KEITH HARING – RELATS CONJUNTS

Artista i activista social, 1958-1990, Estats Units
Era com si hagués aixecat la mà i hagués dit sí, sí, sóc aquí, una altra víctima a punt per ser engolida… L’havia agafat, no sabia quan, no sabia qui havia sigut, però al seu voltant ja eren molts els que començaven a mostrar-ne signes…
En un primer moment el món li va caure a sobre, no sabia el temps que li quedava, no sabia la qualitat de vida que tindria, mai s’havia plantejat que la seva vida pogués tocar sostre tan aviat, la sola idea de no poder continuar pintant i dibuixant l’atormentava.
Però no podia caure abans d’hora, havia d’aprofitar tota l’energia que li quedava, havia de riure, saltar, ballar, xerrar, deixar la seva petja allà on pogués, murals, quadres, dibuixos… havia de viure
Poc a poc s’anava debilitant, les infeccions el doblegaven cada vegada més sovint, les estades a l’hospital s’anaven aproximant les unes a les altres, veia el final del camí massa  proper.
En una darrera alenada de forces va decidir viure al màxim fins al final, pintar i dibuixar fent referència expressa a allò que l’estava acabant, recomanant-ne la protecció i sobretot la conscienciació.
Ell no morirà mai, la seva obra s’ha convertit en una icona del color, del moviment, de la rauxa…  i malauradament també de la lluita contra la Sida.



Relats conjunts
Anuncis

EL VENEDOR DE DOLÇOS – R.K. NARAYAN

R.K. NARAYAN
El venedor de dolços
Editorial Bambú, 2011
Traducció  de Jordi Martín Lloret

La vida d’en Jagan, el venedor de dolços més popular de la ciutat índia de Malgudi, transcorre plàcida entre les safates de dolços i les converses amb «el cosí», l’amic fidel. El món d’en Jagan s’ensorrarà quan el seu fill Mali deixi els estudis i marxi als Estats Units per fer-se escriptor. El viatge no farà sinó eixamplar la distància immensa que els separa.
 
 
La història que ens explica transcorre en una imaginària ciutat de la Índia, on l’autor hi situa les seves novel.les, Malgudi, durant els 60 i tracta sobre el xoc entre la cultura índia amb la nordamericana, entre la calma i la pressa, entre les tradicions i la modernitat, entre pare i fill. És un llibre que tracta amb una sensibilitat exquisida al pare, les reflexions que fa sobre les modernitats que introdueix el seu fill, l’orgull que sent per ell malgrat no estar d’acord amb les seves decisions, el greu que li sap no saber comunicar-s’hi, la por al desconegut i a que li prengui el pèl, i l’admiració i respecte cap el seu “cosí” i amic que l’aconsellarà i guiarà. Jagan seguidor i activista de Ghandi, productor i venedor de dolços que ha criat el seu fill sol desde que la dona se li morí, sense ser capaç d’entendre el dolor del seu fill ni el seu fill el seu, que ha fet diners venent dolços, tot i que el seu ànim no és el de lucrar-se,  i veu com el fill se li fa gran i necessita els diners per endegar un negoci que ell veu de dubtosa viabilitat, patirà una lluita interna entre les seves pròpies conviccions i tradicions i les exigències del seu fill.
 
És un llibre bonic i interessant que podria ser extrapolable a qualsevol relació que impliqui un xoc intergeneracional i cultural, que curiosament està editat  i destinat per al  públic juvenil, suposo que pel missatge subliminal que transmet, tot i que des del meu punt de vista es tracta d’una obra els adults hi trobaran més sentit.


Aquesta entrada la podeu trobar també al bloc dels orfes del senyor boix

L’HOME DE LES FLORS V

foto de Mireia Casanovas





V-  JAN
Caram quina rosa més bonica, de qui deu ser?  

Segur que no li fa a res que l’agafi,  serà l’antídot perfecte a l’esbroncada de la Carlota per arribar tard, una altra vegada, però és que ahir vam arribar tan tard i al llit s’hi estava tant bé, i començo a treballar tan aviat, massa, perquè un creatiu que al matí no pot crear no serveix per res… però no sóc l’amo, l’amo és la Carlota, i dic l’amo amb tota la connotació negativa de la paraula, si dic mestressa no té la mateixa. Només li falta el fuet a la senyora amo. 

Quan va ser mare, fa uns tres anys, va decidir canviar els horaris i fer de 2/4 de 8 a 2/4 de 4, amb un parell de paradetes, una fer un “nespresso” i l’altra per fer un “brunch”, ho sento però amb l’office de disseny de darrera tendència que tenim, no podem ni fer el cafè ni fer un esmorzar-dinar, de fet ens passem tot el dia fent timings, brain-stormings, projects, files, meetings, pendings i utilitzant el nostre mac i el laptop.

No,  si m’encanta treballar amb ella, m’agrada i molt, és boníssima, però depèn del dia que tingui tira a tirana o a gata maula, no sé que és el pitjor, amb la tirana t’hi pots enfadar i li pots plantar cara, a vegades. Amb la gata maula ja te l’ha fet i tu encara estàs a les Bahames.

Em queixo de l’horari però estic encantat, tinc la tarda per mi, per córrer, per pintar, per fer el què vulgui, sempre i quan no tinguem una “dead line” i haguem de córrer tots.

Sé que la rosa li encantarà, com li encaaaaaaanta tot el que és bonic.

FINAL DE CURS

Després d’assistir a 3 cantates i els respectius acompanyaments als assajos  i les llàgrimes vessades (les cantates m’emocionen)
Després d’assistir  a una obra de teatre, amb acompanyament als respectius assajos  i pintar les samarretes de les 7 cabretes esportistes. 
Després d’una festa de final de curs, amb comiat dels de 6è inclòs, amb les oportunes col.laboracions: vigilància d’un inflable on hi van pujar molts i molts nens i cap em feia cas, preparar l’adaptació de llença’t pel comiat dels de 6è, ballar un vals amb el meu fill…
Després d’assistir a 2 concerts instrumentals amb els corresponents assajos, i caure’m la baba 
Després d’assistir a dues sessions d’un festival de dansa, amb els corresponents i esgotadors assajos.
Després d’un mes ple de comandes d’argila polimèrica que m’han fet molt i molt  feliç 
Després d’un mes en el que pràcticament no he pogut llegir ni fer front als compromisos amb els meus amics orfes (ho sento amics, prometo rescabalar-vos)
Després d’uns mesos plens de reunions i il·lusió per organitzar un moviment


ESTIC FELIÇ I ESGOTADA




(gràcies al Jordi Llavina per l’enllaç de la cançó)

L’HOME DE LES FLORS IV


IV-  ROMEU

L’he col·locat dins d’una ampolla de vi, alta i prima, a l’entrada de casa, li dóna el toc just d’elegància que necessitava, i me’n vaig directe a la cuina a preparar-me un soparet, avui sopo sol, els companys de pis han marxat a la capital a veure teatre. Havia pensat convidar algú però finalment no ho he fet, em passa massa sovint això, penso que faré moltes coses que finalment no faig.

Estic sol, sol en el sentit més ampli de la paraula, no només perquè els companys de pis no hi són, sinó sol solet, sense parella,d’acord  només fa quatre dies que no tinc parella però ja em sentia sol quan la tenia, sobretot em sento sol d’amistats, sí estic tot el dia fent rialletes i somriures amb les companyes que son uns solets però tampoc som grans amics, i amb els amics de tota la vida poc a poc ens hem anat distanciant, sempre he sabut que els costava entendre les meves preferències, estic convençut que darrera hi ha por, però mai hem sigut capaços de parlar-ne amb franquesa, ni ells ni jo. 

Tinc les amigues de la facultat, i dic amigues perquè tot i la meva condició masculina a la facultat només vaig fer-hi amigues, crec que mai he rigut ni plorat tant com amb elles, però estan totes escampades pel món, l’una a Londres, l’altra a Dinamarca i l’altra a Argentina… les meves princeses…de tant en tant m’escapo i les vaig a veure, les visites són autèntics banys d’energia emocional…

Em miro la flor, és senzillament perfecta, igual que la meva vida, perfecta i solitària, de sobte una esgarrifança em recorre l’espinada, la presència de la rosa em fa sentir molt incòmode.

(foto de l’Odina Santacreu)

CRÒNICA D’UNA DIMISSIÓ TOGADA – BARÓ D’AVINYÓ

Aquesta entrada enceta un nou racó del bloc, AMICS, destinat a la creació d’amics i amigues, o sigui que ja ho sabeu, el mail és obert!

Aquesta tarda, he rebut un poema que m’ha fet sortir un oohhh i un gran somriure, l’ooohhh perquè no coneixia aquesta faceta de l’amic (com moltes d’altres), i el somriure per la genialitat del poema, nascut ben segur de l’indignació pels fets que l’han generat. No m’he pogut estar de demanar-li si el podia compartir i és evident que m’ha dit que sí, o sigui que gràcies Baró!

Crònica d’una dimissió togada
(Ius reipublicae pacto mutari non potest) 
El dret públic no pot ser canviat per un pacte entre particulars
Ha estat ben manicomial
aquest enutjós assumpte
de l’alt consell judicial.
Haurien de haver començat
a les seves dependències
ben aviat les diligències,
per discernir amb fermesa
un assumpte d’honradesa
que afecta a un home togat,
un que s’hauria de vestir començant
pels peus i acabant pel cap,
i que n’és:  el president!
Què dirà la gent!
Ell que s’ha concedit, pel cap baix
una o dues bestretes,
del pressupost general
de l’Estat de panderetes.
El champagne i l’ostra
se l’ha pres a costa nostra!
I en temps de poques bonances
ha fet cada setmana, vacances!
A última hora li surt la vena carca
i diu que voldria una foto amb el monarca.
A veure qui té nassos i l’emmarca!
Però el Borbó practica el ball de l’escapolí
i toca els dos fins a l’Aràbia Saudí.
S’ha de tenir un cistell ple d’ous
per dir:  ja dimitiré el dijous!
Però senyors!  del cotó se n’ha practicat la prova
I ha sortit ben negre! Ha tocat doncs l’hora,
de dir-li al magistrat: adéu-siau,
bon vent i barca nova!
El Baró d’Avinyó

(la fotografia és de sastreria San Pablo)

L’HOME DE LES FLORS III


III – ROMEU, MATILDE I ROSOR
De qui és aquesta rosa? Matilde qui te la portat, reina? A no és teva? Deu ser de la Rosor, Rosoooor, és teva la flor de damunt el taulell? Doncs, així segur que és meva, algun admirador secret o admiradora aneu a saber… però quin? No podré pas dormir pensant que algú m’ha deixat una rosa anònima…
Au va Romeu no facis tanta comèdia.
Julieta, no t’he dit mai que ets una aixafaguitarres… jo que m’estava fent la pel·lícula mental de tota la clientela d’aquesta tarda i les possibles històries que en podries sorgir… ha vingut aquell tan guapo, alt i fort que té aquella veu que li surt de les profunditats de la caixa toràcica, el que s’ha quedat HHhH
Aquell? impossible, venia amb una criatura a cada mà, la rosa no li cabia..
Doncs aquell jovenet que ha encomanat  els contes d’en Calders,  feia força goig.
Com la xicota que l’esperava fora, potser sí que s’ha deixat la rosa…ara li truco que m’ha deixat un número…
No, no cal que li truquis, recordo una mà femenina deixant la rosa damunt el taulell, però no en recordo la cara.
Però si tampoc ha vingut pas tanta gent aquesta tarda, ha vingut l’àvia que passa cada setmana amb els néts i els fa olorar els llibres, diu que quan siguin grans aquesta olor ja no existirà i la recordaran gràcies a ella.
També han vingut aquell parell de noietes que buscaven un llibre de poesia que ha escrit el pare d’una amiga d’elles, però aquestes segur que no portaven cap flor, amb l’escàndol que han fet segur que ens n’hauríem  adonat.
Ha entrat la de la farmàcia del davant, però venia corrent i amb el temps just, que s’ha tornat a quedar Primavera, estiu, etc… em sembla que ja l’ha regalat quinze vegades.
Ja ho tinc, la noia aquella que s’ha passat una bona estona llegint contraportades,  que finalment ens ha preguntat per un llibre que no la fes posar trista i li hem recomanat Un altre got d’absenta, la recordes?
Sí, sí portava una rosa i se l’ha deixat, perquè no crec que ho hagi fet expressament, oi? …i ara que fem, jo només la conec d’aquí la botiga, no sé ni com es diu ni molt menys on viu i diria que no la tenim a la base de dades, i a aquestes hores ja no vindrà a recuperar la flor, per tant, me l’emporto?

EN LLOC SEGUR, WALLACE STEGNER

Wallace Stegner
En lloc segur
Pròleg de Ricardo Menéndez Salmón
Traducció de Dolors Udina
Libros del Asteroide, 2008
Contraportada

Quan dues joves parelles es coneixen durant la Gran Depressió sorgeix entre elles una amistat que durarà tota la vida. Encara que són moltes les coses que comparteixen a l’inici -Charity Lang i Sally Morgan esperen el seu primer fill, els seus marits Sid i Larry són professors de Literatura a la Universitat de Wisconsin-, la seva relació es va fent més complexa a mesura que comparteixen dècades de lleialtat, amor, fragilitat i desacords.
Trenta-quatre anys més tard de l’inici de l’amistat, els Morgan visiten la colònia d’estiueig dels seus amics a Vermont bo i sabent que serà el seu darrer cap de setmana al costat de Charity. Durant la visita, Larry rememora els anys d’amistat: les alegries, les penes, les il·lusions i també els somnis que no es van realitzar; alhora, en el decurs del relat dels fets hi és latent una profunda reflexió sobre l’amor i l’amistat, sobre els intents de quatre persones de plantar cara a les adversitats de la vida.
Wallace Stegner, fins ara totalment inèdit en català, és un dels màxims exponents del realisme nord-americà de la segona meitat del segle XX. En lloc segur, publicada originalment el 1987, va ser la darrera novel·la que Stegner va escriure

La contraportada en fa una bona síntesis, i a la web de Libros del Asteroide en podeu llegir  bones critiques… és una novel·la de maduresa, d’amistat, d’amor, de bellesa, d’il·lusions, de renúncies, d’acceptació de les dificultat de la vida, marinat amb un rerefons constant de literatura.
El lloc segur que inicialment sembla ser la colònia d’estiueig d’una de les dues parelles, la Charity i en Sid, és en realitat l’amistat, l’amistat construïda al llarg dels anys, en els moments bons, però també en els dolents, acceptant-se mútuament i reconeixent les millors parts de cada ú. Narrat en primera persona pel Larry, personatge que representa un escriptor reconegut i marit de l’encantadora Sally,  en forma de records de més de trenta anys i ple de reflexions  personals… els records sorgeixen en la que sembla que serà la darrera trobada entre els quatre, ja que la Charity es troba en la fase final d’una malaltia.
És un llibre en el que t’has de deixar portar pel seu propi ritme que va variant en funció del moment vital explicat i sobretot en funció del personatge que el protagonitza. Es divideix en tres parts, la primera és com la joventut, alegre i desenfadat on el lloc segur comença a construïr-se i a fer-se imprescindible, la segona és més seriosa, plena de responsabilitat i mals moments, però amb guspires de gran bellesa, i la tercera és fosca i ennuvolada però amb un final que és com un raig de llum a través dels núvols, aquest raig de llum és el lloc segur.
 
 
Entrada publicada al bloc dels orfes del senyor boix
 

AIXÒ NO ÉS UNA MERAVELLA

foto de Kim Castells Parc del Foix
Si hi ha un punt que representa la confluència del gran  Penedès, aquest és Castellet, és un indret meravellós, el poble, el castell, el pantà, el paisatge…escollit fa més de 2.500 anys pels íbers pel seu punt estratègic de vigilància del riu Foix i de la que després esdevindria la via augusta, el segle X es començà a construir el castell que fou dels Comtes de Barcelona i posteriorment de la corona catalano-aragonesa…(actualment és propietat de la fundació d’una gran empresa i la seva reconstrucció s’ha fet amb part del què paguem pels famosos peatges, però aquestes són figues d’un altre paner).
Estem de dol, una mala persona va decidir ahir, que vist el vent sec i fort que feia, era el millor dia per calar-hi foc i no només en un lloc sinó en dos, així la cosa va més ràpid… no cal ni dir que els punts van ser escollits per la seva orografia especial i que a més ja s’havia intentat en un altre parell d’ocasions…(gràcies Xavier per la informació)
El foc ahir es veia perfectament des de Vilanova i la Geltrú, de fet va afectar al seu terme, i la fumerada des d’El Vendrell i des de Vilafranca, com un gran senyal que ens indicava que es cremava el cor del Penedès
I no només és un drama ambiental que necessitarà anys de recuperació, ahir mateix explicava als meus fills el què ha costat la recuperació dels incendis del 94, per tant calculàvem que serien ben adults per tornar-ho a veure tal i com era fins ahir. Però, és que el drama podia haver sigut personal,  estem parlant de la serralada litoral, farcida, com un formatge de gruyere, d’urbantizacions, i no són, com quaranta anys enrere, de segona residència, sinó que la gent hi viu, hi viuen famílies senceres i molta gent gran. A qui li pot passar pel cap cremar un espai natural en un dia de fort vent podent perjudicar no només a la societat en general sinó també podent causar danys personals irreparables? espero que policia i justícia facin la feina molt ben feta i puguem veure a la garjola al beneit que ens ha cremat el cor.

foto de la Fura

L’HOME DE LES FLORS II

II – SOLEDAT
Acaba el llibre, el final trist, el llibre comença alegre i va enterbolint-se fins a quedar ben ennuvolat amb un  tènue raig de sol que en un punt indeterminat traspassa la nuvolada.
Sospira i aixeca la mirada, no fos cas que hagués quedat un glopet de cafè per arrodonir la lectura, no, se l’ha begut sense ni pensar-hi, capficada com estava en el final.
I com una aparició veu la rosa, ni es planteja qui l’ha deixat, li fa gràcia, feia anys que ningú li regalava una flor, ara li ho agrairà a la cambrera, tot un detall de la casa. Es queda pensativa quan li diuen que no han sigut ells, li ha d’haver deixat algú altre…algú altre, ella no coneix a ningú més… intenta fer un repàs mental de les persones que ha vist avui al restaurant, impossible, com a molt en recorda el tros de cos que passa darrere el llibre, intenta no capficar-s’hi però l’incomoda  la idea d’estar en deute amb algú i encara més no saber amb qui, ara voldria fer-se transparent..
S’emporta la rosa a la feina, la deixa amb una mica d’aigua, per intentar mantenir al màxim la perfecció d’una rosa de cultiu, li agradaven més les que creixien davant de casa els pares… en aquella època res era perfecte però tot era precís.
Té el temps just per passar per la llibreria, necessita nova lectura, damunt la tauleta de nit hi ha un bon castell de llibres però cap adequat al seu estat d’ànim.

INSECTES


Animals invertebrat, de l’embrancament dels artròpodes antenats, de respiració traqueal, amb el cos dividit distintament en cap, tòrax i abdomen, amb sis potes i amb ales, dues o quatre, o sense. (DIEC)

En el seu hàbitat no em molesten, al contrari, fins i tot m’agrada agafar-los per observar-los (valeee… si no piquen), són curiosos i molt ben dissenyats, alguns  són preciosos, amb una plasticitat magnífica i un moviment impressionant.

En el meu hàbitat, però, la cosa canvia…

Els peixets de plata, són absolutament inofensius, ens els trobem quan obrim la llum del bany a mitjanit, o al fons d’alguna caixa de joguines els dies d’endreça, però vaja procuren ser discrets i no créixer massa ni pujar per les parets.

Les meves amigues les formiguetes també són hostes habituals, ara ja hem arribat a un “entente cordiale”,  surten per aquí surten per allà, les deixem viure sense pagar lloguer si no van gaire sovint a la cuina, cada hivern trien una estança diferent per passejar-s’hi sempre i quan no les esclafin unes bambes ni sentin el crit de guerra: mamaaaaa hi ha formigues…són petitonetes i tret d’alguna ocasió especial en el que han fet festa major procuren no molestar massa, més que res perquè el del súper de sota té un esprai que les liquida en un tres i no res, i ho saben.

I què me’n dieu d’aquelles papallonetes de color de gos com fuig que tot el dia volten per la cuina intentant aprofitar que algú s’ha deixat els armaris del menjar oberts, per entrar i començar a pondre ous… les papallones en si no molesten gens… però els maleïts ous es converteixen en uns fastigosos cuquets que es posen dins del menjar….ecs…i que descobreixes el dia que menys t’ho esperes i normalment tens molta pressa i a més és l’últim paquet que et queda d’allò que necessites forçosament per sopar aquella nit, i el súper de sota ja està tancat…

Una any vam tenir la gran idea de deixar la caixa del pessebre en un magatzem i quan el Nadal següent la vam obrir tota la família, amb aquella il·lusió que hi posen un parell de criatures de 2 i 5 anys, i sobretot els seus pares,  no vam tenir temps ni de mirar què hi havia perquè van començar a sortir a la velocitat de la llum unes 10 paneroles cada una en una direcció diferent, qui va córrer més fou la meva floreta de 2 anys que en un tres i no res era a dalt de la taula xisclant… la resta ens vam posar a buscar per tota la sala fins a localitzar-les i liquidar-les, és ben sabut que es reprodueixen quasi tant ràpid com corren. D’altra banda PANEROLA el trobo un mot preciós, gens escaient a l’animaló al que dóna nom, crec que en castellà el nom li escau molt més, cucaracha, fa fàstic només de pronunciar-lo.

La darrera aventura”insectívola”, l’hem patit amb les abelles… Les abelles són aquelles bestioletes que asseguren la nostra supervivència, sense elles no hi hauria pol·linització, sense pol·linització no hi hauria plantes, sense plantes no hi hauria vida, sense vida nosaltres no hi seríem, aquest és el motiu pel qual estan protegides, ja  vaig explicar a picnic que a casa som tan respectuosos amb elles que quan ens les trobem al mig del camp passem sense fer soroll, per no molestar-les i puguin continuar pol·linitzant sense patir.

Ara bé, si a casa us entra un eixam d’abelles sencer (d’acord…unes 10) que faríeu? Doncs, ja us podeu imaginar el meu home i jo amb un salacot i un sabre cada ú, lliurant una batalla cos a cos,  anaven sortint sense parar d’entre la roba a punt de planxar… la canalla mentrestant tancada a la seva habitació amb el seriós advertiment de no sortir sota perill de picada d’abella, curiosament no va fer falta dir-ho dues vegades… Finalment aconseguírem deixar la casa aparentment neta d’abelles, però portem quatre dies amb les finestres i portes ben barrades, sense rentar roba i morts de calor, fins que ens assegurin que l’eixam ha fugit o l’han induït a fer-ho… he de confessar que a casa ens vam saltar la prohibició, a cop de sabre/esprai del súper de sota, però us puc ben prometre que no hi havia alternativa,  a l’altra banda del vidre n’hi havia força més (i ara no exagero) esperant per entrar, obrir per deixar fugir les captives no hauria fet res més que  incrementar el problema…

Entrada patrocinada pel súper de sota