PARELLES

Durant molt de temps vaig estar pensant que se’ls menjava la màquina,  així de cop, sencers, sobretot quan a casa n’hi havia d’aquells diminuts, aquells tan bonics que et regalen quan tens el primer i que mai acaben d’anar bé.
El problema es posa sobretot de manifest quan els tens tots aparellats  i encara queda més d’una tercera part de la senalla plena, sense parella.
Una vegada vaig fer obrir la màquina per corroborar la meva teoria i vaig fracassar en la part empírica de la mateixa, tot i així continuo defensant-la fermament, potser queden desintegrats per la força centrífuga o volatilitzats pels efectes del suavitzant.
Un altre aspecte a tenir en compte és la tendència invariable que tenim cap a la simetria, sense ella el meu problema no existiria, de fet, hi ha qui  no el té  o és del tot daltònic. Fins i tot em pot arribar a fer gràcia veure algú amb un de cada, sobretot a la canalla, aquesta imposició de portar-los ben iguals segur que els marca de per vida i els dota d’inflexibilitat i manca d’originalitat, potser aquí rau part del problema de la societat en la que vivim, i si ens haguessin deixat portar-ne un de cada color, un amb ratlles i l’altre amb rombes, un amb sanefes i l’altre amb un dibuix, un groc i l’altra fúcsia…?
De tant en tant tinc una sorpresa, col·locant la funda a un nòrdic (edredó, evidentment),  me’n surt algun fet una boleta ben arrugadeta i se m’escapa un goita on era!
La gravetat del cas se m’ha anat incrementant a mesura que a casa anàvem sent més,  i dia a dia es va complicant ja que la mida de tots nosaltres és cada vegada més semblant, els veig quasi tots iguals però els poses un al costat de l’altre i són visiblement diferents i jo educada en la simetria i la manca d’originalitat sóc incapaç de cargolar-los junts, a vegades ho intento, però ells mateixos desfan l’embolcall i es separen.
Una altra cosa  és la manera de plegar-los, cada ú té la seva, la meva evidentment és la més barroera,  els cargolo i els entaforo dins d’un dels dos perquè no es tornin a despistar, però hi ha qui els plega amb molta cura i amor (segur que ho noten i no es perden tant), doblegant per la meitat i així qui se’ls posa només ha d’insertar el peu i pujar la resta cap amunt, sempre queden ben posats, hi ha qui no els cargola i els col·loca al calaix  en parelles, un sobre l’altre. Aquest tema sumat al de la velocitat en rentar, plegar i endreçar donaria per molt més.
No hem d’oblidar els que es queden sols per accident, ja sigui pèrdua fora de casa, al piscina, el gimnàs, les colònies… carreres, forats i altres descosits (ho sento però em nego a cosir-ne, segur que la delicada pell de casa no suportaria el resultat) i els canvis de color, que jo atribueixo a una mala praxi a l’hora de rentar, sempre  s’escapen els blancs a la bugada fosca, i els foscos quan hi poso lleixiu, però i si tinguessin vida pròpia i realment volguessin un canvi de look? La llàstima és que no el facin en parella, tampoc en el seu món deu ser fàcil posar-se d’acord.
Fins ara tenia la sensació que aquest problema de desaparellaments només el tenia jo, sensació induïda i alimentada per tothom que ha passat per casa meva a ajudar-me amb la canalla, àvies, cangurs, etc … però ahir navegant vaig descobrir que és un problema força més general del què em pensava i estic rumiant de fer un invent com aquest, a veure si així l’índex de divorcis a la meva senalla baixa considerablement.

Anuncis

L’HOME DE LES FLORS

I-  KARIM
2/4 de 3 de la tarda, un  dilluns qualsevol,  l’home de les flors entra al restaurant.
A la primera taula a mà dreta la troba a ella, la que sempre dina sola, com cada dilluns i dimecres, el dimarts i dijous la veu a l’italià del costat, la que no treu el nas del llibre, no cal obrir ni la boca, ella aixecarà la cella quan li passi per davant, podria dir tots els llibres que ha llegit, ell també n’ha llegit uns quants però mai li ho dirà.
La primera a l’esquerra és buida, esperant que algú surti tard de treballar i necessiti aixopluc.  A la taula del costat, hi ha dues dones, d’uns cinquanta, juvenils i ben guarnides, parlen a una velocitat de vertigen,  no els pregunta si volen flors, ja sap la resposta  en estèreo, a qui vols que li regalem?
Al fons una parella, la seva esperança, però els mira i els ho veu ben escrit al front, després de 7.300 dies junts,  dels quals 5.840 de convivència i amb un resultat de dues nenes precioses, han decidit, en aquest mateix escenari,  partir peres…. El que donaria ell per estar ben a la vora de la seva dona…
Puja les escales, no si ja ho sap és dilluns, els dilluns són així, tristos, sense flors…a dalt una parella de celebració, ell veu els flors i la mira amb els ulls espurnejant, au va, un dia és un dia i avui és el gran dia. Ella se’l mira amb cara de pena,  ell assenteix  amb el cap cot, sense atrevir-se a retornar la mirada a l’home de les flors.
Dos homes de negocis, no se’l miren, aquesta tarda deuen treballar i obsequiar a les dones quan tornin a casa no els deu passar ni pel cap, o sí, però no hi estan avesades i podria generar suspicàcies, perquè em regales una rosa? Avui no celebrem res? Ai mare, que m’has de dir res? Què has fet?… o potser tampoc els faria cap il·lusió,  una flor no fa estiu.
L’altra taula és plena de canalla, la parella està per tot menys per ells mateixos, tampoc pregunta, no cal.
Al baixar deixa una rosa damunt la taula de la noia que llegeix, ella, concentrada,  no s’hi fixarà fins que sigui massa tard.

CANVI DE NOM

Avui a la reunió del consell de direcció del bloc, en presencia de la presidenta, la secretària, la tresorera, la directora de continguts creatius, la directora de màrketing, la directora de la secció de literatura, la directora de la secció de cuina, la de la secció de mares i fills i en l’absència de la directora de disseny, i considerant que encara estem en fase de proves, que durant aquestes setmanes de bloc, hem anat repetint  oilarà, oilarà, oialarà fins que se’ns ha fet molt embafós, considerant d’altra banda que la vida és meravellosa i no saps mai per on petarà, i que l’Anna , la nostra protagonista, com tantes i tants d’altres cada dia creua el mirall per poder veure-hi una miqueta més clar,  per tot això i perquè sobretot ens ha  vingut de gust,  hem decidit per unanimitat absoluta (sempre ho és no?) canviar el nom del bloc. (i a veure si dura més en ha deixat anar la presidenta!)
El dibuix és de la meva germana Núria

PASTÍS BOMBÓ DE XOCOLATA, SENSE GLUTEN



M’agrada fer pastissos , i des de que em van diagnosticar la celiaquia, doncs… em toca fer-los sovint… Aquest és el meu pastís estrella, no falla pràcticament mai, és boníssim i és igual de fàcil de fer amb gluten o sense , això sí només és apte pels addictes a la xocolata


Ingredients
175 gr. Xocolata negra de cobertura (Nestlé postres, Simon Coll,…)
150 gr. Sucre glas
30 gr. de mantega (margarina si sou intolerants a la lactosa)
4 ous
1 cullerada de farina  sense gluten o amb gluten si no sou celíacs.
1 culleradeta de llevat  (que no tingui gluten, pot ser el del Mercadona o els específics que venen a les dietètiques, Schar…)

Separar les clares dels rovells dels ous.
Per una banda batre els rovells amb el sucre glas, fins que quedi una crema color groc clar,  ben lligada i que hagi doblat el seu volum (no patiu si no passa)
foto.JPG

En un pot al bany maria, desfer la xocolata prèviament trossejada o ratllada, i quan estigui quasi desfeta afegir-hi la mantega.
Barrejar la crema de rovells i sucre amb la xocolata desfeta amb la mantega

foto.JPG

Afegir-hi la farina i el llevat.
Muntar les clares a punt de neu i afegir-les amb molta cura.
Untar amb  mantega un motlle rodó desmontable o un de normal amb paper de forn, i tirar-hi la massa. Posar-ho al forn, prèviament escalfat a 180 º C, durant 35 minuts.

foto.JPG

Us hauria de quedar més o menys així, no puja gaire perquè pràcticament no té llevat, i a sobre s’hi fa una crosta que es trenca de seguida, per això una vegada fred, si es vol es pot posar xocolata per sobre, s’ha de desfer uns 180 gr. de xocolata nesté postres al bany maria  amb una mica de mantega o crema de llet, hi podeu afegir un almíbar de dues cullerades d’aigua i una de sucre (es fa al foc fins que quedi una mica espès), perquè la cobertura quedi brillant.


Aquest és el moment de decorar-la, ho podeu fer amb una mica de llet condensada fent-hi un dibuix, amb confetti de pastissos, amb “lacasitos”, amb maduixots, amb nata, amb taronja confitada o com ho han fet l’Anna R i les seves filles, impressionant!!!!, és el logo del club natació de Vilafranca!

foto i pastís de l’Anna Rovira

Per dintre ha de quedar una mica cru, i es pot acompanyar d’un coulís de fruits vermells, o de figues, o de crema anglesa..


Aquesta recepta és una evolució i adaptació de la recepta de pastís bombó que la Lluïsa Jover va incloure en el seu llibre PASTISSOS D’ANIVERSARI, llibre que tinc des del 1989, però que es va tornar a editar el 1996 per l’Editorial Proa, i que l’any passat vaig tornar a comprar al Museu de la Confitura (el primer tenia més xocolata que paper)

TODO, Kevin Canty

 

Kevin Canty
Everything

Traducció al castella de Damià Alou
Todo
Libros del Asteroide, 2012

Traducció al català de Josefina Caball
Tot
Editorial Empúries, 2012



la contraportada de l’edició en castellà
RL, un hombre de cincuenta años que regenta un negocio de pesca deportiva en un pequeño pueblo de EE. UU., se encuentra con June, la viuda de un amigo íntimo, para celebrar el que hubiera sido el cincuenta cumpleaños de su amigo. Tras once años atrapada por el recuerdo de su muerte, June ha decidido pasar página y pone a la venta la casa que habían compartido. Las cosas también están cambiando para RL: Betsy, una antigua novia, le pide que la acoja en su casa mientras recibe un tratamiento de quimioterapia, y su hija de diecinueve años, Layla, tampoco pasa por su mejor momento. Su relación con esas tres mujeres afecta profundamente a RL; los cambios a los que ellas se enfrentan harán que se cuestione lo que ha hecho durante los últimos años y le empujarán a tomar de nuevo las riendas de su vida. Ambientada en un pueblo del estado de Montana, cuya belleza y carácter se ven reflejados en los personajes, Todo es una novela sobre las segundas oportunidades. Publicada en 2010, la crítica norteamericana la consideró como una de las mejores novelas del año
Tot,diria que fa referència a tot el que ens emportem a la tomba, el bagatge personal i emocional i la petja que deixem en aquest món. És un llibre trist, amb final esperançador (això potser no hauria de dir-ho), em va costar una mica al principi però ho atribueixo al fet d’haver-lo llegit després d'”Un cel de plom” que em va deixar molt tocada. Els 4 o 5 protagonistes (la contraportada parla de 4 però jo ho deixaria en 5) coincideixen tots en un moment vital d’incertesa absoluta, no saben cap on han d’anar les seves vides i amb la sensació d’haver-la desaprofitat en gran mesura i sobretot fracassat emocionalment. És un llibre bàsicament de pensaments, somnis i diàlegs en el que no es diuen el que senten, de truites de riu i molt alcohol, i a on el riu o l’aigua hi juguen un paper fonamental. A mi m’ha resultat curiós, una barreja de pel·lícula americana una mica cutre (l’autor fa un bon esforç per transmetre aquesta idea) i bona poesia …tots busquen la felicitat i fer les coses ben fetes i no saben per on començar.
Estar entero, estar presente, ir a caballo sobre los blancos campos y las extremidades inertes a galope tendido, deprisa, no hay más tiempo que el ahora, solo el gesto, la línea entre caballo y jinete y la carrera totalmente borrosa, y nada fuera del momento, ni sueños ni recuerdos ni deseos, solo la velocidad y la mujer que desaparece en medio de la velocidad. Ser caballo mismo. Ser nada. Ser el momento, la carrera misma y nada más, ni siquiera un rastro, como el aliento del espejo…”

També podeu trobar aquesta entrada a Els ORFES DEL SR. BOIX

FORGOTTEN SUNGLASSES -relats conjunts

Vladimir Kush, Forgotten sunglasses, 2008

Sempre havia viscut la vida des de l’altra banda de la barrera, fins on podia recordar sempre es veia a si mateixa en un segon terme, sense cridar mai l’atenció, ni amb les paraules, ni amb el to de veu, ni amb la manera de vestir, ni amb la manera de jugar, ni amb la manera de relacionar-se, ni amb la manera de treballar… això que anys enrere considerava bo, ara s’havia convertit en una pressió al pit que l’ofegava i no la deixava respirar, en un remolí al cap que no la deixava ni de dia ni de nit, en un desassossec constant. Es moria de ganes que algú la cridés pel seu nom al mig del carrer, que algú la reconegués en un sopar d’ex-alumnes, tenir mil amics a les xarxes socials, que li reconeguessin la feina ben feta, que  les amigues li demanessin el seu parer abans de prendre decisions, no, de fet el que volia era prendre decisions.
Començava les vacances, la pitjor època de l’any, la soledat se la menjava i no podia quedar-se a casa on els pares l’increpaven constantment i l’animaven a sortir. Amb qui?  es deia a si mateixa amb un crit silenciós, a on?. Va agafar aire i va entrar a la primera agència de viatges que va trobar, va demanar vol a una illa mediterrània.
Va arribar a l’illa, va llogar un cotxe, buscava alguna casa de turisme rural, els hotels no li agradaven. Va trobar una casa, era més aviat lletja però de seguida es va fer amb la mestressa, no parlava l’idioma però les dues es van entendre a la perfecció.  Després d’un primer dia de platja va arribar a la casa a l’hora de sopar, era plena a vessar, sobretot de famílies i algunes parelles, la única que anava sola era ella, però no li va importar. Menjaven fora a la terrassa en unes taules llargues, la van col·locar al costat d’un parell de famílies amb canalla petita, i de sobte es va trobar explicant la seva vida, jugant amb els nens, rient amb els adults i ajudant als de la casa. Durant tota la setmana va estar anant d’una platja a una altra amb les famílies,  talment com si l’haguessin adoptat. No es reconeixia, a part de la bellesa exterior, afavorida pel color mel que li havia agafat la pell, la seva cara radiava alegria. Decidí quedar-s’hi totes les vacances,  i no passà allò tan bonic de les pel·lícules que ella troba un noi encantador que l’enamora i la fa sentir millor, no. Passà el que havia de passar, ella es va sentir millor sense necessitat d’un noi encantador, el què sí que va trobar fou una noia encantadora ocupant el seu cos.
La darrera excursió que va fer fou a una platja meravellosa dins d’un parc natural, s’hi va passar tot el dia asseguda a la voreta de l’aigua, buscant petxines i cargolines i llegint, i somrient… al marxar deixà les ulleres de sol damunt una petita duna d’arena, les ulleres  i els vells ulls, els nous ja li havien començant a sortir i tenia la sensació que li agradava més com s’hi veia.

http://relatsconjunts.blogspot.com/

100 grams

 
Em pots demanar 100 gr de pernil dolç, 100 gr de pinyons, 100 gr de maduixetes, 100 gr de cap de llom ibèric, 100 gr de sucre glass, 100 gr de farina, 100 gr de curry, 100 gr llaurer, 100 gr nou moscada, 100 gr de pebre, 100 gr de gorgonzola, 100 gr de llavors de gira-sol, 100 gr  de crispetes, 100 gr panses, 100 gr de xocolata en pols, 100 gr mantega, 100 gr d’espígol per fer-ne bossetes d’olor, però d’això no i no, m’hi nego rotundament.
Però si és el que ell desitjava, al cap i a la fi és com ell vivia i havia escollit viure, una mica aquí i una mica allà, una porció vital amb nosaltres i una altra sense nosaltres, només te’ls demano per què pugui continuar una miqueta aquí i la resta allà. No em sembla tan forassenyat!
Nooo, forassenyat no, senzillament increïble no sé ni com pots pretendre-ho, ni com t’ha pogut passar pel cap.  No ho entens,  és com si la relació que hi teníem la poguéssim mesurar, quantificar, dividir… perquè suposo que no voldràs que ho dividim en parts iguals, oi?  o ho fem en proporció al temps que ens va dedicar? o a l’amor que li vàrem professar?
D’acord, d’acord, ho he entès,  me’n deixaràs un grapadet, doncs?

(basat en fets reals i dedicat a una gran persona)

PICNIC






A mig camí  entre la Vall d’Àneu i la  Vall d’Aran, passant per la pista de Bonabé, hi ha un a cruïlla on conflueixen diferents rutes, són les Bordes de Perosa, des d’on surten els anomenats camins de la llibertat, que porten a França a través dels Ports de Clavera, Salau i Aulà. Des d’aquest mateix indret surt una pista que voreja el Noguera Pallaresa per la dreta, (per l’esquerra aniríem a Montgarri).


La pista poc a poc va convertint-se en un camí deliciós, verd i ple de flors on has de conviure amb unes quantes vaques i alguna zona de ruscs d’abelles, ha de ser divertidíssim veure’ns passar sense fer fressa, diria que deu ser l’únic lloc on la canalla fa un silenci absolut per por a què les seves veus despertin les abelles reines i ordenin la nostra captura.

El camí segueix, un altre lloc preciós és un petit salt d’aigua d’aquests que van enganxats a la paret que en dies d’estiu alleugen la calor, és el lloc ideal per fer una paradeta i remullar-se al riu.

Més enllà, hi ha un petit prat florit on acostumem a dinar, on encara està ple de papallones, (us heu parat mai a pensar com costa veure papallones a casa nostra? recordo que de petita les papallones formaven part del nostre dia, ara cal anar fins al camp o la muntanya per gaudir-ne). Hi ha papallones de tots colors, i una mica desvergonyides, si pares la mà fins i tot s’hi instal·len a sobre una bona estona.

Dec necessitar una visita urgent al Pirineu perquè la darrera col.lecció que he fet amb argila polimèrica, està  inspirada en les estovalles dels picnics….i en la primavera i en l’estiu i en l’aire lliure i en els colors de les papallones…

els anells

els penjolls
les arracades
Ah, el camí continua fins un pontet que travessa el Noguera Pallaresa i et permet tornar per la pista de Montgarri o desfer el camí seguit. És ideal per fer amb infants perquè té molt poc desnivell, però cal anar preparat amb aigua i menjar i estovalles de picnic!!

Me n’oblidava, aquestes peces es poden fer amb els colors que desitgeu!

RECICLANT UNA CAIXA DE MADUIXOTS

La presència de maduixots a totes les fruiteries i mercats anuncien la primavera, els maduixots arriben en caixes de fusta, unes precioses caixes de fusta que només de veure-les ja em venen idees al cap…acabaré amb aquell síndrome dels que ho recullen tot i ho guarden no saben ben bé per a què, com Homer i Langley de Doctorow que encara tinc pendent de llegir, aiii el temps…

Doncs, a la botiga de sota casa vaig demanar-los algunes caixes … encantants ells i encara més encantada jo! N’he pintat una de color blanc, han calgut tres capes perquè les lletres no transparentessin. (pintura acrílica, de la que venen en aquella cooperativa de material escolar …)

Una vegada pintada i ben seca hi he afegit washi tape, imprescindible des de que el vaig descobrir gràcies a la Neus de All Washi Tape , el washi tape o masking tape és cinta adhesiva feta d’arròs que ve directa del  Japó i absolutament versàtil, s’enganxa, enganxa, es desenganxa, perfecte per penjar fotos i dibuixos a les parets, per decorar, per fer felicitacions de nadal, per decorar ampolles de vidre, per embolicar regals, per marcar pàgines de llibres…
a la base li he posat un retall de paper fet a mà
Finalment he embolicat el regal amb paper de seda l’he col·locat a dins la caixa i ho he lligat amb un cordó de cotó, a la manera de les pastisseries tradicionals, un nus a baix i un nus a dalt per poder-ho portar còmodament!

Ahhhhh,  i  hi he afegit una piruleta/iman feta de restes d’argila polimèrica (més reciclatge).

UN CEL DE PLOM

 
Amb dinou anys ( o sigui ja en fa uns quants), un  grup de joves vam fer una visita al camp de Mauthausen on un supervivent espanyol que va aconseguir fugir-ne ens va fer la visita guiada. L’objectiu de la seva explicació era una de les promeses que s’havia fet quan va poder fugir del camp (igual que la Neus Català quan la van alliberar),  tothom havia de saber què hi passava dins dels camps de la mort, ens va explicar com dormien, com menjaven, com els torturaven, com els obligaven a treballar en una pedrera, on fer-hi l’escala va costar la vida a molts, com els mataven i què en feien de les seves despulles. Tot plegat va fer que sortíssim plorant i agafats els uns amb els altres prometent-nos i prometent-li que faríem de missatgers perquè la barbàrie no es tornés a produir mai més, només el coneixement de l’horror pot servir de vacuna contra possibles Il·luminats (ara més que mai).

El llibre de la vida de la Neus Català, extraordinàriament ben novel·lada per la Carme Martí,  m’ha tornat a  la visita a Mauthausen.  Al principi de la lectura  una pilota se’m va instal·lar al mig del pit, pilota que es va anar inflant a mesura que avançava el llibre i l’horror, i que en el meus cas va començar a desinflar-se (en forma de llàgrimes) quan l’alliberen, i sobretot quan li ho explica tot a la Montserrat Roig per acabar plorant com una magdalena al final del llibre.  Sembla increïble  que aquestes coses hagin passat mai, i han passat i continuen passant, sembla mentida que certes persones puguin arribar a perdre l’ànima, ser tant cruels, tant poca cosa, sembla mentida que sobrevisqués ningú, sembla mentida que continuïn havent-hi formacions polítiques ideològicament properes als causants d’aquesta barbàrie i encara em sembla més increïble que hi hagi gent que els voti. Per això penso que és bàsica la lectura d’Un Cel de Plom. 

També és fonamental per una altra cosa, perquè la Neus Català és un model a seguir, una dona lluitadora que  ha sigut capaç sempre, sempre de lluitar pel què volia, pels seus ideals, per la seva vida, pel benestar dels altres, pel seu país, per la llibertat, per la igualtat… més enllà de les nefastes experiències que li ha tocat viure.  

Al final del llibre, l’autora ha inclòs l’adreça de la Neus Català per si algun lector o lectora li vol fer arribar una carta o mail… us ho recomano, sé positivament que li fa molta il·lusió rebre cartes!!

EL GRONXADOR

Relats conjunts cada mes publica una foto i els blocaires que ho desitgen poden fer una entrada amb allò que els suggereixi, he conegut aquesta proposta a través de Viu i llegeix, la qual cosa li agraeixo molt!

EL GRONXADOR


Sembla que encara la vegi asseguda, amb la tisana fumejant a la mà. La tisana, el gronxador… era un ritual, cada dia a la mateixa hora. Durant un temps vaig fer l’esforç d’anar a seure  amb ella, esperava que em fes moixaines i m’expliqués històries, però allà al gronxador no em mirava  ni em parlava.

Es llevava cada dia a 2/ 4 de 7, fes fred o calor, amb sol o sense, es tancava al bany més de mitja hora, cada dia la mateixa cerimònia, cada dia l’aigua de roses damunt la cara,  la mateixa crema des de feina anys, el cos ben untat amb oli d’ametlles dolces, es mimava a si mateixa, en silenci, sense fer soroll, com si no volgués despertar a ningú.

Després es vestia i baixava sense fer fressa a preparar l’esmorzar, jo ja l’esperava delerosa,  es prenia aquell cafè ben carregat i de sobte començava a cantar i xerrar, xerrava pels descosits, mai de coses tristes, sempre alegres, sempre entonant cançonetes, sempre xiulant… m’acaronava i em demanava que l’acompanyés mentre feia les mateixes tasques cada dia, la casa, l’hort, el despatx, el dinar.

Fèiem la migdiada en un silló vell,   ella amb els ulls clucs i la boca oberta, jo amb un ull mig obert esperant que de sobte es despertés i anéssim a fer la passejada de cada tarda, fèiem la volta al poble i ens arribàvem fins al molí, recollia tot allò que trobava, farigola, romaní, espàrrecs, cargols…

Al tornar  a casa es feia la tisana i se la prenia al gronxador, seia i la mirada li anava molt més enllà de l’horitzó, lluny molt lluny, el rictus de la cara li canviava, els ulls se li humitejaven. Una estona després s’aixecava amb dificultat, entrava a casa i em cridava animada i contenta fins l’hora de sopar i tornar al llit.

Una tarda va seure al gronxador, la tisana va deixar de fumejar, es feia fosc i no s’aixecava, m’hi vaig atansar i no es movia, vaig bordar i no m’escoltava, li vaig llepar les mans  i eren fredes, vaig refregar-li el meu cos per les seves cames  i semblava que somreia.

Ara em passo tot el dia vigilant el jardí,  una veïna em porta cada dia menjar i aigua, i  cada tarda a la mateixa hora pujo al gronxador  m’hi arrauleixo  i miro trista molt més enllà de l’horitzó.

VETLLA

VETLLA

Jordi Llavina
Poesia 3i4
Premi Octubre de Poesia

Vetlla, és un poema llarg, on l’autor glossa la relació entre un noi i una noia al principi dels 80, ell la recorda a ella a través d’un llibre vell de poesia que varen compartir, vestint la relació que van tenir a través de la dedicatòria que ella li deixà. El noi ens ho explica des de la maduresa, ignorant el destí de la noia.

El llibre/poema, està dividit en tres parts, cada una amb una mètrica diferent, cada mètrica representant el ritme del moment vital en el que viu. No faré una anàlisi de la mètrica, perquè entre d’altres coses, no en tinc ni idea, em passa igual que amb el vi, no us podria identificar tots els matisos d’un vi, però sí que tinc claríssim els vins que m’agraden. De Vetlla només us puc dir que arriba a l’ànima,  m’ha agradat moltíssim, m’ha agradat el ritme, m’han agradat les paraules escollides, la destresa en combinar   records, sentiments, situacions, persones, anhels passats i presents…


De la lectura de Vetlla dedueixo que a més de la suor, l’autor s’hi ha deixat l’ànima, i hi ha deixat anar llast. La seva lectura produeix un cert sentiment de tristesa però alhora de calma, com quan tanques una porta deixant-hi a l’altra banda tot un núvol de sentiments mal teixits, al cap i a la fi tots tenim la nostra pròpia Vetlla o portes mal tancades.


Coincideixo amb Ricard Garcia de què amb una lectura no n’hi ha prou, el seu final et porta novament al seu principi, com tota bona vetlla.

uns tastets:

Ella encarnava un personatge:
el de la noia que es desviu
per viure intensament la vida
i, alhora, es mor per fer-se absent.

I ara, ¿què més me’n queda, sinó versos i llum?
Uns quants records segurs. I tots aquells que el llibre 
restaura de l’oblit. És molt i, alhora, és fum.
La corda encara tesa que, tot de sobte, vibra.

Hi havia tantes coses que llavors 
apedregava!: a mi primer de tot,
el noi que no volia ser tan fràgil;
i a ella, encara més, la dona íntegra.




aquesta entrada també la podeu trobar als orfes del senyor boix

Vetlla ha estat guardonat amb el Premi de la Crítica catalana, 2013

COMENTA LA JUGADA

Dinant el dissabte amb la família, vaig comentar que finalment havia “obert” el bloc (no sé que es fa amb els blocs: s’inicien, es comencen, s’obren, s’enceten…) de sobte el meu fill gran (els dels Kojaks), va dir jo també en faré un, i jo me’l vaig mirar amb aquella mirada maternal que vol dir,  “ai que és mono ell” i alhora “angelet, si tu sabessis el que costa”.
El mateix vespre, el senyor ja tenia el seu bloc en funcionament, sense cap tipus d’assistència paternal o maternal (més que res perquè ens sap molt més ell que nosaltres, tot i que era la primera vegada que entrava al blogger) menteixo, avui l’he ajudat a corregir aquelles faltes que feien més mal als ulls, tot i que ja hem quedat que a partir d’ara autocorrecció.
No cal que us digui que als pares ens cau la baba! tenim un preadolescent blocaire!
foto de VilaBàsquet