boris respondía de forma más directa a todo lo que fuera indirecto, es decir, sus verdaderas emociones afloraban sólo a través de aquello que no era real.”

MOLT RECOMANABLE!!
Aquesta entrada la podeu trobar també al bloc dels orfes del Sr. Boix