EL GRONXADOR

Relats conjunts cada mes publica una foto i els blocaires que ho desitgen poden fer una entrada amb allò que els suggereixi, he conegut aquesta proposta a través de Viu i llegeix, la qual cosa li agraeixo molt!

EL GRONXADOR


Sembla que encara la vegi asseguda, amb la tisana fumejant a la mà. La tisana, el gronxador… era un ritual, cada dia a la mateixa hora. Durant un temps vaig fer l’esforç d’anar a seure  amb ella, esperava que em fes moixaines i m’expliqués històries, però allà al gronxador no em mirava  ni em parlava.

Es llevava cada dia a 2/ 4 de 7, fes fred o calor, amb sol o sense, es tancava al bany més de mitja hora, cada dia la mateixa cerimònia, cada dia l’aigua de roses damunt la cara,  la mateixa crema des de feina anys, el cos ben untat amb oli d’ametlles dolces, es mimava a si mateixa, en silenci, sense fer soroll, com si no volgués despertar a ningú.

Després es vestia i baixava sense fer fressa a preparar l’esmorzar, jo ja l’esperava delerosa,  es prenia aquell cafè ben carregat i de sobte començava a cantar i xerrar, xerrava pels descosits, mai de coses tristes, sempre alegres, sempre entonant cançonetes, sempre xiulant… m’acaronava i em demanava que l’acompanyés mentre feia les mateixes tasques cada dia, la casa, l’hort, el despatx, el dinar.

Fèiem la migdiada en un silló vell,   ella amb els ulls clucs i la boca oberta, jo amb un ull mig obert esperant que de sobte es despertés i anéssim a fer la passejada de cada tarda, fèiem la volta al poble i ens arribàvem fins al molí, recollia tot allò que trobava, farigola, romaní, espàrrecs, cargols…

Al tornar  a casa es feia la tisana i se la prenia al gronxador, seia i la mirada li anava molt més enllà de l’horitzó, lluny molt lluny, el rictus de la cara li canviava, els ulls se li humitejaven. Una estona després s’aixecava amb dificultat, entrava a casa i em cridava animada i contenta fins l’hora de sopar i tornar al llit.

Una tarda va seure al gronxador, la tisana va deixar de fumejar, es feia fosc i no s’aixecava, m’hi vaig atansar i no es movia, vaig bordar i no m’escoltava, li vaig llepar les mans  i eren fredes, vaig refregar-li el meu cos per les seves cames  i semblava que somreia.

Ara em passo tot el dia vigilant el jardí,  una veïna em porta cada dia menjar i aigua, i  cada tarda a la mateixa hora pujo al gronxador  m’hi arrauleixo  i miro trista molt més enllà de l’horitzó.
Advertisements

12 thoughts on “EL GRONXADOR

  1. Uf, quina tristesa que desprèn el final del relat, et fa estremir. Però molt bon gir final de la narradora, sempre espero coses rares i que les coses no siguin el que sembla, perquè m'agrada així, i en aquest cas m'has ben sorprès, no m'ho esperava. Bona estrena en els Relats Conjunts! A veure si t'animes amb els següents.

  2. Moltes gràcies Xexu, això sí que són ànims! Segur que repeteixo! Moltes gràcies Carme! I moltes gràcies Ramón, realment és una proposta molt xula la dels relats conjunts!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s